 |
|
|
|
|
Fotografia
© Pedro Madueño La mano creadora de Antoni Tàpies Pedro Madueño Cuando entramos en la casa-estudio que tiene Tàpies nos recibe un señor que les ayuda en las tareas de la casa, nos señala la dirección de la escalinata y al final ya nos espera Teresa, la mujer del famoso pintor. “Paseu, paseu, Antoni os espera “. A mi compañero Josep Massot, redactor de La Vanguardia, al cerrar la puerta de la entrada le llama la atención un cuadro, Después de dar la mano al maestro, quiere satisfacer su curiosidad y le pregunta: “Esto es un …” “Sí, es un Kandinsky, me gusta tener obra de los pintores que admiro”2. Tàpies camina con un bastón y sus movimientos son muy lentos, le indica al periodista cual es el mejor sitio para sentarse y empiezan la entrevista. Lo observo y me llama la atención su mano, esculpida por la artritis, por el tiempo y el pincel. Sus gestos son vigorosos cuando se expresa y quiere sentenciar su opinión sobre las cosas. En un momento de la entrevista me mira y comenta que gracias a la fotografía, los pintores se han visto liberados del retrato, un género que muchos han tenido que realizar, para satisfacer los caprichos de reyes, políticos y personas adineradas. Tàpies nos acompañará con un caminar lento por su universo, un estudio repleto de obra. En el suelo y en las paredes se amontonan piezas de grandes dimensiones. Teresa nos comenta la dificultad para encontrar escobas de cáñamo, cubos de aluminio o brochas, elementos que el pintor utiliza en sus obras. De regreso a su estudio le obsequio con una foto que le hice hace ahora diez años, se sorprende del encuadre y repasa con atención la composición. Me pide que se la dedique y yo también le pido que me dedique una segunda copia que tenía preparada. En la mesa redonda del comedor se produce un momento mágico, de los que te da el oficio de fotógrafo. Pintors y fotógrafo se sientan y escriben. Al terminar leo la suya: “Record afectuós de Tàpies”, y el pintor lee la mía: “Al meu amic pintor, Antoni Tàpies”. Su mano junto a la mía y una tierna sonrisa, en afectuoso agradecimiento. Llibres
Forestry House, Bamenda: la primera vivenda on va viure el pare del novel·lista, amb la seva esposa, quan va arribar a l'Àfricas joves ‘L’africà’, J. M. G. Le Clézio Edicions 62 Jaume P. Sayrach L’africà és una novel·la curta, poc més de cent pàgines, molt ben escrita, excel·lentment traduïda i d’una intensitat corprenedora. Ve a ser la biografia del pare, o no ben bé això, sinó la descoberta i recreació de la figura del pare de qui l’autor va viure separat pràctiament tota la vida: ell a Europa –a la “civilitzada” França– i el pare a l’Africa més autèntica i desconeguda. El pare era metge i dut d’un afany d’aventura i d’autenticitat va anar a exercir en una zona perduda entre el Camerun i Nigèria. L’únic europeu, amb una territori vastíssim, riu amunt i riu avall, quilòmetres i quilòmetres per atendre els habitants del l’extens territori del qual era l’únic metge. Allí es va endur la dona –de la que estava enamoradíssim– i els dos nens. J.M.G. Clézio recorda aquells anys d’infantesa on va conèixer la més absoluta llibertat. Davant de la cabanya on vivien s’estenia l’estepa inacabable, el camp de les seves aventures de nen, la lluita carnissada contra les afilades construccions dels tèrmits, i l’existència sadollada de natura: el sol, la calor, les turmentes, el silenci de la nit ple de veus… Entremig vingué la Segona Gran Guerra, que separà el matrimoni per un temps que s’allargà molts anys, fins a la jubilació del pare. Quan el pare torna a França i es reuneix amb la família a Niça, és un home