Els dies i els accents

Jaume P. Sayrach

2007

Juny

27, dimecres

Dietari: atent al pas dels dies

Finalment la nostra web entra en funcionament. Em fa il·lusió! Somio que es convertirà en un lloc de trobada de moltes persones que desitgen, com nosaltres mateixos, comunicar-se i relacionar-se amb molta més gent: amb gent de Santa Coloma, amb gent de Barcelona, amb gent de Catalunya i amb gent de més enllà perquè, per al cor i el pensament (i per a Internet), no hi ha fronteres.

Personalment, amb la publicació del dietari m'obligo a observar amb major atenció el pas dels dies.  Voldria captar aspectes que solen escapar-se'ns, però que, observats amb la mirada interior, poden mostrar-nos deus secretes per les que també discorre la vida.

No caldria que ho digués, però m'abelleix dir-ho: alhora que contemplaré el fluir del temps, tindré el pensament en els possibles lectors i lectores del dietari, que des d'ara, considero ja companys de camí.

A tots vosaltres la meva salutació més cordial i el meu agraïment per la vostra complicitat. Tant de bo l'itinerari sigui llarg i agradable, humanament enriquidor!

28, dijous

Record de Diego Espí. Funeral

Vaig assistir ahir al funeral de Diego Espí, un “antic jove del Fondo” per al qual he professat sempre una amistat estranya. Molts cops he evocat la primera excursió que vam fer quan, més enllà de les escapades a Sant Jeroni de la Murtra, vam atrevir-nos amb la travessa del Montseny. Una nit el Diego va sortir de la tenda i va exclamar: “Bello panorama!”. Era una nit fosca, no es veia res. El Diego segurament començava a patir el desequilibri mental que després, i molts anys, l’ha tingut absent. La nit començava a fer-se-li transparent.

He escrit que professava  per ell una estimació rara. El veia com un ésser tocat per Déu, potser perquè se sol dir que els nens i els malalts mentals són els que tenen els ulls més nets.

Per això fugia. La Tile (la seva germana Matilde) ho va expressar bellament abans de la missa: “Tus palabras eran una rebelión contra este mundo, que no podías aceptar”. I va afegir, dirigint-se al Diego: “Me decías tengo mucho miedo”, i el va descriure com jo el recordava: “Mirabas a la gente asustado”, perquè duia al cor un món senzill que no encaixava amb el nostre món.

Jo veia el Diego com el Johannes de la meravellosa pel·lícula Ordet, de Carl Theodor Dreyer, qui, quan tota la família plora la Inger perquè ha mort, ell la pren de la mà i la retorna als seus.

Si veiéssim la vida com la contemplen els “petits”, ¿no ens rebel·laríem també contra el nostre món?

29, divendres

Correu de l’Eugeni

Rebo un correu de l’Eugeni Madueño, amb aquestes ratlles: “Avui de matinada he tafanejat la pàgina web, queda de conya. Una plataforma de futur digna hereva de GRAMA”.

¿Us sorprendrà, si escric que m’ha fet feliç? Sé que l’elogi ve d’un amic però l’Eugeni, a més de conrear l’amistat és un professional exigent.

Feia temps que ens animava a l’aventura periodística a Internet. La veritat és que jo sempre ho retardava perquè m’agrada molt l’escriptura amb el suport del paper. A part de l’habitud de tants anys de llegir llibres, sembla que si pots tocar l’escrit, si pots tenir-lo a les mans, la lectura és més plaent. I, sobretot, se’t presenta més consistent que no pas una pàgina web, sempre molt més efímera.

Però ara, igual que els antics forumgramers, n’estic entusiasmat. A la pantalla les pàgines guanyen color i lluminositat i –el que és més positiu- assoleixen una més gran immediatesa: avui rebo un article i avui mateix el puc penjar i demà ja el veu tothom.

Bé, acolliu aquesta petita expansió com una disgressió gairebé professional. La meva intenció en acostar-me al Dietari era agrair el gest de l’Eugeni i expresar el meu disgust perquè un procedir tan “normal”, en realitat sigui un fet que es dóna ben poc sovien. Me n’he exclamat mil vegades: envies unes fotos, regales uns llibres, escrius uns articles i gairebé sempre és com si tiressis una pedra a un pou, que mai et retornés el senyal de quan peta contra l'aigua.

Contestar un correu, agrair un obsequi, interesar-se per allò que escriu un amic... són gestos insignificants: però que denoten delicadesa d’esperit, sensibiliat i empatia.

Eugeni Madueño prenent un descans al bosc de Grebulossa / JPS

30, dissabte

Dificultats a la pàgina web

Tot just anunciar que la nostra pàgina ja agafava la velocitat de creuer,l’Edgard i jo, quan vam voler donar una ullada als darrers retocs, ens vam adonar que en més d’una secció el disseny s’havia desbaratat. No vam poder-nos estar de dir que era una merda. Això de la informàtica és més laboriós que no sembla. I com que ens hi llancem sense estudis previs, ens embarranquem en més d’un escull.

Sé, però, que l’ordinador ja no l'abandonaré. Fins i tot em vaig comprar un portàtil, perquè vull tenir-lo allà on vagi. Aquest mateix estiu, que penso anar unes setmanes fora, ¿com podria mantenir la web si no tenia la facilitat de connectar-m’hi allí on em trobi?

He dit als col·laboradors de forumgramaweb que no deixin d’enviar-nos els seus escrits, perquè mantindrem oberta la nostra pàgina. Les notícies que enviaran seran una comunicació en calent -en temps real-, de la seva experiència estival, i els visitants de la web podran acompanyar-los, en certa manera, allà on vagin.

No entenc que amb aquestes prestacions hi hagi qui digui que Internet et tanca i t’allunya de la gent. Pot succeir, si un se’n fa addicte de manera compulsiva, igual que podria passar amb el ferrocarril si s’hi pugés pel simple plaer de viatjar, sense anar enlloc.

Vull afegir, però, que la utilitat de la informàtica no ha fet que arraconi la ploma estilogràfica, com tampoc el llapis, ni el bolígraf. És més: dies enrere em vaig comprar una gruixuda llibreta 4NOTEBOOK per escriure-hi a mà els records que tinc de Can Fatjó dels Xiprers. Sé que al final tindré una feinada per passar-ho a l’ordinador. Fer-ho amb tinta i a mà em retorna als anys de la meva infantesa i pubertat.

Juliol

1, diumenge

El Full de les parròquies em critica

Llegeixo al full de les parròquies colomenques un text suscitat pel capítol que dedico a l’Església, en el meu llibre Escrit a Santa Coloma. Els autors del butlletí de les parròquies  el qualifiquen de "la parte más desafortunada del libro". Escriuen: “¿Cómo puede ignorarse lo que la iglesia colomense está haciendo hoy? ¿No es una ofensa [l'oblitdel que m'acusen] para los cientos de cristianos y cristianas que hoy están comprometidos en multitud de realidades y proyectos maravillosos?”

Em sap greu que s'ho hagin pres així. La meva intenció no era ofendre ningú, i no crec que d’una lectura desacomplexada algú pugui sentir-se molest. Tinc la impressió que la frase “diria que l’Església ha perdut mordent social” (pàg.168; noti’s que empro el verb en condicional), els ha sonat malament, i a partir d'aquí han imaginat coses que no dic, i no han vist que en dic moltes que afirmen que em deixo al tinter. ¿No han llegit que a la pàgina 168 escric que “l’Església mai no s’ha desdit de les obres catòliques”, a les quals “aquí mateix, sobretot a través de Càritas i del treball de les parròquies, dedica molt de temps, energia i diners", atenent "les persones més pobres”? ¿O que afirmo que les parròquies practiquen “l’exercici d’acolliment, un exercici proverbial en l’Església”, i que concloc que les parròquies “s’han guanyat el crèdit de la població? (pàgina 168). Dic, també, que “les parròquies a Santa Coloma desenrotllen un seguit de conferències sobre teologia dictades per bons especialistes” (pàg. 170), i esmento que Integrament, juntament amb l’Ajuntament, “fa una acció per la convivència molt interessant” (pàg. 172).

Al llibre, però, no volia oferir un “retrat” de l’Església sinó que com a creient que sóc, faig unes preguntes sobre la seva presència, avui, en una societat laica i aconfessional. Són preguntes i suggerències “fetes amb carinyo” (pàg. 6), per un cristià que cerca i que, per res del món, voldria la diatriba, sinó un diàleg enriquidor.

2, dilluns

La felicitat, tema de Cartes per Pensar

M’ha tocat proposar el tema que tractarem en les Cartes per Pensar d’aquest mes de juliol. Sens dubte parlar de felicitat és complicat;i tinc curiositat per veure què diran els altres corresponsals, sobretot les més joves, l’Odei i l’Ingrid.

Justament avui sortia al diari l’anunci d’un llibre titulat “El llibre dels plaers immensos” ,i la nota bibliogràfica explicava que les aventures que s’hi narren “conviden a la recerca d’un lloc en el món a través de l’erotisme, del rastreig de la pròpia vocació, de l’amistat i el viatge”. ¿S'insinua que la felicitat consisteix en sentir satisfets els desitjos més importants, aquells que una persona persegueix més compulsivament?

Una resposta segurament molt comuna seria que la felicitat és passar-s’ho bé. És a dir: fruir de bona salut, tenir diners i amics, triomfar en el treball, la família i el sexe, divertir-se, provar bons menjars... i veure món.

¿I les qüestions de l’esperit? Hi ha qui diu que construir la vida sobre el plaer i oblidar la cultura, l’amor als altres o la resposta a les grans preguntes (el sentit de la vida, l’existència de Déu i la mort), és com edificar una casa sobre sorra: vénen les pluges i l’edifici es desploma.

Els qui fan la darrera reflexió afegeixen que tant si s’hi pensa com si no, un dia o altre les pluges arriben, els mals i les desgràcies vénen soles i al final, per més que intentem evitar-ho, sorgeix la mort dels qui estimem, i la nostra.

El gran poeta Horaci ens parlaria de la fugida del soroll mundà per trobar els plaers profunds de l’esperit, aquells que ens fan fruir dels goigs immortals. L’Àngels Barceló, en canvi, cada matí ens colpeix des de la cadena SER amb l’epicúrea tornada de “A vivir, que son dos dies”. Es tracta d’això?

3, dimarts

“Els mestres de la sospita”

En la resposta que vaig donar als autors de la crítica del penúltim capítol d’Escrit a Santa Coloma, no vaig citar el llibre que acabava de llegir, i que recomano a tothom que estigui interessat a conèixer el nostre món. Hi esqueia com l'oli en un llum. Es titula Els mestres de la sospita i l’ha escrit Francesc Torralba, doctor en Filosofia i Teologia, professor de la Universitat de Barcelona i escriptor de gran èxit. El volum és petit, està molt ben escrit i és fàcil de seguir, tot i explicar el pensament dels genials pensadors Marx, Nietzsche i Freud, que ”inauguren la contemporeneïtat”. D’ells escriu que “no tan sols perforen les certeses de l’edat mitjana, sinó que posen en dubte les poques certeses de la modernitat”.

Molts de nosaltres potser encara tenim com a dogmes els conceptes tradicionals. La nostra concepció de l’home es basa en la filosofia grega i en la concepció judeocristiana de la vida, que converteixen l’home en el protagonista de la història.

Darwin va donar una bona sotregada a aquest antropocentrisme. Amb la teoria de l’evolució posava en crisi que l’home hagués estat creat per Déu com un ésser singular, i l’arrenglerava en la fila dels altres animals. Freud posa en qüestió la nostra llibertat, Marx postula que la religió és una projecció de les aspiracions de l’home, frustrades per l’esclavitud, la malaltia i la mort. I Nietzshe afirma que Déu ha mort perquè no el necessitem, i ens destorba perquè, el que importa, és recompondre l’home en el superhome.

És lògic que aquests pensadors causin un terrabastall que fa patir.”El mestre de la sospita commou l’esperit, causa angoixa”, diu Torralba. Però afegeix que “en qüestionar el que mai no s’ha qüestionat, l’esperit s’enfila a cotes que mai no havia conegut i, des d’allà, adquireix més perspectiva, es fa més savi, més tolerant, més capaç de comprendre”. I afegeix –jo vaig pensar en la reacció a la que m'he referit a l'inici - que la “pressa a refutar és mala consellera perquè l’art de pensar és una activitat lenta, pausada”.

FOTO: Karl Marx, fragment del monument que es troba a Barlín

4, dimecres

Qualitat de vida

A Santa Coloma sortir al carrer és una festa. Dono una ullada a la poca estona que aquesta tarda he estat als carrers del Centre. Venia de Barcelona de dinar a casa d’un meu germà i de visitar unes llibreries. Pensava que a la Catalònia trobaria el Jordi Valls, però avui devia tenir horari de matí. Reconec que caminar per Barcelona és un goig. !¡Com m’agrada, baixar pel passeig de Gràcia!, segurament el carrer més bonic de Barcelona. 

Però en tot el recorregut no he trobat cap conegut. Hi ha dies que em creuo amb algú, però sempre són persones comptades. En canvi, a Santa Coloma, de casa a la botiga dels Trias i d’allí a la plaça de la Vila –un recorregut que just si fa mig quilòmetre- he saludat el Fermín Chueco, després m’he aturat una estona a la Rambla a conversar amb les germanes Maldonado, a la Rambla, he vist el Rafel i abans m’he entretingut amb l’àvia dels Varela que s’estava asseguda als bancs del carrer de Sant Carles, amb les seves veteranes amigues. Camí de casa, he coincidit a la plaça amb el Manel Valls i l’Elena, he saludat la Núria Parlon, i al carrer  Anselm Clavé he tingut l’ocasió de felicitar el Miquel Àngel Para, recent nomenat director de l'IES Ramon Berenguer. En acostar-me a la cantonada del Xòcala m’he topat amb la Maria José i la seva amiga Rosa. 

Jo continuo enyorant la vida en un poble petit. Enyoro els cels de quan arribava a Caldetes ja de nit, o l’olor de terra mullada, de quan plovia. I les passejades a la vora del mar, a l’hivern, quan no hi havia ningú a la platja. Penso, però, que sovint elogiem la “qualitat de vida” dels pobles per la seva proximitat amb la natura sense adonar-nos que la relació humana és també qualitat de vida, potser de més quirats. I en això, Santa Coloma, que és prou gran com per oferir-nos els avantatges d'una ciutat, és encara prou poble: com per facilitar el contacte amb la gent. Un dels trets més estimables de la qualitat de vida.

5, dijous

La salvació dels pobles de l'Amazònia

Ahir els amics que ens vam trobar al carrer, vam allargar la conversa al portal de can Valls. Vaig dir-los que prendré part en un treball de recollida de testimonis orals dels pagesos que encara hi ha a la Cerdanya, projecte fet des del museu comarcal, amb la finalitat d’evitar que es perdi la memòria d’un estil de vida, en procés de desaparició. D’aquí vam passar a parlar d’un reportatge que acaba d’emetre la televisió, on es donava a conèixer la lluita que du a terme una associació europea, per preservar la vida d’unes tribus que viuen al cor de la selva amazònica. 

Aquesta és una qüestió que em preocupa però de la que no sé quina és la sortida. Crec que és molt greu que desapareguin aquestes cultures però, com mantenir-les? ¿Deixant les comunitats indígenes en un aïllament protegit, per evitar que amb el contacte amb nosaltres desapareguin?

Tinc clar que l’acostament a comunitats que viuen en un estadi equivalent a la nostra edat de pedra requeriria un tacte exquisit. Compenetrats com estan amb el medi natural, una irrupció brusca els destruiria perquè ni físicament han creat els anticossos per sortir immunes d’aquest contacte, ni culturalment estan preparats per no sucumbir als aspectes menys humans de la nostra "civilització". 

En principi, cap cultura no s’hauria de perdre, i entenc per cultura no només els coneixements creats per la imaginació, sinó la manera de viure que ha adoptat qualsevol col·lectivitat. La pregunta és: la preservació de cultures que es troben en uns estadis anteriors als grans descobriments de la ciència i de la tècnica, ha de mantenir-los aïllats de progressos com el de la medicina, que podria alliberar-los de l’alta mortalitat infanti que pateixen?

Sé que qui dóna un pas, difícilment s’atura... Per això és tan important aconseguir que el seu  “progrés” incorpori els elements més característics, i els més valuosos, de la seva saviesa atàvica!

6, divendres

Degradació del territori

Escric unes ratlles apressades perquè acabo d'arribar de Calafell i d'aquí a poca estona tinc un berenar-sopar -de final de curs- amb el grup d'amics i amigues amb els qui ja fa anys que em reuneixo, i surto cada mes d'excursió. Demà, si faig alguna ratlla també serà a corracuita perquè passaré el dia a Puigcerdà, on assistiré a la presentació del programa d'un treball de camp, al que m'he apuntat. Consisteix en entrevistar els pagesos i pageses de la Cerdanya que encara en fan, perquè avui aquella vall tan bonica s'ha convertit en una barriada residencial de Barcelona.

Avui, tot anant en tren cap a Calafell, he constatat un cop més  l'enorme transformació que està experimentant el nostre país.

Per millorar?

Econòmicament crec que el "progrés" és indubtable. Però amb quina degradació tan horrorosa del paisatge! Els escassos camps que encara sobreviuen en mig d'un seguit ininterrumput d'urbanitzacions,seran devorats per la febre especuladora.

7, dissabte

Treball de camp a la Cerdanya

Em sembla que m'he congraciat amb la Cerdanya; és tan bonica, la vall, és tan serena i tan lluminosa, tan verda i tan harmònica que per més cases que hi han entaforat, la seva majestuosa bellesa s'imposa. Haig de confessar, també, que m'ha semblat que les construccions d'ara tenen més en compte els pobles i el paisatge...

Però és un fet que la pagesia desapareixerà ben aviat. Com apuntava ahir, de comarca pagesa està passant acceleradament a ser comarca residencial, sobretot d'estiuejants barcelonins.

Hem estat tot el matí progamant l'activitat. Pas important i decisiu és que el grup de treball             -persones voluntàries- passem a dependre, en la tasca de recerca, de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya i de l'Institut d'Estudis Cerdà. Seran també ells els qui seleccionaran els pagesos que entrevistarem, i els qui ens hi posaran en contacte. L'inici del treball, però, s'ajorna unes setmanes perquè l'etapa prèvia és laboriosa i lenta.

No dubto que el contacte amb els vells pagesos alhora que ens permetrà recollir un testimoni preciós d'un estil de vida en vies d'extinció, farà que m'endinsi en el coneixement d'un tros sensacional del meu país.

FOTO: pagès als camps d'Urús (Cerdanya)

8, diumenge

Gomorra

La lectura "Gomorra", llibre de Roberto Saviano, m'ha escruixit. A ell també el trasbalsa tot el que viu, i el que ha viscut a la comarca napolitana, focus de la pitjor màfia d'Itàlia, que es coneix amb el nom de la camorra. Saviano explica que la teranyina que l'organització criminal ha teixit estén els seus tentacles per tot el món, infiltrada en el negoci brut, que tant pot servir-se de la droga, de la prostitució, de la cadena alimentària, de la venda d'armes com de la moda.

Segons denuncia el periodista, Nàpols i els pobles de l'envolten estan totalment inficionats per la camorra, fins al punt que els nois i noies que han nacut en aquest món, al marge de la màfia no tenen futur. Roberto Saviano ho denuncia en el llibre, que és una horrorosa radiografia del poder omnipotent de les bandes mafioses. La publicació del llibre li ha canviat la vida perquè la màfia ha posat preu al seu cap.

No he pogut deixar de preguntar-me si rere l'especulació que hi ha també a casa nostra -sigui en l'alta moda, en la prostitució i especialment en el negoci del totxo-, no hi ha la camorra.

Roberto Saviano ha canviat el nom de la camorra pel de Gomorra, la ciutat que amb Sodoma la Bíblia eleva a paradigma del mal. Llegim al Gènesi que Déu digué a Abraham: "El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort! És greu, el seu pecat!" Tant de bo que el clam i la denúncia aquí també es facin sentir, i aconseguim desvelar el rostre mefític de la camorra!

9, dilluns

El paisatge

de l'ànima 

Em vaig ficar al llit molt tard però llavors em van venir les ganes d'escriure i m'hi vaig estar fins a altes hores de la matinada. No sé pas a quina hora vaig apagar el llum perquè, en aquestes ocasions -que són freqüents- giro el rellotge per no saber-ho.

Dies enrere havia anat a Calafell a dinar amb unes cosines llunyanes, mare i filla, per recollir un llibret manuscrit de 1780, amb l'arbre genealògic dels meus avantpassats per línia materna, i per si la més gran, que farà 92 anys, reconeixia uns personatges que surten en fotos antigues de l'àlbum familiar.

Em vaig animar, anit, escrivint sobre Can Fatjó dels Xiprers, divagant i evocant els anys que vaig ser-hi i intentant descobrir, a través de les fitxes de l'arbre genealògic, com seria la vida a la casa pairal de la meva mare.

La Guerra Civil ho va cremar tot i va obrir una rasa, per a mi gairebé infranquejable, que separa l'avui de l'ahir.

 Però em queda el paisatge. I si és veritat el que diuen (que el nostre paradís particular és la infància), el territori del meu paradís és el paisatge de Can Fatjó dels Xiprers.

Un paradís perdut pels avatars de la vida i pel pas dels anys. Però que retrobo en en les modulacions del meu paisatge interior.

Foto: Can Fatjó dels Xiprers

10, dimarts

Núvols i vent

L'estiu aquest any comença una mica boig: tant parlar de l'escalfament del Planeta i ara resulta que els meteoròlegs cada dos per tres ens adverteixen que les nits farà fresqueta.

Fa uns anys, ja vam tenir un juliol que va destarotar les vacances dels banyistes. Sembla que hi tornem, ahir va fer un dia rúfol, amb molt de vent, i avui continuen les ratxes ventoses i el cel no acaba de fer net.

És bo que la natura s'introdueixi en les nostres converses. Vivim entre parets i damunt d'un sòl cobert artificialment d'asfalt, quan el nostre hàbitat primigeni és la natura: l'aire, el sol, la terra...

