'Santa Coloma: la riba Ezquerra'

Una cruïlla entre la memòria i la història

Salva Redon

La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet es va omplir el passat 3 d’abril arrande  la presentació del llibre Santa Coloma: la riba esquerra (Edicions L‘Esguard). L’autor, Chema Corral, actualment assessor del Grup metropolità d’ICV-EUiA, ja va publicar un assaig l’any 2001, Santa Coloma a la recerca d’una nova identitat (Editorial Semilunio), on plantejava els reptes a afrontar per una ciutat que poc tenia a veure amb l’heretada del franquisme, però sotmesa a una transformació social molt més ràpida i sostinguda que el ritme institucional. En Chema parlava amb prou encert de grans temes (finançament del municipi, immigració, relació metropolitana, etc.), i els plantejava amb voluntat de generar un debat públic. Obria un nou capítol en la seva trajectòria pública, un recorregut de més de trenta anys de compromís polític i personal en què ha arribat a exercir com a tinent d’alcalde i com a diputat al Parlament de Catalunya, sempre guiat per la més estricta coherència amb els seus principis. 

Al llarg de tot aquest temps, en Chema ha publicat prop de 300 articles a diferents mitjans, estimulat per una vena divulgativa que esdevé un cas genuí en una ciutat on no hi ha cap altre polític de primera línia que hagi exercit aquesta tasca de forma tan prolífica i constant. La riba esquerra és un recull dels seus articles més emblemàtics, i una metàfora, alhora, del marc geogràfic i ideològic on l’autor s’ha bellugat. Al final del llibre apareix una relació de molts altres articles que no encaixaven en aquest fil conductor, o que resultarien redundants o excessius per a un únic volum.

El llibre, en paraules del seu prologuista Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la UAB, “es situa exactament en la cruïlla entre la memòria, entesa com a recuperació reflexiva d’un periple personal (i per tant feta de llums i ombres, de records i d’oblits, de celebració i de lamentació), i la història, com a reelaboració documentada i (al menys com a aspiració) objectiva de processos col·lectius”.

L’ànima periodística d’en Chema Corral –va col·laborar a la mítica revista Grama– el fa escriure sense més apriorisme que el rigor expositiu, l’estil directe i, fins i tot, un cert to didàctic. Però, com que no amaga els seus orígens, coherent amb la seva evolució personal i les seves conviccions polítiques, no es tapa la boca quan s’ha d’opinar, sempre amb arguments raonables, sobre qualsevol aspecte recollit en els diversos àmbits temàtics seleccionats per al llibre: cultura, medi ambient, solidaritat, etc. Vet aquí que el producte aplega sense que res grinyoli els tres cantons públics de l’autor: el militant, el gestor, i el divulgador o cronista social.

Gent de la ciutat

Victòria Arias Vall

Estudiant d'Eso al Puig,

Premi Treball de Recerca

Jaume P. Sayrach

Victòria Arias Vall acaba de fer 18 anys. Amb la mel a la boca del premi obtingut en el treball de recerca, em trobo amb ella perquè ens en parli i m’expliqui alguna cosa de la seva vida d’estudiant. La mica de fama que el premi li ha reportat li fa il·lusió, i se sorprèn que l’entrevisti, i li fa gràcia això de sortir en un web. És alumne de segon d’ESO, al nostre veterà institut Puig Castellar, el Puig com molts l’anomenen. Va néixer a Santa Coloma, filla de pare lleonès (Favero) i de mare catalana (Santa Coloma). Els seus pares treballaven al camp de futbol del Barça, però van venir a viure aquí, on la mare havia nascut. De petita va anar al CEIP Torre Balldovina, i en té un record molt bo. Després va entrar al Puig, on fa el batxillerat.

Mentre parla sovint s’arregla la llarga cabellera, sense deixar de somriure o de riure. Llegeixo al web del Puig que ha guanyat el primer premi de recerca per a estudiants, aquest any, en el camp científic. Ha seguit un experiment que mostra com un tipus de substància atura el progrés de les cèl·lules malignes del càncer d’úter. Li dic que m’imagino que després de la prova tindrà ganes de ser metgessa.

