 |
|
|
|
Neobarbàrie Agustina Rico Continuo el fil encetat per l'Eugeni sobre les "formes nadalesques". Quantes vegades hem comentat a casa que a aquest noi algú l'hauria de polir i educar. Té unes formes espantoses, sembla que acabi de baixar d'un arbre, per molt geni del tenis que sigui. Potser els seus pares i el seu entorn que es diu ara ja l'han deixat per impossible, cosa que també podria ser perquè ser un déu des de tan jove potser trastoca massa. Això no vol dir que sigui mal nano, sembla "carinyós" i noblot. Però és molt primari de formes i té una gestualitat desagradable. Ah! i em sembla molt pilota de casa reial i del centralisme en general, encara que estimi la seva llengua -cosa molt balear, a diferència dels conservadors valencians-.Jo no sóc futbolera però recordo un partit molt important en què s'enfrontaven el Reial Madrid i el Mallorca (que crec que també és Reial) i ell era a Madrid donant suport als blancs. Quedava molt i molt lleig ell allà amb els importants i els mallorquins al darrera.I les càmeres de la tele, és clar, no paraven d'enfocar-lo com a tot famós, però tirant cap a "la casa blanca" El que comenta l'Eugeni sobre les maneres i el parlar dels esportistes, cantants i actors (inclosos famosets i "friquis" de la tele), que s'encomanen als joves, tots sabem que és cert. Això de la influència dels famosos és antic, abans eren imitades les estrelles del cinema, els polítics, la classe alta -les princeses de l'Hola d'abans: "Gracia Patricia de Mónaco", que deia la meva veïna, i Soraya i Farah Diba de la llavors anomenada Pèrsia; fins i tot les folclòriques locals es revestien de refinament). Ara prima la cutrada i dir "de puta madre". Ja no hi ha sinònims ni nivells de llenguatge, ni registres ni res. Només hi ha normes estrictes a l'entrada d'algunes discoteques i altres locals on es paga, i aquestes tothom les accepta. Jo no sé per què els professors hem de seguir explicant que hi ha un vestit per al llenguatge segons cada ocasió i cada finalitat. Fins i tot s'està acabant això de la llengua estàndard com a típica del llenguatge periodístic. Les retransmissions esportives sovint són tavernàries i a les notícies de la 2 i a força butlletins de la ràdio ja funciona el "sensecorbatisme" lingüístic: a les cimeres polítiques hi ha "buen rollito", a la ciutadania li manquen "calés"per a la hipoteca, a en Laporta l'han de "fotre fora", la junta del Barça s'haurà de "menjar el marró" de la moció de censura, etc. Sense aturar-nos en qüestions de vocabulari mal emprat, sobretot en català on domina la moda de traduir les expressions castellanes més castisses que troben: marejar la perdiu (marear la perdíz), més del mateix (más de lo mismo) i un etcètera ad nauseam (ja s'entén fins a on). Algú s'imagina en castellà seriós que els del PP català "partieron peras" o que sobre l'assumpte de la financiació "lo más caliente está en el fregadero"? Tant en llenguatge com en formes prima l'espontaneisme de la neobarbàrie. Les normes gramaticals són feixistes, les formes cíviques -no ja d'un cert refinament del que s'ensenyava a casa- són vistes per molta gent com a rareses o manies a incloure en el sac del "friquisme", dir a un alumne que no es pot cridar és repressiu perquè la seva veu "és així" i, etc., etc., etc. I les formes acompanyen el fons. Estimat Eugeni, quan a un jove aspirant a periodista o ja en exercici li dius que la seva vida i miracles no interessen i que l'important és l'entrevistat o la notícia, segur que molts pensen que això devia ser al Juràssic (dit amb tot el carinyo i de molt bon rotllo, eh), només cal mirar la manca de contenció de la Maria Casado de 59", la troupe de l'Oms a El Club, les xerradetes "de col·leguis encantats d'haver-se conegut" prèvies a algunes informacions del telenotícies, i tot l'etcètera que es vulgui. Ja no entro en qüestions com la humilitat, l'observació, formar-se molt, treballar per poc, posar paciència, etc. inherents a tot aprenentatge, que es confon amb la precarietat laboral. Estic segura que algun dels més bons nanos a qui fas classe o dónes pràctiques en un rapte de sinceritat t'ha dit el que pensa: que això de que la grandesa del bon periodista és ser "simplement" un bon missatger deu ser la teva opinió.
Antoni Mussons (a l'esquerra) i Quim Courbiet, en la presentació del llibre de Mussons, a la Llibreria Cafè de Girona
Entrevista amb Antoni Mussons (*) Salvador López Arnal —Què és Vat Xan. Un llibre de ciència, una novel·la, un llibre de divulgació científica, un llibre de prosa poètica? —Es tracta, entre moltes altres coses, d’un llibre de prosa poètica que té com a punt de partida allò de què parla la física del segle XX. En aquest sentit, se segueix l’esperit del poeta anglès William Wordsworh, quan afirmava que tot allò de què la ciència parla podria esdevenir en el futur matèria de poesia en el moment en què els seus conceptes fonamentals fossin coneguts per tots els homes. Per a mi la poesia no és altra cosa que anar més enllà del que les paraules diuen, l’únic camí per poder parlar amb dignitat d’allò que no pot ser verbalitzat. Es tracta d’un exercici arriscat, és cert, però s’ho val.
—Quines han estat, segons el teu punt de vista, les grans teories físiques del segle XX? —La relativitat especial i general, la física quàntica i l’estudi dels sistemes caòtics. Dins i fora d’aquestes teories, no podem oblidar-nos de la importància fonamental de les conseqüències que tenen o poden tenir els teoremes de Bell i de Gödel. Resumint un xic el que vull dir i poetitzant el que la ciència diu a hores d’ara, podríem, amb totes les precaucions, fer aquesta afirmació: ”L’univers tingué un origen més enllà de l’espai i del temps i des del seu començament s’establí una unitat íntima entre les seves parts que ha romàs al llarg del temps i de l’espai. Aquesta unitat ocorre dins del nivell físic invisible del món, més enllà de la superfície visible dels fenòmens. A més, podríem acceptar versemblantment el nivell sagrat del món no sotmès a cap limitació, tot ultrapassant els seus nivells físics visible i invisible.”.
—Creus que aquestes teories científiques són assequibles a un ciutadà amb una formació no especialitzada? —N’estic convençut. Tanmateix, les experiències, en part no reeixides, dels meus dos primers llibres m’han fet veure que per assolir aquest objectiu tan lloable cal emprar un llenguatge diferent, més proper al dels nens. És molt possible que això és el que faci a partir d’ara, si tinc l’empenta suficient per endegar-ho.
—Quina és la línia de demarcació central entre la física clàssica i la física quàntica? —Fins a l’arribada de la física quàntica, totes les teories parlaven del món dels fenòmens. El conceptes que hi anaven aparellats (temps, espai, massa, energia, etc) podien ser matisats, però mai anul·lats. La seva visió era la nostra visió! Amb la física quàntica tot l’anterior queda canviat substancialment i la nostra realitat apareix com a límit d’una altra realitat on les nostres paraules sovint perden el seu sentit original.
—El llibre porta un subtítol: “La física del segle XX, un camí cap a una visió espiritual del món”. Què entens per una “visió espiritual del món”? —Es tracta essencialment del que acabo de dir. Una visió espiritual del món es pot tenir amb uns ulls diferents. Aquells que ens fan veure que la realitat no és únicament allò que quotidianament entenem per real, sinó que va molt més enllà.
—També has subtitulat el llibre “Física i ètica”. Però no estem parlant de dos àmbits molt diferents que no s’haurien de confondre? Per una banda, l’espai del coneixement, que ens parla de les coses que hi ha, que ens dóna explicacions dels fenòmens i de les seves causes, i, per una altra banda, l’àmbit del deure, de les obligacions, de la moral, del que és bo i just. —Per què no és èticament correcte clavar un punyal a algú? La raó és molt senzilla: el coneixement que ens diu que aquest fet pot matar algú o ferir-lo greument en fa veure la maldat d’aquest acte. L’ètica no viu al cel, aliena al nostre món físic. Només el coneixement del món físic ens permet conèixer els efectes dels nostres actes i actuar com cal.
—Afirmes en un apartat del teu llibre que una nova visió del món ens porta a una nova actitud vital. És el cas? Per què? —És el que acabo de comentar. Si fos veritat el que afirmo en el llibre, tots els nostres actes, fins i tot els més íntims, hi romandrien al nivell invisible del món i influirien, més tard o més d’hora, més a prop o més lluny, dins del món. Nosaltres seríem responsables dels nostres pensaments, anhels i desigs, encara que ningú no els veiés. Seria també cert que el sentit dels nostres actes no dependria del seu èxit final. Viuríem en pau fent sempre el que calgués fer.
—Afirmes també, és una de les tesis del volum, que no només hi ha consistència entre la ciència i la religió, sinó que a més a més les teories físiques del segle XX comporten o fonamenten una visió espiritualista del món, molt diferent de les visions materialistes clàssiques. Però, en canvi, saps molt bé que molts científics no mantenen posicions religioses, que són agnòstics o que defensen l’ateisme. No veus aquí alguna contradicció? Creus que aquesta divergència indica un malentès o que és una qüestió d’opinions merament? —La física del segle XX no comporta ni fonamenta, ni ho pot fer, una visió espiritual del món, però la fa més versemblant. Únicament això. Abans de la concepció física del món que tenim avui l’anterior no era gairebé possible, però ara sí que ho és, mitjançant un salt poètic, una síntesi entre les dues visions, física i religiosa, que vagi més enllà d’ambdues. Si acceptéssim únicament el que les paraules diuen, la poesia no hauria nascut. Tampoc hauria pogut fer-ho a partir de la raó convencional. Només amb la raó poètica de Maria Zambrano podem anar més enllà del que les paraules afirmen i més enllà del que la ciència diu. Es tracta, en definitiva, d’un acte de fe, com el que fan tots els altres que tu esmentes més amunt. Només em caldria puntualitzar que únicament un agnòstic pot tenir una fe viva en allò que no pot veure i que, a més, per la pròpia essència no pot ser dit. Es tracta, en definitiva, de la inefabilitat del misteri essencial de l’existència. Hi ha qui afirma que aquest misteri no és essencial, sinó només provisional, però, sincerament, crec que no és així. No m’estic pas de dir que, si abans hom va afirmar que la religió era l’opi del poble, avui el veritable càncer de la nostra societat és haver foragitat de la nostra vida la presència del misteri. O almenys així ho crec.
