Llibres

Una biografía político-intelectual imprescindible

 Mario Amorós, Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo. PUV, Valencia 2008, Prólogo de Óscar Soto Guzmán, 372 páginas.

 Salvador López Arnal

 Lo esencial de esta reseña puede ser dicho de forma breve: léanlo y pásenlo. Pocas biografías pueden emocionar e interesar tanto al lector socialista, al lector en general, como la que ha escrito el joven y prolífico historiador Mario Amorós. Todo en este ensayo, incluido su título, destilan atención, cuidado, aproximación rigurosa, interés real por el biografiado, equilibrio, documentación, análisis construidos desde diferentes atalayas y también, y no en menor importancia, excelente escritura. El volumen, si de mi dependiera, sería motivo de estudio y disfrute voluntario en todos los centros de educación preuniversitaria y universitaria, además, por supuesto, de material de análisis de las organizaciones sindicales, políticas y asociaciones vecinales de inspiración crítica.

Explicándome con mayor detalle.

Recuerdo las palabras que una y otra vez han sonado en el corazón y la mente de todo socialista no entregado en estos últimos treinta y cinco años: “Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que mucho más temprano que tarde de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre parta construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¿Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores! Estas son mis últimas palabras. Tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que por lo menos será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición”.

El hombre que las pronunció, el centenario de cuyo nacimiento celebraremos el próximo 26 de junio, otra víctima del fascismo, murió pocos momentos después. Su ejemplo, su trayectoria, su compromiso, sus palabras, su hacer, su combatividad,  se levantan cada día de pasa, con mayor fuerza y claridad si cabe, como una referencia para todas las tradiciones que aspiren a romper con el yugo del Capital, con sus corporaciones y sus grandes instrumentos políticos. Amorós ha escogido muy bien, con cuidado extremo, su materia de estudio. 

Como ya demostrara en Chile, la herida abierta; Después de la lluvia. Chile la memoria herida; Antonio Llidó., un sacerdote revolucionario, y La memoria rebelde, Amorós es un gran conocedor de la historia reciente de Chile que suele indagar sobre aspectos poco transitados, con excelentes instrumentos historiográficos, con sensibilidad y con una documentación apabullante. Las diez páginas de bibliografía anexas a Compañero presidente contienen, además de algunos detalles dados en notas a pie de página, más de doscientas referencias. Años de esfuerzo, de dedicación, de estudio, con resultados excelentes. 

Aparte del prólogo de Óscar Soto Guzmán y de una interesante cronología de la vida de Allende (pp. 355-359), el volumen se divide en tres partes que el mismo autor resume en su introducción. En la primera se analiza la etapa anterior a la investidura de Allende como presidente de la República (1908-1970). La segunda parte se centra en los dos primeros años de su gobierno, etapa en la que su gobierno aplicó de inmediato el programa de la Unidad Popular y procedió a la construcción del Área Social, el embrión de la futura economía socialista. La tercera analiza el último año de su gobierno. Desde comienzos de 1972, recuerda Amorós, se apreció una crisis en la Unidad Popular originada por las contradicciones y disensos ante la construcción del socialismo. La polémica no enfrentó solo, como es sabido, al Partido Comunista con el MIR, no integrado en la UP, sino que desde junio de 1972, desde el cónclave de Lo Curro, “se expresaron con claridad las dos visiones de la política económica, y del proceso revolucionario en general, que se articulaban en torno a Salvador Allende y el Partido Comunista, por una parte, y el Partido Socialista, por otra” (p. 23).  

Todos los interrogantes que surgieron en el proceso chileno son tratados con documentación y equilibrio en el estudio de Amorós: el apoyo ciudadano a la apuesta de Allende y la Unidad Popular; la actitud del ejército chileno; los apoyos internacionales; las críticas razonable (o no) del MIR; las posibilidades reales de una mayor intervención popular y obrera, incluyendo la entrega de armas; el proceso de nacionalizaciones; la lucha contra los latifundios; los disensos interiores; la actitud del Partido Comunista chileno; el control obrero; el realismo político de algunas fuerzas y la ensoñación no controlada de otras; la firmeza y realismo de Allende; la supuesta inevitabilidad del golpe fascista de 1973; las otras intentonas militares; el viaje de Fidel Castro a Chile; el claro compromiso revolucionario de Allende siendo miembro de un Partido Socialista que no había renunciado en absoluto al combate contra el capitalismo; la posición del general Prats y otros militares constitucionalistas; los últimos momentos de Allende; las resistencias ciudadanas al golpe. Ninguno de los grandes temas ha sido olvidados por el autor. 

Óscar Soto Guzmán, cardiólogo, el médico personal de Allende, cierra la semblanza (pp. 13-17) que ha escrito para el volumen con estas palabras: “Su suicidio, tan incomprendido por algunos sectores, fue un ejemplo de consecuencia política y personal, fue su entrega a la libertad, a la defensa de la Constitución, y el postrer homenaje al cargo de Presidente de la República que el pueblo chileno, democráticamente, le había otorgado”. Muchos sectores del pueblo chileno, muchos ciudadanos del mundo, no han olvidado, no hemos olvidado su entrega y su ejemplo. Mario Amorós, que nació precisamente el año en el que se produjo uno de los actos de ignominia más abyectos que podemos recordar y que difícilmente olvidaremos, ha escrito una biografía que sin duda será un clásico de la historia de Chile y lectura obligada de todo ciudadano que se identifique con la tradición socialista republicana y que piense, con Allende, que la historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen.  