-La veritat és que no tinc clar què vull ser. M’inclino per la ciència, però no vull fer inginyeria ni medicina. M’agradaria dedicar-me a la investigació en un laboratori, potser en el camp de la química, algun treball que tingui perspectives…

-Científiques?

-Que t’hi puguis guanyar la vida, potser biologia… Però no ho sé, tinc un cacau mental.

-Què et diuen els professors?

-Que triï el que m’agradi; però vull veure quines sortides hi ha.

La veig preocupada pel demà immediat. Li ho dic. La Victoria pensa que el futur és difícil però creu que avui hi ha molts mitjans perquè un noi o una noia aconsegueixi el que es proposa.

-Tens format un ideal de vida?

-Mai m’he plantejat que vull ser. Potser hauria hagut d’haver-m’ho plantejat, no? M’agradaria casar-me, tenir fills… Ser una dona emprenedora. I independent!

-Et preocupa com va el món?

-Sí, per això m’agradaria investigar i descobrir algun medicament per curar malalties com la sida.

-I dedicar-te a la política?

-No, no l’entenc.

-Una pregunta que té a veure en el camp de la investigació: ets creient?

-Fins a cert punt. Vaig fer la primera comunió, potser hi he tornat algun cop… Però això que el món s’hagi fet en 7 dies...

Li queden anys per preguntar-s’ho perquè si escull la biologia, sempre treballarà abocada a gran enigma de la vida.

L'experiment

de la Victoria

El càncer d’úter el produeix el VPH, el virus del papiloma humà. Per frenar-lo s’ha descobert una vacuna que s’aplica a la dona entre els 9 i 26 anys d’edat, preferentment abans que hagi començat les relacions sexuals. El treball de recerca que la Victoria ha dut a terme en un primer estadi consistia en la recerca bibliogràfica, per informar-se sobre la prova anomenada Papa Nicolau (nom d’un savi grec), per detectar les cèl·lules canceroses. El segon estadi és l’estudi de com es transmet el càncer, quines són les causes i els seus efectes, i quin el tractament. Després ve la part experimental, al laboratori (al Parc Científic de Barcelona), on la Victoria va estar anant-hi 10 dies, en un experiment que dirigia la doctora Delia Zafre. Mitjançant una placa agafava cèl·lules canceroses i les introduïa en una substància que inhibeix el procés de la divisió cel·lular, evitant que el càncer es desenvolupi. Acabat l’experiment, el resultat va ser bo.

Cartell del Club de Debats anunciant la conferència d'Aranguren sobre El Desencant.

Assistents a la conferència d'Agustina Rico, organitzada pel CEP

Cartell d'una conferència sobre La Ciutat educadora, organitzada pel Casal del Mestre amb Fòrum-Grama

La revista Fòrum-Grama. Durant nou anys va sortir cada mes, amb la vocació de ser una plataforma lliure i independent, de diàleg obert i plural

Logotip del Club de Debats, creat per persones sorgides de Grama, com Xavier Valls, Isabel Garro, Eugeni Madueño, Jordi Duch, Montse Santana, Andreu Banús, Agustina Rico  i Jaume P. Sayrach

L’agermanament

de les Santes Colomes catalanes

Un projecte que val la pena

Jaume P. Sayrach

Una de les poblacions que més m'impressionà per la seva humilitat, pel lloc solitari on es troba i per l'harmonia del paisatge va ser Santa Coloma de les Illes (als Aspres, Rosselló) / Foto JOAN LÓPEZ

El 31 de desembre és la festa de Santa Coloma. Hi ha pocs calendaris que ho consignin, el lloc li ha robat sant Silvestre, papa, i avui  la nostra patrona se la recorda a pocs llocs. Temps enrere, d’ella jo no en sabia res, fins que se’m va ocórrer consultar alguns santorals. La meva sorpresa va ser que al Santoral Romà, publicat sota els auspicis de Joan XXIII, n’hi havia vuit o nou. Algunes –ho deia el mateix autor de l’entrada– eren desdoblaments d’una altra santa Coloma. En total, que haguessin tingut una existència versemblant en quedaven tres: una santa Coloma del segle III, francesa, una altra del segle IX, morta a Còrdova i una beata Coloma, de la població italiana de Rieti, del segle XV.