—Per què creus que la ciutadania, en general, està tan allunyada del saber científic? Per què no hi ha més vocacions científiques? La ciència és freda i utilitarista? —La ciència autèntica ni és freda ni utilitarista. El científic estima la veritat impossible i va al seu encontre a través de la veritat provisional. Què pot haver-hi més noble que això? Tanmateix, el món en què nosaltres vivim està fonamentat en l’utilitarisme, els ensenyants ho sabem prou bé per experiència. El pragmatisme substitueix la filosofia; la tecnologia, la ciència, i els bestsellers, la poesia. El món camina així i és trist admetre-ho.
—Deixa’m fer-te una pregunta una mica frívola per acabar. Millor dit, dues. Segons el teu punt de vista, qui ha estat el gran científic (o científica) de tots els temps? —És difícil de dir. Per a molts fou Isaac Newton el més gran de tots, però la seva visió era massa propera a la que tenim davant nostre. Albert Einstein matisà molt més els nostres conceptes, però els conservà. Charles Darwin canvià la nostra visió del mateix món que contemplem. El gran canvi de paradigma vingué amb la física quàntica, però la majoria dels físics quàntics, tanmateix, no anaren més enllà dels seus principis... David Bohm ho féu. Aquest és el científic que jo admiro més, però la comunitat científica no li dóna la importància que jo li dono. Potser amb el temps això canviï.
—La segona: quin teorema, quina llei, quina teoria et sembla més profunda o et produeix més motius de reflexió? —Indubtablement la física quàntica. No crec equivocar-me si afirmo que els seus principis constitueixen el més gran canvi de paradigma del pensament humà d’ençà del Renaixement. De fet, la visió física dels fenòmens del món que tenen els animals i els homes és molt semblant, però la que ens aporta la física quàntica va molt més enllà. El món dels fenòmens és important, però per sota d’ell pot haver-hi tot un altre món infinit molt més essencial.
—Finalment, tu has estat professor de ciències, de matemàtiques concretament, durant molt anys. Quin consell donaries, si em permets parlar així, a un jove professor que volgués transmetre als seus alumnes passió pel coneixement, amor per la ciència, recerca desinteressada de la veritat? —La primera condició és tenir aquesta passió per la veritat. Sempre apareixen moments màgics al llarg d’un curs en què és possible anar més enllà de les classes convencionals. Aleshores, cal aprofitar aquests pocs moments, dirigir-nos al cor dels alumnes i atansar-nos tímidament al misteri de l’existència a través de la bellesa i de l’amor. Quan així ho he fet, no hi ha hagut cap alumne que no reaccionés amb emoció. No depèn de l’edat.
(*) Aquesta entrevista ha estat publicada a la revista de IES Puig Castellar, Sota el Puig, i ens l'ha ofert Agustina Rico. Antoni Mussons va ser el primer director de l'IES Puig Castellar en temps democràtics i ha estat professor de matemàtiques per a diverses generacions d'alumnes de Santa Coloma i de Girona.
'Futbol és futbol', com deia Cruyff? Eugeni Madueño
"P. ¿Le parece bien que en una parte del territorio español no pueda escolarizarse a ningún niño en castellano? R. Es un debate interesante, aunque los datos no coinciden con las posiciones políticas que algunos muestran. Desde 1988, la lengua vehicular en la educación en Cataluña es el catalán. El PP mantuvo esta política y la ratificó siendo ministra de Educación Esperanza Aguirre. Los escolares catalanes tienen los mismos conocimientos del castellano que los del resto de España, y tienen el mismo conocimiento del catalán que del castellano, según los datos que aportan la selectividad o la enseñanza primaria. Me parece un debate politizado, absolutamente partidista. El mejor manifiesto en defensa de la lengua es la Constitución española, que establece la oficialidad del castellano en todo el territorio nacional y la cooficialidad en las comunidades que tienen lengua propia. Es un modelo pactado en Cataluña, en Euskadi, en Galicia, que ha articulado convivencia y entendimiento. Y además, pactado desde hace años. Nada ha cambiado.
P. ¿Se cumple la Constitución en toda España en relación con el castellano? R. El Tribunal Constitucional ha sancionado el régimen lingüístico de la cooficialidad con la lengua vehicular, en este caso el catalán. El debate que se ha producido, hablemos claro, es político y politizado. En la legislatura pasada iba unido al debate del Estatuto y del "se rompe España". Era una manifestación más, muy sensible y muy emotiva, pero con un objetivo político y partidista. Ahora, como el "se rompe España" ha perdido gas, pues vamos a ver hasta dónde llega el PP; ha habido un manifiesto...
P. ¿Usted no va a firmarlo? R. El presidente del Gobierno, más que firmar manifiestos, gobierna...
P. Lo digo porque algún compañero suyo muy señalado ya lo ha firmado... R. Lo lógico es que el presidente del Gobierno defienda el castellano, y lo hemos hecho como nadie. Nadie ha extendido tanto el Instituto Cervantes, ni el estudio del castellano en el mundo. Llevamos por el mundo a través del Cervantes no sólo el castellano, sino también el catalán, el gallego y el euskera. El Cervantes es el buque insignia de la defensa de nuestras lenguas; ante todo el castellano, pero también las otras. ¡Son nuestras lenguas! Si eso no lo tenemos interiorizado, que son lenguas de España, pues quizá no hayamos interiorizado el modelo de convivencia constitucional."
L'escrit que segueix ve a ser un complement, a manera d'assaig, del llibre L'esperança d'una església pobra i evangèlica, que aquests dies és objecte de més d'una activitat, entre les quals destaquem el col·loqui de dijous, 5 de juny a Foc Nou, i l'entrevista que es fa a l'autor a Signes del temps (TV3), el diumenge 8 de juny al matí
L'experiència pastoral de les parròquies ‘noves’ de Santa Coloma, anys 1965-1980 Jaume P. Sayrach L’any 1965 amb la creació a Santa Coloma de quatre noves parròquies s’obre una etapa d’un gran dinamisme i de canvis. Eren anys en els que la dictadura franquista continuava dominant el panorama espanyol, encara que apuntava, ja, el seu declivi. La dictadura, després dels primers anys de repressió salvatge en què van ser executades moltes persones, i en què el domini del govern sobre la societat va ser asfixiant, va viure uns anys coneguts com el decenni frontissa (1950-1960) en què Espanya es va obrir a l’exterior i l’economia va experimentar una liberalització que va permetre que la gent visqués amb un cert respir. El franquisme, que sota la pressió de les democràcies hauria durat poc, es beneficià de la guerra freda perquè a les potències occoidentals i sobretot als Estats Units els convenia més una Espanya egura i aliada, que no pas provocar un canvi del sistema, que els hauria pogut complicar el panorama internacional. A canvi de poder posar les bases militars a la Península Ibèrica van ajudar a Espanya, i l’ajuda l’obrí a l’exterior. Durant el decenni dels cinquanta el control de l’agricultura i del comerç es va afluixar, i amb el Plan de Liberalización y Estabilidad Econòmica impulsat pels ministres de l’Opus Dei, Espanya va experimentar un notable creixement. Cal dir que la falta de llibertats i el control de la societat per part del Règim no va minvar gens, i que la persecució dels dissidents va continuar, fins al punt que les execucions van fer-se fins als darrers dies de la vida del dictador. L’entrada de diner procedent dels immigrants espanyols, la injecció que suposà el turisme i el resultat de la política del desarrollisme van produir treball i riquesa. Catalunya va conèixer un important creixement, que va donar peu a les enormes onades migratòries als suburbis de les principals ciutats catalanes com Sabadell, Terrassa, Manresa, Cerdanyola, Mataró... i, en especial, Barcelona. Santa Coloma, al trobar-se en el cinturó barceloní, va rebre un nombre important d’aquests nouvinguts. Les noves parròquies El setembre de 1965 el bisbat de Barcelona creà quatre noves parròquies a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet com a conseqüència de l’allau migratori que havia convertit el poble del marge esquerra del Besòs en una conurbació que arribava als 40.000 habitants. La Hoja diocesana dela bisbat de Barcelona de setembre d’aquell any donava a conèixer la creació de les noves parròquies amb aquesta nota: “Al inaugurarse el primer templo parroquial en 1915, Santa Coloma era una pequeña ciudad de 1.500 habitantes. Actualmente pasa ya de los 100.000 y se prevé un rápido crecimiento que la acercará, en años próximos, a la cifra de 200.000.” I concloïa: “Por ello es preciso reformar las demarcaciones parroquiales y crear nuevas parroquias”. Els rectors de les parròquies Major i Santa Rosa havien estat pressionant el bisbe en aquest sentit, perquè veien desbordada la capacitat d’atendre la demanda del serveis parroquials que els arribava de part de tants nous veïns. S’ha de tenir en compte que en aquells temps la immensa majoria d’espanyols es tenien per catòlics i gairebé tothom passava per la parròquia per batejar els fills, per la primera comunió, per casar-se i per als enterraments. L’equiparació de veí i feligrès era un fet comú. En la nota del full diocesà que acabo de citar, quan s’anomenen les noves parròquies de cada una d’elles s’anota el nombre de “feligresos” (fieles) que té, en lloc de parlar dels “habitants” o “veïns”. Maridatge de l’Església i l’Estat Un tret a tenir en compte per acabar de fer-se una idea del marc en el que es produïa la creació de les noves parròquies, a més de la situació política creada per la dictadura, és l’estreta relació de la Jerarquia eclesiàstica amb el Govern. És sabut que quan es va produir l’aixecament militar el juliol de 1936, l’Església espanyola majoritàriament es va posar a favor dels militars revoltats contra la República, i fins i tot va qualificar la guerra civil de croada, atès que l’Exèrcit “nacional” lluitava contra el comunisme, el judaisme, la maçoneria i els separatismes català i basc. Aquestes bones relacions van ser referendades en el Fuero de los Españoles, que reconeixia l’Església catòlica com la religió oficial de l’Estat. La conseqüència va ser que la jerarquia va entrar a formar part de les Cortes españolas, i tota la societat va quedar sota la tutela de la religió: l’Església es feia present a l’Exèrcit (amb els capellans castrenses), als sindicats i al moviment juvenil (als quals s’assignaven capellans consiliaris), i se li reconeixia el dret d’ensenyar la religió en els centres escolars. Mentre s’abolia el dret d’associació i d’expressió a tots els espanyols, l’Església catòlica estava exempta de tal limitació i fruïa d’un munt de prerrogatives. El Govern espanyol va aconseguir el reconeixement legal d’aquesta situació mitjançant el Concordat amb la Santa Seu, que concedia al cap de l’Estat el dret de la presentació de les persones que havien de ser elevades a l’episcopat. L’altra Església No tots els creients acceptaven la línia definida per la Jerarquia espanyola. Arreu a les bases de la societat s’anava formant una església disconforme que advocava per una separació de l’Església i l’Estat, partint de la idea de l’autonomia de les esferes laica i religiosa, una idea que valia en qualsevol situació i que, a Espanya, havent-hi un govern dictatorial, se sentia com una necessitat encara més més ineludible. Els quatre capellans que vam ser destinats a Santa Coloma ens havíem format en aquest corrent revoltat contra la situació. Ens havíem fet capellans atrets per la figura de Jesús com l’ideal de vida, caracteritzat per ser una persona que va decantar-se a favor dels pobres, al servei dels quals va esmerçar la vida i que, per oposar-se a la injustícia dels poderosos, va ser condemnat a mort. Al seminari havíem tingut uns superiors tradicionals i espanyolistes, però a través de capellans diocesans com mossèn Batlles, mossèn Ventosa i mossèn Llopart, que se sentien hereus de l’Església catalana d’abans de la guerra -marcadament europea i pròxima al poble-, ens vam obrir als nous corrents del pensament de teòlegs europeus com Congar, Chenu, Lubac, Rahner, Danielou… que van ser els que després marcarien la teologia del Concili Vaticà II. Als seminaristes i “capellans joves”, a més de l’escàndol pel maridatge de l’Església amb l’Estat, ens van influir altres factors. Hi havia, d’entrada, l’oposició a un poder que era enemic de Catalunya i que volia eliminar la cultura i la llengua catalanes. Dels teòlegs europeus vam assimilar la doctrina de la separació de les esferes religiosa i civil, i aquesta idea anava acompanyada de la valoració positiva del món, contemplat com a obra de Déu i, per tant, no com una realitat dolenta oposada al món cristià -com sostenia la idea agustiniana de les dues ciutats, la de Déu i la terrena o del diable-. En aquest camp la mena d’evolucionisme defensat pel jesuïta Teilhard de Chardin va tenir una enorme acceptació perquè permetia conjuminar la creació divina amb l’evolucionisme, contemplant l’univers com inserit en un procés de perfeccionament que deixa espai al mal i, alhora, permet als humans treballar per dur el món a un grau més elevat de perfecció. Vull fer notar que les crítiques que venien del camp marxista posaven en qüestió el sentit de la religió, i van obligar-nos als capellans a revisar què podia tenir de certa la seva acusació a la religió de ser l’opi del poble perquè, amb les obres de beneficència i la promesa del cel, adormia la consciència dels pobres i els alienava, ja que no s’encaraven a les estructures socials que eren les causants de la pobresa i de la injustícia. En un nivell més pròxim hi havia les crítiques de la gent senzilla que sempre explicaven que “en el pueblo el cura, la guardia civil y los señoritos siempre van juntos”. Els nous capellans Hi va haver un fet que ens va marcar molt als capellans joves: la declaració de França, per part de l’episcopat francés, de ser terra de missió. La idea de fons era que si bé la societat francesa socialment continuava ancorada en el catolicisme social i tradicional, la seva ànima s’havia apartat de la fe i, per tant, calia dur a terme una nova evangelització. La JOC (moviment obrer catòlic dirigit als joves), va ser pionera de la idea d’evangelitzar el món del treball. L’anada de molts capellans francesos a treballar a les mines va ser la resposta més sonada a la crida dels bisbes per l’evangelització de la nació considerada com la filla predilecta de l’Església. A aquest moviment de fons de l’Església, als capellans que vam venir a Santa Coloma ens impactà profundament la situació caòtica de la ciutat on aterràvem. A mi, no cal que ho subratlli, l’estat del barri del Fondo em va sotreguejar profundament. A Santa Coloma la major part de carrers estaven sense asfaltar, el clavegueram i l’enllumenat públic eren del tot insuficients, l’assistència sanitària no comptava més que amb un exigu ambulatori, els nens no podien anar a l’escola, el transport públic era del tot insuficient... i a sobre, en acabar la llarga jornada de treball, el treballadors havien de refer les forces en unes cases –en gran part d’autoconstrucció- que no reunien les més elementals condicions d’habitabilitat. Els nous capellans (Salvador Cabré, Joaquim Trias, Josep Esquiroil i Jaume P. Sayrach, als quals aviat se'ls ajuntaren Joan Moran, Lluís Hernández, Josep catà i Antoni Antonijoan, més els vicaris Pere Núñez i Andreu Pagès), en la primera reunió que vam tenir abans d’instal·lar-nos a Santa Coloma vam acordar que no cobraríem res per cap servei de l’Església i que portaríem les parròquies formant equip entre noslatres i amb la col·laboració dels laics. Teníem també la idea de simplificar el culte i posar de relleu l’evangeli, l’eucaristia i la figura de Jesús. Teníem decidit no muntar el servei de beneficència, ja que pensàvem que el que calia era ajudar la gent a prendre consciència de la seva situació perquè es responsabiltzessin de la millora de la societat. Per descomptat, renunciariem a la paga de l’Estat i, en cas d’haver-la de percebre la destinaríem a obres socials. La decisió de no viure de l’altar ni de l’Estat ens abocava a guanyar-nos la vida amb un treball laic; pensàvem millor si era un treball manual, per tal de donar un testimoni de proximitat amb el món obrer. Les parròquies “populars”: treball a l’interior L’experiència viscuda per les parròquies de Santa Coloma no va ser exclusiva de la nostra ciutat. El fet es va donar en moltes parròquies de tot Catalunya, on el fenomen de la immigració va provocar la creació de noves parròquies. Si es repassen els quaranta llibres de la col·lecció Els barris d’Adigsa, Generalitat de Catalunya, Departament Benestar Social, 1995), es comprovarà que en la majoria de llocs el germen del moviment reivindicatiu van ser les parròquies creades amb els barris. Aquestes parròquies va rebre el nom de “comunitats populars”. Solien caracteritzar-se per un aprimament de la religiositat popular, per un recentrament de la fe i per la insistència en el “compromís”. En aquest escrit no s’entra en els aspectes que toquen més específicament la fe (un tema per tractar amb les persones de les parròquies), sinó que ens fixarem en l’activitat que van dur les parròquies en el camp social (prenent la iniciativa o acompanyant les persones que ja hi treballaven). Però és inevitable tractar d’uns temes que tenen una forta relació religiosa i alhora afecten a la població en general, encara que l’anàlisi més distès es dedicarà a l’activitat ‘secular’ de les parròquies. Treball en la zona de fricció El lema que caracteritzaria les comunitats cristianes seria “Fe i compromís”. De la fe ja he avançat que aquí no n’escriuré res, per tractar-se d’un aspecte eclesial. Però sí que cal parlar de la zona ‘intersticial’, que és la flueix del contacte de l’Església amb la vida de la gent, i que en la societat de cristiandat va donar a l’Església un paper protagonista. Em refereixo sobretot als sagraments, les cerimònies amb què la societat civil sol celebrar les principals etapes de la vida, i que l’Eglésia emprava com els instruments per excel·lència de la comunicació de la gràcia divina. Parlo del naixement dels nens lligat al bateig, de l’entrada a la pubertat i la confirmació i la primera comunió, del casament i el matrimoni, i de la mort i l’extremuncio (i el funeral). Vist des de la teologia catòlica per accedir als sagraments es requereix la fe, sobretot per rebre el bateig, que és la porta d’entrada a l’Església, que dóna peu a la recepció dels altres sagraments. Nosaltres, semblantment amb l’episcopat francès, pensàvem que els aspectes social i religiós que es donen en els sagraments solen coincidir només en el ritus o la celebració festiva, però no en la fe, sinó que el poble majoritàriament acut a l’Església perquè segueix el costum establert, que té una tradició de segles. Ërem de l’opinió que per bé del sagrament i de la gent els dos camps s’havien de deslindar, i com que de l’interior de la persona ningú pot constituir-se en jutge, tot l’esforç el dirigíem a afavorir que la les persones que demanaven un sagrament reflexionessin per després poder decidir amb llibertat. En aquest sentit els mesos d’espera que vam posar pel bateig era una decisió que pretenia trencar l’atomatisme que es dóna entre el naixement i el bateig. A part de la reforma dels sagraments vam abolir el costum de beneir les vivendes que s’estrenaven, o de les noves oficines, dels comerços i noves empreses. I vam renunciar al dret que se’ns atorgava d’anar a les escoles a ensenyar la religió. Aquestes reformes van aixecar molta polseguera, com la supressió de dur processionalment els difunts a l’església. Però no era ni de bon tros la tasca més important que ens vam imposar, sinó que allò que definia la nostra pastoral eren els dos pols dels