Que la natura agafi protagonisme fa que la mirem i que ens adonem que vivim immersos en ella.

11, dimecres

Nomenament

del comissionat

de les Santes Colomes

Em sap greu que l'alcalde hagi creat la figura del comissionat per les Santes Colomes i que en Carles Viñas hagi acceptat el nomenament.  

Amb un comissionat com a càrrec de confiança, el projecte d'agermanament de les Santes Colomes es polititza. De fet, l'Ajuntament ja disposava d'un departament per a feines similars, i no calia ni augmentar el personal, ni les despeses, per fer, només, una tasca tan senzillla com és engrescar els altres ajuntaments a treballar-hi.

L'important és dur el projecte a la població civil, perquè l'associació Xarxa Columba, de la qual només existeix el nom, comenci a caminar. Amb un inici tan polèmic, però, és difícil que el projecti es pugui dur a terme. Qui voldrà participar-hi, si depèn d'un càrrec tan "anormal" que s'ha hagut d'imposar a dit?

FOTO: Santa Coloma d'Erdo (Pallars Jussà),

 la població que vam intentar adquirir,

actualment en estat absolutament ruïnó

12, dijous

Creença, increença

Anit vaig assistir a un sopar-col·loqui a la casa que l’Odei i el Jordi comparteixen amb altres amics seus. El pis es troba al "turístic" barri del Raval barceloní, i és prou gran com per fer-hi trobades com la d’ahir, que va aplegar un grup de nois i noies interessats pel tema de la creença i la increença.

Jo els havia suggerit l’enfocament: és possible la creença, després de Marx, de Nietzche i de Freud? Perquè d’una cosa n’estic segur: les nostres idees en bona mesura són fruit de les ideologies dels grans pensadors, i sovint, sense adonar-nos-en, jutgem moguts per uns principis assimilats inconscientment, que impregnen l’àmbit en què vivim.

Avui creure no és moda, sobretot entre la gent jove. Floten en el món de les idees principis com que la fe i la raó són incompatibles.

En la meva intervenció no vaig pretendre en cap moment convèncer ningú, ni refutar ningú: sinó, subratllar la conveniència de pensar per nosaltres mateixos (tant si creiem com si no), per desembarassar-nos de prejudicis i poder-nos enfrontar a les grans preguntes amb llibertat d’esperit.

Al cap i a la fi, no hi ha raons apodíctiques pel sí ni pel no. Igual que les coses que ens afecten més profundament, és en el ”silenci interior” que trobem la resposta.

Nois i noies al Raval, Barcelona / JPS

13, divendres

Escrit del Manel Galgo 

No us perdeu l’escrit del Manel Galgo sobre el paper de l’oposició. Igual que ell, sostinc que l’oposició és necessària, perquè cal que dins del mateix Ajuntament hi hagi un control sobre el govern municipal. S’ha de tenir present que amb el poder passa el mateix que amb els diners, quant més se’n té, més se’n vol.

 Aquest control, aquí és encara més necessari que en països de més llarga tradició democràtica perquè, quan va caure la dictadura, davant d’una societat civil molt feble i no habituada a la democràcia, es van sobredimensionar els partits, donant-los un protagonisme que avui resulta abassegsador. Si a sobre s’afegeix que hi pot haver un partit –com passa a Santa Coloma- que governa amb una majoria més que absoluta, la necessitat de l’oposició esdevé absolutíssima.

El corol·lari que tot això treu el Manel és de calaix: que els partits de l’oposició han de comptar amb els mitjans que necessitin, per dur a terme la funció de control que els és pròpia. I això –afegeixo- no pot dependre de la “bona voluntat” dels qui governen sinó que els ha de venir del desenvolupament del reglament municipal o, el que és el mateix, per imperatiu democràtic.

14, dissabte

"Avril", la decoberta de la vida

Aquest matí he anat a l’Alexandra a veure la pel·lícula Avril. Hi he anat no sense una certa por que fos el tipus de pel·lícula que aprofita que fustiga l’obscurantisme de la religió per trufar el film d’escenes de sexe, per assegurar-se l'èxit de taquilla.I no, no hi ha sexe, ni es recrea en la crítica, sinó que el film esdevé un cant a la bondat, a la bellesa, a l’alegria innocent d’una vida que no coneix el “pecat”, en contrast amb el model de vida que simbolitzaria el convent.

He sortit del cine amb un deix d’enyorança per l’estil de vida feliç i innocent que la novícia comparteix amb el seu germà bessó (que acaba de descobrir), i dos nois més. És difícil de trobar una vida tan neta i sense prejudicis en una societat com la nostra, tan plena de normes, de preceptes i d’un fals respecte humà. Durant la projecció del film assisteixes a la iniciació que fa la novícia a la llibertat i a l’amistat. O, simplement: a l’alegria de viure.

 Aquesta enyorança em pujava a la consciència, assaborint encara les imatges dels quatre joves, púdicament nusos, davant del mar immens i intensíssimament blau. Un sentiment que se’m barreja amb el de rebuig a tot allò que ens empesquem i que fa difícil l’alegria. Per què no treballar per recuperar la l'alegre innocència de quan érem nens?

FOTO: L'Avril i el seu germà bessó

15, diumenge

Reforma de la llei electoral

Llegeixo a la revista El Temps de juliol un interessant article de Josep Maria Colomer sobre la reforma de la llei electoral. Colomer. (que és el president de la Comissió d’Experts per a la Llei Electoral de Catalunya, creada pel govern de la Generalitat) comenta l’informe que han donat a conèixer, titulat “Participació, representació, transparència".

En subratllo els punts que crec més interessants. Un és que es publiqui quins són els procediments pels quals se seleccionen els candidats (assemblees, congressos, eleccions primàries). Un altre, que els diputats s’elegeixin en els àmbits territorials de l’administració de la Generalitat. Aquí, jo afegiria que en les eleccions municipals els regidors (si no tots, almenys un) s’elegeixin per barris (o per districtes).

I el que és molt important: establir el sistema de llistes obertes perquè es puguin triar els noms individualment, obertura que jo, en les eleccions municipals, faria extensiva a totes les llistes, perquè poguéssim escollir les persones que més ens fessin el pes, fossin de la llista que fossin.

Remarco dos punts més de l’informe: el primer, que es prohibeixin les inauguracions, les presentacions, les exposicions i primeres pedres des de la convocatòria de les eleccions. I el segon, que es sancionin el partits que incorrin en despeses excessives, o que acceptin donacions il·legals.

Acabo amb un punt absolutament obligat: que hi hagi un control de la imparcialitat i el pluralisme en la informació dels mitjans públics, exigència que no limitaria al temps electoral, sinó que faria sempre vigent.

Arribarà a bon port la reforma de la Llei electoral? Costarà perquè, encara que sembli mentida, els polítics no cedeixen voluntàriament ni una espurna de poder; sempre se’ls ha d’arrencar.

16, dilluns

El marc també

hi contribueix 

M’arriben els escrits de l’Agustina i de l'Ingrid sobre la felicitat, que penjaré a la web així que tingui una estoneta. L’escrit de l’Eugeni ha estat el més matiner i el meu l'escriuré aquesta tarda.

Els escrits que hem rebut tant es refereixen a coses petites com a coses grans, com a font de felicitat: en realitat, és que res no es petit, quan arriba al cor. La brisa que sents a la platja o el somriure d’un nen, la contemplació d’un cos bonic o la lassitud que tens quan t’abandones al mar fent el mort, són sensacions que omplen els sentits, i que pugen a l’ànima i et fan sentir bé.

Ho pensava ahir, passejant per la Vila Olímpica amb uns amics. El passeig, els jardins i la platja eren plens de gent. I em deien els amics que sempre hi ha molta gent.

Em venia la imatge d’anys enrere, quan jo era vicari de Poblenou i m'acostava a aquest paratge. Les velles fàbriques, els carrers tenebrosos, les pudors... creaven un món inhòspit, que encongia l’esperit. Avui, en canvi, el cor se t’eixampla gràcies a un paisatge urbà que et convida a quedar-te i a contemplar el mar i el cel. Un cop més, constato que una cosa tan material com és l’urbanisme, quan es fa pensant en la gent, ajuda a les persones a ser felices.

FOTO: Platja de la Vila Olímpica. Amb poca cosa som feliços, si el cor està content / JPS

17, dimarts

El preu que s’ha de pagar

Ahir feia l’elogi de l’urbanisme quan el nervi que l’inspira és el benestar dels ciutadans. Es compleix el principi filosòfic que identifica la bellesa amb la veritat i la bondat (bonum, verum et bellum convertuntur). Quan una cosa és bonica molt possiblement serà verdadera i bona: la Vila Olímpica –les instal·lacions d’esbarjo- són boniques i les trobem bones, perquè fan que ens hi sentim bé.

Si us fixeu en la foto que encapçala els articles sobre la felicitat (vegeu l’apartat Cartes per Pensar, de la secció Pensament), descobrireu el munt de cases amenaçadores que apareixen al fons de la plàcida escena de primer terme, on es veuen unes persones que caminen felices pel passeig que voreja la platja. És una urbanització monstruosa, excessiva, massa densa i inhumana, programada de cara al guany econòmic.

¿És el preu que ens toca pagar, molta merda a canvi d’un bombó? En una societat el nervi de la qual és el lucre, és així. El resultat fa també verdadera una altra dita, que ens recordava l’enyorat filòsof barceloní José M. Valverde: “No hi ha estètica sense ètica”.

FOTO: Vila olímpica: el barri dels gratacels

18, dimecres

El 18 de juliol

Avui fa anys de l’esclat de la Guerra Civil. Recordo que em trobava de vacances amb els meus avis i germans en la torre que teníem a Sant Feliu de Llobregat. Just quan ens van parlar de la revolta militar estàvem jugant a guerra amb els soldats de plom, abissinis contra italians. A dinar no vam esperar el pare, que treballava a Barcelona, i hi havia quedat aïllat perquè els trens, aquell dia,  no funcionaven. L’alçament havia de durar dos o tres dies però s’allargà tres anys. Van ser anys de fred, de gana, de por. I de no entendre gairebé re.

Penso, però, que els anys de guerra em van fer gran abans d’hora. No és normal que un nen conegui fins a quins abismes de maldat pot caure l’home. O que en mig del garbuix que ocasiona una revolució, algú et sorprengui amb un gest compassiu.

Sortosament, aquella experiència no em va amargar, diria que em va preparar per entendre de quin fang estem pastats, i a prendre consciència de la fragilitat de la vida. No endebades, en pocs dies vam passar de tenir-ho tot a perdre-ho tot.

19, dijous

Comiat de

Joan Copons

 Ahir vam dinar a l’Isalba una colla de persones amb un denominador comú: l’amistat amb en Joan Copons, que es jubila després de gairebé vint-i-cinc anys de treballar a l’Ajuntament. En tocar-me parlar, ho vaig subratllar: si alguna cosa respirava la trobada, era el bon rotllo i l’empatia.

Tothom va estar d’acord en què el Copons és un artista. És un home original, és una persona que et pot sortir amb qualsevol estirabot; però sempre et deixa amb una sensació positiva perquè per damunt de tot és un amic i un home cordial.  

També vaig voler remarcar que dels anys de treball el millor que ens n'emportem són les estones bones que hem passat amb els companys, i les amistats que hem fet. Són, també, els millors records.

Va dir el Joan que ara no sap què sentirà, vivint sense haver de treballar i rebent cada mes una paga. Jo crec que quan un arriba a la jubilació té prou ben merescut el salari. Al cap i a la fi, les baules que ha ajudat a muntar i que fan que la maquinària continuï rutllant, romanen. Si a més la gent et recorda amb carinyo, és que has creat un ambient bo. I això, en una societat molt deshumanitzada, no té preu.

FOTO: Joan Copons, en el dinar de comiat

20, divendres

Només això

FOTO:Pla Estratègic Santa Coloma 2000. Hi va haver un temps en què l'Ajuntament va creure en el debat

Aviat m’agafaré uns dies de descans i d’allunyament de la ciutat. Tot i que continuaré amb la meva cita diària, espero que els temes seran més fresquívols, a no ser que em doni per parlar de Shakespeare, que aquest estiu penso rellegir detingudament.

Avui penjo a la web un comentari que em suscita el correu d’una amiga colomenca, socialment molt activa. Em parla del meu llibre Escrit a Santa Coloma. “Quería darte las gracias por las perspectivas que abres”, diu en començar. I més endavant, “Quería preguntarte si lo han leído nuestras autoridades; me gustaría hacérselo llegar”. Li contesto que no cal perquè el vaig enviar a tots els regidors, també als capellans  i a bastantes persones. No sé si l’han llegit, però de comentaris, només la crítica que em dedica el Full de les Parròquies, i les quatre persones que m’han fet saber que han rebut el llibre. És allò del tèrbol silenci de què m’he queixat tants cops!

La qüestió és que no demano unanimitats ni elogis, sinó diàleg i reflexió. Que entre tots creem una xarxa de pensament i l’hàbit de parlar, de confrontar idees, de exercir la crítica: per l’enriquiment de la població. Només això.

21, dissabte

Moments màgics

FOTO: Laura Casas Bianchi, redactora de Fòrum-Grama /JPS

S’ha dit moltes vegades que la vida és més sorprenent que la literatura. Si visquéssim més atents a cada moment que passa, no en tindríem cap dubte. De vegades, per sort, sobtadament un succés es destaca, agafa relleu i es transfigura, i és com si et trobessis en un moment màgic. 

Mireu què m’ha passat. M’estava en la terrassa del bar amb l’Encarna i la Roser. Demano una cervesa. La noia que servia em diu que no m’entén. Se m’acut preguntar-li d’on és –per les seves faccions podria ser perfectament catalana- i en respondre’m que és de Bolonya , em llenço a parlar-li en italià, oblidant l’apostolat lingüístic. 

Li parlo de Loiano, un poble proper a Bolonya, on fa anys que hi vaig residir un temps, i d’on són els avis de la Laura Casas Bianchi (l’entrenyable amiga de Roma que escrivia a Fòrum-Grama). Per uns moments, tinc la sensació de tenir davant la Laura romana. Una de les amigues em pregunta si la Laura no era un personatge de ficció. No l’escolto, sóc feliç sentint la noia del bar, i evocant el poblet dels Apenins. “Loiano?”, fa ella. Somriu, i afegeix: “Il mio nonno é di Loiano”. Me la miro sorprès. Llavors li pregunto com es diu, ella, i la resposta em deixa estupefacte: “Mi chiamo Laura”.

Dic a les amigues que la literatura m’agrada tant perquè, de vegades, els personatges de ficció són tant o més reals que els de carn i ossos.

22, diumenge

Platges de Badalona 

Santa Coloma té la sort de trobar-se a quatre passes de la muntanya i a vuit –és un dir!- de la platja. Geogràficament és una ciutat ben situada. No ens cal anar gaire lluny per esbargir-nos. Jo mateix durant el curs més d’un dia em faig un entrepà i en lloc de quedar-me a casa, me’n vaig a Sant Jeroni de la Murtra a dinar sota un pi, respirant aires sans i disfrutant de la calma del bosc, i del paisatge. 

A l'estiu, els colomencs i colomenques mentre esperem les vacances, tenim a mà la possibilitat d’anar a la platja de Badalona i fer un bany. Sempre he pensat que les ciutats que són lluny del mar, els estius l’han d’enyorar molt. És una diversió tan barata i tan multitudinària..!. 

Segur que a l’hora d’anar-hi no tenim gens en compte els límits municipals. La geografia real no està compartimentada, els ocells sobrevolen els municipis sense pensar en les fronteres. És bo que els ciutadans també ens apropiem del territori, simplement per l’ús que en fem. Sens dubte, per les qüestions burocràtiques convé que hi hagi divisions i papers però, després, el sentiment que preval és que tot el món és nostre.

A l’estiu, quan viatgem, exercim aquesta facultat assimiladora i fem arrels sentimentals en els llocs que ens agraden, o decidim que una ciutat -on ens hem sentit a gust- és una mica nostra. Això, per descomptat, val sobretot per les platges i muntanyes que són a tocar!  

23, dilluns

Desconnectat 

La tècnica i especialment la informàtica té que, alhora que t’obre camins que mai no hauries sospitat, quan falla, et deixa penjat. És el que m’ha succeït: m’he desplaçat a només trenta quilòmetres de Santa Coloma i  no he pogut enviar el text del dietari corresponent al diumenge, i no sé si avui ho aconseguiré. 

Són les petites complicacions de les modernitats de què ens servim, que espero que amb el temps se simplifiquin. Ara mateix em miro la taula i veig el garbuix de cables i d’endolls que hi tinc desplegats: el cable d’encesa de l’ordinador, el del llapis, el del ratolí... I al prestatge, els alimentadors de la càmera fotogràfica i del telèfon mòbil. ¡Com hi destaca, al seu costat, l’orgullosa autosuficiència de l’estilogàfica i la llibreta, que sempre duc amb mi!

Però si tot va bé, si al poble trobo una botiga connectada, d’aquí a una estona aquest text del dietari serà a moltes cases, algunes a llarga distància d'on ara em trobo. Quina meravella!

24, dimarts

Mor mossèn Galbany 

FOTO: Josep M. Galbany, any 2002: presentació del llibre En el Fondo

Mossèn Josep M. Galbany ha mort. El coneixia des que érem al seminari Major. Recordo que de seguida vam simpatitzar: teníem unes famílies semblants, similar amor a Catalunya, la passió per la natura, l’afició per la literatura...  

Teníem moltes coses en comú però, alhora, una orientació força oposada. Ho explico en l’escrit que penjo a Ciutat.

Però les discrepàncies no van ser cap obstacle perquè ens apreciéssim de debò. Per això, quan vaig publicar el llibre En el Fondo, vaig voler que fos ell qui el presentés. Home bo i estimat, vagi per a ell un molt cordial “a reveure, si Déu vol”!

25, dimecres

Sant Jaume

FOTO: Peregrins al seu pas per Navarrete (La Rioja) / JPS 

Em van posar Jaume perquè em tocava: al meu germà gran li van adjudicar el nom de l’avi patern, al segon, el del pare i al tercer –que sóc jo- el d'un oncle de la meva mare, que li havia fet de pare i, per tant, figurava que era el nostre avi matern. Li dèiem tio Santiago. El meu pare, però, va completar el nom ajuntant-li el de Patriç (Patrici), no perquè sentís devoció per l’evangelitzador d’Irlanda, sinó perquè un dels temes dels drames que escrivia era la Pàtria.

Sant Jaume el Major ha quedat molt desvirtuat perquè els espanyols, en la lluita de segles que van mantenir contra els moros –considerada com una croada i una reconquesta- se’n van apropiar i el van convertir en el Sant-Iago (Santiago) “matamoros”. 

Jo conservava, fins que me la van robar, la medalla del meu bateig. Era d’or i s’hi representava sant Jaume muntant un cavall blanc, que trepitjava un soldat infidel, acabat d'abatre per l’espasa de l'Apòstol. Una imatge realment gens atractiva. En canvi, sempre he sentit fascinació pel Camí de Santiago, pel fàcil paral·lelisme que té amb la vida, vista com un camí llarg i incert.

26, dijous

El cor de la ciutat

La plaça de la Vila, ahir –com cada dia de l’estiu- al caure la tarda era plena de gent. És un lloc molt agradable. Hi ha moltes taules i cadires dels bars de la part alta i del que es troba tot pujant. Entre les terrasses i el carrer de Sant Carles hi ha un espai dur, on els nens i nenes juguen.

Quan la reforma de l’antiga plaça es va posar en obra molta gent va criticar el nou projecte. Els sabia greu perdre una plaça menys urbana, més popular, de quan Santa Coloma tot just començava a fer-se gran. L’arquitecte Coque Bianco defensà el projecte perquè pensava que la plaça havia de ser el cor d’una ciutat de més de 100.000 habitants. Un lloc obert i espaiós, trepitjat per moltes persones, que havia de donar cabuda al tot Santa Coloma. 

Avui ningú no se’n queixa. L’edifici municipal solemnitza l’espai. Hi ha verd, molts llocs per seure i unes terrasses amb nombroses taules i cadires. De dia, els colomencs acudeixen a l’Ajuntament per resoldre mil assumptes. A les hores d’esbarjo s’apleguen a la plaça per passar l’estona, per  xerrar o per prendre un refresc. La nostra plaça de la Vila compleix amb perfecció la funció primordial de les places majors, que és fer ciutat.

27, divendres

Després del funeral 

FOTO: Parròquia de Vilassar de Mar, funeral per mossèn Galbany / JPS

Em mirava els assistents al funeral de mossèn Galbany, persones grans, amb la serietat reflectida al rostre; parroquians que apreciaven el capellà i que, a la gravetat de la cerimònia, hi ajuntaven un sentiment de pèrdua. També molts  capellans, bastants del seu curs; cada vegada que un company mor la mort se sent més propera.

Una noieta plorava compungida. ¿Hauria pujat a l’esplai, assistit als cursos de catequesi i ara faria de monitora dels nens de la parròquia? Quants records del capellà -que omple la seva jove vida-; quina sobtada sensació de desempar! 

Però el dol passarà i l’emoció es difuminarà. Em quedo pensatiu: amb l’afebliment del record, els morts desapareixen del tot? ¿No en queda res? Sé que les persones molt estimades viuen una presència diferent, més íntima, en el cor dels que les han estimat. Són dues generacions comptades. Però tothom, d'alguna manera o altra permaneix: som com la pluja que cessa quan amaina, però viu en les plantes que ha regat. Encara que ningú no hi pensi.

28, dissabte

Ciutat festiva

FOTO: Cartell de la Festa Major d'enguany /JPS

Sempre he pensat que és bo que els colomencs comencem el curs amb la Festa Major. Iniciar un curs a molta gent els fa mandra i fins i tot cada cop són més nombroses les persones que emmalalteixen pel pas de la vagància estiuenca a la represa de la feina. 