autoritari, “maniàtic”, desarborat, inadaptat. Els se’n fan una pèssima imatge. Els renya, els pega, és taciturn i rar. Un desconegut!, fins que el novel·lista viatja a l’Àfrica per recuperar la infància feliç i intentar de descobrir l’autèntica figura del seu pare, i el perquè de la seva caiguda fins al punt que, al final, ni recordava que era metge. No explico més coses, al cap i a la fi, l’important del llibre no és el fil de l’aventura, sinó la literatura. D’aventura amb proa feines n’hi ha, la novel·la en tot cas descriu l’aventura interior, l’enyor i l’intent de recuperar els records, les sensacions que l’autor va viure de nen a Ogoja...que tenyeixen de nostàlgia tota la novel·la, per la infantesa perduda, per l’Àfrica real i autèntica, la de la gent senzilla i la natura exultant i (no l’Àfrica dels colons, que troba ridículs i que abomina, i odia, com el seu pare: “Vint-i-dos anys a l’Àfrica li havien inspirat un odi profund envers el colonialisme sota totes les seves formes”). Nostàlgia també del pare perdut i que, a mesura que en segueix la pista pel territori africà on va exercir de metge, se li fa gran, un home d’una peça, trencat per la guerra. Reporto unes frases que traspuen el sentimentserenament “tràgic” del llibre: “El 1968, mentre el meu pare i la meva mare miren com pugen sota les seves finestres, a Niça, les muntanyes d’escombraries deixades per la vaga general, Nigèria entra en la fase terminal d’un carnatge terrible, un dels grans genocidis dels segle, conegut amb el nom de guerra de Biafra”. Tornar a la “seva” Àfrica ja no serà possible. I, no obstant, “És a Àfrica on vull tornar sense parar, a la meva memòria de nen. A l’origen dels meus sentiments i de les meves determinacions”. Però “Tot allò està tan lluny, tan a prop”. “Em van donar una cosa, em van prendre una cosa. Allò que està definitivament absent de la meva infantesa: haver tingut un pare, haver crescut a prop seu en la tranquil·litat de la llar familiar”. Un desig impossible, que el marcarà per sempre més.
Fotografia de la reina de Gran Bretanya, protagonista de la novel·la. I grup de lectura de la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d'aNOIA, Ramon Bosch, que han seleccionat el llibre d'Allan Bennet, per llegir aquest 'Una lectora poc corrent' / 'Una lectora nada común' Allan Bennet (En català, Ed. Empúries, en castellà, Ed. Anagrama) Agustina Rico És una obreta curta a l’estil del que antigament se’n deia roman, una obra prou extensa com per poder-hi desenvolupar una història amb fondària i una certa complexitat però, d’altra banda, dotada d’una concisió més pròpia del conte. Va ser una de les descobertes del darrer Sant Jordi i la fama d’aquesta novel·la de poc més de cent pàgines no ha parat de créixer des de llavors. Es tracta d’una reflexió sobre els efectes de la lectura –positius en general però no sempre pel que pot tenir la lectura d’addictiu, de paralitzador i d’aïllant-. El vehicle per desenvolupar les seves agudes reflexions al respecte, el troba Alan Bennet en l’enginyosa creació d’un personatge literari basat en un personatge real, Elizabeth II, l’actual monarca del Regne Unit. Per un prodigi de l’atzar, la reina es converteix en una lectora fervent que troba en els llibres una felicitat i una font de coneixements fins llavors desconegudes. A partir d’aquesta broma, Bennet parla dels efectes de la lectura en l’ésser humà però reflexiona també sobre el poder, sobre el paper d’un monarca –en aquest cas, la reina del seu país- i sobre la relació entre la lectura i l’escriptura. Obra curta, amena i intel·ligent, ideal per a alguna d’aquestes tardes nadalenques tan hivernals que ens està fent.
