Debat sobre Govern i laïcitat / FRANCESC SALA

Laïcitat i ambigüitat

Jaume P. Sayrach

La Montserrat Coll, directora general d'Afers Religiosos de la Generalitat, va fer una exposició molt ben travada, clara i oberta, en la que va parlar d'una laïcitat "a la catalana", potser per subratllar la diferència que es dóna amb la laïcitat que sembla propugnar-se en altres autonomies (com també és molt diferent l'Església catalana de l'espanyola). Allí els governs en certa manera treballen per esborrar les "empremtes" que la religió ha deixat en al societat. A Catalunya no, encara que s'han donat alguns casos de conductes tenyides d'un anticlericalisme "esquerranós", o d'un secularisme banal i "progre". Recordo en aquesta direcció l'intent d'evitar que en les escoles es fessin pessebres, o els esforços dels qui sistemàticament eviten en els cristmas o felicitacions nadalenques tota frase o imatge que evoqui el Nadal.

La Montserrat Coll va remarcar la contribució de les esglésies a la cultura i, sobretot, l'assistència  a favor de la població més pobra i necessitada, o la contribució a l'ensenyament.. La Generalitat, que es declara aconfessional, no solament no "ignora" les institucions religioses sinó que valora la feina social i cultural que fan; i destina part del pressupost per ajudar-les, sempre que el diner es destini a activitats socials, no confessionals. 

Valors humans 

De les intervencions dels assistents al debat em van cridar l'atenció la de l'Alfons Martínez i la del rector de Sant Miquel (Singuerlín), Àngel Pérez. Les dues recalcaven la importància dels valors humans (el mossèn en deia valors "espirituals"), i em van donar peu a una breu intervenció, en la línia del que escric ara. 

Miquel Àngel va fer una apologia dels valors espirituals i va dir que en una societat com l'actual, tan atrapada per la immediatesa i pel consumisme, és necessària la tasca que té per objectiu fer presents els valors espirituals. Amb el poc temps de què disposava no va poder concretar a quins valors es referia, ni va especificar a quina actuació es referia. Suposo que no deixava de tenir present un cert secularisme ambiental que vol desplaçar l'Església de la societat i, sobretot –m'imagino– volia subratllar el server que l'Església fa a la societat, aportant aquests valors. Jo també estaria d'acord amb ell que l'Església té l'alta missió de fer present el que en podríem dir els valors de l'humanisme cristià. És un dels objectius que reclamo en el capítol que dedico a les parròquies colomenques en el meu llibre Escrit a Santa Coloma. No amb mires proselitistes sinó amb la pretensió de "dialogar" amb la societat, per contribuir a l'enriquiment del pensament col·lectiu. 

La intervenció de l'Alfons Martínez em vaig adonar que a la Montserrat Coll li va agradar molt, i que hi va estar totalment d'acord. L'Alfons va dir que hi ha uns objectius en el món d'avui que reclamen l'atenció de tothom, perquè no tenen cap color religiós ni polític partidista i que per la seva importància i interès general són una base excel·lent perquè totes les persones ens trobem en la seva defensa i promoció. Jo en diria, d'aquesta confluència de voluntats, l'ecumenisme humà (que va més enllà de l'ecumenisme religiós), perquè es basa en els drets humans, reconeguts per tothom.  

En aquest treball humanitzador l'acció pot ser plenament secular, encara que en el mòbil o motivació les persones que hi treballen poden tenir uns sentiments filantròpics, o un ideal polític, o una fe religiosa.  

Postil·la sobre l'ambigüitat

Hi va haver un punt en el qual vaig dissentir –o vaig matisar– d'una cosa que va dir la Montserrat Coll qui, al seu torn, va manifestar el seu dissens pel punt de la nostra Diagnosi en el que critiquem la presència de les autoritats civils en els actes religiosos. Ella deia que si les diferents comunitats religioses conviden el govern, assistir és un acte de respecte, de consideració i d'estima. Tal com estan les coses és veritat. Però l'ambigüitat que es produeix emmascara la laïcitat a la que volem arribar. Jo penso que en una societat com la nostra, en què molts espais de la vida social han estat envaïts d'antic per la religió, però que avui recobren el seu caràcter eminentment laic o social, mantenir l'ambigüitat retarda el camí cap a una laïcitat més plena i palesa.