que ja he parlat: la fe i el compromís. El treball de cara enfora: el compromís cívic i social Si una direcció de l’opció fonamental de la línia de les noves parròquies era la fe, o el que en diríem la transcendència, l’altra era el “compromís”, paraula que explicitava i concretava el principal manament del cristià, que és l’amor. En el llibre L’esperança d’una Església pobra i evangèlica recullo una nota biogràfica que vaig escriure del llibre del bisbe protestant Robinson, que tant ens va impactar als seminaristes i joves capellans: Jesús hi és definit com “l’home per als altres homes”. Com a creients, sabíem que només a través d’una vida d’entrega generosa als altres podríem fer atractiu el missatge de Jesús. Sens dubte era la percepció d’aquesta actitud de Jesús el que captaven els joves quan entraven a la JOC. L’anunci jocista era que l’obrer “No és ni una màquina ni una bèstia de càrrega, sinó una persona humana. Més encara: un fill de Déu”. En el compromís de les parròquies hi havia un primer aspecte que es referia a l’ús del temple i dependències parroquials. Vam decidir que els nostres locals estarien al server de tothom que ens els demanés. Qualsevol grup que en tenia necessitat podia fer-ne ús. De fet, a les nostres esglésies s’hi van tancar obrers en lluita, s’hi van fer activitats dels centres socials i de les associacions de veïns... fins i tot l’Ajuntament se’n servia per vacunar els nens de les escoles del barri. En la parròquia del Fondo, la meitat de la nau la vam adaptar perquè durant la setmana servís de biblioteca popular. L’aspecte de la formació va ocupar una atenció principal. Des de primera hora es van organitzar els “Diàlegs de Joventut”, als que acudien de 150 a 200 joves, i van donar peu a la creació de l’Escola Social (que abastava Sant Adrià, Badalona i Santa Coloma), organitzada pels mateixos joves obrers, que s’encarregaven igualment d’impartir les lliçons, inspirades en la filosofia marxista. També en la línia de conscienciació i formació de la gent cal situar la fundació de la revista GRAMA, que es convertí en la veu de la població. A GRAMA els nouvinguts van trobar una referència identitària i a través seu van descobrir un camp d’acció, fins a convertir la revista en la veu del moviment popular de la nostra ciutat. Les parròquies, en virtud del tracte de privilegi que els atorgava el govern, van poder reunir el jovent que, més enllà de la fe, cercava un espai de relació, de formació i d’acció. La presència del moviment de la JOC va contribuir a donar unitat als grups de joves de Santa Coloma i del Barcelonès nord, que van trobar en el moviment un paraigua legal, i la complicitat en uns mateixos objectius socials i cívics.
A l’ombra de les parròquies, sota la seva cobertura i
amb el seu impuls o col·laboració van sorgir els Centres Socials i les
Associacions de Veïns, i la Caixa de Solidaritat, creada per donar ajut
a les famílies de les persones que havien estat empresonades per lluitar
per la millora social: Un apunt sobre els cristians tradicionals Als nous capellans ens hauria agradat crear les noves comunitats partint de zero, és dir, de les persones atretes per l’anunci de l’evangeli. Però la realitat va ser molt diferents doncs, en obrir les portes dels nous temples, de seguida es van omplir de cristians que procedien de velles comunitats, de persones que rere el naufragi de l’emigració havien recalat en els nostres barris, sense més referent, potser, que les parròquies, que era el lloc on trobaven la continuació de la religió que havien viscut als seus pobles, i que igual que havia passat aquí, per a moltes persones l’església i les seves festes eren l’eix en torn del qual girava la vida comunitària. No caldria ni dir-ho, nosaltres a aquests vells cristians (homes i dones grans, matrimonis joves, nois i noies i molts nens i nenes) els vam acollir de cor sabent, d’altra banda, que la gent senzilla i humil ocupa un primer lloc davant la mirada de Déu. I haig de dir que en la seva immensa majoria van rebre molt bé les reformes, tot i que alguns aspectes els costava d’entendre o d’acceptar. En el fons, com que havien patit l’escàndol que els significava veure que el señorito, la guardia civil i el rector anaven junts, en els seus pobles, en descobrir que aquí les parròquies s’havien posat al seu costat no els costava identificar-s’hi. I si no sempre s’unien a les accions més compromeses, per por o per timidesa, no els costava entendre que les lluites a favor del poble consonaven bé amb l’evangeli i l’exemple de Jesús. Nota crítica Si hagués de fer una crítica de l’experiència que vam viure diria que ens vam equivocar principalment en dos aspectes. L’un, l’haver-nos acostat als sagraments amb la visió dimanant de la teologia catòlica. Segurament no podíem evitar-ho, havent rebut la formació teològica que se’ns va donar. De fet, segons l’Església un sagrament és un instrument que demana la fe, i que forma part de la vida de la gràcia, que té la funció d’alimentar la vida cristiana dels creients. Els aspectes socials, sobretot les deformacions introduïdes per una societat consumista i poc creient són sovint excrescències que acompanyen el sagrament, però no són l’aspecte important del sagrament, encara que socialment tinguin un pes determinant. L’Església podria exigir que els sagraments recuperin el sentit eclesial que els és propi i, de fet, els temps de catequesi que s’obliga fer als qui sol·liciten el baptisme dels fills, o als nens que volen fer la primera comunió i a les parelles que accedeixen al matrimoni, respon a la idea tradicional que l’Església té dels sagraments. Nosaltres pensàvem que quan una persona desitja el “sagrament” en realitat pensa en la festa i se sotmetrà a la catequesi de més o mala gana, però un cop feta la festa, rarament continuarà a l’Església. Però pretendre canviar les coses sense que l’Església hi estigui d’acord, era un objectiu impossible. Segurament n’hauríem sortit millor mirant els sagraments des del punt de la vista de la gent, i, atès que no podíem evitar-ne l’administració, agafar-los des del punt de vista humà, com la celebració familiar i social d’uns moments de la vida de la gent molt importants. La sagramentalització hauria estat, de part nostra, una contribució a la societat, a l’espera que de mica en mica amb la progressiva secularització, els costums “religiosos” anessin perdent pes. Hauríem guanyat millor la simpatia de la gent i els hauríem pogut acostar més fàcilment al compromís de fer un món més humà i més just. L’altre equivocació va ser pensar que amb la reflexió i amb raons la gent pot escapolir-se d’una tradició que ve imposada per la societat i pel costum. En general, les persones es mouen molt per les pressions de l’entorn en el que viuen. En aquells anys la gent es creia catòlica, Espanya “era catòlica”, i no batejar un nen –ens deien- equivalia a tractar-lo com si fos “moro”. L’acudit que s’explica no deixava de tenir una base real: un home deia que no era creient però posat a tenir una religió, la seva era la catòlica perquè era “la verdadera”. De la importància de l’entorn social en parlen prou clarament els fets. La renúncia raonada al bateig avui molts ciutadans la fan, no com una resolució fruit d’raciocini profund, sinó com una conseqüència de la descristianització de la scocietat i de la seculaització. Vigència de les principals intuïcions Avui, l’allunyament de la gent respecte de l’Església és gran. Molts cristians que eren complidors i practicants se n’allunyen perquè l’Església se’ls fa “avorrida” i els queda distant de la seva vida. Cert que la societat d’avui –hedonista, consumista i individualista- no hi ajuda. Però tant o més que això, hi ha que en l’Església no hi troben res d’interessant. Per això penso, precisament, que la societat d’avui fa més necessàries les dues grans intuïcions que ens movien els anys 60-70 per tal que L’Església aparegui interessant, als ulls de la gent “moderna”. Inserida en ple món amb una opció pobra, que l’acosta més a la gent, d’una banda volia posar de manifest la fe en el misteri transcendent de Deú i en la figura impactant de Jesús. Perquè aquest anunci es capti amb netedat, cal que la transcendència de Déu i el més enllà del missatge de Jesús l’Església ho visqui gairebé de manera descarnada, oferint-lo amb trets durs i ben visibles. Cal afegir que la fe té unes derivacions humanes i socials que l’Església hauria de presentar a la societat amb els trets més genuïns; seria el que podríem anomenar com l’humanisme cristià. No pot ser que, sobretot en l’actual situació de pensament dèbil i d’una ètica “líquida”, en lloc dir la paraula viva i humana que brolla de les benaurances, la veu de l’Esglésa sigui predominantment clerical, si no és que sona més sovint per renyar, per condemnar i per coartar el vol de la intel·ligència. L’Església en lloc de tancar-se amb els feligresos hauria de girar-se cap al món, per a contribuir a la tasca de fer ciutadans. Aquest compromís de fer un món millor és la segona intuïció que va marcar l‘aventura cristiana dels anys que recull el meu llibre. Era l’esperança a la que fa esment el títol del llibre, que l’Església esdevingués un testimoni positiu, pel seu compromís a favor de la gent, rere el qual es pogués endevinar la riquesa profunda de la seva fe. De la Girona levítica a la Girona indiferent Conferència als capellans del Bisbat de Girona sobre la situació actual de l’Església en la Girona i la Catalunya actuals Antoni Puigverd Prèviament a la lectura del text escrit, l’autor va voler deixar clar, per honestedat personal, des de quin punt de vista parlava: el d’un catòlic sense Déu. Afirmació que implica, d’una banda unes enormes dificutats per trobar Déu, però alhora un profund respecte per la tradició cultural i ideològica del cristianisme, determinant en la cultura i els grans valors occidentals (en especial els que tenen relació amb el