 |
|
|
|
|
Tiurana: un poble sorgit de l'aigua Jaume P. Sayrach El petit poble de Tiurana, en plena comarca de la Noguera (tocant a Ponts), una dècada enrere sovint sortia a les planes dels diaris i a la televisió. L’aprovació de l’embassament de Rialb era la seva sentència de mort, el poble quedaria totalment cobert per les aigües del riu Segre. Els veïns de Tiurana s’hi oposaven i quan la decisió es va fer ferma, no volien marxar si a més de rebre les compensacions justes, no aconseguien salvar la façana de la parròquia i la font de pedra, que volien traslladar amb els seus morts al nou poble, que volien alçar on es trobava el santuari del Soler. En Joan Moran i jo hi vam anar, portats del desig de veure el poble que ja vivia la seva agonia. Uns mesos després vam tornar-hi amb la colla d’amics amb els que sortim cada mes. I ara hem pujat al “lloc dels successos”, i instal·lats en la nova Tiurana, a la vista de les aigües del pantà no hem pogut deixar d’evocar el poble que és sota l’aigua. Al nou poble el record de l’antic és ben present. Al mig de la plaça-balcó hi ha la font de pedra. Al costat del santuari del Soler s’hi ha creat el cementiri, on descansen els seus morts, i la façana de la parròquia -convertida en sentinella, campanar i mirador- tanca la sagrera. I hi ha el cartell a l’entrada del poble, i la placa de quan el president Pujol el va inaugurar... Però hi ha, sobretot, la proximitat del pantà que et fa pensar que sota les seves aigües l’antic poble dorm el son etern . En el meu dietari ho vaig consignar: Tiurana és una pàgina de la història, escrita en pedra.
El poble, quan ja havia començat a buidar-se
Imatge de l'agonia del poble: el desmuntatge de les teules i les protestes
A la dreta de la foto, el cementiri
Avui, el pantà cobreix l'antiga Tiurana
Diverses vistes del nou poble
La façana de la parròquia i el nou cementiri
Les Terres del Tarn (Aveyron i Lozère)
El Tarn, en el seu recorregut per l'Aveyron i la Lozère crea un paisatge molt bonic, d'una gran harmonia, que els francesos han sabut conservar d'una manera exemplar. Enlloc no hi ha estridències arquitectòniques, els pobles conserven l'estructura i la tipologia d'anys enrere i l'encaix amb el paisatge és perfecte: qualitat que fa que quan seguim la volta ciclista francesa, per la televisió, en oferir-nos preses aèries, no puguem per menys que sentir una enorme enveja d'ells, i ràbia per com a Catalunya hem destrossat el nostre paisatge i el patrimoni arquitectònic popular.
Les fotos d'aquest reportatge (Setmana Santa 2008) donen una impressió del paratge: El poble de Rozier, la Gite "La b Source" on ens vam hostatjar, el grup d'amics, el riu Tarn al seu pas per les Gorges, algunes poblacions properes i vistes de Montpellier le Vieux, d'una granja antiga; més unes fotos que mostren la naturalesa: les flors, la pluja, la neu, la nit...
En uns dies que encara no pertanyen a la temporada turística, el lloc ofereix una pau i una tranquil·litat recomfortants. Un lloc on a més de caracteritzar-se per les perspectives dilatades, es distingeix pel silenci que s'hi respira.
Les caves del formatage Roquefort són un testimoni de la sàvia intervenció humana sobre els productes naturals; mentre que el viaducte de Millau és l'exemple de com una obra de gran envergadura pot augmentar l'atractiu i la bellesa del paisatge.