Pensava en coses com la celebració de l'arribada del Papa celebrada amb una missa: la missa és un acte inequívocament religiós però que, per la categoria del pontífex (que és cap d'un Estat), obliga les autoritats del país a assistir-hi. I pensava també en coses com els funerals d'Estat que se celebren per les víctimes del terrorisme o d'una desgràcia o, més a prop, penso en els funerals consuetudinaris o en les processons. Avui, quan una bona part de la societat no és creient i una majoria no és practicant, les autoritats civils i l'Església haurien de mirar de trobar altres maneres de reunir el públic per esdeveniments que no pertanyen a l'Església sinó a la societat.  Tant l'església com el govern i la mateixa societat civil haurien de cercar un estil de celebracions que tinguin un caràcter cívic o social, plural i laic. Vaig posar l'exemple de la Festa Major. Com que santa Coloma és la patrona de la ciutat, l'alcalde i una bona part del consistori va a missa. ¿No es podria instituir un acte cultural, centrat en la figura de la màrtir, que és "patrimoni" de tots els colomencs, creients i no creients? "Traient-la" de l'Església aconseguiríem que la població la sentís més seva.

Aquesta idea l'estendria als casaments, als naixements, als enterraments: són fets socials que congreguen tota mena de gent. Crec que seria molt positiu que trobessin un marc prou secular i obert perquè tothom s'hi sentís còmode i actiu (cosa que no impediria que els creients celebressin en les seves comunitats els oficis que la fe els demana).

Charles Darwin

L'autobiografia d'un gran home

Jaume P. Sayrach

Tal com comento en el Dietari (vegeu pàgina principal, 28 de febrer), la lectura de l'Autobiografia del gran científic m'ha impressionat. Ha estat, per mi, la descoberta d'un gran home: no perquè en aquest escrit s'hi trobin disquisicions científiques enlluernadores, ni perquè faci demostració d'una gran erudició, sinó perquè, tractant-se d'un escrit molt senzill, apareix la grandesa humana de Charles Darwin. De fet, el llibre recull un seguit d'apunts que durant uns dies, dedicant-li una hora diària, Darwin va escriure per deixar-los als seus fills. En un primer capítol explica el record que té del seu pare. Els consells que li donava i els principis en què el va educar. La imatge que es desprèn i que ell mateix escriu de si mateix és que era un mal estudiant i que no trobava el seu lloc en els estudis. El pare el va posar a estudiar medicina però veient que no li agradava, li va aconsellar que fes la carrera de clergue. Cal dir que la família Darwin era profundament religiosa i Darwin es va mantenir creient, segons afirma, fins als 40 anys quan, a mesura que s'endinsava en el treball científic, va anar abandonant paulatinament la religió.

En la carrera científica de Darwin van confluir dues circumstàncies que el van dur lluny; d'una banda, la seva gran afició a la ciència natural, i, de l'altra, que fos acceptat en el vaixell Beagle, que feia la volta al món, que va durar cinc anys. Darwin havia conegut les idees d'algun científic que ja parlava de l'adaptació de les espècies al seu medi. Al llarg del viatge, i de la multitud d'observacions que va dur a terme, va anar arribant a la teoria de l'evolució de les espècies, que va exposar, amb gran èxit, en el seu llibre més famós, Origen de les espècies.

Perfil de l'home

En l'autobiografia més que les teories científiques, que només esbossa, sobresurten els trets humans del gran home. Un home dotat d'un gran esperit d'observació, d'una enorme constància i treball, de molta paciència i de la capacitat de dubtar. Fins quan parla de religió té sempre cura de no ofendre, i de no fer mal a ningú. Una circunspecció que la seva dona i el seus fills van heretar fins al punt que quan van decidir publicar l'autobiografia, la van "censurar" suprimint les al·lusions a persones conegudes que poguessin ser-los molestes, i suprimint afirmacions sobre l'Església i la religió, que podien escandalitzar. [Per aquest motiu recomano que quan algú compri l'Atobiografia miri que inclogui els molts paràgrafs censurats. Jo recomanaria la publicada per Editorial Laetoli, 2008, en la que aquests fragments hi són, i remarcats en negreta].