El viatge dels Reis Mags, de Benozzo Gozzoli. El personatge de la dreta, muntant el cavall blanc és una idealització de Llorenç el Magnífic, que apareix retratat a l'extrem esquerra, dins del cercle 'Lorenzo el Magnífico' Jack Lang Ed. Destino, 2007 J aume P. Sayrach El vaig veure al mostrador i de seguida em vaig adonar que el compraria. Llorenç de Mèdicis és un personatge que sempre m’ha encuriosit. Indirectament!, perquè el que m’havia entrat pels ulls era la Florència del seu temps, la capital mundial de l’art del primer Rei¡naixement, conegut com el Quattrocento. És el temps de l’acabament de la catedral de Flrència, de l’escultor Donatello, de pintors com Ghirlandaio, Philipo Lippi o Botticelli… i del gran tractadista de la política, Maquievelo. El llibre té una bella presentació i éstà molt ben editat. En paper cuixé es reprodueixen les principals obres artístiques d’aquell temps i el retrat dels principals personatges. Té l’interès afegit que l’autor és un home molt culte, Jack Lang, que va ser ministre de cultura en temps de Mitterand, i que coneix molt a fons la Itàlia d’aquell temps i que alhora s’ha mogut per la política i en coneix les glòries i la misèria. Més que una biografia és un assaig, o la meditació que un home de grans coneixements fa sobre un m¡oment excepcioanl de la història en què una petita ciutat, Florència, va convertir-se en el centre de l’art. Llorenç de Mèdicis era l’hereu d’una poderosa família de banquers que van arribar al grau més alt del poder, que van exercir en un marc repùblicà però a tall de monarques absoluts, amb gra`cia, intel·ligència, males arts i sort. Lorenzo va saber moure’s en l’intricat món d’una Itàlia que era un mosaic de ciutats-estat, entre les qual Roma intentava exercir l’hegemonia, recalcant-se en el poder terrenal i, alhora, en l’espiritual. Com en tot el Renaixement, es barregen els aspectes més elevats de la cultura i de l’art i els més sàdcs i sanguinaris. A través del llibre es mostra el perquè de les lluites: la barreja dels interessos de les famílies poderoses amb els de la ciutat, i els enfrontaments entre les diferents ciutats. La diplomàcia era un joc dáliances i de lluites perquè cada estat cercva treuire profit del difícil equilibri del conjunt. M’ha captivat el valor que es concedia a la cultura i a l’art. Els Mèdicis van interessar-se sobremanera pels valors de l’esperit. En part, sens dubte, perquè l’esplendor de l’art reforçava i de la cultura enaltia la imatge del príncep. Però sens dubte, també, perquè els Mèdicis i més que cap altre Llorenç, eren homes que estimaven la cultura i sentien passó per l’art. Hi havia la idea que la gent rica i poderosa havia de justificar la seva riquesa i posició fent partícip del seu diner, posant a l’abast dels ciutadans les obres d’art, la festa i una ciutat ben agençada. Per expressar aquesta idea els francesos han inventar una paraula, derivada de la grega energeteo, que volia dir “fer el bé”, és la paraula “evergetisme” que designaaquesta pràctica social de la riquesa. Lang ho subratlla, això, i diu que a Mitterand aquesta idea el va impactar molt. Tot citant el meravellós quadre de Botticelli El naixement de la Primavera, Jack Lang fa referència a l’amor que existia en el cercle dels Mèdicis per la bellesa perquè creien que el plaer que desperta ajuda a travessar la vida. El llibre no passa gaire de les 200 pàgines, està molt ben escrit i a qui li agradi cercar el sentit dels fets i de la política, o de la història, l’obra li donarà molt de gust. Lectura joveEl noi del pijama de ratlles /El niño con el pijama de rayasJohn Boyne (en català: Ed. Empúries; en castellà: Ed. Salamandra) Entrevista: Agustina Rico Fotos: Judit Albaladejo Berlín 1942. Un nen de nou anys, Bruno, viu una existència tranquil·la fins que tota la família es trasllada per motius relacionats amb la feina del seu pare. El petit Bruno no sap que ja no són a Alemanya sinó a Polònia. Davant de casa seva hi ha un reixat i darrera aquest reixat descobrirà el Schmuel, un noi com ell, solament que aquest nen sempre porta un pijama de ratlles. El noi del pijama de ratlles és, des de fa més d’un any, un autèntic fenomen de vendes i de lectura, dos fets que no sempre són equivalents. El text de John Boyne ha commogut lectors de totes les edats en diversos països d’Europa i, especialment arran de l’aparició de la pel·lícula, de diversos països del món. De moment, ha estat traduït a 22 llengües. Novament, una història relacionada amb l’Holocaust dels jueus a mans dels nazis protagonitza un fenomen literari i gairebé social. El punt de vista infantil és el que aporta novetat a un relat inspirat en fets que han produït nombroses i notables obres literàries, així com pel·lícules destacades. El que es coneix com a literatura concentracionària ha vist incrementat la seva nòmina d’autors amb aquesta nova aportació i amb aquesta nova mirada.