Per això m’agrada que ja ara, quan molts són de vacances i molts d’altres estem a punt de començar-les, se’ns anunciï la Festa Major. Sé que serà com un parèntesi, uns dies de sortir compulsivament al carrer, propicis per al goig de retrobar els amics i amigues, xerrar i veure junts algun espectacle.

Però tant de bo que el parèntesi fes arrels en el nostre ànim i ens convencéssim que el fonamental de la vida no és la feina, sinó passar-ho bé. Proposo que ens mirem la Festa Major (i les festes més petites dels caps de setmana i dels ponts), com el desideratum de la bona vida perquè, si al món hi ha res rendible de debò, és ser feliços.

29, diumenge

Fer anys 

He tingut a les mans una tarja “divertida” i suggerent: a l’anvers, les fotografies antigues de tres nens i una nena. Quatre amics, que justament aquesta setmana han celebrat els seus 60 anys. Al revers, un escrit d’un d’ells en què consigna entre sorprès i preocupat que ltenia la sensació que era ahir que celebraven els 50 anys i que -el que és “pitjor”- no hauran passat “quatre dies” i ja festejaran els 70. 

La vida passa molt de pressa. Jo em miro aquests sexagenaris, com si diguéssim des de més amunt, perquè ja estic al cim de la vida, i se'm representen com venint des que eren molt jovenets. Una evocació plena d’imatges que ahir, a casa de l’Albert, se'm va ampliar cap enrere per la màgia dels films familiars, de quan l'Albert era nen. 

A la trobada hi eren la besàvia!, les ties, els fills, els néts, el besnét... La família i els amics al complet!, una realitat -la de la família- que els anys no afebleixen sinó que fan més valuosa. L'explicació és que la família és l’àmbit on les persones creixen. I on són recordades.

30, dilluns

Vacances “exlusives”·

FOTO: Concurs d'elegància a Ciutat del Cap (Àfrica)

M’ha agafat planificant les vacances (uns dies de descans, de lectura, de passejar i entrar en contacte amb la gent i la natura). Els 30 minuts a TV3 anaven de vacances i, per si fos poca cosa, el títol era “Vacances exclusives a la Ciutat del Cap”. M’ha picat la curiositat i l’he seguit. En acabat, la pregunta perfidiosa: ¿Pot ser que aquesta mena de paradisos “exclusius” donin la felicitat?

Sens dubte, per les imatges que he vist el paisatge és formidable, d’un cel bellíssim, d'un mar d’aigües transparents, d'una vegetació luxuriant. Segons el periodista la Ciutat del Cap s’ha posat de moda i atrau la gent guapa, jove i rica. Un món selecte, tant o més elegant que el de la Costa Blava europea, amb l'avantatge de ser exclusiu.  

He pensat en el que vam escriure sobre la felicitat en aquesta mateixa web. Passar-ho bé, divertir-se intensament, girar-se d’esquena als problemes de la gent (una gent pobríssima, -a l’Àfrica!-, a tocar d'aquest paradís)... segur que crea una bona vida. Però ¿una vida “feliç”? Em deia una amiga que es pateix tant, que la gent el que busca és escapar de les hores dolentes i oblidar-les amb les hores bones. ¿Serà el que jo escrivia, de la felicitat “a trossos”?

31, dimarts

Mor Ingmar Bergman·

FOTO: La mort i el cavaller, jugant-se la vida en una partida d'escacs

Potser és l'ocasió per veure alguna pel·lícula del genial director de cine que acaba de morir. Res més adient, per homenatjar-lo, per recordar-lo, potser per descobrir-lo, que veure algun film seu. Jo aconsellaria El setè segell, una pel·lícula impressionant, d’una bellesa sublim i, alhora, angoixant.

Un cavaller medieval ve d’una croada. Desfet físicament i espiritualment derrotat pel que ha hagut de patir a Terra Santa, en una guerra cruel i sense sentit. La croada com la imatge de la vida. El setè segell és un film metafísic, una mirada sobre l'existència humana, contemplada des de la mort. Existeix, Déu? Què hi ha rere la mort? L’escena del cavaller Antonius Block jugant-se la vida amb la mort, en una partida d’escacs, és extraordinària.

A hores d’ara, Ingmar Bergman ja deu saber la resposta de què és, el més enllà. Però se n’ha anat deixant-nos uns interrogants embolcallats d'una impenetrable penombra.

Agost

1, dimecres

Llegir

FOTO: Lectora, vora el mar, a la Vila Olímpica / JPS

Insisteixo en el tema de la lectura. Però avui ho faig manllevant unes idees que he trobat en un article de La Vanguardia, d’Oriol Pi de Cabanyes. Diu el periodista: “No hay mejor momento para leer, y para leer largo, que el de las vacaciones estivales”. Unes ratlles més endavant es refereix a obres com Guerra y paz, de Tolstoy, o Incerta glòria, de Joan Sales, o les novel·les de Mahfuz: llibres que per la seva extensió, durant el curs no tenim prou  temps per llegir-los.

I dóna una raó molt convincent, per fer-ho: “La lectura nos enriquece, nos hace mejores, más anchos por dentro, más libres”. Dit això, afirma categòricament: “No somos únicamente lo que comemos: también somos lo que hemos leído”.

Recorrent al testimoni de Descartes dóna un argument curiós i engrescador: “La lectura de todo buen libro es como una conversación con los hombres que los han escrito”. ¿No ens agradaria xerrar una llarga estona amb Cervantes, o amb García Márquez, o amb Baltasar Porcel? Els seus llibres ho fan possible.

2, dijous

Companys en el dolor· 

FOTO: Diada del CEP 2007 a Cantonigròs. El Pep i la Rosa sempre han trobat en el CEP la seva gran família

Ara ha estat la Rosa Camps, la que ens ha deixat. Una mort sobtada per inesperada, i dolorosa, per la proximitat que tenim amb ella i amb el Pep. També perquè ocorre a deshora, quan la Rosa era encara jove, i la parella tenia tot un món de projectes per compartir. 

Amb tot, sabem que el Pep, la seva família i els amics més íntims sabran superar el dolor que representa una separació tan fulminant. La Rosa des d’un aparent segon pla feia costat al Pep qui, des de fa molts anys, ha estat empenyent una colla d’activitats que tenen un denominador comú, que ha fet que sentíssim més nostre: l’amor a la natura, l’amor a les persones, el somni d’un món millor.

El Pep i la Rosa des del CEP s’han convertit –en graus diversos però tots molt sentits-, en uns familiars més de tots nosaltres. En aquests moments el pensament que aflora amb més força és que continuarem junts. Sé que l’amistat no omple el buit de la persona estimada, però el fa més soportable. També sé que quan una persona ens deixa físicament, el seu record es fa més viu.

3, divendres

Com el xiprer

FOTO: Xiprer de l'ermita de la Miranda / JPS

Ahir, quan acompanyava l’Elena a l’aparcament del tanatori, no sé qui que acabava d’arribar va dir:Quin dia tan trist! Indubtablement, la mort de la Rosa ens ha afectat a tots. Però també l’enteresa del Pep. Per això, veient l’esvelt xiprer que s’alça a l’entrada, em va sortir de contestar: sí, però escolteu què ens diu l'arbre: Mireu enlaire. 

La mort és dolorosa. I ho és si la contemplem com el final total. Jo crec que els qui ens vam aplegar al tanatori sentíem que l’última paraula no la té la mort. Tot ahir vaig sentir que l’amistat és més forta que la mort. La derrota seria la soledat. Sentir-se sol, saber-se desemparat.

Mentre vivim, la vida és una font incessant d’amor. L’amor –com la memòria- tenen una permanència tenaç, que ens acompanya, almenys, mentre sobrevivim als nostres morts. Fins i tot l’absència dels sers estimats fan més viu i més constant el seu record. Tanta resistència a desaparèixer, no pot fer-nos  creure que la vida és més forta que la mort?

4, dissabte

Torno al tema de la mort

FOTO: Arrels d'un faig, ben arrapades a la terra: imatge d'arralament a la vida (font Grevulosa) / JPS

Em va dir un amic: Vosaltres –els creients- teniu sort perquè en creure en el més enllà, la mort no us aclapara. Aquesta idea me l’han dit moltes persones, moltes vegades. I suposo que deu ser veritat, encara que jo dic –i ho vull creure- que amb una vida passablement bona jo ja em donaria per satisfet, d’haver viscut, encara que no hi hagués un després. 

De fet, penso que el que és meravellós és viure. I que haver viscut amb plenitud qualsevol minut, ja paga la pena d’haver existit. És més: com el poeta Joan Maragall, és perquè estimo tant la vida, perquè la veig tan meravellosa, perquè l’alegria és un do tan gran i l’amor un misteri tan inefable, que desitjo amb tota l’ànima que la vida no acabi, després de la mort.

No és la vida eterna que em fa passable la vida mortal, sinó la vida mortal –tan preuada!-que em fa creïble la vida eterna. És més, me la fa desitjar i diria que em du a exigir-la.

5, diumenge

Des de Calaceit

Sóc a Calaceit. Santa Coloma em queda lluny, no tant per la distància–que Déu n’hi do- sinó pel canvi radical dels paisatges exterior i interior. Calaceit es troba en terres del que anomenen Maestrazgo cultural (en l’esforç que fan les autoritats turolenses per estendre l’afamada denominació a un territori força més ample). 

Ahir, quan ja tardejava, vaig pujar al turó de Sant Antoni, on hi ha el “despoblat” ibèric més impressionant que conec. M’hi vaig estar fins que el sol es va pondre del tot. Quin espectacle més corprenedor!, la lentitud i majestuositat amb què baixava, mentre el silenci s’estenia pel vastíssim paisatge, que anava perdent formes i colors.

Contemples la Terra, segueixes el Sol, i per uns moments és com si t’aboquessis a l’Univers. I penses en la gent que va habitar en el poblat iber i imagines que veien el mateix que ara veus, i que se sentirien tan impactats com tu, per l’espectacle que es repeteix cada dia. De baix el poble m’arriben les veus dels nens que comencen a celebrar la festa major...

Quin goig, adonar-te que vius immers en un món que et depassa i, alhora, saber que n’ets una part petitíssima, però viva!

FOTO: despoblat iber de Calaceit, muntanya de Sant Antoni

6, dilluns

Col·lapse total

FOTO: Miliciana dirigint-se al front. Un temps en què el poble es mobilitzava

Els diaris de diumenge qualificaven d’històric el col·lapse que dissabte hi va haver a les carreteres catalanes. Jo vaig haver-me’l d’empassar. Per circumstàncies imprevistes, vaig haver de quedar-me fins dissabte. No era qüestió de retardar més la sortida i posant-me a la carretera a les 7 del matí, vaig suposar que m’escaparia dels embussos, que solen crear-se al peatge de Martorell. Tot havia començat bé fins que vaig arribar a l’AP-7. Només diré que de casa a Tarragona vaig estar tres hores!

I no vaig tenir la fortuna, dins de la desgràcia, que Acesa alcés les barreres. A cada peatge la retenció era més intensa i a cada peatge vaig haver de pagar.

He llegit al diari algunes cartes de lectors que es pregunten què hauria de passar perquè els catalans diguem prou i ens tirem al carrer. La meva impressió és que ens han fet mesells i amb uns governants i polítics d'encefalograma pla, Catalunya viu postrada en un col·lapse general.

7, dimarts

En català

FOTO: Ajuntament de Calaceit. Les quatre barres de la bandera d'Aragó recorden els llargs anys de la confederació catalano-aragonesa 

Una de les satisfaccions que em dóna Calaceit és que aquí tothom parla en català. Vas a la carnisseria i les dues dones que despatxen t’atenen en català. Escoltes pel carrer els homes i les dones grans, o els matrimonis joves, i t’adones que parlen en català. I, el més sorprenent, els nois i noies s’expressen en català i els nens juguen en català. La cosa seria normal, si no fos que a Catalunya aquesta normalitat ha deixat de ser-ho. 

És una satisfacció que visc amb un ai al cor. Durarà gaire temps? Perquè, de fet, l’abassegadora castellanització plana damunt de Calaceit. Els rètols, els anuncis, els programes de les festes que dimanen de l’ajuntament són fets en castellà. A Aragó la llengua catalana no té encara el reconeixement estatutari.

Només si Barcelona continua sent, decididament i desacomplexada la capital catalanament forta, només si la cultura catalana es manté en un nivell prestigiós; i, per descomptat!, si nosaltres, els ciutadans del carrer no ens passem sense més al castellà quan parlem amb un castellanoparlant, només així, la nostra llengua es mantindrà viva.

8, dimecres

La vida com un camí

FOTO: Calaceit: camí cap a ponent

Sempre me l’he imaginat, la vida, com un camí. Un camí que a primer cop d’ull sabem d’on ve però que de seguida es torna una aventura incerta perquè no sabem quines jugades ens faran coses com la salut, o la sort. Amb tot, aparentment ens movem dins d’una normalitat. Un estudia, té un treball, crea una família, fa anys... fins que li arriba la mort.  

Però, més enllà de la cursa terrestre, queden les grans preguntes: d’on venim, en realitat? I què és, en essència, la nostra vida? ¿Som actors que sortim a l’escena del gran teatre del món -com li agrada dir al gran Shakespeare- fem un paper i en acabat desapareixem? I en l’argument, hi tenim alguna autoria o l’ha escrit tot sencer el destí, i nosaltres som només unes titelles?

Quan camino, sobretot quan no conec el camí, aquestes preguntes se’m fan presents i les visc com si caminar, viure i sentir-me immers en el paisatge fossin una mateixa cosa. Llavors m’entra la sensació que formo part d’un món més gran, del qual la natura n’és la imatge propera. I no em costa abandonar-me a la seva armonia.

9, dijous

L’armonia de l’univers

Posta de sol, vista des del despoblat iber de Sant Antoni (Calaceit) / JPS

Deia, ahir, que no em costa abandonar-me a l’armonia de la natura, vista com la tènue imatge de l’ordre suprem de l’univers. Però això és perquè ja tinc una resposta sobre el sentit de l’existència, sinó, segur que els dubtes m’angoixarien perquè podria contraposar-l’hi la visió dels desastres que es produeixen a la Terra i, sobretot, la del mal obrat per l’home.

Aquí em ve la terrible pregunta que s’ha fet la humanitat de com és possible creure en Déu, després dels camps d’extermini dels nazis. Northrop Frye en la introducció al drama El Rei Lear, (Tragèdies I, Biblioteca Pompeu Fabra) argüeix que l’angoixa que es respira a l'obra respon al fet que Shakespeare col·loca la història en un món precristià, en què les coses es produeixen pel designi d’uns déus que juguen amb els homes “com mosques a les mans de nens cruels”, que les maten només per divertir-se. 

Si creiem que hi ha un Déu compassiu –com creiem que és el Déu cristià- sempre ens serà possible decantar-nos per l’optimisme. A pesar de totes les desgràcies -que n'hi ha, i moltes!- creurem en un final feliç de la història, i, mentre dura la vida, la començarem a assaborir en els moments bons que se'ns ofereixen -que també són molts- i l’entreveurem, sobretot, en el gran sagrament de Déu, que és la natura.

10, divendres

Camins estivals

Encarna, Roser i Elena, d'excursió a Miravet / JPS

Els dos dies darrers m’he embrancat parlant de la vida com un camí, deixant-me portar per la metafísica, i fins per la teologia. Ara baixo a terra i giro els ulls als camins d’un lapse de temps tan curt com el de les vacances. Les experiències de cada u de nosaltres no tenen pas menys importàcia, ja que “el camino se hace al andar”. 

Al començament de l’estiu vaig demanar als amics que escrivissin alguna cosa del seu estiueig. Us imagineu, plegats, quina teranyina tan rica pintaríem? L’Elena, el Manel i la Marina han estat a las rías de Galícia. La Noelia va marxar a El Garabato, com cada any. L’Odei i el Jordi s’escapen al Senegal. El David va més lluny, pensa recórrer la Patagònia. La Isa ni em volia dir el nom del poble andalús on es desplaçava perquè, de tant minúscul –em va etzibar- jo no sabria a quin punt del mapa col·locar-lo. L’Eugeni i la Isabel ja hauran tornat de l’illa grega, triada al vol. Si no m’erro, la Geli i l’Albert marxen aquest cap de setmana a Holanda. La Ingrid haurà acabat el camp de treball de Còrsega i ara estarà, segurament, a Lisboa. L’Agustina, amb el Josep, disfrutarà al poble salmantí dels seus pares. La Gemma no farà vacances però està més contenta que un gínjol, perquè li han concedit fer pràctiques a la ràdio, a Tarragona. El Robert deu ser a la Teuleria de Guissona, amb l’Aniceta I el Josep i la Loli, amb l’Adrià, la Salut i l’Héctor, vindran aquest cap de setmana a Calaceit, mentre el Marc apura una beca a Malta... 

No poso més exemples. En tinc prou per insinuar el cúmul de vivències que uns pocs, en escassos dies, haurem viscut. Seria demanar massa que ens en féssiu cinc cèntims?

11, dissabte

El camp a prop 

Préssecs de la classe Calanda, a l'abast de la mà i del paladar

Un dels avantatges d'estar en un poble petit, en plena ruralia, és que tens la natura molt a prop. Des de la finestra de casa veig el cel, de dia, de nit. El vent xoca contra els vidres i m'extasio contemplant les orenetes que, amb el seu vol desficiós, sembla que sargeixin el tros de cel que tinc al davant. Cada matí, quan esmorzo, surt el pagès cap el camp, muntat damunt el tractor. És el temps de calçar amb terra les soques de les oliveres. 

Després, quan vagi a comprar, podré escollir entre tres o quatre botigues. Alguna s’assembla una mica a un súper. Però a l’entrada, a peu de carrer, hi exposen ara una caixa de préssecs, ara un cistell de mongeta tendra, o tomàquets i carbassons, collits a l’hort. 

Feia temps que en fregar les petites fulles que coronen els tomàquets no sentia la intensa olor que fan aquests. Ni m’era fàcil provar uns préssecs tan gustosos. Quan dino, la taula és un puzzle campestre: l’amanida, un oli boníssim –aquí també diuen que és el millor del món- formatge de cabra d’un sabor molt fort... I una botella de vi Samontano. Si això no és glòria, on serà? Assaborir una terra no consisteix només en disfrutar del paisatge; degustant els fruits que produeix, és com si toquessis la seva ànima.

12, diumenge

Festa al carrer

Els veïns guarnint el correló on viu la Beatriz, dama d'honor de la festa major de Calaceit / JPS

La Beatriz és una noieta saragossana, veïna de la casa on m’estic. Ahir ella i sa mare van venir a convidar-me al sopar que faran, perquè l’han triat com a dama d’honor de la reina de la festa major. Tot el dia adornant el correló -un cul de sac que no fa ni dos-cents metres- amb els veïns i familiars. Branques de llentiscle i de sabina, canyes vulgars, flors virolades de paper, moltes bombetes i banderoles, i una exposició de cartells de pel·lícules, perquè la disfressa amb què l’hem guarnit  representa una sala multi-cine.

Em va agradar molt barrejar-m’hi. He conegut gent que o van viure aquí de petits, o hi tenien els pares i ara viuen a Sant Vicenç dels Horts, a Saragossa, a Gavà o a Barcelona... o al poble. Un dels nois ha nascut a París, on els seus avis van instal·lar-se, acabada la guerra. “Ja ho sap –em diu l'àvia-. Per allò dels rojos...” Com arreu, molta gent va haver de marxar, i els fills ja no van tornar.

No van tornar a viure a Calaceit. Però porten el poble al cor, i cada any, a l’agost, vénen. Els joves s’ho passen molt bé; formen part de les múltiples “peñas” que hi ha aquí, o fan colletes i van a la piscina, i passen tot el dia junts. Els pares reviuen els records antics, i els avis encara més. Només que aquests –se me’n lamentava un d'ells- cada any troben a faltar algú o altre. És la vida. I és l’ànima del poble!, tan bonic, tan artístic, tan immutable en la seva solemne arquitectura de pedra noble.

13, dilluns

Mor Lluís M. Xirinacs

La inesperada mort de Lluís M. Xirinachs m’ha afectat. En primer lloc, perquè és un més dels companys generacionals que se’n van, i la sensació que jugo a barcos i que cada cop hi ha més caselles "tocades" i, per tant, la jugada que t’acaba enfonsant s'acosta, hi és.

Però m’ha impressionat sobretot per la mena de sentit tràgic del personatge Xirinacs: home utòpic, nacionalista, defensor de la no-violència, no ha aconseguit encaixar en un món ple d’hipocresia, de falsedats i de duresa. Ni els polítics que es proclamen més idealistes l’han acompanyat en la lluita. 

No sé els detalls de la seva mort, però tot fa suposar que va sortir a rebre-la com les verges prudents de la paràbola evangèlica, de nit i amb la làmpara de l’esperança encesa. Sol, s’adintrà a ple bosc, on Déu pot venir sense els destorbs que li para la nostra alienadora societat. 

El seu testament és molt dur. Diem que ens estimem Catalunya i que estimem els homes, mentre gastem la vida en mil foteses, agenollats davant l’altar de l’autosatisfacció.

Però se’n va orgullós de la seva victòria: amb la seva mort, Catalunya és més lliure -ens diu- perquè hi ha un “esclau” menys en el país. ¡Que la llibertat s'hagi de pagar a aquest preu! El preu no tant de la mort física –que ve sense que la cridem- sinó la mort de la fe en la gent, causada per la incomprensible insensibilitat del poble

14, dimarts

Festa Major

El poble, presidit pel temple parroquial / JPS

Demà, dia de la Mare de Déu d’agost, és la festa major del poble. I ho és de moltíssims pobles de Catalunya. En molts d’ells, també, l’ofici solemne que es celebrarà és un dels actes centrals de la festivitat. Hi sol anar “tot el poble”, i hi solen acudir les autoritats civils. Jo hi aniré: m’agradarà veure-ho, i el meu veí Fernando, que farà el solo en el cant de no sé quina missa polifònica, no em perdonaria que no hi anés. “Pensi –em diu- que a mi em coneixen com el Marco Redondo de Calaceit”. 