No cal dir que l'exposició dels seus dubtes de fe i els raonaments que fa els he seguit amb un interès enorme. A la primeria -afirma- la sublimitat i bellesa del món li semblava un argument de pes a favor de l'existència de Déu. Però el va anar decebent el Deú "dolent" de l'Antic Testament i va considerar que l'abundància del mal en el món no podia conjuminar-se amb la idea d'un Déu bo i omnipotent.

No m'estenc amb cites perquè el millor és que llegiu el llibre, són dues.-centes pàgines amenes. Però avanço dues idees. Una, que Darwin va ensopegar amb una Església racionalista i dogmàtica que, a través d'una concepció falsament "científica" es va oposar als seus descobriments, en uns temps en què encara no s'havien fet els moderns estudis del caràcter literari dels textos sagrats i se'n defensava la seva literalitat, com si es tractés de llibres "històrics" i "científics". I la segona -és una hipòtesi que em faig- penso que la passió i dedicació "quasi exclusiva" de Darwin a la ciència "natural" el van fer insensible al llenguatge no científic de la fe (que l'Església contemporània no va saber-li comunicar). Avanço aquesta hipòtesi perquè coincideix la seva progressiva descreença amb un fet que m'ha cridat l'atenció. Diu que quan era jove (fins poc després dels 30 anys) li entusiasmava la bellesa del paisatge, i la poesia i la bona literatura, sobretot -cita ell- Shakespeare. Però ja en la seva maduresa testimonia que la natura ja no l'emocionava, ni la poesia, tampoc Shakespeare, que va deixar de llegir. I ho confessa sabent-li greu. "La pérdida de esos gustos -escriu- constituye una pérdida de felicidad y quizá sea nociva para la inteligencia, y más probablemente para el carácter moral, al debilitar la parte emocional de nuestra naturaleza". Sempre m'ha semblat que la sobrevaloració "excloent" de la ciència fa la gent insensible a la poesia i, sovint, al misteri, o al que se'n diu "les veritats del cor" o la saviesa.

La preocupació religiosa

El que m'agrada molt de Darwin, és la seva humilitat i la seva capacitat de dubtar, i de no donar cap teoria o opinió per segura sense una demostració fefaent. Copio un paràgraf amb el que conclou les disquisicions sobre la creença: "Para convencerse de la existencia de Dios hay otro motivo vinculado a la razón y no a los sentimientos y que tiene para mí mucho más peso. Deriva de la extrema dificultad, o más bien imposibilidad, de concebir este universo inmenso y maravilloso -incluido el ser humano con su capacidad para dirigir su mirada hacia un pasado y un futuro distantes- como resultado de la casualidad o la necesidad ciegas. Al reflexionar así, me siento impulsado a buscar una Primera Causa que posea una mente inteligente análoga en algún grado  a la de las personas". I acaba el paràgraf amb una afirmació contundent: "Merezco que se me califique de teísta".Unes ratlles abans havia expressat una idea que l'atormentava, perquè venia a contradir l'orientació sempre ascendent de l'evolució de les espècies: "Para quien crea, como yo, que el ser humano será en un futuro distante una criatura más perfecta de lo que lo es en la actualidad, resulta una idea insoportable que él y todos los seres sensibles estén condenados a una aniquilación total tras un progreso tan lento y prolongado" (es refereix a la fi del món, pronosticada pels científics).

El parenostre

Sigui santificat el vostre nom

La natura canta la glòria de Déu; el místic hi posa la lletra. (Foto: camí de Mont-rebei) / JPS

Que Déu Pare sigui santificat crec que vol dir que sigui lloat.

Seguint sant Joan de la Creu podem dir que ha passat pel món "mil gracias derramando". La bellesa del món, i la bondat que descobrim en moltes persones, o la innocència que mostren els nens, són indici de la presència de Déu. De manera que essent veritat que Déu està amagat, no ho és menys que per aquells que "tenen ulls per veure, i oïdes per escoltar", la vida és un clam que lloa Déu, i que ens convida a unir-nos-hi.