Un grup de nois i noies de catorze anys ens expliquen la seva experiència lectora de El noi del pijama de ratlles i en fan la comparació amb la pel·lícula. Judit: Jo hi destacaria la innocència que transmeten els nens. En altres llibres que he llegit sobre el mateix tema, els protagonistes són més grans. Encara que siguin molt joves, com a El diari d’Anna Frank , hi ha més maduresa, no la innocència d’uns nens tan petits. Marina: A mi m’ha agradat com tracta el tema de l’amistat. Els dos nens són víctimes de la història i del drama que se’ls tira al damunt. Et queda la idea que l’amistat és el tema de fons.
Adrià: És un llibre que també t’informa. És un tema que m’interessa molt i cada llibre aporta aspectes nous sobre el que van ser el nazisme, els camps de concentració, la persecució a diferents tipus de persones... Marta: A mi m’ha agradat el final perquè et deixa molt expectant però d’una altra banda no m’ha agradat perquè esperava un final menys dolorós, ja que es tracta de dos nens. A casa meva se l’han llegit gairebé tots, fins i tot una cosina meva que té nou anys.
Yurima: El final és molt sorprenent i molt trist, jo també m’esperava un final més agradable però el llibre m’ha agradat molt i el recomano a tothom. Jo crec que és per una mica més grans, a partir de 10 o 12 anys. Jo el vaig llegir fa més d’un any. Carlos: La pel·lícula també és molt bona. Jo crec que a qui li agradi llegir li serà igual haver vist la pel·lícula. Jo el recomano als que l’han vista perquè no són ben bé iguals i, com passa sempre, el llibre et dóna molt més.
Altres llibres sobre el mateix tema , especialment per a joves: L’ amic retrobat, de Fred Uhlman i L’ànima valenta , del mateix autor. El diari d’Anna FrankEl violí d’Àuschwitz, de Maria Àngels Anglada El meu amic Friedrich, de Hans Peter Richter Per continuar llegint: El retorn, de Fred Uhlman (continuació dels dos anteriors) Catalans als camps nazis, de Montserrat Roig Si això és un home i altres obres de Primo Levi K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella Des d’aquí animem altres grups de joves lectors i companys professors a explicar-nos la seva experiència comuna sobre algun llibre que els hagi agradat o sobre alguna lectura, tant clàssica com actual, realitzada en el marc d’una assignatura.
L'actriu Winona Ryder, musa de la novel·la de Cantero‘Dormir amb Winona Ryder’Associacions d'idees Àlvar Andrés Edgar Cantero integra en la seva primera novel·la (guardonada amb el Premi Joan Creixells de Novel·la) àmbits que moltes vegades s'han considerat restringits a la literatura. El jove escriptor arrossega a les pàgines de Dormir amb Winona Ryder la seva experiència en el món del còmic, la universitat i les seves sales amb Internet gratuït, o la participació a múltiples premis literaris. D’aquí que no s’observi artificiositat en l’ús de termes de la cultura pop, presents al llarg de les pàgines. Intuïm que l'autor parla d'allò que coneix. El protagonista de la novel·la comença a emprar els seus somnis com a matèria primera per als seus relats, i aleshores experimenta una singular epifania que relaciona un dels personatges presents en un d’aquests somnis amb l’actriu Winona Ryder. Decidit a esbrinar què l’ha dut a aquesta revelació, el jove aspirant a escriptor es topa amb un relat de Borges que l'inspirarà a dur a terme una singular aventura: cercar l'actriu nord-americana esdevinguda en musa dels seus somnis. Al relat, l’escriptor argentí traçava l’esquema d’una novel·la que mai no va escriure: El acercamiento a Amoltásim, on una ànima persegueix una altra de forma indirecta, a partir de les sensacions que ha despertat als altres. Seguint aquest plantejament, el protagonista de Dormir amb Winona Ryder, començant pel seu entorn més immediat, interrogarà els personatges que es trobarà al llarg de la seva aventura sobre la imatge que tenen de l’actriu. Edgar Cantero demostra agilitat per encaixar elements de naturalesa ben diversa –com palesa l’arrencada de la novel·la–, però el cúmul de coincidències i casualitats imposades per la mateixa naturalesa de la narració –on es barreja tant el viatge iniciàtic, el gènere negre i el de la picaresca- porta a un cert desequilibri en el conjunt de la narració. Aquest efecte s’exagera a la segona meitat del llibre, en la qual les situacions enginyoses resten espai a les reflexions, força presents a l’inici, sobre la falta d’estímuls i desorientació viscudes pel protagonista. No obstant això, Dormir amb Winona Ryder és una bona novel·la, guarnida amb tocs d’enginy. Cantero treballa una prosa precisa que transmet al lector el gust que l’autor troba en l’acte de narrar. Esperem, doncs, que aquest debut fructifiqui en una carrera sòlida.