Això de les festes majors és un dels moments principals, sinó el que més, de la vida d’un poble. Aquí a Calaceit puc percebre fins a quin punt està arrelada en l’ànima de la gent, i de quina manera tan evident manifesta el transfons comunitari del poble. Hi ha la gent que hi viu tot l’any i hi ha, com a fet importantíssim i entranyable, el retorn per uns dies dels fills que han marxat, i ara viuen lluny. 

Qüestions sociològiques i teològiques a part (com fins a quin punt és bo o no la pervivència de la mena de fusió dels àmbits social i religiós d’aquestes celebracions), no deixa de ser bonic i crec que en certa manera positiu, la confluència de sentiments, que concita saber-se pertànyer a un mateix poble. Em pregunto, però: hi entraran amb el temps els forasters que ja hi ha, procedents de països culturalment molt llunyans? I els joves de demà, marcats per una cultura secular? Això ja és un altre tema. Algú sabria què dir-hi?

15, dimecres

Ofici Solemne

Processó de la dormició de la Mare de Déu / JPS

Em deien el Josep i la Loli que els semblava estar en l’Espanya d’anys enrere. L’església s’ha omplert del tot –i és gran!- i a la processó amb la imatge de la Mare de Déu “dormida” (o morta) hi ha anat molta gent. Nosaltres ens hi hem ajuntat. I la veritat és que feia bonic veure el poble participant de la mateixa cerimònia religiosa, com ahir vivien el chupinazo i la guerra d'aigua, i demà s'aplegaran a la plaça de barus per veure les vaquillas. 

Tots aquests dies em sembla percebre les entranyes del poble. Calaceite tindrà quasi 2.000 habitants però aquesta setmana la congregació de calaceitencs deu arribar als 3.000, si no a una quantitat superior. L’ànima del poble, els sentiments profunds que cohesiona veïnatge suren, i es mostren a través de les activitats que es fan.

En la missa d’avui hi havia la feligresia presidida per l’alcaldessa i els membres del consistori, amb la clerecia parroquial. Calaceit conserva encara la unitat dels tres estaments, característica de la societat medieval (coneguda com la cristiandat): l’estament polític (aleshores en deien militar), l’estament eclesiàstic i l’estament civil. Fa goig veure una societat tan ben travada i tan aparentment unida. Però en un món en procés accelerat de secularització, i d’una barreja multicultural imparable, té gaire futur, aquest model?

16, dijous

Profeta o inadaptat?

Gandhi, lluitador no violent contra l'opressió del seu poble

M'escriu l'Eugeni i em diu que esperava el meu comentari sobre la mort d'en Xirinacs, l'ha llegit i li ha semblat que m'escapoleixo... La veritat és que la mort de Xirinacs m'infon respecte i confusió. L'admiro. Però tinc clar que "jo" no optaria per sortir del camp de batalla, sinó per mantenir-m'hi discretament i serenament. 

Era un profeta o un inadaptat? Sens dubte tot profeta és un inadaptat i una persona incòmoda. ¿És que no en som tots, de força inadaptats, en un món els valors del qual són el diner, l’èxit, el plaer i la fama?

Preguntar si val la pena morir per un objectiu és, en el fons, escatir el pes de l'objectiu. ¿Té prou entitat alliberar el poble de “l’opressió nacional catalana”? Jo penso que treballar per la llibertat i pel desenvolupament d'un poble sempre té sentit. És crear un marc millor per la bona vida integral dels seus ciutadans. I pregunto: per què, quan parlem d'altres pobles ho entenem, i quan parlem de Catalunya ens costa? La defensa de la llibertat, per tal que l'aprovem ¿ha de dependre del grau de prostració en què viu la gent? No podem oblidar que "no solament de pa viu l'home" i que hi ha valors més alts que reclamen un nivell prou ple de llibertat perquè es puguin desenvolupar.

Homes com Gandhi o Nelson Mandela quan lluitaven per la independència de les seves nacions no pensaven només en la fam i la salut corporal de la seva gent... Jaume Botey (ho he llegit en un escrit que m'envia la Grego), afirma que la lluita de Xirinacs no s’atura en "la" pàtria sinó que va contra tota opressió, exercida a qualsevol persona o poble. Aquesta lluita no sols té sentit, sinó que és un deure de tots. També a Catalunya.

17, divendres

Les "vaquilles"

Improvisada plaça de toros amb el poble que hi acudeix, atret per l'espectacle de les vaquillas / JPS

Ahir es pot dir que la Festa Major de Calaceit es va tancar, encara que les escorrialles arriben fins diumenge. Hi va haver pel matí la “missa baturra” (un ofici esmaltat amb jotas de lletra piadosa), i per la tarda, l’espectacle amb vaquillas, en la improvisada plaça de toros.

Com cada dia, als dos actes hi va acudir molta gent, la gent del poble de sempre, i els que han vingut per uns dies. Es fa palès que uns i altres disfruten veient-se, i trobant-se, i vivint no solament els dinars familiars i les sorolloses festes a les peñas (entaforades en cataus inverossímils, repartits per tota la població), sinó també vivint junts els actes més assenyalats. 

La festa de les “vaquetes” té una primera part que no m’agrada, que és quan els animals arriben a la plaça, i una pila de zagales els espanten, els inciten a envestir, els fan córrer per esquivar-los com poden, fent-los fer el ridícul. Però després la cursa es fa innocent: actuen els saltimbanquis professionals i fan mil cabrioles, que entusiasmen un públic absolutament entregat.

 Em pregunto, però, si els jocs amb els toros i les vaques –les vaquilles- ajuden a la gent a mirar els animals amb prou respecte. Crec que les vaquetes no s’ho passen bé i a mi m’agradaria que tota relació amb els animals servís per fer-nos-els sentir més pròxims i, en certa manera, una mica familiars nostres.

18, dissabte

El so del despertador

El  despertador m'acompanya sempre / JPS

Sempre m’emporto amb mi el despertador. M’agrada col·locar-lo a la tauleta de nit i tenir-lo a l’abast perquè, si em desperto, pugui saber l’hora que és. Normalment per llevar-me no el necessito, solc despertar-me a la meva hora habitual i tinc temps de treure l’alarma, abans que soni. Però si alguna vegada, com quan emprenc un viatge, m’haig de llevar abans, el despertador no sols no em serveix, sinó que em desbarata el son. Suposo que és perquè en el subconscient temo que no funcioni, o que no el senti. Per això des de fa temps en aquests casos em refio del servei de telefònica, matemàtic i ben sonor.

Faig aquesta disquisició perquè avui he estat una estona desvetllat, després que la xaranga s’ha posat a cantar sota la meva finestra en honor de la dameta d’honor de la reina de les festes, que viu a la casa del costat. El rellotge funcionava i emetia el típic tic-tic-tic-tic... M’he recordat que el professor de cant gregorià del seminari, l’escolapi Miquel Altisent, servint-se del rellotge ens explicava que tots tenim innat el sentit del ritme: “Fins dels sorolls en fem notes musicals”, ens deia. I ho demostrava: “Escolteu el despertador, us adonareu que de seguida el tic-tic-tic-tic s’us transforma en un tic-tac / tic-tac, és a dir, en una melodia elemental”.

Tenia raó.

19, diumenge

La tranquil·la grandesa del paisatge...

Pantà de la Pena a les proximitats de Beseit (Matarranya) / JPS

Vaig estar-me llarga estona veient com els dos nens Peralta (Adrià i Hèctor) s’estaven a la riba del pantà, tirant un cop i un altre la canya a l’aigua, esperant capturar algun peix. La tranquil·la grandesa del paisatge se’m ficava a l’ànima i era com si tot jo en formés part. Vivia submergit en la seva bellesa i armonia, el blau quiet i ters de l’aigua, el blau intens del cel, les formes suaus però contudents del tossal, d’un verd negrejant.

¿Se’ls encomana també als nens, aquesta quietud ambiental? Tan moguts normalment, tan bellugadissos i xerraires, què ho fa que agafats a la canya puguin estar-se tant de temps tan reposats? Dic que el paisatge hi deu influir. Però penso que és més el fruit de la tensió de l’esperit. La seva energia es concentra en un objectiu, al qual apunta la canya i el fixa la boia (que sura en la superfície de l’aigua), convertida en centre absolut. 

És la suggestió del que en dèiem les idees força quan fèiem colònies infantils. Aconseguir que els nens i nenes concentressin la mirada de l’esperit en un objectiu engrescador i un punt costós, que podia ser la conquista d’un cim, o arribar a un despoblat llunyà, o superar una carrera d'obstacles... Ho fèiem perquè s’entrenessin a perseguir objectius elevats. O perquè els quedés aquesta lluita com la imatge de la vida: el llarg caminar sota la llum de l’ideal.

20, dilluns

El silenci  

Les flors també parlen al cor de qui sap escoltar-les

Tota la Festa Major de Calaceit ha estat una constant explosió de soroll. De dia i de nit. Fins i tot les misses solemnes, on els assistents canten a ple pulmó. La veu cridanera, els petards, la música a tot volum són formes d’exterioritzar l’alegria, i de viure-la amb els altres, i de divertir-se plegats. També a casa a molts els sembla que si la tele no funciona hi ha un buit que fa mal. A mi, ho confesso, em passa al revés: cap cosa em fa sentir millor que el silenci. ¿No heu experimentat que quan apagueu el televisor és com si entrés el benestar per la finestra? 

Un vespre, uns mestres amb els que prenia una cervesa al Xòcala, em van parlar de com els costa als nens “callar” i “escoltar”, i em van explicar que van fer del silenci el tema de treball. Havien d’identificar estones de silenci viscudes per ells i, després, explicar què havien “sentit”. El lema podia ser “el silenci parla, escolta’l”. Em van dir que l’experiència va ser molt positiva, amb un seguit de respostes molt vives: havien sentit el brunzir del vol d’un borinot, el so de la gota d’aigua que cau a l’aiguera, el tic-tac del rellotge, el murmurar del vent a la finestra... Un munt de sons!, com les veus d’un munt d’objectes. 

Sons del món que ens embolcalla, com la vegada que al peu de la magnífica església de Sant Pere de Graudescales, ja de vespre, vaig convidar els companys d’excursió a escoltar el silenci del bosc, i vam sentir l’impressionant crit del gamarús! Aquella nit, vam sentir que el silenci ens permetia percebre les veus d'un món que sembla mut.

21, dimarts

Visita a la Cueva de Cristal

Formes capricioses de la Mina de Cristal, de Molinos

El nom d’aquesta magnífica gruta de Molinos li ve d'unes estalactites tan pures, tan translúcides i tan fines, que semblen de cristall. M’ha impressionat. Al costat d’aquestes figures, n’hi ha de més simples com les semblants a un banc de coral, originades per les gotes que xoquen a terra, no havent trobat el cap d’una estalagmita, per unir-s’hi. En forma de columnes n’hi ha moltes. També se’n veuen de molt rares, com la que sembla una taula amb estovalles, o la que el guia va mostrar-nos com una reproducció invertida de la Sagrada Família... En la catalana cova de Collbató, que vaig visitar fa alguns anys, el guia ens va dir que Gaudí hi havia passat llargues estones i que va copiar moltes de les formes que hi han cristal·litzat.

Perquè una columna guanyi un centímetre –ha explicat el guia aragonès- han hagut de passar cent anys. No m’estranyaria que Antoni Gaudí s’hagués sentit subjugat no tant per l’estranya arquitectura del miracle geològic, com per la quantitat de temps que es requereix perquè la cova adquireixi l’actual esplendor.

Temps i arquitectura! Quins conceptes tan afins! El temps passa i ho erosiona tot, després que ha donat forma a tot, mentre que l’arquitectura alça monuments amb el desig que perdurin. També nosaltres, els humans, avancem a cavall del temps. Recordo que quan vaig visitar les coves de Nerja on s’havia refugiat l’home prehistòric, el guia, fent una gracieta, ens va dir: “La cueva se ha formada gotita a gotita”. Com volent dir “minut a minut”. També l’home!, que, pas a pas, ha après a caminar dret, i a fer-se “savi”

22, dimecres

El dia després

FOTO: Calaceit, plaça de la Bassa. Retirada de les banderoles dels carrers / JPS.

A Calaceit la Festa Major s’ha eclipsat totalment. Som “al dia després” i el poble ha recuperat la vida normal. Les primeres hores del dilluns eren tristes i diries que la gent tenia pressa a treure els darrers vestigis de la festa. Molts calaceitencs forasters havien marxat o ho feien el dilluns, ben d’hora. Es complia el que ens havien dit més d’un cop: “Són quatre dies, després al poble quedem la poca gent de sempre”.

Jo també enfilo els últims dies de vacances. Escric des de Terol, on he vingut amb els Villegas-Peralta recorrent uns paisatges magnífics, d’horitzons amplíssim, amb contrastos vivíssims, d’una armonia dura i perfecta. Verds intensos, l’or brillant dels rostolls i el verd tendríssim dels arbres, al fons de les valls, en contrast amb els aspres tossals que les defineixen.

De Terol estant -miracle d'Internet!- rebo cartes d’amics i amigues amb al·lusions a l’acabament de l’estiueig i a l’inici del nou curs. M’ha fet gràcia la carta-vídeo del Ferran i la Carmeta, i he llegit amb goig la crònica de l'Eugeni, del viatge a Grècia, que trobareu a Fets viscuts d'aquesta web.

Tant de bo que les finides vacances, en lloc de produir-nos la moderna “malaltia de la incorporació al treball” ens serveixin per reprendre la vida habitual amb més empenta i il·lusió.

23, dijous

Maternitat impactant

Ana Alvarez-Errecalde, "Maternitat", autoretrat

Vaig retallar un parell de fotos del quadern “Culturas”, de La Vanguardia de primers d’agost. L’autora, Ana Alvarez-Errecalde, hi apareix nua i ensangonada, amb el seu bebè en braços, unit encara al cordó umbilical.  La imatge, amb la mare amb el rostre distès, ben pentinada i un somriure molt agradable, transpira pau i dolcesa.

El que em xoca és la contundència brutal del text. En copio algunes frases: “Intento contrarrestar tantas maternidades ‘de película’ que tanto el cine, y la publicidad y toda la historia del arte vienen enseñándonos”. Enfront de la “sacralització” que s’ha fet de la maternitat, "me interesaba mostrar una maternidad desde mi experiencia, en donde para parir me abro, me transformo, sangro, grito y sonrio”, en oposició a “la idea de fragilidad culturalmente aprendida”.

Entenc la reivindicació del protagonisme de la dona en una funció tan important com és parir. Però em frapa que la traslladi a la dona de l’estadi dels homínids, a la maternitat vista “desde el arquetipo de la mujer-primal, la mujer bestia”. Alvarez-Errecalde oposa la Lucy (la nena hominoide que es va trobar fa pocs anys), a la imatge d’Eva.

Aquest “retorn” a la dona primal ¿l’estendria a tots els humans i a tots els comportaments? No puc creure que quan defensa “la mujer-bestia que no tiene NADA prohibido”, pensi en una vida en la que l’instint i la passió estiguin per damunt de la intel·ligència, el sentiment i l’amor.

24, divendres

Instints i civilitzció

FOTO: Dinópolis, museu dedicat als dinosauris (Terol) . Secció "Les edats de l'home" / JPS

En l’apunt d’ahir només vaig poder fer la pregunta sobre el paper dels instints, avui tan reivindicats. L’autora de les fotos que vaig comentar oposava la figura de la Lucy (la dona hominoide de fa més de tres milions d'anys que va existir), a la figura d’Eva, la dona del mite religiós judaico-cristià, sobre la que pesa la consciència de culpa i condemna, que hauria donat origen a la nostra cultura “repressora”.

És cert que la civilització i l’educació tenen aspectes comparables a la domesticació d'un animal. I que les convencions socials, la moral i la religió, han tingut –i tenen- efectes repressors. I no parlem de la tirania exercida pel poder polític –en nom de l’ordre social- i, sobretot, pel poder econòmic. Davant d’una societat que en part ens esclavitza i converteix en material productiu, jo també sospiro per la vida diguem-ne campestre –o “natural”-, on l’home sembla viure en llibertat i en harmonia amb l’entorn i amb ell mateix, sense tenir “RES prohibit”.

Però si hi penso més a fons m’adono que la civilització ha comportat el progrés de l'espècie humana (que encara hem de dur més lluny). De deixar-nos portar pels instints a moure’ns en un ordre com el que ha referendat la declaració dels drets humans hi ha una diferència abismal, de signe molt positiu. No és dolent, sinó bo, que els éssers humans deixem de ser els uns per als altres com llops, per acoblar el nostre comportament al model “ideal” que ens dicta la raó, després de segles d’experiències dramàtiques. No va ser sinó fins després de moltíssims mil·lennis que la Lucy i els seus fills van donar a llum l’homo sapiens.

25, dissabte

Amb La Marina i el Joan

Ascensió al despoblat iber de Sant Antoni, amb els Moran-Gómez (Calaceit) / JPS

Vénen a passar el dia la Marina, el Joan i la Georgina. Són amics colomencs que a l’estiu –i diria de cor- són d’aquestes terres “del sud”. Vull dir que són persones que tenen la tendència d’anar cap avall -situats a Barcelona-, en lloc de tirar cap amunt, com ha estat habitualment el meu cas. El meu germà Abelard, que era vicari de Gavà i es va enamorar de la muntanya del Garraf, se me’n queixava i em convidava a fer la descoberta de la geografia de les terres del sud de Barcelona.

No cal dir que el Joan Moran, que ha nascut a Vandellós i ha viscut de petit a l’Hospitalet de l’Infant, sempre ens ha elogiat aquestes terres; i la Marina confessa que un cop que les va descobrir, les estima més que cap altra. Igual que l’Elena Roc, filla del Delta de l’Ebre. Tots ells en canten la llum del cel que, de tan net i brillant, diries que algú el renta així que el dia es lleva.

Hi ha llocs molt bonics, en aquesta part de Catalunya i de la Franja. Amb el grup que acostumem a sortir d’excursió un dissabte al mes hem baixat, entre a d’altres llocs, a Escornalbou, a Coll de Jou, als Ports de Beseit. I a Miravet on, assegut a la terrassa del bar de l’entrada del poble, veia baixar impetuós el riu Ebre, tan a prop, que em feia respecte.

Amb el pas dels dies la terra, els amics i la història, no sols esdevenen el teu món, sinó també el paisatge de la teva ànima.

26, diumenge

Torno a Santa Coloma

FOTO: Alzina de Mas del Xiprer, de 400 anys de vida (Calaceit) / JPS

Hauran estat vint els dies de vacances fora de Santa Coloma, un temps que, en llenguatge modern, diria de desconnexió. Desconnexió de la rutina ordinària, del marc habitual on visc i, per tant, de la vida i problemes de la ciutat. Però de major lliurament a coses sempre desitjades com la lectura, el contacte amb les persones i la natura, la reflexió, l’escriptura... amb una agenda feliçment innecessària.

He rellegit algunes obres de Shakespeare; no tantes com m’havia proposat, però hi he pogut dedicar bastantes hores. He avançat en la lectura de la història del cristianisme en l’Edat Mitjana, un tomatxo d'editorial Trotta molt bo. He escrit cada dia a la web, i he estat retocant el material de dos llibres que vull enllestir, un sobre l’experiència pastoral que vam viure els anys 70-80 i l’altre, dedicat als temes que més m’han interessat sempre. Són feines que continuaré fent, instal·lat a Santa Coloma, un treball que no és obligat, sinó una dedicació a coses que visc com el respirar de l’esperit.

A canviar de ritme sembla que fins i tot m’hi empenyi el temps. Ahir tot el dia el cel va estar cobert. Cap al tard va ploure. Amb els Villegas-Peralta vam anar a passejar i, per entre oliverars, ens vam acostar a una enorme alzina, de 400 anys. La llum crepuscular i el cel ennuvolat creaven un espai que em semblava que només jo habitava. Em semblà que l'immens arbre era la imatge del temps. Fortament assentat en el terra que jo trepitjava, les seves arrels es perden enllà dels segles.

Cada cop tinc més la sensació que acabar, començar, continuar són moments d'un temps únic, impertorbable com la vella alzina.

27, dilluns

Futbol i política

FOTO:El primer partit de lliga, del Barça, a la televisió / JPS

Sóc ja a Santa Coloma i hi arribo en ple esclat futbolístic i polític. La lliga ha començat i la política s’embolica. Les darreres setmanes a Calaceit amb prou feines he vist la televisió i he conversat molt poc, de política, encara que cada dia he comprat el diari. Els diaris estivals venien més esprimatxats. Malgrat l'escassetat de notícies polítiques, el govern, després de les fatídiques avaries elèctriques, de les fallades dels trens i de les insofribles retencions a les carreteres, tement que es repeteixin, s’ha reunit per transmetre’ns que viu alerta.

El govern infon ben poca il·lusió. La submissió davant Madrid, la falta de trempera i d’idees engrescadores va portant la gent a l’abstenció, no solament a l’hora de votar, sinó respecte de la política. Palpo un gran desànim en torn meu. I com a catalans, un desencant i pessimisme preocupants.

 “Sort en tenim del futbol” –em deia un veí. M’ho deia ahir, somiant en la davantera fantàstica que formen els quatre magnífics del Barça, un entusiasme que he vist reflectit en el desfici dels nens de la casa on he estat, que tots el matins es llevaven d’hora per anar a la llibreria a comprar els cromos de l’àlbum de la lliga espanyola. Malauradament el Barça ha debutat fent un mal partit. “Què ens quedarà, si el Barça ens falla?”

Començo el nou curs decidit a no deixar-me arrossegar pel desànim. En lloc de “plegar” i cloure’m a casa, vull afirmar-me en les meves idees i “cridar”. Cridar i fer-me sentir. A futbol no puc jugar-hi, però a fer ciutat i a fer país, sí!

