Torres de la façana del riu, al Raval. L'arquitecte Xavier Valls hauria suprimit les cases de la façana del riu, per aconseguir que el barri del Raval tingués vistes sobre el riu i sobre Barcelona. Els edificis que s'hi estan fent, tanquen el barri. Quin dels dos projectes preferirien els veïns?

Gratacels, sí o no?

Jaume P. Sayrach (text i fotos)

Hi ha hagut, a Santa Coloma, una concentració entre festiva, crítica i irònica allí on s'estan fent les torres de la façana del parc fluvial, al barri del Raval. Uns dies abans, hi va haver un ple on l'alcalde, en defensa dels gratacels, em va fer l'honor de citar-me. Li hauria d'agrair l'atenció, però em sabé greu que em cités oposant-me a les crítiques dels veïns, i perquè al treure la cita de context citant-ne només una part, estrafeia el meu pensament.

Realment –com va dir l'alcalde– personalment no tinc res en contra dels gratacels."En principi": si me'ls miro des del punt de vista arquitectònic, ja que, com qualsevol altre edifici, pot ser lleig, vulgar, bonic o interessant, i fins i tot una obra d'art. El problema que sempre remarco  quan em refereixo als gratacels no és l'estètic, sinó l'urbanístic. És dir, la conveniència o no de fer-los on es fan, veure com lliguen amb l'entramat ciutadà, i quin model de ciutat contribueixen a fer. Perquè es vegi que no és una opinió que m'invento ara reprodueixo la Galeria que vaig escriure al diari El Punt, el desembre de 2006, i que coincideix amb el que escric en el meu llibre Ecrit a Santa Coloma, de la primavera de 2007.

Quan el cúbic assoleixi l'altura que se li vol donar ¿harmonitzarà amb el parc Europa? Més enllà de l'estètica d'aquest gratacel, sempre discutible, planteja un problema urbanístic 

Santa Coloma dels Gratacels 

Si ningú no hi posa remei, Santa Coloma haurà de dir-se Santa Coloma dels Gratacels. De moment, ja es remouen les terres on s’aixecaran dos dels edificis singulars projectats i, en el darrer ple, se’n va aprovar un tercer. Els regidors d’ICV-EUiA van votar-hi en contra. La responsable del grup, amb fina ironia, denunciava que a un gratacel se’l pot qualificar d’edifici singular, però a dos, i ara a tres, ja no. Personalment no tinc res en contra dels gratacels. N’hi ha de molt bonics, i si s’erigeixen en llocs adients, poden completar una bona urbanització. El que preocupa als colomencs és saber a què es deu la proliferació de tanta “singularitat”. I es pregunten si els nostres polítics tenen idea de cap a quin model de ciutat estem anant. Corren rumors que se n’aixecarà un altre als terrenys on hi ha el bingo, i encara un altre, sota la plaça de la Vila. Jo, un edifici alt, “singular”, l’hauria fet on hi havia la Ciba. Aquest sí que se l’hauria pogut batejar de “portal” de Santa Coloma i no al pirulí del passeig de l’Església, construït en ple barri Centre. A ningú no li hauria d’estranyar que la població es miri els gratacels amb suspicàcia perquè, amb l’excusa de la promoció econòmica i de la singularitat arquitectònica, tenim el país mig devastat, i qui sap si no s’hi amaga l’especulació immobiliària. ¿No és just i legítim demanar informació, i que els ciutadans puguem decidir quina ciutat volem? Al cap i a la fi, a nosaltres ens tocarà viure-hi.

El Punt, desembre de 2006 

El pirulí l'Ajuntament el justifica per una qüestió econòmica, ja que s'espera que l'operació serveixi per reanimar el comerç del barri Centre. I el justifica, també, per una qüestió urbanística: l'apertura del passaig de l'Església fins a la Rambla, des d'on es podrà contemplar la parròquia Major. L'arquitecte Coque Bianco era partidari de preservar el caràcter de saló que ara té el passeig. La població hauria hagut de poder opinar sobre la remodelació del passeig Mossèn Jaume Gordi i del barri Centre.

