La mort d'Eluana.

Retalls del 'Corriere della sera'

Eluana Englaro i la seva amiga íntima Laura Portaluppi

El Corriere della sera de l‘endemà que es va saber la mort d’Eluana Englaro va dedicar 11 pàgines al cas. La història d’aquesta noia italiana, i la lluita tenaç del pare per aconseguir   que se la deixés morir legalment, ha commogut no sols el país veí, sinó gent de tot arreu. Algunes persones havien suggerit al pare que mostrés una fotografia de l’estat en què es trobava la filla, segurs que hauria convençut de la impietat que era mantenir-la en "vida", però ell no hi consentí per respecte de la dignitat d’Eluana.. La decisió davant del cas concret era greu i compromesa. Requeria reflexió, respecte i silenci, i no fer-ne bandera i matèria de polèmica. Entre nosaltres el cas també ha aixecat polèmica. Tradueixo fragments d’uns escrits del diari esmentat, per si a algú li poden ser útils. / JPS

El bon sentit

Claudio Magri, en l'editorial del diarir, entre altres coses escriu:

“La qualitat de la vida [per justificar la desconnexió d’una persona desnonada] no és un criteri perquè això només ho pot jutjar l’interessat, que és l’única persona que pot decidir sobre la seva pròpia vida i la seva pròpia mort, i sortir del món quan ell ho cregui, com feien amb serenitat els antics. Tampoc és un criteri cert deixar que la natura segueixi el seu curs, la qual produeix catàstrofes com el Tsunami i epidèmies, i hem de córrer a salvar-ne les víctimes que ha fet. L’Església se n’escapoleix condemnant l’acarnissament terapèutic, un concepte que és vague perquè no se sap quan comença; de fet, tota lluita contra la mort és un acarnissament, i malament rai, si no ho fos, perquè el primer deure que tenim és defensar la vida de tothom.

Faltant la voluntat explícita –el testament biològic– hom es pot fiar d’un vague i sempre fal·lible sentit comú, que en el cas d’Eluana Englaro sembla indicar que seria tràgicament comprensible deixar-la morir. És a dir, ajudar-la a morir (no donar-li de menjar significa treure-li la vida).

Naturalment el bon sentit –que no és ni la moral, ni la ciència, ni la fe, ni la política sinó un humanisme, preciós però alhora perillós– es pot equivocar i en tal cas seria un error tràgic. Però aquest bon sentit és, almenys actualment, l’única frontera, precària, al llarg de la qual podem moure’ns, perquè altrament es cau en l’abstracció ideològica o en una cruel concepció de l’eutanàsia. Conec persones que porten molts anys vivint amb éssers estimats que es troben en condicions que els impedeix qualsevol reacció o comunicació, però que no els impedeix una misteriosa i concreta relació afectiva, o amorosa.

Ara Eluana es troba en aquella gran obscuritat que, com deia el gran teòleg jesuïta Karl Rahner, és la incomprensible mà de Déu que acull tots els destins. Queden les ferides que la seva mort ha deixat en aquells que l’estimaven i en l’Estat, i en el País, produïdes per aquells que han atacat en nom d’ella el principi elemental de l’Estat [que és l’observança de la llei aprovada].” 

Beppino Anglaro, el pare d'Eluana

Crònica succinta del calvari d’Eluana i, sobretot, del seu pare 

El 18 de gener de 1992 l’Eluana va passar el dia amb la seva amiga de l’ànima Laura Portaluppi. Es coneixien de petites. Les dues estudiaven a la Universitat Catòlica de Milà. A les 9 del vespre Eluana se’n va anar cap a casa, cansada. A l’acomiadar-se van quedar en retrobar-se l’endemà matí, per estudiar plegades. Eluana li va fer un petó i li va dir: “Sempre serem amigues?” L’amiga li respon que sí. Eluana tenia l‘obsessió que les coses bones li duressin sempre, l‘amistat, la vida feliç amb els pares... Un cop a casa es posà el pijama, per anar a dormir, però uns amics li van trucar perquè anés a Garlate, un poble a pocs quilòmetres de Lecco (el seu poble), per passar junts una estona. Eluana es vesteix i agafa el cotxe, el BMW dels seus pares, que han marxat a passar uns dies de vacances al Trentino Alto Adige, i s’han endut l’utilitari de la filla. A les tres de la matinada Eluana va cap a casa, amb l’Andrea, un amic. Fa fred i ha gelat. El cotxe patina en passar per una capa de gel i s’estavella contra un pal. Quan arriba l'ambulància Eluana està inconscient i immòbil. Comença el seu calvari, és l’alba del 18 de gener de 1992, el diagnòstic “Fractura de l’os frontal i una fractura-luxació de la segona vèrtebra cervical, hemorràgia en l’hemisferi cerebral esquerra i lesions in diverses parts del cervell”. La Laura l’espera debades a casa seva, fins que un seu germà la posa al corrent. 