28, dimarts

Grècia sota el foc

FOTO: Grècia crema: la notícia a la televisió catalana

El foc que està arrasant el Peloponès m’ha reviscolat la impressió que vaig viure quan era un noiet i es va cremar un bosc de casa. Celebràvem, tot dinant, la festa de la Mare de Déu d’agost. Una columna de fum al peu del Tibidabo, als límits de Sant Cugat, ens advertí que hi havia foc al bosc de la torre Cendrera. Hi vam córrer, deixant els plats a taula. Els adults no volien que ens hi acostéssim però nosaltres, amb la seriositat que s’apodera dels nens davant de situacions importants, ens hi vam esmunyir. Un temps després, vaig escriure a L’Infantil: “Feia basarda aquell bosc cremant-se. La roentor del foc ens amarava. El vent l’expandia. Ara cremava un pi. De seguida el del costat es quedava groc, es retorçava i acabava abrandat com una teia.”

A través de la tele veig la desesperació de les famílies gregues. Davant la magnitud del foc un se sent impotent. La seva força destructora és terrible. El foc –tan bonic, tan útil quan el dominem- és una de les set plagues que escampen la mort. En el meu escrit narrava l’espectacle desolador: “De tot arreu sortien animalons que fugien esfereïts. Era una tràgica processó d’escarabats, d’aranyes, de sargantanes, d’algun conill... que fugien de la mort.”

A Grècia crema el país. Crema el paisatge, les cases, la riquesa d’una gent humil, amuntonada amb anys de treball, en una terra molt dura. És una tragèdia per a una gent que ens toca molt de prop a nosaltres, que compartim amb ells el mateix mar i el bressol de la nostra cultura. Al diari he llegit que sembla que els vestigis arquitectònics de la Grècia clàssica s’han pogut salvar. Instintivament he agafat la Història de la guerra del Peloponès, de Tucídides, i n’he llegit unes quantes pàgines. Un gest per a ells ben poc útil, però m’ha semblat que acudint als clàssics, els faig una mica més immortals.

29, dimecres

Roma 40 

La lluna, des de la finestra de casa / JPS

Em sembla que va ser la primera nit de després de vacances que va ser lluna plena; la vaig fotografiar des de la meva finestra. A ciutat potser no ens adonem de la presència de la natura, però si superem els pocs metres que ens la tapen, i hi dirigim la mirada, la trobarem. És el que m’agrada del meu pis: petit com és, sense una terrassa ni tan sols un balcó, com que és en una casa del carrer Roma que es troba en la part alta de la ciutat, veig molt de cel. I com que les cases del carrer de sota del meu queden a una cota força més baixa, res no em tapa la vista. Estirat al llit, només veig cel.

Fa pocs anys, quan vaig venir del meu daurat exili de Caldetes, vaig témer que m’enyoraria molt del medi ambient en què allí vivia submergit, ja que tenia el cel obert damunt meu , i el bosc a tocar, i el mar a poques passes. Però, un cop aquí, vaig tenir la sort que en mirar per la finestra del pis que acabava d’estrenar, em va ser donat contemplar el vol d’un falcó, que va estar planejant una bona estona davant dels meus ulls. Ho vaig prendre com un bon auguri.

Ara només em cal caminar uns quants metres per trobar la muntanya. De seguida sóc a Montigalà, surto als peus del Montserrat del pobres i enfilo cap a Sant Jeroni de la Murtra. N'hi ha prou en desitjar-ho! Però aquests trossos de natura que tinc tant a l’abast no esmussen l’exigència que sento de que la ciutat s’ompli de molta més natura. Hi ha massa asfalt i massa ciment i masses totxos. Rere el progrés econòmic s’oblida –o es pretereix voluntàriament- el progrés ecològic. Goethe va cridar, quan moria, “Més llum!”. Avui hauria de dir “Més verd, més flors, més arbres, més terra, més aigua... més cel!”.

30, dijous

“Cultura de la mort”

FOTO: Cementiri d'Ovarra / JPS

El meu germà Manuel em va passar l’article pòstum de Lluís M. Xirinacs. Amb paraules més sàvies que les meves ve a dir que en néixer l’ésser petitó que som s'obre a un procés intensíssim d’absorció d’idees i experiències, que ens farà ser el que som al llarg de la vida.  Després ve el temps del declinar, fins a entrar en l'etapa d'envelliment, que acabarà amb la mort. Referint-se a l'etapa darrera, Xirinacs  escriu que “cal saber-se anar retirant, a poc a poc, del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors de moments silenciosos amb l’experiència i la saviesa acumulades al llarg de la pròpia vida”.

Per valorar el cicle vital recorre a la bonica paràbola de la llavor que dóna fruit quan se l'enterra. La mort que ens matarà serà l’ultima mort que viurem, però tota la vida és plena de petites morts, com també de nombroses sembres, que ens sobreviuran.

El tema de la mort a molta gent els fa por i, no obstant, ens concerneix. I  se'ns fa present quan menys l'esperem, com hem constatat les darreres setmanes amb la dasaparició del mateix Xirinacs, i la de la Rosa i, aquests últims dies, amb la mort sobtada del jove jugador del Sevilla Antonio Puerta. Xirinacs té tota la raó quan escriu que “tan important com la cultura de la vida és la cultura de la mort”. Tothom hauria d'aprendre a viure i a morir!

Potser en cap lloc es percep millor la realitat del que som que en un cementiri. A mi m'agrada entrar-hi (recordo especialment el del Pare Lachaisse de París, on estan enterrats els amants Abelard i Eloïsa). Però, de tots els que més m'han impressionat, em quedo amb el d'Ovarra perquè, havent-lo envaït la malesa, la vida i la mort hi conviuen estretament unides.

31, divendres

Festa Major

L'actuació dels grups folklòrics locals és el plat fort de les festes majors més populars / JPS

Som ja en plena Festa Major!, una festa que va néixer en atenció als estiuejants, per això es fixà a finals d’estiu, abans que “els senyors” se n’anessin. Amb el pas dels anys, d’estiuejants ja no en vénen i la festa s’ha convertit en pòrtic del nou curs, un cop que els colomencs i colomenques han retornat de les vacances. Que la festa major coroni un any de treball (com passa amb la Festa d’Hivern) és bonic, però també ho és que tenyeixi d’alegria i de goig la rentrée dels colomencs.

L’esquema de la festa sembla que s’ha consolidat. Amb una característica principal, que és la gent al carrer. Els colomencs disfrutem sortint a veure gent i que la gent ens vegi. Un poble es construeix mitjançant els lligams que s’estableixen entre les persones que hi habiten, i en una ciutat com la nostra -de fàcil relació-, aquets dies la convivència esclata.

Caldria que la Festa Major fos cada any més nostra. Que la gent que surt al carrer se la sentís seva no tant pel que té d’espectacle, sinó pel protagonisme que hi té. Més grups folklòrics locals! Més festes als carrers! Més participació de les associacions de veïns i de les entitats! Que no sigui com un meteorit caigut dels despatxos municipals sinó el fruit de les activitats dutes a terme pels grups colomencs al llarg de tot l’any. Que si hagués d’atraure algú de fora no fos per l’actuació d’un cantant famós, sinó perquè la Festa Major de Santa Coloma hagués adquirit el pedigrí de veritable festa del poble.

Setembre

1, dissabte

El tot Santa Coloma

FOTO: Estranya i preciosa flor, oberta la nit del 31 d'agost, inici de la Festa Major

La característica del primer vespre de la Festa Major diria que és que et trobes amb “el tot Santa Coloma”. Primer, a la plaça de la Vila, on es concentra la gentada a l’espera de l’eclosió dels festejos. Fa bonic, veure com de tots els carrers va arribant la gent, mentre la corrua sorollosa del seguici inaugural baixa parsimoniosament de la plaça de l’Església. Hi trobo molts amics i coneguts. I hi veig famílies senceres, molts pares amb els nens enfilats a l’espatlla.

En el pregó, Joan Pera dóna una lliçó de l’art de la comunicació. I té mèrit perquè es fa difícil escoltar-lo. Jo mateix estic en una rotllana, i no parem d’enraonar. Amb moltes de les persones que hi ha fa més d’un mes que no ens veiem. I corren, a més, les notícies. La Grego em comunica que ha mort el Niño de la Pera. Una mort a afegir a una llista ja massa llarga! Hi ha tafaneries... i bastants amics em comenten la insòlita crítica que des de Sóc em dedica un Pere Ferreres estranyament àcid, per unes coses que diu que dic a Escrit a Santa Coloma, que jo no he dit mai.

M’agrada la trobada ja tradicional –de nou a Can Roig i Torres- de les entitats colomenques amb l’alcalde, els regidors i tanta gent que treballa per la ciutat. Llàstima de la pèrdua del possible jardí que s’hi hauria pogut habilitar! Hi saludo els capellans de la parròquia Gran, també l’Agustí Viñas i el Joe, que té –em diu- un peu a Mataró, un altre a Barcelona i el que el fa colomenc a l’Àrea Oriol. I després, el sopar amb els amics, a casa dels Valls. Allí contemplem un fet insòlit: un cactus que s’estén mur amunt, ha tret dues bellíssimes flors. Ens diu l’Elena que això només ocorre un cop cada dos o més anys, i que la flor dura una sola nit. Ve, i se’n va. I s'endú el misteri d’una florida massa efímera, sent tan bella.

2, diumenge

Amb els nens

FOTO: De nit els llums conviden a entrar al "passatge insòlit" / JPS

He passejat per la ciutat però m’he entretingut especialment en el parc Europa i als jardins de la torre Balldovina. Als dos àmbits la festa era per als nens. I, evidentment, per als pares i avis, que disfruten veient com s’ho passaven de bé els menuts. En els dos llocs l’oferta és gratuïta. I com que hi ha molts jocs, no es formen cues. El parc Europa oferia un aspecte magnífic. He sentit una mare jove que animava una amiga a través del mòbil perquè s’hi arribés amb els nens. Li deia: “Mai no he vist el parc tan animat”. Quan he passat pel petit estany on reposen les cendres de Coque Bianco m'he recordat d’ell, i he pensat que estaria content de veure que bé que funciona el parc que va projectar amb tanta il·lusió.

L’altre lloc on he passat una llarga estona són els jardins de la torre Balldovina, amb el “passatge insòli”t: un muntatge degut als grups de teatre de la ciutat, per al meu gust el millor de la festa. Almenys és l’estil en la línia que m’agradaria que creixés la nostra festa major

En acabat, fent cas del consell de Juanjo Marín,he assistit a la projecció del film de Chaplin, Kid. Un film deliciós i molt apropiat per als nens. Charlot recull un bebè abandonat i el cuida fent de pare i de mare. Quina lliçó tan bonica i tan tendre per als nens (i per als pares), la del pobre home tirant endavant, en mig de trifulgues que fan riure i alhora t’entendreixen. He pensat en altres pel·lícules i serials que se solen donar als nens i nenes. Decididament em quedo amb el film de Charlot i el tipus de diversió de “passatge insòlit”.

3, dilluns

Elitisme i populisme

La neu caiguda als Pirineus durà l'aigua a la plana

Vaig estar conversant amb el bon amic Esteve Serrano, ara regidor a l’Ajuntament. En exposar-li que jo invertiria l’ordre del pregó, en el sentit que al balcó el pregoner es limités a pronunciar uns breus mots a manera d'arenga, i que el discurs el fes en la trobada de les entitats, em va preguntar si això no fora un acte elitista. Li vaig dir que en parlaria en una de les columnes del dietari i ho faig ara.

La meva resposta va ser una pregunta: Les neus que cauen als Pirineus, són elitistes? En certa manera sí, perquè només ho fan a les altures del país. Però quan es fonen, les aigües omplen els pantans i reguen la plana. I afegeixo: si plou a la plana –com ha fet aquest estiu- però no plou als cims més alts, el país patirà set.

L’engany del populisme és que, com les pluges intenses d’un dia, no deixen saó. En tot –en la cultura, en l’art, en el pensament- cal cercar l’excel·lència. Allí on sorgeix una bona escola, on floreix un estol de pensadors, de músics o del que sigui, tot el país se’n beneficia. Les més grans revolucions sempre tenen l’origen en un nucli potent.

Tornant al pregó: pronunciat en un marc adequat, qui impedeix que després s’imprimeixi i es divulgui? I no pas com ara, que el pregoner ha de guardar els fulls a la butxaca (i “ningú” les veu mai) perquè la gent que omple la plaça de la Vila no està per escoltar discursos.  

4, dimarts

El Niño de la Pera ens ha deixat

FOTO: Antonio González va cantar les lluites populars, com la de l'autobús que els veïns van fer pujar a les Oliveres

Farà uns dos anys que Antonio González, conegut com El Niño de la Pera, va marxar de Santa Coloma per retornar a la seva Andalusia natal. Al poc temps de ser-hi va morir la seva esposa i ara desapareix ell. Família humil i abnegada, van patir molt per pujar els seus fills. Un cop jubilats i acabada la seva feina principal, marxaven a Andalusia en cerca d’una vida tranquil·la, entre els amics i els records, en un paisatge que els era familiar.

Antonio se sentia orgullós del seu renom. Explicava que el portava des que en una festa que van fer a les Oliveres per celebrar la victòria obtinguda en la lluita contra la immobiliària que va construir els blocs del barri, hi va cantar una cançó, i Lluís Hernández el va presentar com El Niño de la Pera. “Me daba vergüenza –va contar a la Isa Fernández en una entrevista a Fòrum-Grama- y me disfracé un poquillo y me colgué una pera en el cuello”.

Amb les seves poesies, a les que aplicava músiques populars, va cantar moltes de les lluites de Santa Coloma. Valdria la pena que algun dia es publiquessin, perquè formen part de la veu del poble. Aquí ressenyo que, com en una representació teatral, els diversos actors que han tingut un paper en la vida colomenca d’ahir van sortint de l’escenari per la porta del darrera, i emmudeixen.

5, dimecres

Dinar d’amics

FOTO: Joan Moran, Lluís Hernández, Jaume P. Sayrach i Antoni Antonijoan al restaurant Cantó, Singuerlín

Ja fa una pila d’anys que un dia al mes ens trobem a dinar el Lluís Hernández, el Joan Moran, l’Antoni Antonijoan i jo. No és un dinar de feina sinó simplement d’amistat. En comú, tenim els anys de treballar junts a l’església de Santa Coloma i en la societat colomenca. Van ser uns anys difícils, però enormement engrescadors. Érem joves i crèiem que la utopia era realitzable. Per sort –i això em fa feliç-, tot i xocar amb la realitat i adonar-nos que el camí és llarg, tortuós, ple de marrades, no hem llançat la lampareta de l’ideal.

Personalment, d’aquells anys tinc records molt bons. Amb l’Antonijoan, que va ser el meu ajudant i company tant a la parròquia com al barri com a Grama, vaig viure hores inoblidables. Amb el seu dos cavalls vam pujar al llac de Sant Maurici i un altre any ens vam arribar a París, amb l’Eugeni Madueño i el Josep Sánchez. Moltes tardes de diumenge, en acabar els batejos, ens arribàvem a Tiana i passàvem llargues estones enraonant, al bar-restaurant  de la carretera.

També amb el Moran i el Lluís hem treballat en moltes coses hores i hores, dies i mesos, i anys. Amb el Lluís, a més, vaig entrar a l’Ajuntament al principi de la democràcia, quan tot estava per fer i gairebé no teníem ni un duro. La complicitat de tants anys en un treball comú estic segur que ha anat deixant un pòsit en les nostres ànimes. Avui podem ser molt diferents; els camins que hem seguit s’han diversificat. Però sempre ens quedarà, no París –com al film Casablanca- però sí l’amistat. Un tresor!

6, dijous

Sota els pins

FOTO. Racó del bosc del parc de la Serralada de Marina (Sant Jeroni de la Murtra)

Sovint, quan puc, m’escapo als boscos de Sant Jeroni de la Murtra. Ahir mateix vaig arribar a casa, em vaig fer un entrepà i me n’hi vaig anar a dinar. Fa bo de menjar sota un pi. Els troncs estan recremats per l’últim foc, però les copes han rebrotat. Em quedo entre l’ombra i el sol, ara que l’airet és fresc. No ens n’adonarem i la tardor ja serà aquí. M’enduc el diari i un llibre de poesies. I camino.

En el racó on solc instal·lar-me hi ha una colònia de ruda, una herba d’una fortor intensa que trobo desagradable, tot i que m’han dit que s’empra en la cuina, a part de tenir efectes abortius i també màgics. Confio, però, sortir-ne indemne. El lloc que he triat és un repetjó sobre el camí del monestir. Disfruto d’una bona vista, amb el turó de Montigalà al fons, retallat sobre el mar, aquests dies d’un blavíssim esclatant. Uns matolls i uns arbustos m’oculten, puc veure els pocs transeünts sense ser fàcilment vist, els ciclistes que pugen muntanya amunt, els corredors que passen esbufegant, un grup de senyores que fa exercici i, de vegades, genets a cavall.

Ho vaig escriure no fa gaire: és una sort tenir la muntanya tan a prop! El lloc és bonic i malgrat ser només a deu minuts de casa, tot queda molt lluny. El que vol dir que l’esperit s’omple de pau i de serenor.

Tants anys reivindicant Sant Jeroni de la Murtra..! Encara falta molt per tenir el parc desitjat. Però la muntanya hi és, i els arbres, i l’estesa de cel al damunt, i el mar al fons.

Laus Deo!

7, divendres

Resposta a

Pere Ferreres

FOTO: Article de Pere Ferreres. Subratllat en groc, el fragment del meu llibre Escrit a Santa Coloma. En verd, ratlles dedicades a la crítica

D’aquí a una estona m’acostaré a la parada del metro del Fondo per agafar un exemplar del setmanari SÓC. Suposo que hauran publicat una meva carta de resposta a les crítiques que divendres passat, a la mateixa revista, em dedicava l’amic Pere Ferreres. Dic “amic”, perquè així el considero. La veritat és que no sé què li va agafar, com va poder mal-llegir el meu llibre perquè s’hagués exaltat de la manera que evidencia el seu escrit.

Dissabte passat a la plaça de la Vila moltes persones me’n van parlar. Els amics m’aconsellaren que no en fes cas, dient-me que l’escrit és tan àcid i injuriant, que tot sol es desqualifica. La veritat és que no tinc per costum replicar els atacs personals, però em fa dir coses que, d’haver-les dit, serien ofensives per a altres persones. Per això ho aclareixo, pensant especialment en les persones que no llegiran el llibre, i que no em coneixen.

També penso que no dir res és menystenir la persona que m’ataca. I si l’escrit és un despropòsit, en aparèixer en un mitjà amb 15.000 lectors possibles no seria correcte mirar cap a  un altre costat. 

La meva carta al director és molt breu, atès que l’espai ofert és mínim. Per això empro aquesta web per penjar-hi una rèplica més argumentada.

[Vegeu la rèplica a Ciutat]

8, dissabte

Marededéus trobades

FOTO: Mare de Déu de Núria, talla romànica que segons la tradició van trobar uns pastors

Avui és la festa de la Mare de Déu de Núria, una advocació que m’agrada molt, començant pel nom, que trobo d’una sonoritat meravellosa; com les paraules foscúria i boscúria, amb les que el poeta Maragall el fa rimar. Potser la devoció em vingui de quan sent un noiet d’onze anys vaig pujar al seu santuari i vaig fer nit a Ribes de Freser, el primer cop que dormia en un hotel. La meva habitació donava al riu i tota la nit vaig sentir el murmuri de les aigües, fent, com tots els rius, un camí que sempre em torba.

L’emplaçament del santuari em va impressionar. L’edifi, solitari, era circumdat de pics altívols coberts de neu. Després, la llegenda de la imatge trobada. La història, com la de totes les marededéus que se celebren avui, és ingènua i bonica. Un pastor descobreix la imatge, el bisbe se la vol emportar a ciutat, però, llavors, l’estàtua es fa pesant i no la poden moure, la Verge vol quedar-se amb la gent senzilla que l’ha trobat.

Quin simbolisme tan entranyable! Com els bons contes i la poesia autèntica, la llegenda va més enllà de la realitat i ens desvela un secret magnífic: ”Déu” no és als palaus ni a les grans catedrals que ens cal cercar-lo, sinó arran de terra, entre els ramats d’ovelles, els senzills pastors i les flors menudes. És tant com dir que sempre tenim a prop una marededéu que es vol quedar amb nosaltres.

9, diumenge

Ponts

FOTO. Excursió d'un grup de nois i noies del Fondo a Menorca, amb una família amiga que vivia a l'illa

Fa quatre dies que hem arribat de vacances i ja tornem a tenir uns dies de festa. Com en el joc de l’oca, que cada dos per tres saltes “d’oca a oca i tires perquè et toca”, no hi ha un pont sense rèplica. Avui encetem el de lOnze de Setembre i d’aquí a quatre dies farem el de la Constitució-Immaculada.

Això dels ponts retrata bé el canvi que ha experimentat la nostra societat. Quan era  al Fondo –fa ja quaranta anys!- els diumenges, a més de la gent gran i els nens, venia a missa un bon nombre de nois i noies, i els qui no hi creien se’ls ajuntaven a la sortida, per anar plegats al bar on passàvem el matí. Fins que les economies van començar a sanejar-se; llavors de mica en mica en lloc de venir a missa se n’anaven a la platja...

Recordo que un matí m’estava a l’atri de la parròquia amb un capellà obrer andalús, que passava uns dies a Granollers, dormint en un vagó de tren abandonat en una via morta. Al veure passar un grup de jocistes, al dir-li que es anaven a banyar-se a Badalona es va escandalitzar molt: pensava en els treballadors sense feina i sense casa amb els que convivia i no podia entendre que uns joves militants cristians s’oblidaven d’uns companys de classe que vivien en la misèria. La vella militància es començava a esmussar. Els tentacles de la societat de consum arribaven al Fondo.

Avui, ja no són els diumenges “i les festes de precepte” que els “militants” lliuren. Són els ponts. Són els partits de futbol a la televisió. Són els nens, la casa de camp, les diversions, la parella... el cor enganxat a les moltes coses que tenim. Tantes, que per convocar una reunió que tots creiem important, has d’estudiar molt bé l’agenda, per trobar un dia “que no hi hagi res”!