Baronia de Bellera (Pallars Jussà)
Pas de Terradets, porta d'entrada al Pallars Jussà. El comtat del Pallars va néixer amb la creació per part de Carlemany dels territorois fronterers coneguts com la Marca Hispànica, amb els quals volia reforçar el seu país, un cop que els àrbas van penetrar molt endins del seu territori. La conquesta del Pallars la va dur a terme el comtat de Tolosa. L'any 872 s'independitzà amb el comte Ramon I i, a la seva mort, es va dividir en dos: el Pallars Sobirà (o superior), i el Jussà (o inferior)
Sarroca de Bellera. El comtat de Pallars Jussà, per a facilitar-ne el govern i per donar sortida als seyorius emergents amb el feudalisme s'organitzà en baronies, al front de les quals hi havia els senyors dels diferents territoris. Els Bellera van jugar un paper important a Catalunya. La capital tenia la seu a Sarroca de Bellera, un poble on avui, fixos, només viuen dues famílies. La baronia tenia domini sobre els pobles del seu entorn, i els d'altres valls del Pirineu
A tocar de Sarroca es fundà el monestir de Sant Genís (s. IX), avui enrunat i perdut en plena muntanya. És l'edifici que es veu a la dreta de la foto, al peu dels tossals, a l'altra banda del profund barranc de l'Infern. Pujant des de la plana ens costa comprendre que la vida hagués pogur¡t desenvolupar-se en paratges que ens semblen hostils. No tenim present que amb l'arribada dels àrabs, els cristians van fugir cap al nord; i que la reconquesta va baixar Pirineus avall.
El poble més pròxim de Sarroca és Vilella. Com els altres pobles de l'entorn, és al cim d'un turó. Vilella és un exemple de les anomenades "viles closes", pobles en els que les cases, juntes i tancades mirant a l'interior del poble, feien de muralla
Al poble d'Erdo fins ahir hi vivien només dos veïns. Avui, una empresa ha adquirit les cases (en procés d'enfonsament) i ha començat a restaurar-les per convertir-les en habitatges d'alt standing, i n'ha començat alguna de nova planat. L'operació, sens dubte, desfigura la imatge de l'antic poble
Parròquia d'Erdo, posada sota l'advocació de sant Julià. Fins fa poc, el seu estat era deplorable. L'empresa que rehabilita les cases l'acaba de restaurar
A uns tres quilòmetres d'Erdo es troba Santa Coloma d'Erdo (abans, de Bellera), als peus del pui de Fa. La foto és presa des del poble de la Bastida de Bellera i mostra l'hàbitat d'aquests pobles de muntanya. En els camps que baixen suament, clivellats de barrancs profunds com aquest de l'Infern, pasturaven els ramats d'ovelles i les vaques, i conreaven en els bancals. A Santa Coloma es composava de dues cases fortes, però les famílies tenien molts fills, familiars laterals i rls bracers. Els nens i nenes baixaven a escola a la Bastida, segunt el camí que s'endevina a la vora de la barrancada
Santa Coloma d'Erdo, deu anys enrere, quan les altres poblacions anomenades Santa Coloma el volien salvar i convertint-lo en casa de colònies
Estat actual de Santa Coloma d'Erdo. A primer pla, rere del teulat, el campanar de la humil parròquia treu el cap
Interior de l'església: la malesa hi creix i ningú ja no hi va a resar a la santa
Xolla dels bens. La juxtaposició de dues fotografies, una antiga (en blanc i negre) i l'altra actual del pati de casa Pere permet veure el mateix espai i la ruïna que ha experimentat. En la foto de la dreta es veu l'arc-balcó des del qual els nens contemplaven la feina dels apstors
Camí de Santa Coloma al poble veí de Larén. Anys enrere, les anades i vingudes sempre es feien caminant, o a llom d'animals de bastaix. El temps transcorria amb una una lentitud més gran. El rellotge era el sol i el dia començava a l'alba i finia al capvespre
Larén és a mitja horeta de Santa Coloma. Tampoc no hi viu ningú, la majoria de cases s'han desplomat, encara que n'hi ha dugues en difícil procés de restauració. Actualment, però, hi arriba una carretera asfaltada, inaugurada aquest any pel president de al Generalitat
Cementiri i parròquia de Larén. El més trist pels que marxen d'un poble és abandonar els seus morts, que veuen com el seu poble va queient dia rere dia. Al cementiri de Larén (en la fotografia, al costat de la parròquia) hi ha una creu amb unes flors de plàstic i el nom de l'últim veí sebollit: "Joaquín Montané Jordana, fallecido el 6 de abril de 1963 a la edad de 81 años. E.P.D." A principis dels anys 60 va ser quan aquests pobles van quedar deshabitats. El llibre Pedra de tartera, de Maria Barbal, és un retrat viu i emotiu de la vida dels pobles pallaresos