Remarques 

Vull insistir en el que per mi és el més important i, com que no es té en compte, el més greu: els ciutadans tenim dret a saber quin pla hi ha rere la construcció dels gratacels, quin model de ciutat té pensat l'Ajuntament. És més: els ciutadans tenim el dret d'opinar sobre com volem que sigui la nostra ciutat. Un principi que avui defensen els urbanistes més compromesos és que un urbanisme fet sense els ciutadans va contra els ciutadans. En l'entrevista que Luis Benvenuty va fer a l'alcalde a La Vanguardia (unes setmanes enrere), l'alcalde explicava que el que pretenia, amb la façana edilícia que s'alçarà al llarg del riu, és superar les diferències que hi ha entre Barcelona i Santa Coloma. Una idea en la que tothom hi estarà d'acord si fa referència a la qualitat constructiva, però de tan general, no serveix per defensar un model concret o un altre. La qualitat arquitectònica s'ha d'exigir. Però la concreció pot incloure un conjunt de gratacels (com s'ha fet a la Barcelona del Fòrum), o pot consistir en una sèrie de cases de mitjana alçada, com les que presenten moltes de les ciutats europees que les travessa un riu, com París, Berlín o les precioses ciutats nòrdiques.

La població ha de comptar amb una informació verídica, i no amb una proposta que després, sense cap explicació, canvia significativament augmentant-ne l'alçada i disminuint les zones verdes.

Butifarrada, diumenge passat, organitzada per Gent i la Plataforma en defensa de Can Zam, contra la proliferació de gratacels / GENT

El desgraciat cas de la Bastida

Un exemple del mal procedir de l'Ajuntament va ser el projecte de la Bastida. Sense haver-se'n parlat abans, de cop i volta els ciutadans vam assabentar-nos que "gràcies" a una ARE de la Generalitat als terrenys de la Bastida s'hi construiria un conjunt de cases amb un gran nombre de pisos, inclòs un gratacel, just on hi ha l'entrada al parc de Sant Jeroni de la Murtra. L'oposició ciutadana va ser tan generalitzada, que l'Ajuntament no tingué més remei que retirar el projecte, que havia presnetat com a bo, celebrant haver agafat el tren que passava, i per haver augmentat considerablement el nombre dels habitatges inicialment presentats per la Generalitat. Que davant la pressió popular l'Ajuntament es fes enrere és cosa lloable. Però no ho és que es presentés com a salvador dels terrenys de la Bastida (com si la proposta fos un abús de la Generalitat), i que no hagués tingut en cap moment la gallardia de reconèixer que s'havia equivocat, i no lloés el paper dels veïns.

El projecte de la Bastida és un exponent del que vinc dient: una actuació sense demanar la participació ciutadana, i un exemple d'un projecte aïlladament bo –per la qualitat arquitectònica– però urbanísticament pèssim: per l'ocupació d'un espai verd, per la densificació de la ciutat i per la construcció extemporània d'un gtatacel a tocar del bosc.

Interrogants

La construcció dels gratacels, a més de la qüestió del model de la ciutat que s'està fent, deixa oberts uns quants interrogants més. Un, força important –almenys fins que no s'expliqui bé als ciutadans, després d'haver estat anys donant una xifra– és quants habitants pot suportar el nostre escàs perímetre urbà, ja tan densament construït i superpoblat.

Una altra qüestió és que se'ns demostri que l'elevació en altura dels gratacels es compensa  amb un esponjament proporcional, i real, de la ciutat. La gent que ocupa els gratacels, ¿buida els barris limítrofs, o la gent que hi entra ve de fora?

S'hauria d'explicar bé com s'integren els nous edificis amb el barri on s'implanten.