10, dilluns

Nostàlgia

FOTO: Can Fatjó dels Xiprers (Cerdanyola), separada del bosc per l'autopista. Al fons, Collserola

D’aquí a uns dies farà anys que va morir la meva mare. Empès per la nostàlgia, ahir em vaig acostar a la masia dels xiprers, on ella va néixer i hi va viure vint dels seus vint-i-sis anys. M’hi vaig apropar per darrere, refent el camí que seguíem els anys que hi vaig passar sent nen, fins que em vaig fer gran.

El tren em dugué a Bellaterra. Després, per la pista de Cerdanyola vaig arribar-me als confins del bosc Avellà, on vaig prendre el camí habitual. El bosc era nostre  i el travessava gairebé cada dia per anar a missa, o acompanyant els amics i les visites que venien a casa. Ahir, quan el resseguia, em semblava reconèixer tots els arbres, els pins, les alzines, i al seu conjur revivia mil minuts d’un ahir entranyable.

Em temia el final. Ho sabia, però em sorprengué. I fou com si un llamp m’hagués fulminat: al darrer revolt descobria en l’horitzó pròxim la masia estimada, però ja no el camp, ni la vinya, ni existia el camí que m'hi atansava: tot ha sucumbit sota la freda llosa d'asfalt de l'autopista.

Em vaig asseure al llindar del bosc, com solia fer, i em vaig quedar una bona estona meditant. Pensava en la duresa de l'autopista, que em barrava el pas, i se'm representà com la imatge del temps, un temps fred que em separa del nen que vaig ser, i de la meva mare.

11, dimarts

Onze de Setembre

Un llibre per llegir i per regalar: l'exemple d'Escòcia ajuda a esbandir els fantasmes que a algunes persones els crea la idea de l'independentisme

No he anat cap any a la festa institucional de l’Onze de Setembre a Barcelona, ni a l’ofrena al monument de Rafael Casanova. A Santa Coloma m’acosto a la plaça de la Vila a tafanejar. Tinc la impressió que són actes formals, de compliment, una manera –com ens deia el professor d’urbanitat del col·legi- de complir, mentir i quedar bé. Sempre he cregut que les celebracions han de venir després del treball. I en això de l’Onze de Setembre ¿voleu dir que ens hem esmerçat gaire a construir el país? Tot l’any amb la pluja fina, la feblesa de reacció davant  Madrid, l’escassa determinació per la promoció del català... I en la diada, vinga rams de flors!

Sortosament, alguna cosa es comença a moure en la societat catalana. Fins i tot aquells que havien dit que ja n’hi ha prou de parlar de la identitat s’afanyen a ocupar una plaça en la carrera que tot just ha engegat.

En canvi, acabaré le lectura de l'oportuníssim  llibre El mirall escocès, de Xavier Solano, analista polític de l’Scotish National Party al Parlament escocès. Com sap tothom, Escòcia s’afegeix a la llista de països sense estat que caminen cap a la independència. El llibre explica diàfanament com s'ho fan, i ho compara amb Catalunya. Ni un bri de nacionalisme rabiós i excloent, sinó el fruit natural d’un poble que creix i vol ser lliure. Llibertat per ser sense traves el que són, i, un cop aconseguida, poder ser amics de qui fins avui els feia la vida difícil. Per descomptat, mirant a Europa com a horitzó.

12, dimecres

Inici curs escolar

FOTO: Colomencs xinesos, esperant per entrar a l'escola / JPS

He voltat pel carrer en aquest inici de curs per contemplar l’arribada dels nens i nenes a les seves escoles. És un espectacle tendre i engrescador. Veient-los, em semblava ser davant del futur, que m’arribava a onades. Els més petits, “custodiats” pels pares –ja no només per les mares-, amb un punt de por i amb tot el demà a sobre. Molts estrenen motxilla o cartera o carret. I els pares amb l’emoció de deixar el nen unes hores fora de casa.

És fantàstic que avui tots els infants trobin un centre escolar. I que a Santa Coloma l’ensenyament públic estigui a l’abast de tantes famílies (també, feliçment!, de tants nens i nenes nouvinguts), i que sigui gratuït i d’una qualitat ben acceptable, no solament per les instal·lacions –edificis grans, amb patis espaiosos- sinó per l’eficiència del professorat.

Jo puc dir que al col·legi vaig aprendre molt. Parlo, més que dels coneixements, de l’educació en valors. Suposo que els mestres són conscients de la importància de la feina que fan. Com la pluja que cau suaument (un dia i un altre, durant uns anys decisius), les seves reflexions van calant en els cors infantils. I no només els conceptes sinó la il·lusió del mestre, la seva simpatia, el seu somriure, es graven a l’ànima de l’alumne. Em diuen, però, que els pares no sempre recolzen el professorat per un excés de superprotecció dels fills. ¿No comprenen que l’educació és com una simfonia a dues veus, que s’han de conjuntar perquè soni bé?        

13, dijous

El Dalai-lama

FOTO: El Dalai-lama en l'entrevista que li va fer Mònica Terriba a TV3· / JPS

Tenia ganes de veure i sentir el Dalai-lama.  Les característiques del personatge el fan exòtic i misteriós,  i desperten la curiositat. M’interessava, sobretot, el missatge que pogués donar. El tema de la felicitat –que hem tractat en les nostres Cartes per Pensar- encara em va encendre més el desig d’apropar-m’hi.

La televisió i la ràdio m’ho han facilitat. Respecte del personatge diria que resulta encantador per la seva senzillesa i pel dring d’autenticitat  que emana d’ell. Però, si haig de ser sincer, em va semblar que ha dit i repetit el que fa anys que un bon rector de poble predica cada diumenge als seus feligresos. El Dalai-lama ha parlat d’amor i de compassió, de viure la vida interior i de fugir de la persecució adelerada dels béns materials. M’hauria agradat que hagués explicat més què aconsella a les persones que viuen al món amb responsabilitats familiars, polítiques i socials, de les quals depèn el benestar d’altra gent.

La fuga mundi fa segles que els monjos de totes les religions la practiquen. És una via que segueixen aquells que es desentenen de la terra cercant la pau interior i la saviesa. Jo els valoro moltíssim perquè ens fan present el més enllà. Tot i admetre amb el budisme que “tot passa” i “la radical imparmenència i inconstància última de les coses” (Xavier Melloni, Escletxes de Realitat), crec, amb sant Pau, en el “pes d’eternitat” que nia al cor de tot el que existeix, inclús en la flor d’un humil lliri silvestre, o en un menut pardal. La saviesa que desitjo és aprendre a estimar les realitats terrestres amb un amor tal, que la terra i l’univers em siguin -com ho són per al Dante en la Commedia- l'escala del Paradís. 

14, divendres

El món, penyora del més enllà

Relleu d'un altar funerari dedicat a un soldat mort en el camp de batalla.El seu capteniment fa pensar que s'interroga sobre el més enllà

Ahir parlava del Dalai-lama. Confesso que del budisme tinc un coneixement molt rudimentari, però em deixa la sensació com si ensenyés que per arribar a la contemplació interior ens hem d’allunyar del món. Entre els cristians la tendència a fugir i cercar Déu en el silenci del claustre es dóna en els que abracen la vida monacal, però no per arribar al nirvana, sinó com un camí per trobar Déu.

Jo -ho confesso-, estic “tocat” per la història de l’encarnació. Una creença que encara que no fos més que una creació poètica, la trobaria sublim. Que l’home ho deixi tot per cercar Déu ve a ser un lloc comú. Però que Déu es faci home ho trobo genial, una manera d’apropar-nos-el,  tant, que santa Teresa ha pogut dir que el trobava fins i tot entre els estris de la cuina. Per qui s’ho creu, li resulta impossible no veure Déu per tot, igual que és impossible per a un entusiasta del Quixot no evocar el Caballero andante quan travessa els camps de Castella.

Per a la religió cristiana el món no és dolent, és més, pot ser l’escala que ens porta a Déu. Fent una mica el trapella, podem convertir aquest amor en moneda que ens n’asseguri la immortalitat. Si Déu ha fet el món tan bonic, si nosaltres ens l’estimem tantíssim, com podria no donar-nos-el en el més enllà?

15, dissabte

Drets reconeguts

FOTO: Noia indígena del Brasil. Rere la seva trista mirada hi ha segles d'explotació

He tingut una gran alegria al llegir a la premsa que l’Assemblea General de l’ONU ha donat llum verda a la declaració dels drets dels pobles indígenes. Per arribar-hi, han hagut de passar vint anys de negociacions i hi ha, encara, Estats que s’hi oposen, com els Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. El document toca temes tan calents com la propietat de les terres dels indígenes, els recursos naturals dels seus territoris, la preservació de la seva cultura i tradició, i el dret a l’autodeterminació.

La notícia em produeix una doble satisfacció: la primera i més directa, perquè 370 milions de persones indígenes comencen a veure la llum a la punta del llarg túnel en què viuen atrapats: recuperaran la llibertat i els Estats els hauran de compensar per la confiscació dels seus béns materials, culturals i espirituals.

La segona satisfacció que sento és perquè constato que la democràcia, malgrat els enormes obstacles als que ha de fer front, camina i s’estén a més països. Esborrona pensar que la terrible dita que afirma que l’home és un llop per als altres homes, és una realitat sagnant. ¿Tant costa creure que totes les persones són iguals en dignitat, i que ningú no té dret a limitar la llibertat dels individus i dels pobles? Perquè regna tanta foscor, l’avenç que l’esmentada notícia recull és per llançar les campanes al vol!

16, diumenge

Fa anys de la mort de la meva mare

 FOTO: Montserrat Fatjó dels Xiprers als 12 anys, de dol per la mort del seu pare

Avui fa setanta-cinc anys que la meva mare va morir. Si visqués, seria molt velleta. Tindria l’edat del Damià Roig, homenatjat pels coloristes mesos enrere en complir els cent anys, i a qui podem veure al carrer, eixerit com un gínjol. Tants anys per a la meva mare hauria estat demanar massa, però sí que m’hauria agradat haver conviscut amb ella fins a ser gran. Recordo amb quin punt d’enveja em mirava el Lluís Hernández i la seva mare –la senyora Pilar-, quan pujava al pis d’Oliveres, on vivien. Més d’un cop ella m’havia dit que no entenia les coses que feia el seu fill, patia perquè temia que algun dia li farien mal. Però era al seu costat, i l’esperava a dinar, li feia el sopar... I el Lluís tenia un coixí on abandonar-s'hi, com quan era nen.

Quan la meva mare va morir tenia només vint-i-sis anys. La seva jovenesa és una prerrogativa de què sempre m’he beneficiat, perquè és una joia tenir una mare eternament jove. Fins diré una mare-nena, perquè quan ja una mica més grandet vaig començar a voler saber com era, vam passar llargues estones mirant fotografies i les que més ens van agradar van ser les de quan era col·legiala: ens la feien propera, talment germaneta i amiga.

I hi ha un aspecte de la seva mort prematura en el que hi he pensat moltes vegades: tenir la mare en el més enllà des de la teva més tendra edat –en el “cel”, que dèiem de petits- t’obre al cor un ulls que aprenen a mirar lluny. La gent ens compadia perquè deien que no teníem mare. Jo sempre pensava que s’equivocaven. El que passava era que la meva mare era en un lloc molt molt amunt, i la gent no ho sabia, però jo sí.

17, dilluns

Espera estèril

 FOTO: Vladimir i Estragon, els protagonistes de l'obra de teatre de Beckett, que  remarca la inutilitat de l'espera

Escric a primeríssima hora d’avui,  a la una de la matinada, i confesso que no és un dels meus millors dies. Ara que s’apropa la tardor –la meva estació preferida, la de les esperes fecundes- volia parlar de l’espera com d’una de les actituds més positives de l’esperit; però en aquests moments és la prosa la que em venç, no la poesia ni la reflexió.

Escric de l’espera que cansa. D'esperar no el desconegut, una cosa nova i sorprenent -com el germinar de les llavors o l’eclosió de les flors-. Aquestes serien esperes fecundes, com la del naixement d’un nen, que arriba després d’un llarg temps de gestació. Ara parlo de les esperes que es fan llargues perquè són filles de la mandra, o de l’escàs interès, o perquè s’ha perdut l’hàbit del que en dèiem bona educació.

Al Fòrum-Grama vaig publicar una foto d’unes nenes que tiraven una pedra a un pou, i escoltaven, esperant l’esclafit que  fa al xocar amb la superfície de l’aigua. M’imaginava la decepció que sentirien si del fondo no pujava cap senyal. És la decepció que tinc quan, havent escrit un correu la resposta no arriba o, quan he regalat exemplars d’un meu llibre a moltes persones, gairebé ningú em diu que l’ha rebut, o quan espero uns articles que m’han anunciat i passen els dies sense que apareguin...

Hi ha esperes que fan créixer l'esperança. Les que comento l'assequen. No és estrany que em vingui a la ment l'escena final de Tot esperant Godot:  Vladimir diu a Estragon: “Aleshores, anem-hi?” Estragon respon: “Som-hi!.” Però cap dels dos es mou.

18, dimarts

Llibres gratuïts?

"... fer del llibre l’objecte del desig i estima, l’amic inseparable, una font de plaer..."

El curs escolar ja rutlla, encara que no sé com funciona la distribució gratuïta dels llibres. M’imagino, això sí, que molts pares estaran satisfets d’estalviar-se la despesa que els representaria comprar-los. Però jo, més enllà dels aspectes econòmics, penso en qüestions podríem dir pedagògiques. En els efectes que en l’ànima dels nens i nenes pot tenir la gratuïtat. En això estic d’acord amb l’opinió que ens envia l’amic Rodolfo del Hoyo en el seu escrit.

Crec que el més important seria que l’Ajuntament i els pares es fixessin com a objectiu que els infants valorin els llibres i els estimin. Els hauríem d’animar, ja de petits, a fer la “seva” biblioteca, i entre els llibres que en formin part, hi haurien de tenir els que han fet servir a l’escola. Si ara se’ls “regalen”  i els llibres només “passen” per les seves mans, quin afecte podran projectar-hi? A part que aquests nens sí que es barallen cada dia perquè els pares els “comprin”  unes wambes de marca, o una play-station, o els cromos de la lliga de futbol... I com que ho han de gruar, pensaran que són coses de vàlua, mentre que els llibres vindran a ser com una tovalloleta de paper que, un cop usada, te’n desprens.

Torno a la meva idea de sempre: fer del llibre l’objecte del desig i estima, l’amic inseparable, una font de plaer dels colomencs i, per tant, escollir-lo com l’objectiu prioritari de la política cultural de la ciutat. La lectura és com la pluja serena i mantinguda: uns anys promovent-la faria que la nostra ciutat esdevingués una ciutat culta. La “Santa Coloma, ciutat de llibres”, que jo somio.

19, dimecres

Por al desconegut

 FOTO: Adam Elsheimer (1578-1610). L'àngel Rafael i Tobias arrossegant el peix

Aquests darrers dies, entre les declaracions dels polítics, el naixement de grups i plataformes per impulsar la independència, els llibres que han aparegut sobre el tema i, per acabar d'encendre els ànims, les notícies que ens arriben d’Escòcia i, últimament d’Holanda (on sembla que els flamencs es volen desenganxar dels valons), han convertit la independència de Catalunya en l’argument de moltes converses.

N’hem parlat molts amics quan ens hem trobat al carrer, amb el munt de festes que hi ha hagut. M’ha sorprès molt percebre que en el subconcient de bastantes persones hi ha molta por. No sé si por que la separació provoqui una guerra, o por de trair com si diguéssim la “mare pàtria espanyola", o, simplement, por a la sola idea, sense saber identificar exactament què temen. Jo penso que un pot ser partidari de la independència o contrari, o no veure-ho clar. Però no entenc que arribats a un moment en què els arguments semblen convincents, hi hagi qui s’enroqui i digui que no, “no, perquè no”.

Trec a col·lació un meravellós passatge bíblic. Tobias és de camí. L’acompanya, d’incògnit, l’arcàngel Rafael. Tobias es fica al riu per refrescar-se els peus. De sobte, un “estrany” animal se li acosta i ell surt, aterrit de por. Rafael li ordena que es fiqui de nou a l’aigua i que agafi el peix. Ho fa, i un cop a fora el mata, el cou i se’l mengen. Quina lliçó tan positiva! Davant del desconegut, fugir no fa més que augmentar el fantasma, mentre que si ens hi acarem, la major part de vegades ens convencerem que no n’hi havia per tant i, sempre, acabarem dominant la situació i la por. El peix “fantasmagòric” pot ser la independència, no?    

20, dijous

El secret

de la política

 FOTO: Sant Jeroni de la Murtra, salvat gràcies a les reivindicacions populars. "El treball al carrer va dur molts ciutadans a la política"

Anys enrere, tot just guanyada la democràcia no em costava gens creure en l’excel·lència de la política. Ho havia llegit en un discurs de Joan XXIII: “La política és una manera molt noble de practicar l’amor als altres”. Arribàvem a la política a partir d’una llarga dedicació a la ciutat des del moviment popular, i vam entrar a l’ajuntament perquè vam creure que era una plataforma que ens permetria treballar més eficaçment pel poble.

Jo vaig ser regidor d’urbanisme. La feina era ingent i la falta de personal tècnic i de diners ens aclaparava. Però així i tot, vam fer molta feina. Vam frenar l’especulació. Vam posar els fonaments perquè la ciutat donés el tomb. De mi, la gent es va quedar que era el polític que plantava arbres. I no em va saber greu. Creia que quan amb la primavera els arbres omplissin de verd els carrers, la població sabria llegir aquell miracle com l’anunci de la transformació de Santa Coloma.

Avui la política potser és més professional i es manegen uns pressupostos immensament superiors, i el nombre de funcionaris ha crescut molt. També els partits manen més i en saben més. Però em pregunto si no s’ha perdut la complicitat amb els ciutadans i aquella il·lusió de construir junts “l’home nou i la terra nova”. Sempre he recordat la resposta del Che quan li van preguntar quin era el secret de la revolució. Va contestar: “Aun a fuer de parecer ridículo, diré que es el amor.”

 21, divendres

Tota una vida

rere un sí

FOTO: El Bon Pastor, relleu de Joan Rebull (estampa de la meva primera missa). Rebull era molt amic dels meus germans i meu; en el calze de l'ordenació, entre els relleus que hi va fer, hi havia un Bon Pastor semblant

Avui es compleixen cinquanta anys de la meva ordenació sacerdotal. Una llarga història perquè el 21 de setembre de 1957 era un punt d’arribada, precedit ja de força anys, amb dubtes, i una llarga resistència... fins que vaig entrar al seminari. Van seguir set anys d'estudis, que van culminar amb l’ordenació. A partir d’aquell dia, cinquanta anys més, fins avui. Tota una vida rere un sí.

Vistos per dins, han estat cinquanta anys de seguiment de la vocació inicial. Escric “vocació”, perquè així és com en la meva joventut enteníem el sacerdoci. Vocació com a sinònim de crida, no segons l’accepció corrent, que significa allò que tu tries que vols ser (jo no volia ser capellà, sinó metge, i tampoc volia viure celibatari, sinó amb la companyia d’una noia que m’estimés, i, junts, perseguir l’ideal cristià d’entrega als altres).

Avui sabem que el sí que demana Jesús és creure en ell, obrir-nos a Déu i estimar la gent. És una invitació a la fe que va dirigida a tothom, i no -com se solia interpretar en anys d'una societat fortament impregnada de religió-, una crida a fer-te capellà.

Però n'estic content d'haver-ho viscut com ho vaig viure perquè va ser una decisió que m'ha marcat profundament fins a fer, de Jesús, el nucli fort de la meva vida, i la dedicació als altres -en una certa pobresa-, la meva manera de viure. Puc dir que la vocació m'ha fet més cristià, que és el que cercava quan vaig decidir seguir a Jesús. Ara, al cap de cinquanta anys, em sento feliç d'haver intentat ser sempre fidel al sí que vaig donar amb tanta solemnitat.

22, dissabte

Sostenir l’esperança

FOTO: Trobada dels antics joves del Fondo aquesta darrera primavera, al Recinte Torribera / JORDI BARRERAS

Rebo un correu de l’Eugeni, amb una fotografia. El correu és una felicitació pel 50 aniversari de la meva ordenació. Penso que si continués al front d’una parròquia, ens trobaríem celebrant, probablement, una festassa, com les que estan vivint companys meus, com el Mateu, que ahir va omplir el poliesportiu del seu poble amb la gent que va assistir a missa i es quedà al sopar. Mentiria si digués que no em fa una mica de denteta. Però jo, per ser fidel al sí que vaig donar i a la meva manera de veure les coses, he cercat uns altres camins, que crec que porten al futur. Un futur que no ha arribat i m’ha deixat despenjat, oi més perquè l’Església, espantada per les convulsions que ocasionen els canvis, s’ha replegat, ha barrat la porta i ha tancat les finestres.

És un viure en la intempèrie. Com li passà al fill pròdig, que va sortir de la casa del pare i es va trobar havent de dormir a cel ras. El fill pròdig, però, va marxar per gastar-se l'herència amb el joc i les prostitutes. Els que es troben com jo, han quedat al carrer perquè el món que s’edifica queda lluny de l’Església.

L’Eugeni acompanya la seva felicitació amb la foto del centenar d’antics joves que es van aplegar uns mesos enrere al Recinte Torribera, per celebrar els quaranta anys de la inauguració de l’aventura del Fondo. ¿Em vol insinuar que la sembra va ser bona? Jo ja sé que en la vinya del Senyor hi ha un temps per cada cosa, i treballadors que llauren el camp, treballadors que el cuiden, treballadors que recullen. I sé que el demà mai es presenta plenament, tot d’una. Primer cal desbrossar els camins. Una feina poc agraïda, però necessària, i que ja aporta un primer fruit: el sosteniment de l’esperança de potser molts cristians impacients.

23, diumenge

Arriba la tardor

Gallifa, camí del sanuari de la Mare de Déu de l'Ecologia

De les estacions de l’any la tardor és la que més m’agrada. I no crec que sigui perquè vaig néixer en el mes d’octubre, sinó per un conjunt de connotacions d’aquesta època de l’any. En el fons, hi ha gravada en la meva ànima la difosa melangia que s’ensenyoria de mi quan, a les acaballes del mes de setembre, finalitzaven les llargues vacances i arribava l’hora d’ingressar a l’internat: fins l’aire se’n feia ressò, els dies es tornaven tristos, el sol havia deixat de brillar i escalfar, es feia fosc més aviat i irrompien les pluges.