Ester Tusquets
‘Habíamos ganado la guerra’ Ester Tusquets Agustina Rico En aquest petit impasse mentre ens reunim per iniciar la nova etapa, recomano un llibre per a tafaners. És una altra obra en l'òrbita de la guerra civil i de les pàgines viscudes. Es tracta de Habíamos ganado la guerra , de la coneguda editora i novel·lista Ester Tusquets. És un llibre curt i fàcil de llegir, d'aquells que te'ls empasses ràpid (no molesta si s'intercala entre altres lectures) i que estic segura que molta gent, jo inclosa, l'ha començat amb un cert ànim de satisfer la curiositat. Amb les seves característiques frases llargues i abarrocades, plenes de meandres i d'incisos, Ester Tusquets explica sense embuts com va viure la primera postguerra una família burgesa barcelonina partidària de Franco, després d'haver passat dos anys plens de por. La narració arrenca amb els crits entusiàstics dedicats al Caudillo de part d'una senyora educada en la contenció de les emocions i la preeminència del bon gust sobre la espontaneïtat. Era la seva mare, qui de fet mai no havia mostrat ni tornaria a mostrar mai més un entusiasme evident per res. Ester Tusquets passa revista a la galeria d'oncles i tietes de les dues branques de la família -entre els quals l'il·lustre pedagog Juan Tusquets-, a les situacions de privilegi en una època tan difícil, a la seva militància i sortida de la Falange i, en definitiva, a la seva vida fins als 20 anys. Cal reconèixer-li la franquesa i la valentia. En alguns moments sembla que psicològicament necessitava descarregar-se, especialment pel que fa a la figura de la mare, una dona dura i freda amb qui tingué unes relacions difícils i d'un cert abandonament que encara li dolen. En altres, fa un esment burleta als progres que provenen de famílies com la seva i que diuen haver conegut racionaments i pa negre, del qual ella no n'ha vist ni l'ombra, encara que -diu sorneguera- els seus records no concordin ben bé amb els del seu germà, l'arquitecte Òscar Tusquets. Una visió diferent i valuosa pel que té de sinceritat i de retrat d'un grup social.
Irène Xémirovsky pinta un quadre que té com a protagonistes un grapat de famílies: però, més que seguir un fil argumental unidireccional, té, com a fons, les peripècies del poble francès, representat per unes quantes persones que malden per fugir, quan els alemanys arriben a París. És un retrat si es vol despietat de la mesquinesa, egoisme i covardia del poble francès, amb poques excepcions, i de la maldat dels nazis. Però l'autora ho contempla amb una mirada molt humana i plena de tendresa, conscient que en el fons, en moments adversos, tots som molt petits. La narració discorre lentament, com les aigües d'un riu cabalós. Irène Némirovsky, amb la finor d'una dona intuïtiva, ens ofereix unes descripcions amarades de poesia, en què la natura i el pas del temps tenen una remarcable presència. En conclusió, es tracta d'una lectura que ens fa més humans.