El savi jesuïta Teilhard de Chardin contemplant l'univers sencer, li semblava escoltar l'himne que canta la creació a la glòria de Déu. Era, la seva, una visió mística molt gran, que conjumina perfectament amb la més "casalona" de sant Francesc d'Assís, que l'himne el sentia emès per les senzilles plantes que trobava pels camins.

Dies enrere llegint l'Autobiografia de Darwin, vaig trobar unes frases en què confessa que troba el món tan bonic, que li costa acceptar que sigui fruit de la casualitat i que, per tant, se sent "teïsta".

Jo penso que si Darwin hagués conegut uns cristians menys dogmàtics i més oberts a les meravelles de la ciència, i que haguessin estat cantors de la bellesa de l'univers, no s'hauria sentit obligat a negar Déu.

¡Quin valor tan gran tindria, de cara a fer que la sospita que molta gent té de la proximitat de Déu la sentissin més oberta, que els creients ens alegréssim dels avenços de la ciència i de les descobertes dels seus secrets!

A la música que composa l'univers, en el parenostre demanem que nosaltres sapiguem posar-hi la lletra: perquè Déu sigui santificat, reconegut i estimat.

I en la Terra

Camí d'Osor (Osona) / JPS

Quan reso el parenostre i dic que Déu està en el cel, interpreto el cel com el recer més elevat de tot. Seria certament el cel que de petits pintàvem al damunt d'un paisatge amb color blau, però és també el cel del que parlava en l'anterior reflexió, que es troba al més íntim del nostre cor, i que trasllueix la mirada innocent dels  infants, reflex del cel de les seves ànimes.

També quan penso en el cel de Déu contemplo miro la creació sencera. Quan jo era jove i passava els llargs estioius a la masia de Can Fatjó dels Xiprers, recordo que cada nit resàvem el rosari i jo el seguia passejant pel pati, els ulls fits en els estels. El camí de Santiago travessava el cel d'una punta a l'altre i em duia no precisament a Compostel·la, sinó a Déu.

La grandesa del l'univers, la majestat d'una muntanya, la immensitat del mar són llocs que semblen habitats per Déu. Són, també, el cel parensotre.

I els camps verds, les flors que s'obren ara a la primavera, la vitalitat alegre dels ocelletes... són igualment trossos d'aquest cel.

I és que Déu és  -per dir-ho amb la simplicitat franciscana- el sol que ho il·lumina tot. La seva llum s'escampa damunt del que és bonic, i bo, i prfound, i joiós.

El cel no és lluny, és arreu, i ens fa sentir la proximitat de Déu. Per això en acabar el parenostre podrem demanar a Déu que la seva voluntat es faci a la terra com en el cel: que equival a demanar que tot sigui bonic i bo.

O en la profunditat de l'ànima (2)

Sant Agustí, de Jesús Huguet (MNAC)

La idea que Déu habita al cel es complementa amb què  Déu habita en el més profund del nostre cor. És una idea que a sant Agustí li agradava molt: "en el més interior de tu mateix". Com el sol, que presideix la terra des de molt amunt i, al mateix temps, penetra en els racons més recòndits del nostre paisatge.

Immensitat i interioritat són dues realitats que lliguen molt bé. Són les distàncies curtes les que escursen la mirada. Quan un puja a un cim contempla una gran extensió de terra, quan emprèn un camí llarg l'ànima és com si es desbordés i recorregués un espai infinit. Davant la grandesa es refugia en el seu interior, sentint que es troba davant d'una realitat que la supera.

És la mena de basarda que ens causa el que és sublim. El pàlid reflex de la presència de Déu, que va fer sentir a Moisès un temor reverencial, i es va descalçar perquè s'adonava que trepitjava una terra sagrada, perquè Déu hi era.

Confessar que Déu està en el cel vol dir també que és en el més profund de tot i, evidentment, del nostre cor: en el "cel" de l'ànima, en la  interioritat de l'esperit, en l'últim horitzó del nostre pensament.

Que esteu en el cel (1)

Vella parròquia de Coaner / JPS

Sembla que quan es pensa en Déu, sense adonar-nos-en l'imaginem al cel. De fet, quan algú es refereix a Ell espontàniament alça els ulls mirant amunt, com havent assumit que Déu habita a "dalt" de tot.