Anar al col·legi era deixar els camps, els boscos, la llibertat. Era allunyar-me dels amics i amigues... Però, alhora, era l’inici de curs amb les llargues hores d’estudi i de lectura, de la vida disciplinada, de treball, tot mentre el temps avançava cap el fredíssim hivern que assolava l’immens alcàsser que era el meu col·legi. Diria que el món exterior s’esmortia mentre que el meu món interior s’eixamplava.

Aquest any he començat la tardor anant d’excursió amb el grup d’amics que cada mes, des de fa quinze anys, solem sortir. Vam anar a Gallifa i vam pujar a l’ermita de Nostra Senyora de l’Ecologia. Dia totalment tardoral, d’un sol feble. I va ploure. Del fons de les valls va pujar la boira i el paisatge es va vestir de melangia. També com els anys de col·legial preparo el curs i deixo enrere les vacances i l’estiu. La tardor té això –el secret que em fa estimar tant aquesta estació-: un món sembla morir i, al mateix temps, tens la convicció que arriben els dies de la sembra.

24, dilluns

La Mercè

La basílica de la Mercè, festa de la patrona (2007) / JPS

Les poblacions de l’àrea barcelonina encara debaten si fer festa per la Mercè, o si escollir un dia propi com, per exemple, l’endemà de la festa major local. A Santa Coloma hi ha raons per anar parells amb Barcelona, sobretot la de la comoditat familiar perquè, com que la majoria dels  pares treballen fora, si es tria un dia festiu no coincident amb la Mercè tenen dificultats per col·locar els fills.  Quan l'opció s’ha discutit, no falten els defensors de la festa nostrada, argüint que “hem de fer ciutat”.

I sí, és bo treballar per enfortir les nostres festes i tradicions. En aquest sentit, em semblen interessants i lloables els esforços que es vénen fent per recuperar la festa major d’hivern. De vegades, però –com es demostra amb la diada de Sant Jordi- que una celebració s’escaigui en un dia laboral no solament no és perjudicial, sinó que la fa més participada, mentre que si mitja població treballa, la festa queda deslluïda.

Jo no crec que ser consumidors de l’oferta de Barcelona ens perjudiqui, sinó tot al contrari, és una sort immensa tenir tan a la vora una ciutat d’una riquesa lúdico-cultural tan esplèndida. Aprofitar-nos-en no ens empobreix, sinó que ens enriqueix; per tant, "fem ciutat". Com tampoc crec que sigui dolent que, com a colomencs, ens sentim ciutadans de la Barcelona matropolitana. 

25, dimarts

Allioli

Cercavila de la Mercè (2007). Federación de Entidades Latinoamericanas de Catalunya que hi van prendre part

Ahir, festa de la Mercè, vaig parlar de Barcelona com la gran ciutat de la que tots en formem part. I ho feia elogiosament, conscient de la riquesa que suposa viure en l’àmbit cultural barceloní. Que el metro ens hi porti en pocs minuts és extraordinàriament positiu. Però avui em vull detenir en un repte difícil, que la presència de nous immigrants en la festa major barcelonina em va plantejar.  

El repte és com aconseguir que qualli la barreja de cultures que hi ha a Catalunya, de manera que en surti enfortida la identitat catalana. Observo que quan algú fa allioli fa anar amb pertinàcia la mà del morter per evitar que la mescla es talli. La impressió –o el temor que tinc- és que socialment no es posa prou voluntat perquè la integració reïxi. Anys enrere va venir molta gent del sud i afortunadament no es va crear cap conflicte convivencial. Però, com escrivia ahir a l’Avui Hèctor López Bofill, “la immigració massiva d’arrel espanyola en gran part s’ha mantingut en un horitzó mental aliè al país”.

No n’hem sabut més? Hi hagut por a una trencadisa? Ens ha faltat llibertat? ¿O passa que un bon nombre dels nostres governants –a la Generalitat i a molts ajuntamentsl- pertanyen a la massa dels “nous catalans”, i no acaben de sentir seva la “nació” catalana? O, el que és més greu, ¿no fan re perquè, electoralment, els va bé que els  “immigrants” sempre se sentin mig forasters?

Ahir, fent unes fotos a un grup sud-americà que participava en la cavalcada de la Mercè, em vaig preguntar: ¿la tònica serà la mateixa, si no és que empitjora encara més? Una cosa és certa, si tots no fem un esforç per lligar-ho, l’allioli es tallarà, i components tan valuosos com la llengua es perdran.   

26, dimecres

Amb els companys del seminari

Cripta de la catedral, dedicada a Santa Eulàlia. Celebració dels 50 anys de l'ordenació sacerdotal del meu curs. Presideix el bisbe Joan Carrera / JPS

La celebració ahir de l’aniversari de la nostra ordenació la va presidir l’amic Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona. Em va fer il·lusió que fos ell qui vingués perquè, a part que em cau molt bé com a bisbe, és un amic amb qui vaig compartir els primers anys de ser al Fondo, en un equip que fèiem capellans de Santa Coloma, de Sant Adrià i de Badalona. En la seva parròquia ell, el Perico (Pedro Núñez) i jo ens trobàvem clandestinament amb el Guti, que més tard va ser secretari general  del PSUC, per canviar punts de vista sobre el post-franquisme.

En l’homilia Carrera ha evocat l’itinerari que hem fet aquests cinquanta anys. Unes vides de servei –ha recalcat- i de dedicació als altres, com companys en la fe i amics - sobretot dels més necessitats. Un camí –ha afegit- que no ha estat fàcil perquè la societat ha canviat vertiginosament i un acaba no sabent quin camí seguir.

Després, al restaurant, la conversa s’ha allargat. I el bisbe ha explicat una anècdota que ens ha enriolat a tots, perquè retrata una situació en la que ens reconeixem. En una jornada de pastoral es parlava de què feien les parròquies, de la celebració de la missa, de l’homilia, de la catequesi... Llavors el bisbe els va fer notar que no havien dit res de l’evangelització, tot i que és la tasca fonamental que té plantejada avui  l’Església. La resposta no podia ser més sincera: És que de dir missa -van dir-li- tots en sabem, però com s’evangelitza, no.

En això estem! Dins de casa hi ha llum, però a fora la nit és fosca, i fa basarda.

27, dijous

Monjos budistes contra la dictadura

Monjos budistes es manifesten a Rangun (Birmània) contra el govern dictatorial / JPS

Aquests dies, unes setmanes després que el Dalai Lama va ser aquí repetint una i altra vegada que l’important és la pau i la compassió, m’ha xocat veure repetidament les imatges dels monjos budistes manifestant-se pels carrers de Rangun, ciutat de l’antiga Birmània, avui sota una dictadura militar. M’he recordat de la famosa manifestació de capellans per la Via Laietana, dissolta brutalment per la policia franquista. I de la gent que s’estranyà que els capellans sortissin al carrer..

 Una de les editorials més agres que se’ls va dedicar els qualificava de bonzes “incordiantes”. Amb el nom de bonzes és coneixen els monjos budistes, i potser la intenció del periodista era ridiculitzar els capellans, i fustigar-los, insinuant que sota l’aparença de mosquetes mortes eren subversius.

Birmània des que la dictadura va apoderar-se del poder es diu Myanmar. És un país asiàtic, fronterer amb l’Índia, la Xina i Tailàndia i compta amb més de 50 milions d’habitants. Llegeixo que els militars roben, violen, torturen i maten, i que se les tenen sobretot contra les diferents ètnies. Quan a Barcelona els capellans van sortir al carrer, hi va haver ànimes pusil·lànimes que es van escandalitzar, i van acusar-los de fer política. Però, ¿no és un deure de tothom, i especialment dels qui creuen que el principal manament és l’amor, denunciar els opressors? A mi els monjos budistes m’han convençut més ara quan exposen la seva vida pel benestar del poble, que tancats als monestirs. “Obras son amores, y no buenas razones”.  

28, divendres

El temps

 L'home del temps, a TV3 / JPS

Què ho fa que a Catalunya hi ha tanta afició a la meteorologia? Els “homes del temps” estic segur que són dels personatges més famosos i diria, també, dels que compten amb més simpaties. De vegades penso que el fet que el nostre país sigui una terra més aviat seca ha propiciat que estiguem molt pendents de si plou o no plou. Portem a la memòria molts segles de vida pagesa i sabem que l’aigua és la sang de la terra. Quan era a la masia dels xiprers l'escassetat d'aigua ens arribava a obsessionar. Un estiu es van assecar els pous i ho vam passar tan malament, que ens en vam anar tots a passar el fort de la calor a Sant Joan de les Abadesses, un territori ric en aigua. 

Per bé o per mal, el pagès està mirant sempre el cel. Quan acaba de llaurar i ha sembrat, convé una bona pluja. Quan arriba la verema, el temor és que plogui. Raimon ha cantat que el nostre país no sap ploure. I ahir em deia el Jordi Pertegàs que va veure el pantà de la Baells i que fa tristesa perquè al llit de l'embassament només hi ha un fil d’aigua, que avança pel damunt d’un terra fangós, extremadament ressec.

Però el Jordi venia dels Pirineus, de trepitjar neu! Sembla que la tardor vol ser generosa en pluges perquè estem encara en el mes de setembre i als cims ha caigut molta neu. La tardor té això, de meravellós: es produeix un canvi climàtic tan marcat, respecte de l’estiu, i el temps varia tant -ara fa sol i ara plou a bots i barrals, o se sent el vent que passa i escombra la terra-que les estacions es fan presents i ens forcen a adonar-nos que vivim immersos en la natura.

29, dissabte

Marxen les orenetes

 Una oreneta camí del sud

He vist les orenetes passar de pressa pel damunt dels terrats, volant cap al sud. Gairebé en línia recta, sense torbar-se, segurament sense perdre de vista la ratlla de la costa. Demà, i demà passat... encara se’n veuran, fent el camí que les porta a les terres calentes d’Àfrica. Després només passaran les ressegades. I ja no les tornarem a veure fins pels volts de sant Josep. 

Moltes d’aquestes orenetes que sobrevolen el nostre paisatge vénen del cor d’Europa. Potser de més enllà, tal vegada dels països nòrdics. Canvien l’estada en països nets i polits per altres llocs, que nosaltres considerem pobres i subdesenvolupats. Però elles, en quins s’hi troben millor? Vull creure que aquí i allí la gent les respecta. Almenys, pel que fa a Catalunya, anys enrere els nostres pagesos tenien les orenetes per ocells sagrats perquè -deien- quan Jesús estava clavat en creu, se li acostaven i li treien les espines del cap. Per això Déu les premià amb la taca granatosa que llueixen a la gola. 

Gustavo Adolfo Bécquer es preguntava si l’oreneta que van contemplar junts ell i la seva amada tornaria. Romàntic i pessimista com era, creia que no, que aquella no tornarà. Com els records i com la vida mateixa: tot és un marxar i un anar a mons llunyans que no tenen retorn. També aquests pensaments formen part de la tardor i de la seva profunda i dolça melangia.

 30, diumenge

La pluja

Dia de pluja. Des del meu pis, si miro cap avall veig només terrats i blocs de cases. Però, alçant la vista, se'm mostra la volta del cel / JPS

Un apunt, encara, sobre la climatologia. Ahir ens vam alçar amb el cel tapat i al cap d’una estona es va posar a ploure de valent. La pluja va durar poc, però va caure prou aigua perquè l’aire ens portés l’olor de terra mullada, i per haver deixat saó. Jo no sé si la gent de ciutat hi pensa, en els camps i en els boscos, l’asfalt ens n’allunya massa, i les molèsties que causa la pluja solen posar la gent de mal humor, i el neguit de no mullar-se la distreu de la contemplació d’un dels fenòmens naturals més sorprenents.

A mi la pluja el primer pensament que em porta és el de la regada general i el bé que fa. Dies enrere vaig passar pel camí de Sant Jeroni i  vaig veure que les grosses alzines que es van plantar als marges estaven molt seques, i més d’una ha mort, per falta d’aigua. Aquesta pluja revifarà les que encara aguanten, i el camp i els boscos entomaran l’aigua, silenciosament, deixant que els entri ben endins, fins a quedar xops. I demà el turó del Pollo lluirà verd, com acabat de pintar.

Però els dies que plou molt no puc deixar de pensar, també, en els animalons del bosc, especialment en els ocellets. Una vegada, sent a la torre dels Dimonis de Sant Feliu, després d’un xàfec ens vam enfilar a veure les cries de gafarró d’un niu que havíem descobert en una branca de l'avet del jardí. Cada dia hi pujàvem i contemplàvem com els pollets es feien grans. L’espectacle que vam veure després de la plujassa ens entristí sobremanera, l’aiguat havia negat els petits ocells.

 La natura no coneix el bé ni el mal. Segueix implacable un curs en què la vida i la mort formen part d'un únic cicle.

Octubre

1, dilluns

Fals dilema?

Juan José Ibarretxe ha preguntat de què serveix ser lehendakari si no pot preguntar al seu poble què pensa sobre les coses que interessen als bascos

“Qui té gana somia truites”, em deien de petit quan m’esforçava a pintar la realitat com m’hauria agradat que fos, no com era. És el cas del president de la Generalitat José Montilla, quan diu que el contenciós Catalunya-Espanya és un fals dilema. En això –per més enquestes que hi hagi, per més temporades que l’esperit del poble català sembli esmorteït- passa com amb una paret que en el parament hi ha sorra salina; ja hi podeu aplicar capes de pintura que la taca sempre acabarà sortint.

Torras i Bages deia que els pobles els fa Déu. Jo no m’elevaria tant –a no ser que volgués fer una lectura religiosa de la història- però sí afirmo que neixen dels substrats més matèrics, més reals i més perdurables. Els pobles, com les llengües i fins i tot com els còdols, són el resultat del rodar del temps. Els pobles els fan el paisatge, la història, la vida!, mentre que els Estats i tota mena de confederacions són el resultat de pactes, si no de conquistes i de la imposició del més fort.

A mi m’agradaria dir-li al senyor Montilla que com més anys passen més desitjo que Catalunya se separi d’Espanya perquè, sent plenament catalans i des de la llibertat i igualtat, puguem establir unes relacions cordials amb els altres pobles de la Península Ibèrica, dins d’una Unió Europea gran, que sorgirà quan els actuals estats es desmembrin. Aquest és un desig que s’estendrà cada dia a més persones i a més països, seguint l'estela de Xèquia, Eslovàquia, Escòcia, Flandes... i el País Basc!  I que vigili, que no s’hi apunti Andalusia. Que pensi, amb els socialistes, i els meus companys d’IC-V que els murs artificials                –aparentment inamovibles, com el teló d’acer- sempre acaben ensorrant-se perquè la vida és més forta que tot.

2, dimarts

Samperíades 2007

Avui s’inicien les Samperíades 2007. Tot el matí hi haurà una marató dedicada a la lectura de poemes de Màrius Sampere. A mi la poesia del Màrius m’agrada molt. Amb llenguatge com esculpit en pedra s’endinsa, amb frase contundent, pels continguts profunds que marquen la vida humana: Déu, la mort, el dolor, el sexe... i, en última instància, el sentit de l’existència humana.

El Màrius és molt amic meu, i és molt bon poeta. M'agrada que se'l valori, després d'anys d'oblit. Però diria que hi ha el perill, ara, de fer-ne un gra massa i utilitzar el poeta per muntar una festa que resulta molt cara i que té uns resultats segurament més aviat escassos. Que es doni a conèixer la seva poesia està molt bé, i que amb conferències com les del simposi s'aprofundeixi en el seu significat, també. Però caldria evitar quedar-nos amb les fulles de l'espectacle, cosa que succeeix quan el muntatge té més presència i major cost que l'obra.

Si de veritat es vol que els colomencs llegim, que siguem cultes, que estimem els llibres, cal que es triï el llibre com l’objectiu cultural principal de la ciutat. I que es dissenyi un programa ambiciós per incentivar la lectura a tots els nivells, per animar els infants i els joves i la gent gran a llegir i a escriure. Amb poc soroll. I amb constància: un treball humil i pertinaç, de cada dia i durant molts anys. Només així s'aconseguirà que Santa Coloma pugui ser coneguda com la ciutat dels llibres.

3, dimecres

La música

 L'Auditori, el hall a la mitja part / JPS

Diumenge a l’Auditori de Barcelona van iniciar-se els concerts de la temporada 07-08, i hi vaig assistir. L’any passat m’hi vaig abonar en una modalitat que ofereix 14 concerts i que, com resa el programa, “és la selecció de concerts més representativa de la temporada”. És un diumenge al mes, i algun extra; aquest curs repeteixo.

Confesso que la meva cultura musical és pobra. Tinc l’agreujant que no puc treballar –escriure o llegir- amb la música posada. Si és simfònica i no cantada, encara. Però em concentro tant en el que faig, que no m’adono de la música i acaba el disc i ja no en poso un altre. Quan al localet de Fòrum-Grama coincidia amb l’Odei, em sorprenia que ella no solament tenia sempre la música posada, sinó que fins la taral·lejava, una música perfidiosa -música d'ara-, com una que se’m va quedar gravada perquè el cantant no cessava de repetir “mala, mala, mala”. Però a ells no li impedia d'escriure.

Tot i la meva ignorància, la música em fa vibrar, i d’haver viscut el meu pare, hauria de ser un melòman. A ell li agradava molt. A casa teníem un piano de cua que duia incorporada la pianola. Quan ell ja no hi era, ens fèiem un tip de pedalar i escoltar música. La veritat és que m’agrada molt la música, com la  gregoriana, i dels clàssics, Johan Sebastian Bach. Però m’agrada abocar-m’hi i no fer res més. Té una cosa, la música, que em subjuga. Són sorolls, però amb no sé quina mena d’ànima, que et transporta. Diria que és la reverberació de l’esperit que, a l’oferir-se’ns només a través dels sentits –sense paraules que et “distreguin”-, és la més espiritual de les arts.

4, dijous

Les grans amistats

Giotto, Asís: sant Francesc es despulla i renuncia als béns paterns, i emprèn una nova vida

Hi ha un llibre de Raïssa Maritain que quan el vaig llegir, sent jo molt jove, em va agradar moltíssim. Després he retingut sempre el títol, Les grans amistats, i no gaire el contingut. Recordo que parlava de quan es va casar amb el gran filòsof Jacques Maritain, un catòlic convers, i del rebuig que patiren de part dels antics companys, no sé si de la universitat o del liceu. Explicava el consol que van rebre dels amics que els sostenien en la travessa del desert -que per a ells va significar-los la conversió-, i diria que també es referia als amics del “més enllà”, la mena de presència espiritual que es produeix en la comunió dels sants.

Recordo tot això arran de la festivitat d’avui, festa de sant Francesc d’Assís, anomenat, en la bella parla italiana, il poverello perquè va fer de la pobresa la seva condició de vida. Jo sempre he sentit per ell una gran admiració, i l’he sentit molt proper. Fa vuit-cents anys que va morir, però va viure tan intensament, tan arrauxadament lliure i amb uns trets tan poètics, que la fama que va deixar ha travessat els segles i ha estat, potser, el sant més estimat de tots els temps.

Francesc d’Assís forma part de les meves “grans amistats”. Un dia parlaré d’altres amics com aquest, d’un sant Agustí, d’una Teresa de Lisieux... com evoco també sovint amics més “terrenals” com el Che, o Shakespeare, i fins i tot amics que tenen només una existència literària com Ulisses, Nausica o el Quixot, però que m’ajuden a ser com sóc. De Francesc d’Assís admiro, sobretot, la seva capacitat de veure el fons bonic i net de totes les coses. Tant hi descobria la presència de Déu, que per a ell la creació sencera era un bellíssim càntic d’amor.

5, divendres

Premi literari Màrius Sampere

Dues noies llatinoamericanes de Santa Coloma passen davant de l'anunci del premi Màrius Sampere / JPS

Quan m’he llevat el dia es mostrava indecís: força núvols, sobretot en la línia de la costa, però de mica en mica ha anat guanyant el sol i ara, a primeres hores del matí, fa un dia bonic de tardor. Ahir, en canvi, va ploure molt; precisament un comentari que n’ha fet Antoni Bassas a Catalunya Ràdio em facilita la imatge per parlar de les Samperíades i del premi que s’atorga aquesta nit: “Ha plogut molt –ha dit- però com que no ho ha fet a les capçaleres dels rius, l’aigua no haurà estat prou bona”.

Les capçaleres! Aquesta és la idea que em ve un cop i un altre, quan penso en la política cultural que se sol fer. Actes “importants”, de presumible ressò, però que passen com els aiguats, “equivocats”, perquè els embassaments continuen secs. No dic que les Samperíades no donin algun fruit. Les conferències hagudes al Simposi es publicaran en forma de llibre i això contribuirà a fixar definitivament el bon amic Màrius en el cànon de la nostra literatura, com un clàssic de primera magnitud.

Però demanaria un major exercici de la crítica. Que s’analitzi si els resultats justifiquen la despesa. A quants colomencs arriben aquestes jornades? O que ens preguntéssim si té gaire interès crear un premi amb dos guanyadors que s’emportaran, cada un, 6.000 euros, quan dels 379 participants 357 són en castellà, dels quals 212 són de Llatinoamèrica, mentre que en català només n’hi ha 22. ¿Què passaria si el diner i la rica imaginació que s’ha sabut posar en tot el muntatge s’apliqués a promoure que els colomencs i colomenques llegissin i escrivissin més? Ploure en les en les “capçaleres”! Sobretot damunt dels escolars, infants i joves!

6, dissabte

Multiculturalitat i integració

Màrius Sampere llegeix el poema La data d'avui, que després recitarien els que l'han traduït a quinze llengües / FOTO: Isa Martínez

Potser l’acte més reeixit de la festa de la proclamació del III Premi Màrius Sampere va ser la lectura del seu poema inèdit La data d’avui en quinze idiomes. L’entusiaste presentador de la sessió literària va anunciar-ho com un exponent de la multiculturalitat de Santa Coloma. La lectura –va dir- era només un tast perquè en la nostra ciutat es parlen més de 70 idiomes diferents.