Compañero presidente se abre con unas palabras que Salvador Allende pronunció el 5 de setiembre de 1970, con motivo de su victoria en las elecciones presidenciales que se habían celebrado en Chile: “[…] Gracias, gracias, compañeros. Ya lo dije un día. Lo mejor que tengo me lo odio mi partido, la unidad de los trabajadores y la Unidad Popular. A la lealtad de ustedes, responderé con la lealtad de un gobierno del pueblo, con la lealtad del compañero Presidente”. Cumplió, simplemente, cumplió.

En la mañana de un 11 de septiembre, de otro 11 de septiembre, Salvador Allende, la izquierda no entregada, perdieron la batalla, una batalla. La traición, la violencia feroz y guiada de unas Fuerzas Armadas, con resistencia interna de soldados en algunos regimientos, teledirigidas o apoyadas por los insistentes y conocidos servicios de inteligencia, acabaron con un proceso de transición democrática al socialismo. Sin embargo, apunta Amorós, “hoy renace la esperanza en América Latina y las grandes alamedas del socialismo vuelven a surgir en el horizonte: se trata de la lucha por una profunda y radical democratización de la sociedad, en todas las esferas, incluida la económica. En este camino nos acompañará “el metal tranquilo” de su voz, el ejemplo inolvidable del Compañero Presidente” (p. 27). Que así sea, que tampoco en esto yerre el buen sentido del joven historiador.

Luis Benvenuty

Luis Benvenuty publica “Mudanzas”

Una crònica sobre els nous immigrants 

Eugeni Madueño

Luis Benvenuty ha guanyat el primer Premi Josep Maria Huertas convocat per la penya La Lamentable, de Casa Leopoldo. El treball de Benvenuty, una crònica sorgida de reportatges que tenen els nous immigrants com a protagonistes, es titula Mudanzas, i ha sortit ja a la venda, publicat per l’editorial RBA.  

Benvenuty és un jove periodista conegut a Santa Coloma, doncs cobreix per La Vanguardia totes les poblacions del Barcelonés Nord. Poblacions que es van engrandir fins al desbordament amb els emigrants dels anys 60 i que ara concentren el més alt percentatge d’immigrants estrangers de Catalunya. Només al barri del Fondo els immigrants suposen ja el 50% de la població, i una tercera part d’aquesta població és d’origen xinès. 

A Mudanzas Benvenuty ha ordenat moltes de les històries de vides dels immigrants sobre els que un dia o un altre ha escrit al diari –quasi sempre per a donar notícies luctuoses, doncs continua vigent la màxima “bad news; good news”. Aquestes històries les ha organitzat de nou intentant anar més allà de la informació conjuntural, intentant aprofundir-les. Passar del flash al que obliga la rapidesa productiva dels diaris, a l’explicació més calidoscòpica que s’obté quan has tornat més cops sobre el terreny fins arribar a conèixer totes les cares possibles de la mateixa realitat. El resultat són un seguit d’històries entranyables –o no- escrites amb intel·ligència, ironia i a vegades amb un sarcasme del que no escapa el propi autor, que ha convertit la seva història i experiència en una més de les que surten al llibre.  

Si les històries dels immigrants són sorprenents i instructives –el llibre acaba amb la història d’un immigrant dels seixanta, el colomenc Joan Guerrero-, la de l’autor  explicant com és la seva vida de periodista de carrer és de manual de lectura obligada a les facultats de periodisme. Perquè, com Josep Maria Huertas va fer sempre, Benvenuty és avui dels pocs periodistes que encara fan carrer. És a dir, que la seva agenda de treball no la decideixen ni els gabinets de relacions públiques o de imatge, ni els de comunicació de les institucions, ni els de premsa de les empreses privades. A canvi de no tenir cap seguretat laboral, té aquest preuat privilegi. 

A Benvenuty li agrada la gent, la roba estesa dels balcons dels nostres barris populars, el caliu de les barres dels bars, les coples dels cantants de la perifèria, i l’aire fresc de les terrasses. Li agrada xerrar i dissertar, enfilar converses sempre prenyades de raonaments ben estructurats, i agradar. Com bon andalús que encara és, a Benvenuty li agrada agradar. I si hagués de fer algun retret d’aquest “Huertas del segle XXI”, i en general dels periodistes de les noves fornades, seria aquest: que la voluntat d’explicar-se, de mostrar-se, no l’haurien de sobreposar mai al principi sagrat que el protagonista de la informació sempre és l’altre, mai el periodista. Un exercici d’humilitat que el temps i la pràctica professional s’encarrega d’anar polint fins a extrems que vistos en perspectiva un s’atreveix a qualificar d’insospitats.

Recomano dos llibres

Agustina Rico

M'agradaria recomanar un parell de llibres dels quals s'aprèn molt, que estan molt ben escrits, que fan de bon llegir a tot arreu i que poden suposar un descans de literatura o uns parèntesis entremig d'altres lectures ja que tots dos llibres estan compostos d'unitats individuals.

Estan escrits per en Xavier Duran, director del programa El medi ambient  de TV3 i guanyador del Premi Europeu de Divulgació Científica amb el treball  El cervell polièdric , un autor que uneix a la sapiència científica la claredat i el to didàctic del professor i del periodista. 