respecte a la vida humana). Un respecte que té, a més, un vessant particular: la profunda consciència de la influència del catolicisme en la biografia personal de l’autor, tant pel que fa a l’educació, com a la cultura rebuda, com en l’àmbit de les relacions personals, car es confessa amic personal de monjos i sacerdots. L’altre dia, mentre pensava en les coses que podia dir-los, vaig trobar en un carrer de Girona, un professor d’Institut. Una persona excel·lent, molt treballadora, plena d’entusiasme, que, entre altres valors, ha sabut sintetitzar les noves tecnologies amb l’ensenyament de la vella filosofia. Era molt tranquil·litzador sentir-lo parlar. No es queixava dels alumnes ni es manifestava derrotat per les dificultats dels temps que corren, tal com fan ara correntment els professors. Es notava que ha sabut trobar la manera de transmetre la passió per una matèria tan abstracta com és la filosofia als joves d’avui. Una de les coses que li funcionen més a classe, em deia, són les presentacions de llibres. Un petit grup d’alumnes tria un llibre d’una llista. El llegeixen, el treballen i disposen de 20 minuts per presentar-lo als companys. Es veu que ho fan tan bé. Sempre ajudant-se amb imatges i so, amb power point, naturalment. Tant els lectors com els companys que escolten, s’entusiasmen i dialoguen força apassionadament per alguns llibres prou profunds. I em va citar, per exemple, l’assaig Tenir el cap clar d'Edgar Morin sobre la ciència actual; l’impressionant Si això és un home de Primo Levi sobre l’holocaust nazi dels jueus; la inquietant visió que Neil Postman ha escrit sobre el poder de les tecnologies o l’Ética para Amador de Fernando Savater on defensa la llibertat individual com a motor de la vida. No sé com vam acabar parlant d’algun d’aquests llibres, dels quals jo vaig discutir alguna cosa. I en el decurs de la conversa, vaig treure a col·lació, com faig sovint, el paper del pensament de Benet XVI en el món contemporani, coincident amb el del filòsof Jurgen Habermas sobre el poder indiscutit del diner i el joc que li fa el nihilisme i el relativisme dominants en la cultura contemporània des de Nietzsche ençà. És aleshores que ell em va dir: "Ah, naturalment, sempre que cito Déu o la religió en boca d’algun filòsof, els meus alumnes es posen a riure. ‘Es cosa de criatures o d’ignorants -em diuen- això de la religió’. En això sí que no consegueixo estimular-los. Consideren Déu com una cosa estranya pròpia de civilitzacions primitives, sense ciència i tecnologia. Consideren que Déu és una fantasia pròpia d’estadis culturalment antics, arcais, periclitats". Déu ha desapqaregut del mapa Vaig quedar impressionat de l’afirmació d’aquest bon professor que aconsegueix incitar els alumnes d’un barri de Girona, no pas del tot cèntric, a polemitzar a favor o en contra de Nietszche, però que descobreix que els seus alumnes, precisament els més llegits, els més interessants en el treball escolar, es refereixen al Déu de la Bíblia com si es referissin a Neptú o a Zeus; i a Jesucrist com un heroi no diferent d’Hèrcules. En el millor dels casos: una bella fantasia. És important, per acabar de prendre consciència del valor de l’anècdota que acabo de relatar, tenir present que aquests deuen ser el bo i millor dels adolescents de Girona: els menys dominats per la moda i l’aparença externa, per les drogues i l’alcohol que acompanyen generalment els joves durant els llargs cap de setmana, per la música constant, pel no menys constant afalac dels pares, per la violència, el sexe instintiu i els petits desitjos constantment satisfets. Si els que encara llegeixen, s’esforcen a preparar unes lectures, discuteixen i s’apassionen a classe sobre qüestions filosòfiques i ètiques relacionades amb la vida humana consideren la religió com una infantil i risible manifestació de societats primitives, ¿com s’hi enfronten els altres joves? Val més no pensar-ho. Aquesta anècdota ha passat a Girona aquest any. Cinquanta anys enrere, el 1958, cap alumne no hauria gosat perdonar la vida a Déu. Tampoc segurament cap professor no ho hagués tolerat. I menys a Girona, ciutat levítica: plena de seminaristes, monges, beates, feligresos, membres d’Acció catòlica, cursillistes, d’escolans, plena de nens que se sabien la missa en llatí. Tantes esglésies com ara, però obertes a tothora no pas per a admiració dels turistes, sinó dels devots que anaven a resar a l’altar del Santíssim. En aquesta Girona, en 1963, poc abans del mític 68, l’enterrament del bisbe Cartañà va significar el fet social més rellevant de la dècada. La novel·la "Cera" de Miquel Pairolí descriu amb prosa untuosa i barroca aquest enterrament a partir de les fotografies que se’n van fer. El bisbe de Girona, encara als anys seixanta, va tenir a Girona un enterrament apoteòsic. De primera autoritat moral, social, afectiva. Com han canviat en menys de 50 anys les coses! El canvi és tan enorme, tan brutal, que s’ha de qualificar de canvi de civilització. Finalment s’ha acomplert l’ideal dels més radicals dels il·lustrats del s. XVIII. Déu ha desaparegut del mapa. Finalment, la predicció de Nietzsche ha pres cos a Girona, a Catalunya, en general: Déu ha mort. Ha mort tan intensament que els joves ja no en tenen ni tan sols notícia. Déu ha mort i se’n perd fins i tot el record. Déu s’està vol·latilitzant. Hi ha minories eclesials importants… Entengueu-me el to. Sóc perfectament conscient de l’existència d’importants minories de fidels que viuen, potser amb més franquesa i puresa que abans, la seva fe. Hi ha grups molt importants, encara. Grups de cristians militants: més conservadors o més oberturistes: dels grups que viuen sota la inspiració i l’escalf de l’Opus Dei fins als que dialoguen amb les altres religions buscant un ecumenisme total a Garriguella, des dels que es comprometen radicalment amb els més dèbils en la tasca de Càritas fins als grups que es troben per cantar vespres als monestirs de Sant Daniel o Solius. Molt més que jo saben vostès, naturalment, el pes de l’Església real: més visible als petits pobles rurals, que a les ciutats com Figueres, Palafrugell, Blanes o Girona. D’altra banda, el pes de la tradició religiosa encara té força visibilitat, sobretot en dies o moments molt assenyalats: la Missa del Gall, el dia de Rams, les processons de Setmana Santa. També és notable, encara, el pes social que té l’Església en alguns sectors de la societat: la gent gran, els malalts, els més necessitats. O el paper que té l’Església quan arriba la mort: els enterraments encara es fan majoritàriament als temples catòlics. En els enterraments, les paraules dels capellans són encara molt importants. Ho vaig escriure fa anys i encara és vigent: la gent s’ha oblidat de Déu, però el retroba en el moment del comiat social. Tornen a l’Església, potser ni tan sols hi torna el que es mor, però les seves despulles hi són conduïdes pels que l’estimaven buscant ells, els vius, una manera d’acomiadar-lo amb una certa litúrgia, amb prou relleu social, amb paraules de consol. Tot i que aquesta necessitat també declina: comencen a ser freqüents els enterraments civils, més difícils d’enginyar que els casaments. Per bé que en els moments de festa i alegria, en els naixements i casaments, és on més clarament recula el recurs a l’Església. La primera comunió 10 anys enrere encara suscitava polèmica (¿què és més important, es plantejava el rector de la parròquia, la festa social o el compromís cristià?). Però ara moltes famílies són indiferents fins i tot al ritus social, al vestidet blanc. S’ha perdut als ulls de la gent més senzilla, més de fe del carboner, el paper de la religió en la vida civil i, consegüentment, baixa als seus ulls la necessitat de la festa i la despesa social de la comunió. Catalunya és el país més laïcitzat del món Situem Girona en el context català: Catalunya és el país més laïcitzat del món. No és cap exageració. Hi ha estudis sociològics que descriuen Catalunya com la zona d’Europa on la pràctica religiosa és més baixa. I com que Europa és la zona més laicitzada del planeta, la conclusió és clara. Catalunya és campiona mundial de laïcitat. Com és que hem arribat a aquest punt? Per què? Què passa a Catalunya que no passi a altres bandes? Aquesta mateixa pregunta es van fer a la diòcesi de Bolonya. Ho vaig llegir per Internet, a la web catòlica "Chiesa". En aquest bisbat italià, que ha donat sants antics i contemporanis, i que té una Església prou organitzada i eficient, es preguntaven per què la pràctica religiosa era la més baixa d’Itàlia. I les conclusions de l’estudi van ser que l’Església havia volgut seguir la societat en comptes d’intentar que fos a la inversa. Tenien moltes inicitatives socials, eren presents a través de Càritas i altres moltes instàncies, en les problemàtiques socials més dures. El compromís de l’Església era tan gran que tot sovint els mitjans de comunicació se’n feien ressò; i positivament. L’Església dóna suport a tal causa, l’Església actua amb diverses ONG davant de tal o qual problema, l’Església mostra la seva preocupació per tal comportament polític... Aquesta mena de titulars eren, són, constants als mitjans de comunicació d’aquella regió italiana. Aparentment eren bones notícies. Ho són realment. Però analitzades a fons mostraven un curiós panorama: els catòlics del bisbat de Bolonya només apareixen als mitjans quan fa alguna cosa que agrada als que posseeixen l’hegemonia moral en aquell territori: en aquell cas, l’esquerra italiana. Es parla de l’Església només en el cas que concordi amb els valors polítics i ideològics de la cultura dominant en aquella zona. Mai no es parla de l’Església per ella mateixa. Pels valors propis, religiosos, espirituals. Sinó en tant que companya de viatge de l’esquerra dominant allà. I aquesta era l’explicació de l’estudi. O l’Església aconsegueix estar present en els mitjans de comunicació i en la societat en