'Memòries d'un ciurgià' Moisès Broggi. Ed. 62 Agustina Rico Vaig llegir aquestes memòries, centrades en l'etapa de la guerra civil, fa dos o tres anys -o potser més- quan van aparèixer i amb ocasió de regalar-les al meu germà, que és metge. És un d'aquells llibres que expliquen moltes coses, que fan un relat d'una etapa històrica molt dolorosa i de greus conseqüències, també per a l'autor, però que et deixen al final un pòsit que és alhora d'amargor i de revolta per tanta injustícia mesclades amb una serenitat un punt estoica i amb la confiança del treball ben fet. Moisès Broggi era un jove metge de l'Hospital Clínic de Barcelona, format amb els germans Trias i Pujol (que donen nom al popular Can Ruti) i amb una molt prometedora carrera al davant. Com per a tota una generació, la guerra civil espanyola va suposar el trencament de tots aquells projectes de normalitat i la fi d'un món personal i col·lectiu. Va treballar amb les Brigades Internacionals com a metge i, com passa amb les guerres, les mancances materials i la urgència de donar resposta ràpida i eficaç a un gran nombre de ferits, va fer que l'enginy busqués noves solucions i que fossin aplicades tècniques fins llavors desconegudes en medicina. Al llarg d'aquestes pàgines assistim al naixement de recursos sanitaris avui habituals com els bancs de sang, les unitats de cures intensives mòbils, el triatge ràpid dels malalts i el revolucionari tractament de les fractures de guerra del Dr. Trueta. I assistim també a la desfeta d'un planter de joves metges que haurien estat eminències a casa nostra i que ho han estat des de l'exili com el cas de l'esmentat Dr. Trueta a Anglaterra i dels germans Trias i Pujol a Suïssa i a Sudamèrica respectivament. Desposseït de la seva plaça de metge al Clínic, però encara amb millor sort que tants altres que van ser morts, empresonats o exiliats, Broggi es refugià en la medicina privada i desenvolupà una prestigiosa carrera de cirurgià fins als 80 anys. President d'honor de l'Acadèmia de Medicina, premiat en diverses ocasions i homenatjat recentment arran del seu centenari, Moisès Broggi és un metge humanista que ha completat recentment les seves memòries amb un segon volum que duu per títol Anys de plenitud (1945-2005).
'El meu ofici' Josep Maria Espinàs (ed. La Campana) Agustina Rico El meu ofici, de Josep Maria Espìnàs, s'està convertint en una mena de bestseller de qualitat -com tots els seus llibres- i està destinat a ser un llibre intemporal o clàssic que augmenti el cabal de reflexions fetes per escriptors de totes les èpoques sobre el fet d'escriure i el paper del llibre. És Espinàs pur, vida i reflexió sota un tel de lleugeresa i de simplicitat aparents. Línia clara, sintaxi precisa i brevetat. Potser massa sintètic, massa net, polit i asèptic pel meu gust però Espinàs és així. Com a en Sagarra, l'ofici no els deixa fer res malament però la facilitat que tenen de vegades els va en contra. Qui vulgui trobar-hi el punt de dolor i de víscera que tenen totes les memòries (aquest llibre no ho és però sí és una mena de balanç professional, gairebé matrimonial entre l'escriptiura i l'escriptor) que no hi busqui. Hi ha alguna anècdota amb un punt venjatiu però no gaire, el personatge a qui es refereix es desqualifica ell sol. El meu ofici és un llibre per a tothom escrit per un escriptor que no vol anar d'escriptor ni vol donar la imatge d'intel·lectual més enllà del fet de fumar en pipa. És el llibre d'un home que té per ofici escriure com d'altres són ebenistes i fan peces úniques amb les seves mans. És el llibre d'un artesà de l'article i del llibre que es defineix com "un home de fer feines."
'Los girasoles ciegos' Alberto Méndez (Ed. Anagrama) Agustina Rico Los girasoles ciegos és un llibre de contes sobre la Guerra Civil espanyola; no sobre l'acció de la guerra en si sinó sobre les conseqüències immediates d'aquesta sobre uns quants personatges, vençuts tots ells malgrat que alguns s'alinien en el bàndol dels vencedors. És un llibre que corprèn pel fons i per la forma. Excel·lentment escrit, en un castellà precís i preciós en el sentit que de vegades s'hi troben perles rares de llenguatge, en l'estela de Delibes. Són històries breus amb sorpreses que el lector va trobant a mesura que avança. Són mostres del dolor, la misèria i la grandesa d'uns quants éssers petits i anònims, gent corrent amb una vida qualsevol, als quals guerra els porta a un límit sense tornada enrere, de vegades per la pròpia evolució dels fets i de vegades per decisió pròpia. Aquests contes van per la vintena edició com un fenomen propiciat per l'excel·lent acollida de la crítica i per la resposta dels lectors, sense campanya de màrqueting ni gires de promoció de l'autor, el qual, desaparegut el 2005, no ha pogut gaudir de l'èxit del seu primer i únic llibre. Un llibre que -segons paraules d'un crític- semblava que havia anat rumiant durant tota la vida i que havia anat escrivint com si cada línia fos l'última cosa que li quedava per fer..