El primer és L'artista en el laboratori,  aparegut recentment  i publicat per l'editorial Bromera de València. És un llibre  de divulgació històricocientífica. De manera amena però molt rigorosa i documentada -algunes pàgines poden ser especialment valorades pels amants de la química- explica històries que uneixen ciència i art. La descoberta dels diferents tipus de colors per part dels pintors, com va "néixer" el vidre i l'evolució de l'ús d'aquest material fins als nostres dies en què és un element bàsic de la nova construcció, i d'altres històries formen aquest llibre interessantíssim.

Comença amb els pintors supestres i es clou amb la "lectura" de vuit pintures contemporànies completant una mena de cercle sobre el devenir de l'home al llarg dels segles en uns aspectes que sovint veiem allunyats però que són paral.lels: l'art i la ciència.

El segon, del mateix autor, porta el títol de Les històries que les paraules amaguen i és publicat per l'editorial Mina . Tracta del que indica el títol: l'apassionant història del significat d'una colla de paraules. La pròpia etimologia del mot i unes breus explicacions adjacents són tot un món de descobertes. Algunes paraules i el seu orígen són més coneguts, d'altres sorprenen i algunes altres podien estar a l'abast únicament dels il.lustrats en filologia grega ja que la majoria tenen origen grec.

Seixanta mots i seixanta històries breus sobre el significat de paraules que utilitzem tot sovint sense saber la història que amaga cada una. 

Són dos llibres que considero molt reconamables per aquest estiu per als de ciències, per als de lletres, per als qui no els interessa gaire la literatura o volen descansar de novel.les i fins i tot són aptes (especialment el segon) per als qui se'ls faci una mica pesat llegir.

Foc-Nou: presentació-col·loqui sobre el llibre de Jaume P. Sayrach. A la mesa, d'esquerra a dreta, l'autor, el bisbe Carrera i Salvador Bacardit, rector de la parròquia Major / ENCARNA HELLÍN

Per camins d'esperança (*)

('L'esperança d'una església pobra i evangèlica', de Jaume P. Sayrach)

Joan Carrera Planas,

Bisbe auxiliar de Barcelona

La història de Sant Sebastià de Verdum (Cf. Catalunya Cristiana, núm. 1501) ens feia reviure una etapa fecunda de la nostra pastoral. 

Molt poc abans, havia aparegut un altre llibre, L’esperança d'una Església pobra i evangèlica, centrat també en experiències pastorals, a l'entrada de la segona meitat del segle XX. N'és autor Jaume P. Sayrach, que hi recull i hi emmarca articles diversos, publicats per ell mateix en aquells anys. 

Es tracta d'una història més polèmica...Però és bo parlar-ne. I fer-ho sincerament, serenament, com el seu autor. I aportant-hi cada u el seu punt de vista. No seria bo que fets i qüestions difícils que s'hi esmenten —des de la concepció de la parròquia fins a la retirada del ministeri de tants pastors— restessin a la nostra memòria —i a la nostra consciència— com un nus fatídic que no gosem desnuar mai. Tot, també la vida eclesial, pot ser, des de la lògica pluralitat de criteris, analitzat i entès. 

El marc de referència del llibre de Sayrach és la Santa Coloma dels anys 60 i 70, amb les noves parròquies que hi són creades. Hi arriben nous rectors, joves í generosos, oberts i plens de zel evangelitzador... No sempre, però, amb prou sentit pedagògic ni amb una percepció prou lúcida de la força dels hàbits ancestrals de la gent, l'antiga i la que arriba, ni dels seus valors.

Quatre qüestions, especialment vi­ves en aquells anys postconciliars, centraren el debat pastoral de Santa Coloma: l'opció per una Església allibera­da de la tutela de l'Estat, pobra i lliure; la inculturació de la fe en el món obrer, no solament com a àmbit de pobresa, sinó també de lluita alliberadora; la reforma de la institució eclesial; la priorització de la fe per damunt de la religió. 

Diria que totes quatre, de menys a més, van resultar poc o molt conflictives. Les dues primeres eren compartides per am­plis sectors diocesans: només quan el com­promís social arribava al comunisme es­devenia polèmic. La tercera ja resultava més difícil de situar. El Vaticà II havia marcat unes línies clares de renovació, però al seu voltant havien crescut expecta­tives i il·lusions, no estrictament conciliars, que aviat es convertirien en frustra­ció. La quarta era, potser, la més fina... Però quan es convertia en una pastoral sacramental coactivament restrictiva perdia alè profètic. Potser és ara, quan la secularització esdevé una realitat lliure­ment assumida per tants, que estem en condicions de reprendre algunes intuï­cions d'aleshores. 

Però el llibre de Sayrach diu moltes més coses... Ens ajuda a comprendre el passat i a avançar cap al futur. Sempre amb esperança.

(*) Article publicat a Catalunya Cristiana, 3 de juliol de 2008

‘El carnaval de los hombres grises’, de Pedro Luis Cano

Paralelo Sur Ediciones, col·lecció Harmatán, Barcelona, 2008. 80 pàgines. 20 x 13 cm. 10 euros.

Aquest cop aposto per un poemari. Sí, poesia! Que ningú no en llegeix? Doncs aquest estiu toca tastar-ne, que no només viu l’home de patracols de narrativa.