general per allò que és, o anirà perdent a poc a poc influència. Sempre passa això, sigui en la vida política, sigui en la social, sigui en la cultural: la gent tria l’original, mai la còpia. La còpia va bé per acompanyar, però no val per a ella mateixa. Suport de l’Església progresista al canvi democràtic Poc o molt, això que detectava aquesta diòcesi italiana és el que ha passat a Catalunya, i per tant també a Girona, des dels anys 70, quan va entrar en crisi el franquisme i, amb ell, el nacionalcatolicisme. Aleshores, època del gran bisbe Jubany, l’Església gironina i catalana va començar a donar suport a l’antifranquisme. ¿Quantes esglésies, quants locals parroquials, quants centres d’escoltisme, quants grups cristians de base, quants capellans i quants ordes religiosos, començant pels benedictins de Montserrat i continuant amb els jesuïtes de Cornellà no van donar suport a iniciatives polítiques de canvi democràtic, d’impuls de la cultura d’esquerres, de suport al catalanisme, de foment de l’assemblea de Catalunya, de simpatia amb Jordi Pujol, amb el PSUC, amb Bandera Roja, amb el naixent PSC, amb Comissions Obreres i amb tants altres moviments polítics, socials o culturals d’aquella època de transició?. Serien incomptables les iniciatives que l’Església, per activa o per passiva va impulsar a favor del canvi democràtic, de Catalunya, de la classe obrera o del compromís civil. Paradoxalment, això, les joves generacions ho ignoren. Imaginen (veient el comportament de la Conferència Episcopal Espanyola) una Església carpetovetònica i vinculada a l’espanyolisme dretà més radical. Però els que vam viure aquella època sabem que no va ser així: el sector més dinàmic del catolicisme català va participar en el canvi democràtic a primera o segona línia i va posar-se sovint al servei dels nous vents. En nom d’una idea de Jesucrist conciliar, compromesa amb els pobres, amb el poble, oposada a l’opressió, a la dictadura, a les imposicions. Tant va ser així, això, que em sembla que seria impossible imaginar la transició democràtica a Catalunya sense la col·laboració de l’Església. Encara més. El canvi polític era una cosa, però el cultural n’era una altra. I també aquí l’Església catalana hi va col·laborar activament amb totes les obertures i ruptures que han arribat fins avui. Però abans quedem-nos, encara, en l’àmbit polític. Tot recordant que la democràcia va arribar, finalment, de dalt, no pas de baix. Perquè Franco va morir al llit com sabem; i va ser el rei qui va impulsar una transició per evitar la repetició de l’enfrontament fratricida i ho va fer en col·laboració amb els partits, el franquisme jove representat per Suárez i amb l’esquerra socialista i comunista. I aquí l’Església també hi va jugar intel·ligentment, però ja no era la catalana, la que jugava un paper important, sinó l’espanyola, amb el cardenal Tarancon al capdavant, una Església molt dividida, molt diferent de la catalana. La catalana s’havia anat decantant, si no activament, passivament, cap a la democràcia, a l’esquerra i el nacionalisme català, com hem dit. I en el camp cultural també havia tingut un gran protagonisme. Rere el comprimís, l’Església es va buidar Molts pocs anys després que el bisbe Cartañà fos enterrat en la magna processó gironina, ja els primers capellans gironins se secularitzaven, amb gran sorpresa i desconcert de molts catòlics. No voldria exagerar, però molts símptomes del Maig del 68, del qual ara commemorem el 40è aniversari, van començar a Catalunya per l’Església. Les secularitzacions van arribar molt abans que els divorcis i recordo perfectament com això escandalizava la gent senzilla, que hi veia el mateix grau de ruptura d’un vincle sagrat. El menyspreu de la litúrgia tradicional, l’abundància de guitarres a la missa, les cançons de Llach o Joan Baez substituint els càntics religiosos, l’obsessió per reescriure la figura de Jesucrist en paral·lel a la del Che Guevara eren clucades d’ullet que feien els capellans o els grups de cristians més actius a favor de canvis culturals que la societat encara no havia pres. De cop l’Església més dinàmica feia costat als Beatles, als hippies, als que reclamaven l’impossible a París o als que s’aplegaven per defensar la llengua catalana. Recordo que jo, en aquella època, vaig assistir a les trobades de Joves de Montserrat. Tenia 16, 17, 18 anys. Molts de nosaltres érem cristians pel socialisme, que se’n deia. Fixin-se quin és el centre ideòlogic de l’expressió, quin és l’objectiu principal: el socialisme. Amb molta rapidesa aquells joves vam deixar de ser cristians, creients, i ens vam fer directament socialistes. No voldria de cap manera ferir sensibilitats ni caricaturitzar el procés. Tampoc no s’ha de prendre literalment el que dic. Hi ha casos i casos: una infinita casuística personal. Jo intento descriure i valorar un procés històric. Genèricament considerat el moviment era aquest: l’Església empenyia els canvis polítics i culturals, però no els liderava, feia de comparsa. Naturalment, en un moment donat del procés, molts abandonaven l’Església i directament s’apuntaven a les causes polítiques socials i culturals. Va passar a tot arreu i en tots els sectors eclesiàstic. No cal insistir en la descripció. Però sí que cal girar el cap per observar què feien o com s’ho prenien els que es quedaven a l’Església. No hi ha espai per comentar les característiques de cada sector. Voldria centrar-me en el clergat gironí, que és la continuació del clergat del segle XIX i que va assistir a tots els canvis dels sectors més dinàmics en silenci. A vegades ofès, perquè guardava la memòria de les persecucions i martiris de l’any 1936. I a vegades perplex, perquè no acabava d’entendre res. Tampoc l’estructura eclesiàstica no els ho va explicar. Van quedar progressivament desguarnits i s’hi han anat trobat cada vegada més. A poc a poc s’han trobat abandonats per la societat. França, una Església amb proa identitat per dialogar amb el món modern D’on venia aquest clergat? Del carlisme, en primer lloc. No literalment, entenguem-nos, sinó en tant que continuador d’un rol social. El capellà de poble. Acostumat a la duresa de la vida rural, a la duresa de la cultura rural. En aquest medi, el capellà té la funció de guarda de la tradició. Vetlla per la preservació d’unes litúrgies, símbols, valors i creences que es traspassen de pares a fills. En el rol d’aquests capellans pesa més la preservació de la identitat tradicional que el foment de l’espiritualitat. Quina diferència del capellà francès del segle XIX! La cultura francesa catòlica és molt sòlida intel·lectualment. I si desenvolupa un perfil basat en el cultiu de l’espiritualitat més que en la tradició no és perquè sí. És que no li queda més remei després de les enormes convulsions que significà la Revolució Francesa i la instauració de l’estat laic. A l’escola i a la justícia franceses fa molts i molts anys que no hi ha crucifix. Expulsat Déu de l’Estat, a l’Esglesia no li queda més remei que espabilar-se intel·lectualment. No és estrany que generi una identitat nova i moderna, fonamentada en el foment de l’espiritualitat i en el diàleg amb el món a partir de la pròpia identitat catòlica. Hi ha grans intel·lectuals catòlics a França, que no s’estan de discutir amb els laicistes. No espanta a l’Església el debat ciència i religió, ni el de fe i raó. Ni el d’espiritualitat i materialisme. L’Església francesa està preparada per dialogar amb el món modern sense necessitat de fondre’s amb el món modern. El diàleg és possible quan la identitat pròpia és clara. A Catalunya hi va haver intents de crear un corrent d’identitat cultural pròpia. Tant a nivell cultural com institucional. Durant la Renaixença catalana apareix a Catalunya un corrent reformista propi que intenta articular el paper social i cultural de l’Església superant la mera expressió de la tradició, situant-se en diàleg i confrontació amb els corrents liberals o revolucionaris, sovint anticlericals, proposant una alternativa pròpia, una nova identitat basada en projectes socials d’una banda (escoles, caritat, hospitals) i de l’altra en un reforçament i renovació del discurs de la fe, tendent cap l’espiritualitat. Tot això s’espressa a través de Jaume Balmes, de Jacint Verdaguer, del pare Claret, de les nombroses fundacions religioses hospitalàries i educatives (de les quals al bisbat de Girona n’hi ha tantes)... I culmina, i s’esgota, a causa del tràngol de la persecució religiosa i el posterior nacionalcatolicisme, en el montserratinisme, en els textos del canonge Cardó, en l’obra de mossèn Pere Tarrés, en la novel·la Incerta glòria de Joan Sales, etcètera. Però no hi va haver temps ni prou força per desplegar aquest corrent que era singularment catòlic, renovador, variat de tons i discursos, d’un cert gruix intel·lectual i de base catalana. Tot aquest corrent va quedar atenallat per la pressió del xoc amb l’anticlericalisme ferotge, que va donar peu a un nou clericalisme de to neocarlí. Clericalisme i anticlericalisme es van convertir en vasos comunicants. La via d’un nou catolicisme va quedar obturada. Ha donat fruits molt interessants. En continua donant, però no va poder desplegar la seva via amb claredat. Una via a la francesa: espiritualista, de forta indentitat, no culturalment acomplexada, moderna i tradicional alhora. Sense una via sòlida i pròpia, es lògic que, durant l’època de Franco, per reacció al martiri, el clergat català reprengués el fil carlí i tornés fonamentalment a representar el paper de cultivador de la tradició. I quan la modernitat va trucar a la porta de manera tan sonora a partir del Concili i del Maig del 68, va emergir el corrent progressista i catalanista que trencava amb la tradició però, com hem dit, no en creava una de nova, sinó que es dedicava a donar suport als corrents polítics i ideològics de la societat. Una Església inerme i feble Quan aquest corrent es