Foc-Nou: presentació-col·loqui sobre el llibre de Jaume P. Sayrach. A la mesa, d'esquerra a dreta, l'autor, el bisbe Carrera i Salvador Bacardit, rector de la parròquia Major / ENCARNA HELLÍN Per camins d'esperança (*) ('L'esperança d'una església pobra i evangèlica', de Jaume P. Sayrach) Joan Carrera Planas, Bisbe auxiliar de Barcelona La història de Sant Sebastià de Verdum (Cf. Catalunya Cristiana, núm. 1501) ens feia reviure una etapa fecunda de la nostra pastoral. Molt poc abans, havia aparegut un altre llibre, L’esperança d'una Església pobra i evangèlica, centrat també en experiències pastorals, a l'entrada de la segona meitat del segle XX. N'és autor Jaume P. Sayrach, que hi recull i hi emmarca articles diversos, publicats per ell mateix en aquells anys. Es tracta d'una història més polèmica...Però és bo parlar-ne. I fer-ho sincerament, serenament, com el seu autor. I aportant-hi cada u el seu punt de vista. No seria bo que fets i qüestions difícils que s'hi esmenten —des de la concepció de la parròquia fins a la retirada del ministeri de tants pastors— restessin a la nostra memòria —i a la nostra consciència— com un nus fatídic que no gosem desnuar mai. Tot, també la vida eclesial, pot ser, des de la lògica pluralitat de criteris, analitzat i entès. El marc de referència del llibre de Sayrach és la Santa Coloma dels anys 60 i 70, amb les noves parròquies que hi són creades. Hi arriben nous rectors, joves í generosos, oberts i plens de zel evangelitzador... No sempre, però, amb prou sentit pedagògic ni amb una percepció prou lúcida de la força dels hàbits ancestrals de la gent, l'antiga i la que arriba, ni dels seus valors. Quatre qüestions, especialment vives en aquells anys postconciliars, centraren el debat pastoral de Santa Coloma: l'opció per una Església alliberada de la tutela de l'Estat, pobra i lliure; la inculturació de la fe en el món obrer, no solament com a àmbit de pobresa, sinó també de lluita alliberadora; la reforma de la institució eclesial; la priorització de la fe per damunt de la religió. Diria que totes quatre, de menys a més, van resultar poc o molt conflictives. Les dues primeres eren compartides per amplis sectors diocesans: només quan el compromís social arribava al comunisme esdevenia polèmic. La tercera ja resultava més difícil de situar. El Vaticà II havia marcat unes línies clares de renovació, però al seu voltant havien crescut expectatives i il·lusions, no estrictament conciliars, que aviat es convertirien en frustració. La quarta era, potser, la més fina... Però quan es convertia en una pastoral sacramental coactivament restrictiva perdia alè profètic. Potser és ara, quan la secularització esdevé una realitat lliurement assumida per tants, que estem en condicions de reprendre algunes intuïcions d'aleshores. Però el llibre de Sayrach diu moltes més coses... Ens ajuda a comprendre el passat i a avançar cap al futur. Sempre amb esperança. (*) Article publicat a Catalunya Cristiana, 3 de juliol de 2008
Les Benignes De Littel Jonathan Jaume P. Sayrach Fa uns dies vaig acabar el llibre de Jonathan, Les Benignes: m’havien cridat l’atenció les ressenyes extraodinàriament elogioses que havia llegit, tot i que també en vaig trobar algunes força negatives, però el comentari d’un prestigiós escriptor a Catalunya-ràdio, en el sentit que quan tantes lloances ha rebut, i tanta gent el llegeix, alguna virtut ha de tenir. Però el que em llançà a la lectura de les 1.200 pàgines de la versió catalana (Quderns crema, 2007), va ser el tema i la possibilitat d’acostar-me al món nazi, de la mà d’un oficial de les SS. Diré, d’entrada, que vaig llegir amb interès i fins passió les 600 primeres pàgines, les que el protagonista explica les matances planificades de jueus, presos polítics, lladres i criminals i homosexuals. L’interès per mi més gran de la novel·la està precisament en això. El protagonista, l’oficial de les SS Max Aue, és un home Jove i culte que no actua com una màquina sinó que conserva la capacitat de reflexionar i fer-se preguntes. A través d’ell, el lector “entra” en