D'una banda, el gruix dels mortals tendeix a associar la poesia amb els rodolins dels Jocs Florals del seu barri, o amb els apareguts a certs tipus de publicacions farcides d'anuncis –generalment locals– o als butlletins del casal de la gent gran o de l’escola o d’institut... D’altra banda, una poderosa minoria –una elit– defensa un concepte de poesia “cultista”, críptica, opaca, apta per a iniciats. És aquesta, massa sovint, una poesia buida, que, com la música d'ambient, pot sonar bé sense dir absolutament res a gairebé ningú. Ara bé, fora d’aquests clixés hi ha prou oferta. Poesia que et colpeja els sentits i l’ànima, que et diu coses a cau d’orella o amb la contundència d’un xiscle rugent, que no et deixa indiferent la llegeixis on i quan t’hi posis, sigui al llit, al vagó d’un tren, a la butaca de casa, o, fins i tot, a la platja, estirat a la sorra o a l’aixopluc d’un tendal de xiringuito. A aquesta mena de poesia pertany l’obra de Pedro Cano.

Del poeta cal dir que va néixer a Jaen fa 49 anys. El trasllat amb la seva família a Santa Coloma de Gramenet, de ben jove, el va marcar profundament. El devenir de la pròpia vida va acabar d’arrodonir-lo com a poeta i com a home carismàtic i emprenedor. Les seves creacions, ara i sempre, defugen de qualsevol academicisme, són versos lliures en el ple sentit de la paraula, nus i immediats, autèntics. Música sense retòrica. Tintes íntimes amb el regust universal del flamenc i el blues. Obra madura i personalíssima macerada pel temps, com el bon vi, que parla de la perplexitat davant l'existència, del desarrelament, de les misèries humanes, però també dels somnis, de l'amor a la família, de l'amistat, i de la joia d’esprémer la vida a cada passa. Reivindicació i tendresa. Contundència i sensibilitat.

Ho haig d’admetre sense embuts, tant aquest darrer llibre d'en Pedro Cano com els dos anteriors, Viaje al estanque de los peces dorados (L’Esguard, 2003) i La sombra prestada (Paralelo Sur, 2006), em tenen seduït. Però, per si no hi ha de comptar gaire la meva opinió, deixaré que en parli en Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona –poca broma!– i poeta de la ciutat el 2007, prologuista de El carnaval de los hombres grises: “Sus poemas no surgen y se elevan, sus poemas emergen del estómago a la boca y a veces escupe sangre.[...] Lucidez serena y alucinación se alternan en este libro. El resultado puede de entrada resultar algo desconcertante, pero la complejidad es armónica y muestran la complejidad de un autor receptor de muchas identidades que se han ido tejiendo en el trascurso de toda una vida”.

I deixaré que parli, és clar, la pròpia veu del poeta:

El gran carnaval

Harto ya de formar parte
del carnaval de los hombres grises
he decidido llenar mi boca de tierra.
No tengo pertenencias: anduve el tiempo y presté
     mi voz.
Perdedor perpetuo. Parido en cuclillas un dia
     cualquiera.
Elegí saltar sin mirar el abismo asido a la nada.
Amigo de muertos y vivos
me enemisté con los números
pues mi ropa siempre estuvo gastada.
Intenté atesorar palabras mas nunca lo conseguí
aunque cincelé alguna.
A nadie dije que esperara ya que jamás me encontré.
Me interesó lo inútil
y así siempre cuesta arriba
dejé la canción de mis albarcas.
Una vez oí respirar un árbol
antes de unirse al fuego.

Capbussin-s’hi, facin la prova, en aquesta poesia essencial i sucosa. De tornada de vacances ja m'ho explicaran.

Salva Redón

salvaredon@gmail.com

'Santa Coloma: la riba esquerra'

Una cruïlla

entre la memòria i la història

Salva Redón 

La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet es va omplir el passat 3 d’abril arran la presentació del llibre Santa Coloma: la riba esquerra (Edicions L‘Esguard). L’autor, Chema Corral, actualment assessor del Grup metropolità d’ICV-EUiA, ja va publicar un assaig l’any 2001, Santa Coloma a la recerca d’una nova identitat (Editorial Semilunio), on plantejava els reptes a afrontar per una ciutat que poc tenia a veure amb l’heretada del franquisme, però sotmesa a una transformació social molt més ràpida i sostinguda que el ritme institucional. En Chema parlava amb prou encert de grans temes (finançament del municipi, immigració, relació metropolitana, etc.), i els plantejava amb voluntat de generar un debat públic. Obria un nou capítol en la seva trajectòria pública, un recorregut de més de trenta anys de compromís polític i personal en què ha arribat a exercir com a Tinent d’Alcalde i com a diputat al Parlament de Catalunya, sempre guiat per la més estricta coherència amb els seus principis. 

Al llarg de tot aquest temps, en Chema ha publicat prop de 300 articles a diferents mitjans, estimulat per una vena divulgativa que esdevé un cas genuí a una ciutat on no hi ha cap altre polític de primera línia que hagi exercit aquesta tasca de forma tan prolífica i constant. La riba esquerra és un recull dels seus articles més emblemàtics, i una metàfora, alhora, del marc geogràfic i ideològic on l’autor s’ha bellugat. Al final del llibre apareix una relació de molts altres articles que no encaixaven en aquest fil conductor, o que resultarien redundants o excessius per a un únic volum. 

El llibre, en paraules del seu prologuista Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la UAB, “es situa exactament en la cruïlla entre la memòria, entesa com a recuperació reflexiva d’un periple personal (i per tant feta de llums i ombres, de records i d’oblits, de celebració i de lamentació), i la història, com a reelaboració documentada i (al menys com a aspiració) objectiva de processos col·lectius”. 