Vaig voler saber a quina santa Coloma honoràvem nosaltres, i si era la mateixa santa de les parròquies de les altres Santes Colomes que hi ha a la geografia catalana. Després de força indagacions i consultes, no em quedà cap dubte: la nostra santa és la Coloma francesa. Per deduir-ho em vaig fixar en la seva representació iconogràfica, també en les lletres dels diversos goigs que se li canten i en el dia de la seva festivitat. I no em quedà cap dubte: en totes les imatges apareix com una noia jove, d’alt llinatge, que ha sofert el martiri i, sovint, apareix amb una óssa als seus peus, referències, totes, tretes de la cèlebre llegenda de Santa Coloma de Sens, on figura com una princesa, a la qual l’emperador romà va tancar en una masmorra i per intimidar-la va fer que se li acostés un noi de mala vida, del que una óssa la va defensar. També la data de la festivitat correspon al dia de la celebració de la màrtir francesa.

En aquest estadi de la meva investigació el Josep Catà em va mostrar un article d’anys enrere, on es parlava de les sis poblacions catalanes anomenades Santa Coloma. Les vaig anar a veure i les visites em van fer adonar de diverses coses, que em van semblar de gran interès. La primera, que es tractava de poblacions d’origen remot; la segona, que es trobaven, totes, en l’anomenada Catalunya Vella; la tercera, que eren unes poblacions boniques, emplaçades en uns paisatges molt bells. Són Santa Coloma de Cervelló, Santa Coloma de  Farners, Santa Coloma de Queralt, Santa Coloma de Sasserra, Santa Coloma d’Erdo, i la nostra.

Santa Coloma d'Erdo (Pallars Sobirà), uns anys enrere: ja l'havien abandonat i havia començat a enfonsar-se. Avui el seu estat és de ruïna total, irrecuperable / JPS

Aleshores jo era director del Centre de Normalització Lingüística L’Heura i la meva preocupació era no solament que les persones vingudes de fora aprenguessin el català, sinó que coneguessin i estimessin Catalunya. Sempre he cregut que si un estima el país estimarà la seva cultura i la seva llengua. Llavors se m’ocorregué crear un agermanament entre les Santes Colomes. Si els ajuntament fan molts agermanaments per acostar pobles distants, ¿per què no aprofitar el nom comú, per aproximar pobles netament catalans, als que ens uneix no només el nom, sinó la història a partir dels antics comtats catalans?

L’arrel catalana  ens permetia saltar les fronteres estatals i connectar amb pobles catalans homònims de França (la Catalunya Nord!), com Santa Coloma de les Illes, Santa Coloma de la Comanda i Santa Coloma de l’Aigueta; i d’Andorra, la Santa Coloma d’Andorra.

L’alcalde –el Lluís Hernández–, va veure amb molt bons ulls l’agermanament. Pensava que seria com una injecció de catalanitat a la nostra ciutat, un agermanament fàcil i possible, atesa la poca distància que  hi ha entre les Santes Colomes catalanes i, sobretot, pel fet de tenir un mateix idioma. Per això al 1990 ja vam reunir els alcaldes de gairebé totes les ciutats colomenques a la Torre Balldovina, i es va firmar la carta d’agermanament. Un agermanament que ha passat per diverses vicissituds, per moments de més interès i de menys: Tant és així, que quan es volgué remoure novament, es tornà a firmar l’acta com si mai s’hagués signat. Això es va fer a Santa Coloma de Cervelló, l’any 2005, quinze anys després de la primera signatura.

L’alcalde Bartomeu Muñoz creà la figura del comissionat de Santa Coloma de Gramenet per a l’agermanament amb les altres Santes Colomes, per al que nomenà el regidor Carles Viñas. A petició del Carles el vaig acompanyar a títol personal, sense cap nomenament ni cap càrrec ni cap responsabilitat,  simplement a tall d’amic interessat en el projecte. La comissió, formada per representants dels diversos ajuntaments –polítics i tècnics–, va anar funcionant amb més ànim i bona voluntat que eficàcia. Eren els tempteigs inicials, l’hora de marcar els objectiu i de constituir l’equip tècnic que hauria d’empènyer l’agermanament.