Sens dubte és l'expressió del que pensem: nosaltres som les seves criatures, uns éssers petits que vivim a la Terra, un món petit perdut en un univers  infinitament gran, en el qual hi descobrim el sol, i, de nit, els milers d'estrelles de les que just si ens arriba una mica de la seva resplendor.

Dir de Déu que és al cel és confessar que és immensament gran.

Per això els humans han  convertit les altures del paisatge –els cims– en llocs sagrats, perquè els ha semblat que pujant-hi, s'acostaven a Déu.

Si bé és cert que Jesús ens ha desvelat la proximitat de Déu –com comentaré en un pròxim escrit– no deixa d'agradar-me aquesta imatge del cel –del més enllà– com la morada de Déu. Perquè Déu és invisible, un gran desconegut, que per dirigir-nos-hi ens cal cercar-lo. Els monjos i les monges de vida contemplativa expressen molt bé, aquesta llunyania, amb l'abandó del món i la consagració a la vida espiritual.

Cada cop que resem el parenostre, en situar Déu al cel, en certa manera sortim de les ocupacions habituals i emprenem un camí cap el desconegut. 

Sortir, i buscar, és l'actitud fonamental de la veritable oració.

Germans (4)

Gent passejant per la Rambla de Barcelona / JPS

Al reconèixer Déu com el nostre pare, implícitament afirmem que tots som germans. És una afirmació fàcil de fer però si hi pensem i, sobretot si hi creiem, ens trasfoma profundament.

Recordo una trobada que els seminaristes vam tenir amb el cardenal Lercaro de Bolonya. Ens va dur a la catedral i davant l'altar ens va dir: "¿Veieu? L'altar és la mesa en la que celebrem l'eucaristia. L'eucaristia és el sopar que Jesús va instituir perquè el recordem. ¿Com podrem celebrar la comunió, si ens adonem que a la taula falten tants germans nostres?"

La pregunta no té un sol significat, el referit directament a la fe: sinó que té una dimensió humana. La gran comunió a la que Déu ens vol a tots és la de la comunió en la vida. Totes les altres celebracions, inclosoes les religioses, s'orienten al fi últim i principal, que és la felicitat dels fills de Déu. En la paràbola del fill pròdig Jesús ho expressa molt bé: Déu "sofreix" mentre un fill seus viu en la intempèrie, pobre i marginat, minada l'ànima per la soledat...

Resar el parenostre és pensar en aquets fill i en la gent iinfeliç; i sentir que estem cridats a treballar perquè tothom pugui sentir-se fill de Déu en trobar que la vida és, per ells, un goig.

Semblants a Déu (3)

Adam i Eva al paradís, segons una il·lustració dels mormons. La Bíblia explica que Déu els va encarregar que posessin nom a totes les criatures, el que equival a subratllar la intel·ligència dels primers humans

I en què consisteix la nostra semblança amb Déu? Bàsicament, que som éssers dotats d'intel·ligència i de la capacitat d'estimar. Déu, com a ésser infinitament savi, i immensament bondadós, excel·leix per la seva bondat i la seva intel·ligència, atributs dels quals els humans també participem. Crear l’univers en la seva perfecció i colossal magnitud pressuposa una saviesa infinita. El gran poeta Jacint Verdaguer, a l’Atlàntida, la reflectia quan va inventar la poderosa imatge de Déu amb el món rodolant-li dins la seva pensa.

La gent senzilla potser és l’atribut que més aviat li atribueix. És allò de l’home que diu que si un rellotge necessita un rellotger, l’univers no s’explica sense un Ésser infinitament superior, savi i poderós, que l’ha fet. 

Giro els ulls cap a mi; i m’adono que sóc capaç de pensar, de conèixer, d’estimar. Petites fogueres que cremen dintre nostre. Una llum i un foc que vénen de Déu. Petits miralls que recullen una mica de la llum del Sol., malgrat estar fets amb fang. Amb raó va cantar el salmista que som semblants a Déu.