L’ànima periodística d’en Chema Corral –va col·laborar a la mítica revista Grama- el fa escriure sense més apriorisme que el rigor expositiu, l’estil directe i, fins i tot, un cert to didàctic. Però, com que no amaga els seus orígens, coherent amb la seva evolució personal i les seves conviccions polítiques, no es tapa la boca quan s’ha d’opinar, sempre amb arguments raonables, sobre qualsevol aspecte recollit en els diversos àmbits temàtics seleccionats per al llibre: cultura, medi ambient, solidaritat, etc. Vet aquí que el producte aplega sense que res grinyoli els tres cantons públics de l’autor: el militant, el gestor, i el divulgador o cronista social. 

Les Benignes

De Littel Jonathan

Jaume P. Sayrach

 Fa uns dies vaig acabar el llibre de Jonathan, Les Benignes: m’havien cridat l’atenció les ressenyes extraodinàriament elogioses que havia llegit, tot i que també en vaig trobar algunes força negatives, però el comentari d’un prestigiós escriptor a Catalunya-ràdio, en el sentit que quan tantes lloances ha rebut, i tanta gent el llegeix, alguna virtut ha de tenir. Però el que em llançà a la lectura de les 1.200 pàgines de la versió catalana (Quderns crema, 2007), va ser el tema i la possibilitat d’acostar-me al món nazi, de la mà d’un oficial de les SS.

Diré, d’entrada, que vaig llegir amb interès i fins passió les 600 primeres pàgines, les que el protagonista explica les matances planificades de jueus, presos polítics, lladres i criminals i homosexuals. L’interès per mi més gran de la novel·la està precisament en això. El protagonista, l’oficial de les SS Max Aue, és un home Jove i culte que no actua com una màquina sinó que conserva la capacitat de reflexionar i fer-se preguntes. A través d’ell, el lector “entra” en els despatxos del jerarques nazis i escolta les seves converses sobre le nazismo, la guerra, l’eliminació dels jueus. Quan passades les 600 pàgines assistim a la feina de millora del funcionament dels camps d’extermini, amb un seguit de qüestions burocràtiques, la lectura s’apasenteix, i no he pogut evitar menjar-me les pàgines llegint-les en diagonal.

Al llarg de la novel·la transcorre un segon fil argumental, que és el de la vida amorosa i homosexual del protagonista. Max, segons explica (tot el llibre és escrit a tall d’una confessió), de petit va viure una intensa història d’amor amb la seva germana, que es va trencar quan ella es va casar. Al Max, no obstant, aquella passió infantil el marcà profundament i li vedà el camí de tota altra dona, fins al punt –sembla- que es venja d’ella abandonant-se a l’homosexualitat., on ella és la germana que els altres violen.

Hi ha la reflexió el mal, sobre la responsabilitat, sobre el valor de la pàtria com a imperatiu suprem, que justificaria les accions més criminals, com l’extermini dels jueus, igual que en una guerra els soldats maten l’enemic. Pel nazisme els jueus són els enemics de la pàtria, cosa que s’afirma amb rotunditat però que no he sabut copsar amb quins raonaments ho fonamenten.

Els trams més dramàtics els he llegit amb l’ànima tensa. A l’oficial, per exemple, li toca en una de les “accions” (una matança de milers de presoners, perquè les càmeres de gas no donen l’abast), rematar els afusellats que ja són al fons de la rasa. Ell no disfruta ni li agrada, fer-ho. Vomita i fins i tot es posa malalt. Aquesta mica de conciència, aquesta capacitat de reflexió humanitza l’oficial als ulls del lector, i fa que fins sentim per ell una certa simpatia, malgrat que en altres moments, amb la sang més freda del món, elimina d’un tret qui se li posa al davant. Diria que és un home d’una lògica implacable: si la pàtria –el poble– és el valor suprem, i el Fürher n’és el representant, el bé i el mal neixen del poble. El que li molesta a Max Auer és la barroeria, la lletgesa, que els soldats o els ofiailas es deixin endur dels instints animals i no facin la feina de manera “neta”.

He vist que hi ha crítics que alaben el llibre per la seva qualitat literària. D’altres el titllen de mediocre. A mi m’ha agradat la força amb què retrata les coses i els sentiments, i la descripció del paisatge, sempre  present, els camps immesos de Rússia, el fred, la desolació de l’hivern nevat, i l’enorme catàstrofe sota la cruesa de la guerra i, ja al final, la destrucció de l’Exèrcit alemany i de la ciutat de Berlín.

Estic segur que amb el pas del temps em quedarà la impressió d’haver “viscut” de prop un dels fenòmens més tristos del segle XX. I d’haver experimenatt com se m’han fet més grans les preguntes que desperta el mal fet pels homes. Fets com els camps d’extermini els camps d’extermini són tan horrorosos, que han permès dir que després d’aquests d’això ja no és possible creure en Déu. No hi ha cap explicació per un mal que Ana Arendt qualificà de banal, i que altres escriuen amb majúscula, perquè és el Mal absolut. També hi ha hagut qui ha dit que aquest mal és la conseqüència d’haver volgut matar Déu i ocupar el seu lloc.