va parcialment esgotar perquè molts seus membres marxaven, l’Església va quedar amb el tronc tradicional. Un tronc tanmateix que tenia poc sentit en la mesura en què la societat mateixa vivia un canvi de proporcions colossals que deixava fora de joc els transmissors de la tradició: el canvi de la desruralitzacio, de l’urbanisme, de la cultura de l’oci, de la televisió com a transmissora de mites i valors, de les catedrals del consum, de l’esmicolament de la família tradicional, dels viatges arreu del món, de l’hedonisme generalitzat, de la globalització, etcètera. Una mica és això el que ha passat. Els transmissors de la tradició (i repeteixo no estic definint persones sinó corrents, processos) estan aguantant una institució. L’Església es converteix en defensora de la tradició quan ja a penes queden rastres de la societat tradicional. Els capellans fan sols, en companyia de Déu, però deixats de la mà dels homes i abandonats també per la institució eclesial, estrictament centrada a preservar quotes de poder terrenal. Una institució que té encara molta força a Roma (i per altres raons a Madrid), però que en té poquíssima a Barcelona o a Girona. La societat ignora una Església sense veu No és estrany que la societat contemporània ignori l’Església i es mostri indiferent. I no solament perquè el missatge evangèlic entra en contradicció amb el materialisme incontrolat, compulsiu, i el nihilisme contemporanis, sinó perquè l’Església intenta preservar més la seva força mundana o pública que la seva espiritualitat. Es vol defensar un rol social per als clergues i un paper institucional per a l’Església que responen a un món que ja no existeix. Es un esforç titànic que està destinat al fracàs. Llevat que, com passa a Madrid, es converteixi en coartada d’un determinat discurs polític. Com que molts catalans acusen l’Església catalana de fer seguidisme de l’espanyola, ens hem de referir a la Conferència Episcopal Espanyola. Ho faré breument. Té una cert espai la identitat religiosopolítica, a Madrid i altres parts d’Espanya, on ha desparegut el món tradicional, però no la identitat nacional transmesa a través del franquisme, del nacionalcatolicisme. Cultivar aquesta identitat política dóna un cert relleu social a l’Església. És arriscat, perquè es pot trobar que un dia no hi hagi res a sota. El mateix pot estar passant a Itàlia. Dic que un dia potser no hi haurà res a sota del nacionalcatolicisme pel que vaig llegir una vegada en un web integrista espanyol. En el fòrum d’aquest web es discutia si era o no honestament catòlic aliar-se amb Jiménez Losantos. "És un liberal" -deien els uns: no és creient, ens utilitza". "Ja ho sabem -deien els altres- però no ens podem permetre el luxe de perdre aliats: no som prou forts". "Viva Cristo Rey y viva España", acabaven tots. Bé. El dia que Losantos sigui expulsat de la COPE muntarà una altra ràdio i s’emportarà la clientela. Es el mateix que li passa a Rouco amb la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre. El dia que (per guanyar vots dels sectors més suposadament moderns, moralment més permissius, o per guanyar crèdit amb les avortistes) cregui que ha de distanciar-se del catolicisme, ho farà. De fet ja ho va insinuar Aguirre en la conferència que va causar l’actual disputa que ara manté amb Rajoy. El perill de cercar aliances “mundanes” Tan perillós és per l’Església espanyola aliar-se amb la dreta com ho va ser per a l’Església catalana aliar-se amb l’esquerra i el nacionalisme català als anys seixanta i setanta. De cop, els aliats se’n van i et deixen sol, sense influència, sense relleu social. El mateix pot estar passant amb la Conferència Episcopal Italiana: tot el suport implìcit donat a Berlusconi, l’acabarà pagant. Darrera el berlusconisme apareix, sense rubor, la impietat més crua, un liberalisme antihumanista que coqueteja sense pudor amb la impietat social i el menyspreu de les persones febles, fràgils o immigrants. Això entra en contradicció profunda amb els valors evangèlics. En algun moment, sobretot si la crisi econòmica es fa més forta, caldrà triar: entre el poder social i la defensa de la vida. No falta gaire perquè la nova dreta italiana convidi a la cacera d’immigrants. Però tornem a casa, a Catalunya, a Girona. Una de les sorts que té avui l’Església, és que ja no li queden aliats. Pot semblar una desgràcia, si es pensa en clau de poder terrenal. Però pot ser una oportunitat si es pensa en clau de llavor espiritual. Tornem a aquella afirmació del principi: la societat catalana i gironina és campiona de laïcitat mundial. Es practica l’anticlericalisme com l’esport més barat (ahir mateix a Catalunya Ràdio, el locutor de tarda es va passar mitja hora fent befa del Papa Benet XVI sense ni adonar-se’n que en feia: donava per suposat que riure’s del Papa era la cosa més natural del món, suposava que tots els catalans el veuen com un personatge completament ridícul). I aquest anticlericalisme significa un retorn retòric, estrictament superficial a la vella esquerra de la Repùblica. Això demostra que l’esquerra (i el nacionalisme) també està molt malament, encara que no ho sàpiga. Però al marge de l’anticlericalisme, els polítics i periodistes d’esquerra prediquen tot el dia com si fossin clergues. Són clergues d’una nova religió. Una religió sense Déu, però amb tones de bonisme, de bondat mel·líflua i constant: no a la guerra, sí a la terra, que és sagrada, drets de tota mena per a tothom, immigrants inclosos, tothom és bo, especialment els delinqüents, que no tenen la culpa de fer el que fan, drets socials, sacralitzem les famílies que no són tradicionals, totes les causes desgraciades del món són la nostra causa, etcètera. Recodeu el Fòrum 2004: Barcelona havia de canviar el món. Recordeu els Jocs Olímpics: amics per sempre amb tothom. Aquesta ideologia ben intencionada, bonista i sempre solidària amb totes les causes és una caricatura deformada del catolicisme progressista dels anys seixanta i setanta. En realitat n’és una transformació per la via política i ideològica. Molts polítics i pensadors d’aquest corrent o van ser directament capellans o seminaristes o van ser educats en ambients catòlics: escoles, escoltisme, cristians de base... Això observat en detall permet veure fins a quin punt pot acabar-se convertint en pastitx ideològic la confusió entre religió i política. Un mal camí, al qual seria convenient no tornar. Ho dic perquè hi ha temptacions al catolicisme gironí de tornar-hi. L’obsessió per presentar Càritas com el camí correcte dels catòlics és perillós. Càritas com l’única posició digna del catolicisme, allò que fins el diari més anticlerical admira i aplaudeix. I no. Càritas és molt important. I més que n’ha de ser. Però la tasca social de l’Església no pot suplantar la identitat de l’Església que no és, només, d’ordre moral, sinó fonamentalment d’ordre espiritual. I parlo de temptació, també, quan alguns sectors catòlics senten nostàlgia de les vinculacions de l’Església amb sectors polìtics de l’esquerra o amb determinades posicions sobre el sexe que complauen als partidaris de la liberalització dels costums. També són perilloses, ès clar, les posicions contràries, les que senten nostàlgia de Madrid o de Roma, capitals en què el poder eclesial encara és molt visible, admirat i respectat. Cal que l’Església es recentri en el seu kerigma original A l’Església gironina, com a la catalana, ja no hi ha espai per a les disputes entre apocalíptics i integrats. Els apocalìptics van tenir raó. Un vent ho ha escombrat tot i el més intel·ligent i sa és tornar a començar sols, però sense dol, sense nostàlgia del poder i la influència perdudes. Recordaran, segurament, la vella polèmica que va proposar Umberto Eco. Ell parlava de la cultura de masses: televisió, còmic, música pop, best-sellers, etcètera. Els apocalíptics deien: l’alta cultura, la cultura basada en la tradició, el canon, el rigor, la dificultat i el matís, desapareixerà escombrada per la cultura de masses, que s’ho cruspirà tot. Eco deia: no, cal confiar que a través de la cultura de masses trobarem la manera de reescriure i reinterpretar la tradició, l’exigència. Apareixeran nous llenguatges i arribarem a nous lectors, les masses accediran a la cultura a través dels nous mitjans. Ell ho ha intentat amb les seves novel·les plenes d’eginy i d’erudició, però amb tècniques de novel·la popular. Però el fet és que l’optimisme d’Eco no s’ha acomplert. La cultura de masses impera cada vegada més i està convertint en irrellevant, en prescindible, l’alta cultura. El mateix ha passat amb les ideologies. I amb la religió. La cultura de masses ho ha simplificat i trivialitzat tot. La discussió ja no cal. Ha guanyat la cultura del consum i del clínex: usar i llençar. La cultura de la facilitat, de l’entreteniment constant, de la irrellevància, del petit desig sensual constantment satisfet i constantment canviant, un desig que acaba causant en el fons una inguarible insatisfacció. Una cultura que situa la possessió material al capdamunt de tot i menysprea la dimensió reflexiva, espiritual. ¿És possible tornar enrere i recuperar la quietud i l’ordre i el sentit que les coses tenien en la societat tradicional? És evident que no, però la nostàlgia és irreprimible: molts voldrien tornar enrere i s’entesten a mantenir aparences que ja no responen al temps real. En tots els camps, de la Universitat a l’Església, de les acadèmies a les conselleries de cultura, la tendència de la vella guàrdia és mantenir i augmentar la pompa, els pressupostos, els fastos, les estructures, com si reforçant l’impacte extern de les institucions n’hi hagués prou per fer front als canvis irreversibles que ha causat la cultura de masses. La cultura de l’oci ho contamina tot. Humor, entreteniment, amenitat, emoció, molta emoció, trivialitat, joc, molt de joc. Sigui a través de la televisió, el cinema o Internet. Contra aquest predomini