els despatxos del jerarques nazis i escolta les seves converses sobre le nazismo, la guerra, l’eliminació dels jueus. Quan passades les 600 pàgines assistim a la feina de millora del funcionament dels camps d’extermini, amb un seguit de qüestions burocràtiques, la lectura s’apasenteix, i no he pogut evitar menjar-me les pàgines llegint-les en diagonal. Al llarg de la novel·la transcorre un segon fil argumental, que és el de la vida amorosa i homosexual del protagonista. Max, segons explica (tot el llibre és escrit a tall d’una confessió), de petit va viure una intensa història d’amor amb la seva germana, que es va trencar quan ella es va casar. Al Max, no obstant, aquella passió infantil el marcà profundament i li vedà el camí de tota altra dona, fins al punt –sembla- que es venja d’ella abandonant-se a l’homosexualitat., on ella és la germana que els altres violen. Hi ha la reflexió el mal, sobre la responsabilitat, sobre el valor de la pàtria com a imperatiu suprem, que justificaria les accions més criminals, com l’extermini dels jueus, igual que en una guerra els soldats maten l’enemic. Pel nazisme els jueus són els enemics de la pàtria, cosa que s’afirma amb rotunditat però que no he sabut copsar amb quins raonaments ho fonamenten. Els trams més dramàtics els he llegit amb l’ànima tensa. A l’oficial, per exemple, li toca en una de les “accions” (una matança de milers de presoners, perquè les càmeres de gas no donen l’abast), rematar els afusellats que ja són al fons de la rasa. Ell no disfruta ni li agrada, fer-ho. Vomita i fins i tot es posa malalt. Aquesta mica de conciència, aquesta capacitat de reflexió humanitza l’oficial als ulls del lector, i fa que fins sentim per ell una certa simpatia, malgrat que en altres moments, amb la sang més freda del món, elimina d’un tret qui se li posa al davant. Diria que és un home d’una lògica implacable: si la pàtria –el poble– és el valor suprem, i el Fürher n’és el representant, el bé i el mal neixen del poble. El que li molesta a Max Auer és la barroeria, la lletgesa, que els soldats o els ofiailas es deixin endur dels instints animals i no facin la feina de manera “neta”. He vist que hi ha crítics que alaben el llibre per la seva qualitat literària. D’altres el titllen de mediocre. A mi m’ha agradat la força amb què retrata les coses i els sentiments, i la descripció del paisatge, sempre present, els camps immesos de Rússia, el fred, la desolació de l’hivern nevat, i l’enorme catàstrofe sota la cruesa de la guerra i, ja al final, la destrucció de l’Exèrcit alemany i de la ciutat de Berlín. Estic segur que amb el pas del temps em quedarà la impressió d’haver “viscut” de prop un dels fenòmens més tristos del segle XX. I d’haver experimenatt com se m’han fet més grans les preguntes que desperta el mal fet pels homes. Fets com els camps d’extermini els camps d’extermini són tan horrorosos, que han permès dir que després d’aquests d’això ja no és possible creure en Déu. No hi ha cap explicació per un mal que Ana Arendt qualificà de banal, i que altres escriuen amb majúscula, perquè és el Mal absolut. També hi ha hagut qui ha dit que aquest mal és la conseqüència d’haver volgut matar Déu i ocupar el seu lloc.
Les publicacions d'edicions Fòrum-Grama
En el Fondo.Parròquia de Sant Joan Baptista |
|
"Santa Coloma, ciutat de llibres" Fòrum-Grama aposta perquè la "marca" que caracteritzi culturalment la ciutat de Santa Coloma sigui el llibre. nostra política deia: "Santa Coloma,
El llibre és un objecte econòmicament irrellevant. Fer que la gent llegeixi i s'apassioni pels llibres no costaria gaire, és qüestió de proposar-s'ho.
Un llibre per entrar en el debat sobre la ciutat! Escrit a Santa Coloma, per als colomencs.
De venda en Llibreria Carrer Major
|
perit
que el papa Joan XXIII havia qualificat com d’aggiornamento o de
posada al dia de l’Església. Una necessitat sentida a tot l’orbe cristià
i que a Espanya, després de la Guerra Civil beneïda pels bisbes, i en
una situació de submissió de l’Església respecte d’un govern
dictatorial, se sentia encara més.