Nou llibre d’Edicions Fòrum-Grama

“L’esperança d’una Església pobra i evangèlica

Santa Coloma de Gramenet, 1965-1980”

Recull d’articles que Jaume P. Sayrach va escriure referits a l’Església, en el període que va culminar amb el Concili Vaticà II. A Santa Coloma, l’anhel de reformar l’Església es va viure amb una intensitat peculiar. L’any 1965 van arribar a la ciutat quatre joves capellans amb la missió de fundar quatre noves parròquies. Eren capellans imbuits de l’esperit que el papa Joan XXIII havia qualificat com d’aggiornamento o de posada al dia de l’Església. Una necessitat sentida a tot l’orbe cristià i que a Espanya, després de la Guerra Civil beneïda pels bisbes, i en una situació de submissió de l’Església respecte d’un govern dictatorial, se sentia encara més.

Passats ja força anys, són nombroses les persones que es pregunten en què va consistir l’anomenada “reforma” de les parròquies de Santa Coloma. Els capellans que van arribar el setembre del 65, juntament amb els vicaris que ja eren aquí, i que vivien el mateix esperit, més els capellans que van arribar de seguida, van sorprendre la població per uns canvis que van desconcertar a molta gent, fins al punt que hi va haver ciutadans que els van titllar de comunistas.

El llibre de Jaume P. Sayrach té l’interès que ens posa a l’abast uns escrits que no són d’avui, sinó de la mateixa època de la reforma. L’obra es composa de set capítols. Comença amb el primer, que recull una col·lecció d’articles sobre la fe i l’Església publicats a la revista Grama, pensats per a un públic de la popular revista que no pertanyia a l’Església, sinó que era un públic heterogeni, amb forces persones indiferents a la religió. En el segon capítol es recullen els articles que tracten de la parroquia inserida en un barri obrer. Ressalten la urgència del comprimís social per treballar amb els altres ciutadans en la construcció d’una societat més humana i més justa. Això, en temps de dictadura, tenia fàcilment aspectes subversius, cosa que va fer que més d’un cop la policia s’interferís en les activitats de les comunitats cristianes. En el tercer capítol es recullen una sèrie d’articles que parlen de la reforma dels sagraments. És sabut que les parròquies de Santa Coloma van dur a terme un intens treball per separar els sagraments de la rutina social, i per ajudar els ciutadans a sentir-se lliures davant d’una tradició que venia imposada per segles de predomini de la tradició catòlica.

El quart capítol tracta directament de la qüestió del compromís dels creients a favor de la societat civil. Hi ha un reportatge que resumeix les Jornades Pastorals en les que es revisà el programa global del que es va conèixer com la reforma. El capítol cinquè es consagra a la JOC, el moviment que tant d’èxit va tenir en la joventut colomenca. La lectura d’aquestes pàgines ajuden a comprendre quin va ser el valor de la JOC, i per què, arribada la democràcia, a Santa Coloma va decaure fins a gairebé desaparèixer. El capítol sisè dóna fe de la crisi del tipus tradicional de ser capellà, amb entrevistes a dos dels capellans que es van casar, i amb una explicació de perquè uns altres van entrar a la política activa, fins al punt que un d’ells va ser elegit alcalde i el mateix autor del llibre, regidor de l’Ajuntament. El capítol següent es dedica a tres capellans, la vida dels quals és molt diferent, però tenen en comú la fe.

El llibre acaba amb una foto impactant del germà de l’autor, que va morir d’una manera xocant, i va produir una certa commoció en les files eclesials. La foto encapçala l’epíleg on l’autor, força anys enrere, ja reclamava una reflexió sobre l’experiència viscuda aquelles anys.

Amb escrits breus, col·locats abans de cada capítol, Jaume P. Sayrach fa una petita reflexió sobre el significat del tema respectiu. Són reflexions que situen els escrits en el seu marc històric, i no hi falta en més d’un cas l’autocrítica, encara que el que més li interessa és remarcar els aspectes que creu que avui continuen tenint vigència. Perquè, com diu en començar el llibre, si bé pretén contribuir a la memòria històrica d’una època molt interessant de l’Església a Santa Coloma, el que més li preocupa és que se’n treguin, avui, les lliçons pertinents, en uns moments en què l’Església viu un temps de desconcert i desorientació. A temps nous, opina Jaume P. Sayrach, cal trobar camins nous: no anant cap enrere sinó desenvolupant les intuicions viscudes en anys de renovació, com va ser el període marcat pel Concili Vaticà II.

Les publicacions d'edicions Fòrum-Grama

En el Fondo.

Parròquia de Sant Joan Baptista

Jaume P. Sayrach

Edicions Fòrum-Grama, 2001

esgotat

Narració de la fundació de la parròquia del barri colomenc del Fondo i de la seva primera etapa, que va de l’any 1965 al 1979. L’autor ho explica en primera persona, en un estil senzill i directa. Alhora que dóna moltes dades de com van anar les coses, acompanya la descripció dels fets amb reflexions i valoracions personals, que permeten al lector ficar-se a l’interior de la història.

La parròquia de Sant Joan Bta. va sensibilitzar moltes persones no solament en la fe, sinó en el compromís social. El llibre en descriu les línies principals de l’activitat que va desenvolupar i fa referència als diversos camps en els que va incidir. Per això, complementant els capítols dedicats a temes més directament parroquials hi apareixen els dedicats a activitats socials, com els Diàlegs de Joventut, el Centre Amigos del Fondo, la revista Grama o les lluites de Casadesport, capítols que culminen en l’entrada de Sayrach al primer Ajuntament democràtic, com a regidor independent en la llista del PSUC...