A Santa Coloma l'últim veí de casa Pere (com arreu) va tancar la porta, falcant-la per dins amb un tronc gruixut. Avui la porta ha cedit i les finestres i els balcons s'han esbotzat, i les bigues finalment han cedit
La Bastida de Bellera era un poble important. A una hora i mitja a peu de Senterada, a la vall, en la bifurcació de les valls de Sarroca i Fosca, abastia els altres poblets, i rebia els nens i nenes en la seva escola. Avui no hi resta cap casa en peu, Dalt d'un turó, s'obre a la fondalada que ha excavat el Noguera Pallaresa, camí cap al sud
A la falda de la Bastida (vista a contrallum) es poden apreciar perfectament els antics bancals de conreu
Camps a tocar d'Erdo: les vaques campen al seu aire per les terres abadonades pels pagesos
Molt a prop de la Bastida de Bellera es trobava el monestir de Sant Genís separat, però, per l'infranquejable barranc de l'Infern. Per no haver de donar una gran volta –passant per Larén i Santa Coloma–, van construir el pont conegut com el pont del Diable. La llegenda conta que hi havia una pastora que rere el ramat havia de fer cada dia l'esmentat camí i n'estava molt tipa. Un bon dia se li va apareìxer el dimoni amb formes dissimulades i li va dir que si al morir li entregava l'ànima, li construria un pont. La nena estava tan a les últimes, que hi va convenir. L'endemà, quan un monjo va descobrir el pont va creuar-se amb el dimoni, i de seguida sospità que el pont havia de ser obre del maligne, va fer el senyal de la creu i el dimoni es precipità al fons barranc i la pastoreta quedà lliure de la promesa. Des d'aleshores, el pont es coneix com el pont del Diable.¨'Es un magnífic i atrevit exemplar d'arquitectura romànica
Paret exterior del que va ser un dels primers monestirs de Catalunya, conegut com monestir de Bellera o de Sant Genís, de l'orde benedictina. Els comtes de Pallars el van posar sota jurisdicció del monestir de Gerri de la Sal i després passà a dependre del monestir de Lavaix, tocant a Pont de Suert. Per transferir-s'hi havien de fer el camí a peu o amb mula, passant pel pont del Diable
El monestir ha estat molts segles una borda o corral d'ovelles. Però en un flanc del conjunt es reconeix perfectament la primitiva església romànica del monestir, amb la senzilla portalada d'arc de mig punt i la finestra d'espitllera. En el procés de la reconquesta, a mesura que es guanyava un territori s'hi aixecava una castell i una església, en torn de la qual es formava el poble. I en cada vall s'hi creava un monestir, que tenia la missió de vetllar per la religió i per l'assentament dels nous moradors, als quals ensenyaven a treballar la terra
El cóm o abeurador de Santa Coloma d'Erdo és una imatge sentimental de la vida d'aquests pobles de la Baronia de Bellera. Avui no hi raja aigua. Però durant molts segles va ser testimoni humil d'unes vides compenetrades amb la muntanya, que la història va arraconar, fins que van haver de marxar. Avui, a tot el Pallars Jussà hi viuen només uns 13.000 habitants, xifra que dóna una densitat de només 10 habitants per quilòmetre quadrat. Quin serà el seu futur?
Un parc a quatre passes: Parc natural del riu Llobregar
Unes quantes vistes del parc, amb una perspectiva de la platja a l'hora de la posta del sol. El parc, enclavat entre la ciutat del Prat de Llobregat, l'ampliació del port de Barcelona i l'aeroport, limitant anb el parc agrari del Prat, és un espai de gran interès natural i paisatgístic per la seva vegetació i la seva fauna, un lloc esplèndit per passejar sentint, al mateix temps, el batec d'una ciutat important com Barcelona, perfectament connectada amb tot el món com el vol dels avions ens recorda constantment / JPS
|
Llibre sobre les Santes Colomes: les deu Santes Colomes catalanes tenen un tractament extens, i s'hi afegeixen tots els pobles catalans que es van fundar sota el patrocini de santa Coloma. En l'apèndix es recullen les Santes Colomes d'Espanya, Portugal i França. Editat sota el patrocini de la Generalitat, les quatre Diputacions i els ajuntaments colomencs catalans, el llibre es ven a un mòdic preu. Demaneu-lo a la llibreria Carrer Major, abans que s'esgoti. (A Barcelona es pot adquirir a la llibreria Claret).
|