I encara una altra qüestió: aquests blocs nous ¿compten amb els equipaments que els nous veïns necessitaran, d'aparcament, de centres escolars, de zona verda..?

L'Ajuntament no hauria de mirar amb incomoditat l'ànsia de saber de la gent. Sense una informació oberta i sense una participació real els ciutadans se senten frustrats i no és estrany que la falta d'informació i de participació causi decepció i malestar, i fins i tot –de part dels grups més actius, que l'Ajuntament hauria de mirar d'atreure–, l'enfrontament. 

Els nostres polítics, als quals hem votat, no poden oblidar que Santa Coloma es va caracteritzar pel grau elevat de participació que va viure, i que la nova Santa Coloma té la base en el moviment popular, del qual va sorgir el Pla Popular, llarg temps utilitzat de guia de l'actuació municipal. És cert que avui la població, excepte quan un problema l'afecta directament, passa molt de tot, una mica perquè les coses ja li van bé, i un molt perquè sent la política com una cosa molt llunyana. Però aquest dèficit participatiu no justifica que els primers interessats en la participació, que són els que després ens demanen el vot, s'hi recolzin i no emprenguin una política participativa a fons. Perquè, com acaba dient Barak Obama en el seu llibre L'audàcia de l'esperança, "el més important de la democràcia són les persones".

Abandonar los estudios

Agustina Rico

Inicio de curso y aparición de cifras preocupantes sobre el abandono de los estudios en Catalunya, aportadas por la Fundació Jaume Bofill. ¿Por qué nuestros jóvenes dejan de estudiar antes que los demás (un 7% más que en el resto de España entre los menores de 18 años)? Los motivos son muchos, aparecen en el estudio y se viven en los centros: rechazo a la vida escolar, dificultades o falta de estímulo para estudiar, problemas familiares o económicos, oferta laboral en el sector servicios, afán de trabajar y ganar dinero –especialmente por parte de los chicos-, etc. A estos factores hay que  sumar las dificultades diversas que afectan a los alumnos inmigrantes, especialmente a los de incorporación escolar tardía, la escasa valoración real de la escuela y los estudios aún actualmente entre algunas capas de la población y el efecto llamada de los alumnos de ciclos formativos entre los que no saben si decidirse por el bachillerato o por una formación profesional breve.

Hay otros motivos: estudiar en serio es sacrificado, fastidia muchos fines de semana y no da para comprarse una moto. Y también desanima la imagen del licenciado con másters y posgrados que sobrevive con una beca escasa y clases particulares. Entre cierto alumnado con condiciones para seguir estudios superiores cunde el terror a llegar a la treintena sin ganarse la vida. Tener una carrera no es lo mismo que hace décadas; ahora raramente es un punto de llegada sino un punto de partida. Y eso no todo el mundo puede ni quiere asumirlo.

Por un motivo u otro, muchos alumnos dejan los estudios antes de la mayoría de edad. Y donde más se nota es en aquellos institutos creados entre los sesenta y los ochenta en barrios y poblaciones de aluvión inmigratorio constante. Allí es frecuente encontrar bachilleratos que languidecen por falta de alumnado, incluido el otrora desbordante nocturno, que fue hasta hace relativamente poco una auténtica mina de igualdad de oportunidades.

Los centros escolares no son talismanes milagrosos sino reflejo del medio social. Los mismos que promocionaron hasta la universidad a generaciones de jóvenes de recursos escasos hoy ven un goteo de abandonos en el bachillerato y empeorar comparativamente sus resultados en la selectividad. Atender diversidad y conservar excelencia es el reto. Lo primero sin lo segundo es hacer crecer las cifras negativas del próximo estudio Bofill.

La Vanguardia  (Vivir, Metrópoli ) 14 de setembre de 2004      

Carnaval a Santa Coloma

Reportatge gràfic

Jaume P. Sayrach

l