El llibre –que també és una mena de confessió pública de l’autor- és un homenatge a la gent que es va participar en la vida de la parròquia del barri. A l’índex onomàstic hi surten més de 300 noms, i una profusió de fotos acompanyen al text.

Abelard Sayrach.

L’últim combat

Jaume P. Sayrach

Edicions Mediterrània i Fòrum-Grama, 2003

Impressionant diari que l’autor va escriure durant la malaltia del seu germà Abelard. A través seu assistim a l’evolució d’una llarga malaltia terminal i a la manera com tant el pacient, com els familiars i, en especial l’autor, van seguir el procés de la malaltia.

El llibre no estalvia la narració del sofriment del malalt. Però recull també el testimoni de la seva enteresa, les ganes que tenia de viure i la manera com gràcies a la seva profunda fe va acceptar el mal i la mort mateixa.

A la lluita contra el càncer en el llibre apareix la lluita que Abelard Sayrach sostenia dins de l’Església i en la societat, perseguint a través d’una revolució utòpica, un model d’Església més evangèlic i una societat justa i humana.

 Al costat de les reflexions de l’autor sobre temes tan cabdals com el sentit de la vida, el mal, la mort i el més enllà, es recullen els “poemes” que Abelard Sayrach escrivia, a través dels quals el lector pot penetrar en la seva ànima, més enllà de la imatge del malalt.

Contra el que podria semblar, el llibre –que és un cant a l’amistat fraterna- ha estat escrit amb una gran serenor i esperança, cosa que fa que la lectura deixi al lector una gran pau d’esperit.

Gent de Santa Coloma

Odei Antxustegi-Etxearte

Edicions Fòrum-Grama, 2004

esgotat

Conjunt de les millors entrevistes fetes a diverses persones de Santa Coloma, publicades a Fòrum-Grama. Es tracta de “gent” senzilla, persones triades com a exponent de la base social de la nostra ciutat, que Fòrum-Grama va voler dur a a les seves pàgines per complementar la visió de la base social de la ciutat, acompanyant la sèrie d’entrevistes fetes a persones que destaquen en la vida pública. Per les planes del llibre hi desfilen més de quaranta persones. N’hi ha de grans, com el “vell” lluitador socialista Eliseu Colomer, o el vell comunista José Giménez, o la colomenca de tota la vida, veïna de la parròquia Major, M. Àngels Rosat. Hi ha persones de professions tan singulars com Iluminado Fresno, quiosquer, Juan Molinero, escombriaire i Manuela Troyano, encarregada dels lavabos de la plaça de la Vila. Hi trobem, així mateix, una metgessa forense (Ángeles Gallego), uns miss de la Talla Gran (Carmina Tapia) o una treballadora domètica, vinguda de l’Equador (Gloria Izurieta). Els joves hi entren amb empenta: hi figuren l’Andreu Banús, que batalla per obrir camins en el món del teatre, la Maria Marcos, que ho intenta en el món de la dança, i la Judit Martínez, que ho fa en el camp de la moda, i el Sergo Ots, animador del moviment cultural alternatiu Farts. Al llibre no podien faltar les persones immigrades, com les magrebines Ikram, Fatima, Meryen i Hafsa, de l’IES Puig Castellar, o la xinesa Ling Yan Chen, que ha obert una floristeria al carrer Irlanda... Alguns dels entrevistats ja han mort. La mort també es fa present en el llibre amb la xocant entrevista amb Facundo González, encarregat del cementiri.

Són 170 pàgines plenes de vida i amenitat, un ric retaule de la gent que viu a la nostra ciutat.

Cartes per pensar

Jaume P Sayrach, Eugeni Madueño, Anna Valls, Mercè Gascó, Laura Casas Bianchi, Loli Palomo, Ramon Soldan, Manuel Ribas i Piera, Núria Albafull i Asunción Álvarez.

Edicions Fòrum-Grama, 2004.

esgotat

Es tracta d’un recull de les nombroses cartes creuades per diverses persones, relacionades amb Santa Coloma, en què tracten d’una àmplia temàtica, d’una actualitat innegable. En total els tems que hi apareixen són 39. Els introdueix el capítol dedicat a la Utopia i hi entren reflexions que van de la vigència de Che Guevara fins al lloc que té avui la utopia. Sobre el món els corresponsals dialoguen en torn del mal, la violència, el diner, la política... Una preocupació comú a tots els corresponsals és el sentit de la història, si és que en té. Tots coincideixen, també, en la voluntat de viure la vida. I parlen de la diversió, de la bellesa, de la cultura, del sexe, de la família i, com una derivació a part, de la igualtat home-dona. El llibre es clou amb un grapat de cartes sobre els “grans” temes de sempre: Déu, el temps, la mort...

Tot i existir una coincidència de fons i en l’actitud meditativa i dialogant, als autors els diferencia l’edat, la dedicació professional i coses tan profundes com la creença i la increença. En més d’un cas, també els distancia el lloc on viuen. L’eugeni és periodista i reideix a Barcelona. L’Anna és economista i viu a Sevilla. La Laura és restauradora d’art i viu a Roma. La Mercè és metgessa i viu a Jerusalem. El Ramon és polític i viu a Madrid. La Loli és filòloga i treballa d’administrativa en una important empresa... De comú, a més, tenen que tots ells estan compromesos en la lluita a favor d’un món més just i més humà.