Els pares passen dos anys amb l’esperança que la filla recobri mínimament el coneixement. Els metges els diuen que no cessin de parlar-li, i de tocar-la, per tal d’estimular-la. Les monges s’hi aboquen de ple, en especial sor Mariangela, que és com una segona mare i és amb ella tot el temps de la seva llarga malaltia.  

El pare, convençut que no es recuperarà mai, abandona el treball i es dedica de ple a la batalla legal per aconseguir que deixin morir la seva filla. Podria portar-la a una clínica privada i “amiga” i aconseguir-ho discretament, com en d’altres casos. Però en fa una qüestió legal, seguint la mena de súplica de la seva filla que un dia –ha explicat el pare– veient a la televisió un cas similar, va dir-li que si a ella li passés alguna cosa semblant, no la mantinguessin viva artificialment.

El 9 de juliol de 2008 la Cort d’Apel·lació de Milà reexamina el cas i en base a l’estat vegetatiu i irreversible d’Eluana, i davant el testimoni del pare de la voluntat de la filla, autoritza la suspensió de l’alimentació. El pare exclama: “Ha guanyat l’estat de dret. I Eluana per fi quedarà lliure”.

Però a partir d’aleshores, per al pare (la mare és a casa malalta de càncer), comença un segon calvari. Ha de recórrer un munt d’hospitals i clíniques per trobar un centre que s’avingui a aplicar la sentència. El 3 de febrer, després dels darrers obstacles posats pel govern de Berlusconi, l'ambulància porta Eluana, de nit –quatre hores de viatge– a la casa de repòs La Quiete, que ha donat el sí. Eluana deixa de rebre alimentació i, inesperadament i abans del que s’esperava, mor. Era el 9 de febrer, a les 20,10.

Berlusconi propugnava un decret llei prohibint que es desconnectés Eluana i que se la deixés morir. El president d'Itàlia es negà a firmar el decret presentat pel govern, per considerar que atacava la legalitat democràtica. Les seves paraules dures i serenes, van ser ben explícites: "A l'epíleg d'una d'una llarga i tràgica vivència, el silenci que un respecte natural i humà exigeix de tothom pot deixar la via a un sentiment profund de participació en el dolor dels familiars i de les persones que han estat a prop de la pobra Eluana".

El govern ha destinat un grup de guardaespatlles perquè protegeixin el pare d'Eluana. 

La virulència amb què s’ha viscut

el cas em fa por 

Paolo Rossi, el científic i filòsof més cèlebre da Itàlia, ha dit:

“A ningú se’l pot obligar a seguir un tractament sanitari que ell refusa, és un dret reconegut per la Constitució. Jo no m’atreviria a criticar el pare però hauria volgut que la voluntat d’Eluana hagués estat documentada amb una certesa absoluta. En aquest cas no hi havia cap escrit. No estem davant d’un testament biològic, sinó d’una altra cosa, que hauria requerit tranquil·litat i el respecte dels altres.

Els catòlics i els laics s’han enfrontat amb una virulència que em fa por. El president de la República ha exercit la força de la imparcialitat, mentre que a l‘entorn del que s’ha viscut ha semblat predominar l’odi. Ambdues posicions són equivocades.

Cal una discussió seriosa sobre el final de la vida. No és veritat que la vida sigui un do per a tothom. Per alguns no ho serà mai. L’Església no pot tancar els ulls davant la realitat. La sortida és una ètica fonamentada en el compromís, no sobre la victòria d’uns contra els altres”.  

Els principis abstractes

són enemics de la veritat 

Fragment de l’escrit de la novel·lista Dacia Maraini:

“Avui la tecnologia hospitalària és capaç de mantenir en vida un cos en coma, fins a l’infinit. Si s’obre una breu enquesta descobrirem que molta gent es comporta d’aquesta manera amb els genitors, crucificats per malalties i cures obsessives, que els mantenen artificialment vius, en un simulacre de trista existència. La pràctica s’accepta, tot i que calladament. Però així que algú actua a plena llum, d’acord amb les lleis de la pietat i de l’amor, explota el conflicte. Qui coneixia de veritat del cos martiritzat, qui ha recorregut el lacerant camí del coma, primer amb l’esperança i, després i de mica en mica desil·lusionat i perduda l’esperança, que  al cap de gairebé vint anys de turment i d’espera, demanava posar fi al suplici, crec que tenia dret a la nostra confiança. ¿O és que realment hem perdut la capacitat de jutjar un cas, un home, la seva honestedat, els seus afectes, la seva dolorosa decisió, per agafar-nos als principis abstractes?”