inabordable, s’alcen les velles institucions cada vegada més buides, però cada vegada més pomposes. Això passa amb la Universitat: ha deixat de ser fàbrica d’idees, font de pensament. Ara és irellevant en els debats socials, no té cap influència ideològica. És una pura fàbrica de titulacions i un mer fomentador de tecnologia. I això que encara és percebuda per la societsat com a mecanisme de formació dels joves de classe mitjana i com a instrument imprescindible de la vida econòmica. Doncs no: és irrellevant de fet davant la cultura de masses. Una hora de televisió, un video de Youtube, la lletra d’una cançó de moda pesa molt més que desenes d’hores de classe d’humanitats. ¿Si això passa amb la Universitat, percebuda encara com una institució important, què no ha de passar amb l’Església, que és una institució que ja ningú, ni en el poder ni en la societat, considera rellevant? Per a uns és una nosa, per a altres motiu de burla, per als de més enllà una rèmora del passat. I, a Espanya, només per a determinats grups, com vèiem, un aliat interessant en la lluita pel poder. ¿Té algun sentit, per tant, persistir en la nostàlgia de mantenir-la en el lloc que havia tingut en el passat? ¿Serveix de res perdre energies intentant deseperadament aparentar que representa un paper que ja no té realment? La “chance” de l’Església: l’humanisme cristià La nostàlgia empeny. Però també empeny l’obstinació. Davant l’aparició de la cultura de masses, la discussió era entre apocaliptics i integrats. Ara que aquesta cultura ja ha triomfat totalment, ara que la integració ja és un fet, ja no hi ha debat sinó dues respostes oposades. Els obstinats i els indiferents. Els obstinats a restaurar el vell ordre tradicional. I els indiferents, que ja no es preocupen de res i es deixen abraçar pel nou ordre nihilista, trivial, menfotista i despreocupat. La Conferència Episcopal Espanyola encarna la posició dels obstinats a restaurar el vell ordre, que correspon a un món tradicional que ja no tornarà. Això té el seu pes social. Té la seva força: dóna identitat. Però no religiosa en el sentit cristià del terme. Sinó política, en el sentit de la vella cristiandat o de l’actual identitat islàmica. L’islamisme (el moderat, naturalment, no l’armat) és això que sembla que busquin l’arquebisbe Rouco i companyia. Una identitat social espanyola (molt espanyola, per cert, feta tant o més de nacionalisme que de catolicisme tradicional). Una identitat social nacionalcatòlica feta de costums, formes, actituds, tradicions, litúrgies i, sobretot, feta de preses de posició política. Una identitat social que expressa una manera de comportar-se, però no pas una manera de viure. No una espiritualitat, sinó una identitat. Benet XVI: un pols moral i intel·lectual amb el món d’avui Pel que diuen, semblaria que això és el que demana el Papa Benet XVI: un retorn a la identitat catòlica amb pes social. I, a parer meu, que llegeixo amb molta atenció tot el que diu i escriu aquest interessantíssim Papa, no és pas això el que ell proposa. Sinó un pols moral i intel·lectual amb el relativisme contemporani, que és tota una altra cosa. Un pols valent, coratjós, en la defensa de valors centrals irrenunciables, com el de la sacralitat de la vida humana, per exemple. O com el del compromís no menys sagrat que implica la construcciò de la parella i la creació d’una família. Un pols per salvar l’ètica evangèlica i la tradició cultural cristiana, que des de sant Pau està empeltada del lógos grec, una tradició que sintetitza fe i raó. Una fe que, més que compatible amb la raó, és inseparable del camí que ha fet la raó al llarg de la història. Tal com Benet XVI va demostrar explícitament a València ara fa gairebé dos anys, aquest pols no s’ha de fer des de la instància política, des del combat partidista, sinó al contrari des de fora de la política: des de la coherència i la llibertat que dóna el fet d’estar proposant a la societat una manera diferent d’entendre la vida i els valors. És fer drecera tramposa atacar des de l’Església determinades lleis polítiques, però també ho és callar o no posar en qüestió els valors relativistes que es filtren en la societat molt més a través dels mitjans de comunicació que no pas de les lleis. Així no es fa un pols al relativisme, així el que es fa és cultivar una identitat política i pugnar per mentenir un pes institucional, un pes terrenal o mundà. Com he dit abans, tanmateix, aquesta també és una temptació de la Conferència Episcopal Italiana. I per tant, potser sóc jo el que malinterpreto Ratzinger. Suposant que fos així, em sembla obvi que les idees del Papa fracassaran si s’intenten guanyar des del combat polìtic. El relativisme contemporani, encara que guanyin les eleccions les dretes que s’identifiquen amb el catolicisme avança com un cavall desbocat cap al nihilisme moral. Nietszche triomfa cada dia una mica més fins i tot a Itàlia on teòricament el Déu catòlic és molt viu, molt present, clarament configurador d’una identitat nacional. Una posició davant del relativisme contemporani és la dels obstinats. L’altra és la dels indiferents. És la més vigent a Catalunya i a Girona. Una societat que accepta la mort de Déu i el triomf del relativisme ideològic sense posar-s’hi cap pedra al fetge, fins i tot alegrement. S’accepten els valors de l’hedonisme, es proclama que tot és relatiu, que no hi ha cap idea ni cap moral superior a cap altra. I santes pasqües. Enfront de la societat « líquida », els valors « humans » Si en aquest corrent d’indiferència de tant en tant hi germina l’anticlericalisme és per impostura ideològica. És un anticlericalisme retòric, paral·lel i alhora antagònic al neoclericalisme d’una certa Espanya. És útil perquè permet la caricatura de l’enemic ideològic: del PP en aquest cas. Permet situar-lo a la caverna i excusa d’haver de proposar una ideologia pròpia i consistent. Ridiculitzant la Conferència Episcopal, recordant el nacionalcatolicisme i presentant Benet XVI com un inquisidor medieval, els partidaris de la xauxa moral i del "laisser faire" ideològic, es treuen de sobre molta feina. Ara mateix, mentre l’Església és tan clara amb l’avortament i defensa radicalment la vida, les restes del progressisme poden condemnar-la per carca, indiferents a si progressa o no una eugenèsia pràctica en el si de la societat. Han desaparegut els nens de síndrome de Down, per exemple. Ja no n’hi ha. Constatem-ho: progressa l’eugenèsia pràctica sense que calgui un Hitler que proposi una raça humana sense màcula ni defecte. L’eugenèsia, en el context de les noves possibilitats de manipulació genètica que permet la ciència, ens porta cap a un món més que inquietant. Un món d’experiments monstruosos que poden recrear la condició humana, per bé que també poden fer molt de bé a la raça humana. S’estan fent proves a alguns països asiàtics, amb diner americà i europeu, sobre clonació d’humans. Allà no està prohibit. El diner, el gran Déu contemporani, empeny a fer aquests proves, que quan siguin un fet seran irreversibles. Mentrestant, el pensament indiferent arronsa les espatlles i diu: si això és bo per la medicina, benvingut. Cap pedra al fetge. Perquè el pensament catòlic sigui realment eficaç en aquesta inquietant cruïlla històrica, seria olt convenient que l’Església gironina i catalana aprofitessin l’oportunitat de ser l’ase dels cops o de les burles. L’Església catalana no té aliats. I això és una sort. No té rèmores, no té batalles a fer en el camp mundà o terrenal. Ja les ha perdudes totes. Està en condicions de fer una cosa molt evangèlica: ser una minoria creativa. Una minoria que parla amb una veu honesta i clara, sense lligams. Una veu que pugui acollir els desconcertats i temerosos, que són molts, però no saben on anar i es malfien d’una Església que pugna per ser el que era, encara una institució de pes terrenal. Recerca de l’esperit Un altre professor d’Institut em va dir, i no és incompatible amb el que deia el del principi, que per al treball de recerca, molts alumnes han triat temes religiosos. Islamisme, sbretot, per raons òbvies. Però també budisme. Budisme. La fama del Dalai Lama, la causa del Tibet, que sembla més important que cap altra, la moda de les teories ocultistes, la moda de la meditació transcendental i del ioga i altres variants: ¿a què responen? A un buit que hi ha a la nostra societat d’espiritualitat. És aquest buit social el que reclama l’atenció de l’Església. Però no la d’una Església entestada a tornar ser el que va ser en una altra època. Sinó una Església despullada d’objectius terrenals. Que no perd les seves escasses energies a voler recuperar una presència institucional que tanmateix no recuperarà mai, si més no a Catalunya, si més no a Girona. Una Església, al contrari, que es replegui en ella mateixa per recomptar millor les seves forces, per acompanyar millor els seus clergues, que esteu molt sols, massa sols, enmig d’aquest món indiferent. Que es replega en ella mateixa, que realimenta el seu discurs moral i espiritual, que reforça el seu compromís, no solament amb els febles de butxaca, sino també amb els febles d’ànima i de cor. Una Església que es compromet no solament amb els pobres, que també, sinó amb els que busquen i no troben. Més que pobra o franciscana, una Església despullada d’obligacions institucionals, que accepta els seus límits, que accepta que no deixarà mai de ser minoria. Que no perd temps a ser el que va ser. Però que aporta a la societat relativista: confort espiritual, fortalesa moral, coherència ideològica, defensa radical de la vida, menyspreu de la mundanitat, coratge de minoria crítica. Una minoria creativa que s’atreveix a qüestionar les bases de la societat indiferent que aplaca la buidor de fons amb els petits consols sensuals del consumisme. Hi ha camí en aquesta direcció. Perdoneu que, sense ser ningú, m’hagi atrevit a assenyalar-lo.
|
|
Atreveix-te a pensar.
|