El llibre té 230 cartes, d’una extensió breu i escrites en l’estil directe i col·loquial propi del gènere epistolar. Es tracta, per tant, d’un llibre interessant que ens ajuda a situar-nos personalment en els temes objecte de debat, cosa que el fa molt recomanable per al treball de reflexió en grup dels nostres instituts d’ensenyament secundari.

Santa Coloma

als comtats catalans

Jaume P Sayrach

Pròleg, Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya

Edicions Fòrum-Grama, 2006

El llibre havia de dur el títol Santa Coloma a Catalunya, però per evitar possibles suspicàcies dels altres Estats on es troben algunes de les Santes Colomes ressenyades, s’optà per presentar-les en el marc dels antics comtats que van donar origen a la Catalunya Vella. Les Santes Colomes “catalanes” són deu. Però si es compten els pobles que van néixer a l’ombra de parròquies dedicades a Santa Coloma, el nombre de les poblacions “colomenques” catalanes s’eleva a la quarantena.

 L’autor, al llarg d’una pila d’anys, les ha anat visitant. El que va començar sent una curiositat es va transformar n un treball exhaustiu, fins a recollir el material que avui omple el llibre. Com el mateix autor explica, ha estat un treball de documentació en molta bibliografia però, sobretot, un viatge a l’encontre de les Santes Colomes per la geografia catalana: al Principat, a Andorra i a la Catalunya del Nord.

El viatge en la història ha dut l’autor a esbrinar l’origen d’un nom que ha batejat tants pobles. Un viatge que l’ha acostat a la llegenda primigènia de la santa i a la geografia relacionada amb el seu martiri. Un viatge més enllà dels cofins catalans perquè la fama de la màrtir francesa es va difondre per l’Europa cristiana ja des de l’alta edat mitjana, i ha deixat moltes poblacions que porten el seu nom a Espanya, Portugal i, sobretot, a França.

El llibre, subvencionat per la Generalitat de Catalunya, les Diputacions catalanes i els ajuntaments colomencs, té 254 pàgines i és ple d’il·lustracions a tot color. Totes les poblacions “colomenques” hi apareixen amb la seva fitxa, i les deu Santes Colomes compten amb una descripció particularitzada i força més extensa.

El llibre ajuda a conèixer qui va ser santa Coloma i l’empremta que va deixar en molts pobles antics. I pot usar-se com a guia “turística” per visitar pobles i ciutats sovint molt bonics, enclavats en paratges de gran bellesa.

Escrit a Santa Coloma

Jaume P. Sayrach

Edicions Fòrum-Grama, 2007

El llibre recull les reflexions que sobre la ciutat fa Jaume P. Sayrach a manera de llarga conversa, en què es tracten els temes que preocupen als colomencs i colomenques políticament més conscienciats. Com ell mateix avança en la introducció, el llibre conté reflexions i comentaris no mancats d’un to crític perquè l’objectiu d’Escrit a Santa Coloma és contribuir a la creació de pensament i compromís sobre la ciutat.

No cal dir que els grans temes de la política ciutadana, com són la participació, la cultura, l’economia, la relació amb Barcelona o la identitat de la nostra població, hi són presents. Especialment crític es mostra amb la participació ciutadana i en l’ús que dels mitjans de comunicació fa l’Ajuntament. Però no deixa, alhora, d’assenyalar la feblesa del compromís dels ciutadans i de les entitats colomenques, vers la cosa pública.

El to del llibre és serè, obert i dialogant, d’acord amb l’objectiu que propugna, que no és altre que la creació de plataformes de trobada i debat, en benefici de la vida pública de Santa Coloma. Es podria conloure que la filosofia de fons del llibre és una mena d’humanisme cívic, cosa que subratlla el sorpressiu darrer capítol, que ve a ser com un esbós d’un manual del bon ciutadà.

En aquesta mateixa línia humanista, però pensant en el paper de les parròquies colomenques, el llibre dedica un capítol dedicat a l’Església local. Comparant-la amb el paper que va tenir els anys de la dictadura opina que avui s’ha reclòs en les tasques tradicionalment eclesiàstiques i li reclama una major presència, tant en l’acompanyament del compromís social dels cristians com en la divulgació de l’humanisme cristià.

Escrit a Santa Coloma interessarà no solament als ciutadans que viuen aquí, sinó a qualsevol persona preocupada per les qüestions polítiques, en el sentit més ampli de la paraula. I, igual que Cartes per Pensar, pot ser, en mans dels escolars dels nostres instituts, un manual molt útil per a la seva iniciació sociopolítica.  

NOTA: els llibres que no s’han exhaurit es poden adquirir a les llibreries colomenques Carrer Major i Abacus. I tant els no exhaurits com els que s’han esgotat es troben a les Biblioteques de Santa Coloma.

"Un cos sense límits"

Fundació Joan Miró

Quadres i escultures de la interessant mostra "Un cos sense límits" que es pot veure a la Fundació Joan Miró. / FOTOS JPS

Obra de Miquel Barceló

Col·leccions particulars

"Santa Coloma, ciutat de llibres"

Fòrum-Grama aposta perquè la "marca" que caracteritzi culturalment la ciutat de Santa Coloma sigui el llibre.  nostra política deia: "Santa Coloma,

El llibre és un objecte econòmicament irrellevant. Fer que la gent llegeixi i s'apassioni pels llibres no costaria gaire, és qüestió de proposar-s'ho.

Un llibre per entrar en el debat sobre la ciutat!

Escrit a Santa Coloma, per als colomencs.

De venda en Llibreria Carrer Major