En l’última reunió que va tenir lloc a Andorra vaig exposar obertament la meva idea. Perquè l’agermanament tingués una repercussió real, havia d’arribar a la població. L’interessant no eren unes trobades esporàdiques de polítics i tècnics, i menys encara convertir l’agermanament en una mena de turisme dels membres de la comissió, a l’empara del nom. S’havien d’organitzar coses que interessessin a les poblacions integrants de l’agermanament, que facilitessin els intercanvis, tant en el camp escolar, com en el periodístic i molt especialment, el folklòric. Treballs escolars de temàtica colomenca, participar en les festes dels pobles homònims, promoure relacions comercials i visites de la gent. Per reforçar la seriositat de l’agermanament, vaig proposar la creació d’una revista d’estudi, que sortís un cop o dos l’any, que s’enviaria a la gent que s’hi subscriuria, com passa amb les revistes del Montseny, de l’Urgell, del Pallars i d’altres comarques i poblacions. De temes a tractar n’hi ha molts, i en gairebé tots els pobles hi ha algun historiador local, un fill periodista, un personatge inquiet, que escriu, que estudia, que fa fotografies...

Cal dir que l’àmbit de les Santes Colomes de seguida que m’hi vaig ficar se m’amplià extraordinàriament. La màrtir francesa del segle III va ser tan famosa, que va donar nom a un gran nombre de poblacions de tot França, igual que a Catalunya i al nord de la Península Ibèrica.  Jo n’he recorregut molts, d’aquests pobles. Tots són també d’origen antic, i he disfrutat visitant-los. Crec que aquestes poblacions podrien entrar en relació amb l’agermanament català. Però en un segon pla, com a poblacions “amigues”, més que agermanades perquè són moltes i les possibilitats de relació són menors i, sobretot, perquè queden fora de l’objectiu principal de l’agermanament, que és el reforçament de la identitat catalana comuna.

De tot això, que em va portar uns deu anys de treball, n’he fet un llibre titulat Santa Coloma als comtats catalans. Un llibre que vaig cedir a l’Ajuntament esperant que en fes la distribució a les poblacions colomenques i al públic en general. Em temo, però, que sense els mitjans que es precisen la difusió no ha reeixit gaire.

Quedaria parlar del futur de l’agermanament. Si es vol que avanci, s’ha de crear una comissió seriosa, de persones destacades dels diversos pobles que actuïn voluntàriament, amb un gestor que treballi a sou. El gestor hauria de ser triat mitjançant un concurs públic, a partir del perfil adequat per dur a terme el projecte. Persones interessades i valuoses em semblà detectar-ne prou, al llarg de les reunions que vam fer. Algunes eren càrrecs polítics, com l’alcalde de Santa Coloma de Cervelló (que em sembla que ja ho ha deixat). El procés, però, ara està en un atzucac. L’alcalde va nomenar a dit l’antic comissionat, amb les secretàries que treballaven per ell, quan era regidor. Un nomenament tan irregular, amb uns costos excessius, farà difícil sinó impossible recompondre el procés. Com quan s’embussa una canonada, s’ha de desfer el nyap i començar de zero.

Ës llàstima perquè l’agermanament de les Santes Colomes tindria futur. Per donar-li una certa consistència, a més de fer la revista d’estudis colomencs (fins li vam trobar el nom de Columba), jo celebraria la “diada de de les Santes Colomes”, cada any en una població diferent. Una mica a l’estil de la festa internacional de la sardana, encara que a escala moltíssim més modesta, però no menys entranyable.

Any 1990: els alcaldes de la major part de les Santes Colomes catalanes presidits per Lluís Hernández, a la sala d'actes de la Torre Balldovina, on van firmar la carta d'agemanament

Carnaval a Santa Coloma