Fills de Déu (2)

Creació d'Adam i Eva, del Bosco

Una conseqüència lògica de concebre Déu com a pare –encara que summament agosarada–, és que nosaltres podem considerar-nos fills seus. Segurament mai no ens hauríem atrevit a pensar-ho, si no hagués estat que Jesús ens ho ha fet sentir així. Els homes i dones que van conviure amb ell a Palestina, quan més tard ho evocaven, referien que Jesús parlava de Déu donant-li el tractament de pare, i quan els ensenyava a pregar, encapçalava l’oració –com queda ben palès amb l’oració dominical, que comento– amb la invocació : “Pare nostre”. 

Que som obra de Déu és una creença antiquíssima, anterior al cristianisme, i fins i tot al judaisme. En el Gènesis es narra la creació d’Adam i Eva, però és una història originària d’una tradició que ja s’explicava a la Mesopotàmia.

L’escenificació de la creació dels nostres primers pares no pertany a la disciplina històrica, sinó poètica. És un poema religiós, una mena d’epopeia que el que volia posar de manifest era que els humans procedim de Déu (sense ficar-se de quina manera). És una història molt bonica, la de Déu baixant al paradís i modelant Adam amb fang, i insuflant-li la vida. Durant molts segles vam prendre la història al peu de la lletra, però de mica en mica, gràcies als estudis bíblics (empsos per l'avenç de la ciència), vam aprendre a distingir l’essència del que s’explica, de la manera com ho explica. 

La Bíblia completa la narració amb l’afirmació que els humans som fets a imatge i semblança de Dèu. ¿Té res d’estrany, que sigui així? Tot fill, tota filla tenen uns trets que recorden el pare i la mare. Trets físics, una semblança que llegim en la cara dels nens i nenes, i en el caminar, i en moltes de les seves característiques corporals... I, sobretot, en la seva manera de ser. Per això solem dir que amb els gens heretem la semblança amb els pares. 

Ni que no ens ho sembli, ni que no hi pensem, portem als ulls i al front, ¡i a l’ànima!, el segell de Déu.

Pare (1)

Sortida del sol, vista des de casa / JPS

Heu provat mai de meditar el parenostre? Us hi eternitzaríeu perquè una idea us porta a una altra i mai us semblarà haver arribat al fons.

La primera paraula és ja tota una revelació. Ens dirigim a Déu, l'ésser que segons la definició comunament acceptada és tan immens, tan elevat, tan perfectíssim que d'ell només en podem dir que no té cap de les nostres imperfeccions. Déu és l'absolut. L'absolut desconegut.

L'imaginem com l'artífex de tot el que existeix. I encara que no el veiem, la humanitat s'hi ha dirigit sempre i arreu, bé per temor, bé per agrair el do de la vida, bé per demanar-li una gràcia...

El que és meravellós és que ens hi puguem dirigir amb una invocació tan tendre, tan confiada, com és la de pare.

Ser fills de Déu, considerar-nos fills de l'Ésser que ha creat el món, i que en té cura, i que dirigeix l'univers infon en les criatures que som nosaltres una confiança infinita.

Cada matí, quan em llevo, començo el dia amb aquesta invocació: "Pare nostre", mentre a l'horitzó veig el sol que s'alça i omple la terra de llum.

Pare nostre

Em llevo, miro per la finestra i veig el cel encara fosc. A llevant, però, l’aurora obre unes escletxes entre els núvols i deixa veure una llum rosada. Avui, segurament sortirà el sol i farà un dia esplendent.

Com cada matí dic el Pare nostre.

Quina pau i quin goig!

Recordo les boniques paraules de Jesús: “El vostre Pare fa brillar el sol sobre els bons i els dolents”, el sol, l’astre que il·lumina la terra i dóna vida.

Quan baixi al carrer miraré la gent i ho tindré present. Damunt de cada persona, i dels pardals que picotegeran les engrunes d’un entrepà, Dèu hi fa arribar els raigs del sol. La tipuana de la placeta del Pi, ara ja esgrogueïda, se’m mostrarà encesa de la llum del sol.

– Lloat sigueu, Senyor, per totes les criaturas, especialment pel nostre germà el sol, que ens il·lumina de dia, i és bonic, i brilla amb una espectacular resplendor!