Jo ho vaig veure com una metàfora. De fet, la multiculturalitat, entesa com la relació i aproximació de cultures diferents, és un procés que és lluny no solament de culminar bé, sinó fins i tot d’iniciar-se. Per ser exactes, m’atreviria a dir que ni entre les cultures catalana i andalusa, després de tants anys de conviure! s’ha produït aquest fenomen. Hi ha hagut la utilització d’uns mateixos serveis, tothom agafa el metro i va a uns mateixos hospitals... però ambdues cultures s’inter-relacionen només de manera superfícial.. De fet, en general viuen en una mera juxtaposició. ¿Quan, per exemple, s’han organitzat trobades per conèixer què és la cultura catalana, o per aprofundir en la llengua del país? I viceversa: quan hi ha hagut un simposi per saber què va ser el al-Andalus, o per estudiar la complexitat del fenomen migratori?

És a les escoles on es fa algun pas seriós per al mutu coneixement cultural. Que un poema hagi estat traduït a cinquanta idiomes és una idea brillant, però sense correlat social. La realitat és que la major part d’immigrants colomencs que parlen les setanta llengües esmentades, avui per avui viuen en la marginació.

7, diumenge

20 anys de torrent

Pancarta alertant del perill que amenaça el bosc de ribera del torrent de les Bruixes, si s'elimina la fuita d'aigua de la conducció que ve del riu Ter / JPS

Ahir vaig passar unes hores recorrent els senders de la vessant meridional del turò del Pollo, la que cau sobre la nostra ciutat. El Pep Palacio ens havia convidat per explicar-nos el treball que els bruixots del Torrent hi han fet, per tal que el pròxim diumenge 21 puguem guiar als assistents a la trobada que s’hi farà, per celebrar el vintè aniversari del naixement dels Bruixots del Torrent.

A mi em meravella l’entusiasme que posen en l’actuació, sobretot el Pep. Diria que coneix no solament cada tros de muntanya –els senders, les placetes, les fonts, el lloc on eren les antigues vinyes i com es deien- sinó també cada un dels arbres que s'hi han plantat. Són vint anys de pujar al turó, dissabte rere dissabte, amb les estisores de podar a la mà per, de passada, escapçar els arbustos que ofegarien un plançó, o netejar la muntanya de la piròfila ginestera.

La feina que fan m’agrada comparar-la a la dels benedictins en l’Europa medieval. D’un abast territorial immensament més petit, però equiparable per la constància, la il·lusió i la saviesa que hi posen. La saviesa de saber com s’ha de plantar un arbret perquè arreli i prosperi, i de triar la mena d'arbre que convé a cada lloc. La falda del torrent dóna a solana, el sòl és dur i el perill d’incendis, molt elevat. La recuperació de la font de la Bóta i el triple sistema de regatge que han construït, ha propiciat el miracle que, qui segueix l’itinerari de la natura que s’hi ha obert, pot admirar. ¡Quina eficàcia tan gran té el treball d’unes persones quan, a la feina, hi ajunten el sacrifici, la il·lusió i la fe en el resultat!

8, dilluns

“Pas a pas camí de l’alba”

Portada del llibre Pas a pas, camí de l'alba, de Manuel Sayrach

Amb el títol Pas a pas, camí de l’alba, el meu germà Manuel demà a les 9 dels vespre presentarà un llibre seu, a la seu d’Òmnium Cultural. Ha estat un llibre de llarga gestació i laboriós treball. S’hi van posar a redactar-lo ell i el germà gran Miquel-Àngel, que ja fa uns anys que va morir. A les pàgines del volum es recull la memòria de les moltes activitats que l’Acadèmia de Llengua Catalana va dur a terme en els anys de la dictadura franquista, activitats variades, amb nombroses conferències a través de les quals els joves de l’Acadèmia –en la seva majoria nois i noies universitaris– s’endinsaren en el coneixement de Catalunya. El conjunt de les activitats s’inscriu de ple en el que es coneixia com “fer país”.

 Al meu germà li fa molta il·lusió la publicació. Hi veu un homenatge als que van ser protagonistes dels fets, i un llegat per la memòria d’una etapa molt rica i, alhora, molt fosca. És també un record del germà gran, amb qui va col·laborar al llarg de gairebé tota la seva vida. Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat i autor del pròleg, ha escrit: “És bo que aquestes coses es recordin. Que no es perdin. I és bo que quedi constància de com pocs, en tot cas no gaires, varen ajudar a salvar les fidelitats bàsiques, les emocions íntimes, el sentit de les paraules. És el que fa aquest llibre.”

Jo penso assistir-hi  i no només pel vincle familiar que tinc amb l’autor, sinó també per expressar, encara que silenciosament, la meva admiració i estima als vells lluitadors i lluitadores, que han contribuït a mantenir viva la flama patriòtica. S’ho mereixen!

9, dimarts

Jordi Estany, sobtadament

Autoretrat. Jordi Estany, butlletí dels Coloristes

Em van trucar per comunicar-me que el Jordi Estany havia mort. Una mort més, aquests darrers dies, i del tot inesperada. Però la mort ja ho té, això: sovint es presenta traïdorament. “Com un lladre”, va dir Jesús; un avís perquè procurem que no ens trobi mai foraviats.

Em va xocar i m’impactà perquè el Jordi Estany era una persona amb la que em trobava sovint -al carrer-, i solíem aturar-nos, i parlàvem distesament, i no li coneixia cap mal. Jo el tenia per un home retret, més observador que parlador. Però no era perquè no tingués coses a dir sinó perquè vivia com resguardat en un món interior ric, i em sembla que el protegia del món exterior, que no li acabava de fer el pes.

Potser va ser la setmana passada que vam estar enraonant una bona estona, davant la llibreria Carrer Major. Ell, amb la seva veu reposada, més aviat fluixa. Com de costum, vam parlar del tombant que van prenent les coses. En això el trobava un xic pessimista i quan li remarcava aspectes positius, m’escoltava fins i tot amb els ulls, i em deia “Vols dir?”, esperant, n’estic segur, una resposta afirmativa. Recordo que vam parlar de viure en profunditat, i de com, malgrat tot, anem fent camí cap al final Absolut. L’expressió era meva i vaig veure que li agradava.

No tinc cap dubte que la mort no l’ha trobat en cap marrada. Només li haurà calgut accelerar el pas, perquè s’ha presentat intempestivament; però la direcció que duia ja era la bona.

10, dimecres

Fira de Frankfurt

Aquests dies n’anirem plens, de la fira de la cultura catalana i del llibre en català. I amb raó perquè la fira de Frankfurt és la més important del món, i aquest any la literatura convidada és la catalana. Quin aparador tan gran! Aquest cop jo diria que la pluja caurà a les capçaleres perquè, pels estands, passarà un públic nombrós i molts llibreters i editors, i els especialistes mundials en literatura.

Però torno a la idea de sempre, i no sense abans dir que Baltasar Porcel també la va esgrimir a la capital alemanya en la roda de premsa que li van fer: perquè la gent llegeixi la literatura catalana, perquè la conegui i l’estimi, “ha de tenir prestigi”. ¿No va ser l’elogi de Vargas Llosa que va posar de moda l’esplèndida novel·la Tirant lo Blanc, exalçada segles enrere per Cervantes com la millor del món? El mateix ja succeeix amb el gegantí Ramon Llull, o amb l’excels poeta Ausiàs March i, per citar una autora moderna, amb Mercè Rodoreda.

Aquesta hauria de ser la nostra complicitat amb Frankfurt: conèixer els nostres clàssics, aprofundir en el seu significat i fer-nos-en propagandistes. Seria tornar al que he escrit tantes vegades: posar el llibre en el punt de mira de la nostra tasca cultural. I que a les escoles i instituts s’estudiïn els clàssics, i no les obretes que promocionen les editores per aprofitar-se del mercat segur que és que agafin un llibre seu com a obra recomanada d’una colla de centres docents.

Llegir, llegir i llegir! Buscar els millors llibres, estudiar-los, donar-los a conèixer i recomanar-los. Aquesta és la fòrmula.

11, dijous

Pervivència

del Che?

El Che, exhibit mort poc després d'haver estat assassinat

A Fòrum-Grama ja vam dedicar una de les Cartes a la figura del Che. O, més exactament, al seu mite. Ens preguntàvem si més enllà de l’apropiació que de la seva imatge n’ha fet la societat de consum, les persones que es declaren devotes seves viuen els seus ideals. Pel que llegeixo, i pel que jo mateix copso, diria que no: el Che no és més que una icona del nostre temps, com ho són Marilyn Monroe o John F. Kennedy. En algunes persones, especialment en els joves inconformistes, hi pot haver una certa aproximació emocional, com efecte del seu aspecte “trencador”.

Una altra cosa seria preguntar-nos si el missatge que es desprenia del mite Che continua tenint valor. I dic mite perquè la majoria de nosaltres és el que coneixíem del personatge: el metge de classe alta que ho deixa tot i s’enrola en la guerrilla per alliberar de l’opressió el poble cubà. Semblantment, havíem admirat Fidel Castro, Ho-Chi-Min i fins i tot Mao-Tse-Tung (jo, amb Lenin i Stalin no hi vaig simpatitzar mai). La sort del Che va ser que no es va instal·lar, i que va morir defensant els ideals que havia predicat sempre.

En aquest sentit, la de l’home “que dóna la vida per als altres”, per mi continua plenament vigent. I parlo de donar la vida no ja d’una manera sagnant –d’agafar les armes i seguir el lema “O victoria o muerte”-, perquè, si més no, ja hem vist prou que les revolucions no porten la justícia ni la pau. Donar la vida en clau evangèlic!, que equival a estimar els altres i, en especial, els més marginats. Aquest sentit (subratllat per la semblança física del Che-mort amb el Jesús també mort), és el que va fer que el Che hagués tingut tanta acceptació entre la gent socialment compromesa. "Aquest" Che, crec que és encara vigent.  

12, divendres

“La Hispanidad”

La Festa de la "Hispanidad" a Polònia (TV3). El Rei i el príncep presencien la desfilada dels militars que, segons la Constitució, hauran d'impedir amb les armes la independència de Catalunya

M’agradaria que avui em llegissin els amics que en convidar-los a parlar de la independència de Catalunya s’han sentit malament, i del fons del seu cor els pujava un evident malestar. Avui, llegint les cròniques de la Fira de Frankfurt i el rebuig que als alemanys els surt del subconscient quan es parla de nacionalisme, he pensat en ells. I com ja ho ha dit als alemanys més d’un català, els diria que s’ho facin mirar perquè quan jo parlo d’independència no proposo treure els tancs al carrer i fer una guerra contra Espanya, sinó, simplement, que em deixin viure com a català amb plenitud, i que no s'interfereixin en el camí de Catalunya.

Els diria que observin com les persones que ens ataquen d’una excessiva preocupació identitària haurien fet una guerra perquè la “ñ” fos acceptada al món informàtic, i ara ens proposen celebrar “amb orgull” el dia de la Hispanidad. ¿Pensen que els pobles sud-americans, als quals els han pres la llengua, l’or, el cafè i, en moltíssimes ocasions, la vida, poden celebrar com una festa el “descobriment” que Espanya va fer d’Amèrica? ¿I creuen que els catalans podem sentir-nos a gust en una Espanya que ens posa mil traves en coses greus, i que ni ens permet una cosa tan intranscendent com jugar a futbol amb el país que ens vingui de gust?

Jo estimo Catalunya, i estimo tots els pobles. I em rebel·lo contra qualsevol opressió que hi hagi al món. I em pregunto: ¿com és que tants amics i amigues que no dubten a defensar els drets dels indis americans, i llengües com el guaraní, quan es tracta de defensar Catalunya el cor se’ls arronsa? Jo no demano una conversió, les conversions profundes requereixen anys: però sí que se sigui capaç de dialogar, i de discutir. De fer  fora els fantasmes que un porta a dins.  

13, dissabte

Foment de la lectura

Doris Lessing, en una foto recent. Tota la vida ha estat batallant contra la discriminació de la dona i contra el racisme. Ja molt gran, ha rebut el Nobel de Literatura

Escolto la notícia que la Generalitat ha aprovat un pla de foment de la lectura, i que l’ha dotat d’un elevat pressupost. Prèviament s’ha donat a conèixer la notícia que a Catalunya la gent ocupa un dels rànquings de lectura més baixos d’Europa. Les dues notícies es publiquen justament quan la fira de Frankfurt posa el llibe en un primer pla mediàtic.

Això del foment de la lectura em fa feliç. Estic segur que el projecte s’estendrà com una taca d’oli a  altres ajuntaments, i espero que el nostre en sigui un, d’aquests. Però sobretot li demanaria que si l'adopta, recordi que l’important és que plogui a les capçaleres, i no que malbarati el pla, primant l’espectacle. Que els deu milions que es pot gastar en un parell de dies per uns actes brillants que atrauran poca gent i amb prou feines sortiran a la tele, els destini a fer que els llibres omplin les biblioteques escolars, que els nens i els joves prenguin part en sessions de lectura i escriptura, que totes les entitats tinguin subvencions per convidar els escriptors...

Proposo que a Santa Coloma es dissenyi un pla perquè d’aquí a cinc anys puguem llançar l’eslògan “Santa Coloma, ciutat de llibres”, sense mentir. Fins demanaria que per dirigir-lo busquin persones de la ciutat capaces de fer-ho. Ara que s’ha donat el Nobel a la gran escriptora Doris Lessing, pregunto: ¿No us semblaria enormement enriquidor fer-la venir? Doncs això és possible. Un dia que parlava no sé de quin gran home amb l’amiga Rosario, ella s'exclamà: “Com m’agradaria conversar una estoneta amb homes com aquest!" En arribar a casa vaig agafar un llibre de l’abbé Pierre i li vaig fer arribar. Em va trucar al poc temps: “Gràcies, em va dir, per l’estona que m’has fet passar amb ell”.

Això és el que tenen els llibres: ens acosten persones que tenen moltes coses a ensenyar-nos!

14, diumenge

“Sicut passer in tectu”

 Celebració dels 50è aniversari de l'ordenació sacerdotal. Companys durant el dinar. Carles Cardoner és el segon de l'esquerra / JPS

L’amic Carles Cardoner ha escrit una carta a forumgramaweb on em diu que en la glosa que vaig escriure del 50è aniversari de la nostra ordenació, va trobar a faltar una evocació de les experiències i emocions que vam viure al seminari, i de la posterior complicitat en el treball que vam fer en les parròquies on vam ser destinats. Ho comprenc, perquè els anys de seminari no els oblidarem mai. A tots  ens van marcar profundament, crec que molt positivament.

Al seminari de Barcelona vam ser-hi set anys. La filosofia i la teologia tomistes que vam estudiar per mi van ser una gran descoberta. De tan sòlides i ben travades com eren aquestes disciplines, em semblà entrar en un edifici intel·lectual robust com una catedral gòtica. Però la descoberta més inefable que vaig fer va ser la litúrgia: uns textos bellíssims, cantats en gregorià, que reproduïen al llarg de l'any la vida de Jesús, i que feien que et sentissis ser la veu de l’Església, que parla amb Déu. I com que érem interns, i sortíem en comptades ocasions, l’amistat que vam viure (sobretot amb els companys de curs), va crear entre nosaltres una gran amistat.

De l’estada al seminari em va quedar una imatge que sempre he recordat amb melancolia. Al vèrtex d’una de les torres, arribada la primavera, posava una merla que cantava sense parar, nits i tot. Un cant trist i solitari, molt dolç. Cantava per damunt dels terrats, indiferent al brogit de la ciutat. ¡La imatge premonitòria del que em semblaria, anys després, la vida del capellà!, l’home que prega, que estima, que espera  més enllà de les foscors de la vida i de la indiferència general.

15, dilluns

Surto a trobar

la tardor

Tardor: crema de les fulles seques, al camp / JPS

Tenia ganes d’anar a la muntanya, de sortir al camp per obrir de bat a bat el cor a la tardor, i tenir la sensació que m’entrava per tots els porus.  Ara, després de les darreres pluges, el paisatge adquireix les tonalitats d’aquesta estació en què els colors tenen tonalitats molt delicades. La llum del sol és més tènue, fins i tot diria que un xic mullada, i crea unes games més fines.

He agafat el nostre GR, el camí de llarg recorregut que rebem al sud de Catalunya per deixar-lo a tocar de França. Del tram que va de Santa Coloma a la Conreria –que és el que he seguit- se n’encarrega de tenir-lo a punt el Centre Excursionista Puigcastellar. El primer tros passa sota ombroses pinedes. Fins arribar a Can Ruti. Llavors t’enfiles de seguida en una breu pujada, encara que dreta, fins que el camí gira i s’obre al paisatge de Tiana. Als peus tens la cartoixa de Montalegre i més amunt, l’antic Seminari Menor.

M’he cansat una mica. Però amb quin goig avançava, i pujava per alts senders roques amunt, tenint a la vista un dilatat horitzó! Et sents absorbit pel paisatge. I, el que més m’agrada, és que sento com si l’ànima em creixés, i s’expandís, i omplís l’espai. Una sensació que deuen experimentar els ocells: d’habitar el cel, com casa seva.

16, dimarts

Cant en la foscor

Torre del Seminari diocesà de Barcelona

Acabo la mena de tridu que he dedicat al record del seminari. Abans d’ahir evocava la merla al cim més alt d’una de les torres del casalici cantant sense defallir, com la imatge del creient. La merla es desentén dels cotxes que circulen pels carrers i del tragí dels ciutadans. Confia que el seu refilet arribarà a la merla femella i que acabaran unint-se.

Deia que de jove, jo em veia així, l’home que en plena foscor llença al cel la seva oració, confiant que serà escoltada. Aquest sentiment el vaig viure molt quan era rector al barri del Fondo. De nit pujava a la part alta del carrer Bruc i em mirava les cases de la part baixa del barri i les de la vessant que puja fins al límit de Badalona, en aquells moments fosques, perquè la gent dormia. Només en alguna finestra hi havia encara llum. Com la merla que està segura que el seu cant no es perd, confiava que Déu recollia la meva pregària per aquella gent que, dins d’unes hores, s’alçaria i marxaria apressada i malhumorada a agafar l’autobús, per anar a la feina.

És una actitud que m’ha quedat, i que ara és consubstancial en mi. Un respir de l’ànima, comú en molts capellans i que es pot donar en qualsevol creient, sigui cristià, o d’una altra religió. Fins i tot en persones no religioses!, perquè n’hi ha prou en estimar, i en creure que la vida ha de tenir un sentit, perquè del fons de l’ànima s’alci una mena de desig exigent, un clam intens!, a favor de la molta gent que viu submergida en l’angoixa.

17, dimecres

Post-Frankfurt

Quim Monzó amb el seu discurs inaugural va fer riure i, alhora, va fer un intel·ligent panegíric de la llengua catalana

La fira de Frankfurt ha tancat la porta i diria que ha estat un pas positiu, per al coneixement a Europa de la literatura catalana. Malgrat que des de la meseta tot el temps han estat provocant-nos amb la insidiosa pregunta de perquè no hi han anat els autors catalans que escriuen en castellà. Com si no fos una perogrullada que la literatura catalana és la que es fa en català, com l’alemanya la feta en alemany i la castellana l’escrita en castellà, ni que l’autor en lloc d’a Espanya hagi nascut al Perú.

Em va agradar molt el discurs de Quim Monzó: de broma, i amb fina ironia, les va anar fotent. “Catalunya ha estat la nació més gran del món. Va tenir les primeres Nacions Unides.” “A Europa el primer tractat de Dret va ser el català Consolat de Mar”, i ”alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren escrits en llengua catalana”. Amb tot -continuà Quim Monzó- “als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaires alegries”.

Si a Frankfurt vam poder lluir de noms tan excelsos com un Ramon Llull, els Ausiàs Marc, Janot Martorell, Mercè Rodoreda, Jacint Verdaguer, o d’un Baltasar Porcel i Narcís Oller, quin camí millor, per potenciar la nostra llengua, que fer nostres aquests escriptors gegants? La xerrameca, la crítica, el desdeny i el pessimisme ens deixen amb l’esperit buit. Per vèncer la poca autoestima res tan sà com omplir el cap i el cor d’una literatura tan formidable com la nostra.

18, dijous

Canvi climàtic

Martí Boada ahir, a la Torre Balldovina, amb membres del CEP / JPS

¿Caminem cap a un cataclisme o reaccionarem, i la vida es redreçarà? No sé qui ho va preguntar a Martí Boada. Ell va fer avinent que el món científic cada cop està més pessimista. Els números diuen que el 20 % de la humanitat consumeix el 80% de les reserves del planeta; si la resta assoleix un dia el nostre nivell, la Terra esclatarà. Vivim –va raonar– en un ordre insostenible. Però va confessar que creu que quan la humanitat voregi la catàstrofe, reaccionarà.

En canvi ahir mateix, en la tertúlia de l’Antoni Bassas vaig sentir l’economista Sala Martín que criticava durament que s’atribueixi a la sola activitat humana el canvi climàtic, i que se’l presenti com un fenomen de tanta gravetat. La rèplica de Martí Boada és que n’hi hauria d’haver prou amb la sospita que això sigui així, per aplicar el “principi de precaució”, i frenar la contaminació de la que indubtablement en som responsables.

A la sortida de la xerrada vaig sentir uns comentaris molt pessimistes. Jo, personalment, trobo a faltar la reflexió del filòsof i la del sociòleg perquè ens ajudin a valorar el sentit de la vida de l’home i del “progrés”. M’adono que quan es parla de la insostenibilitat la mirada sol aturar-se en el petit món actual. I em pregunto: ¿Com veuríem el futur si contempléssim els canvis que la ciència reportarà en l’obtenció de recursos, i si en lloc de circumscriure’ns a la Terra miràvem l’univers com a possible font de riquesa?

Per desitjar un canvi de rumb no em cal imaginar grans catàstrofes; en tinc prou en veure que fem malbé la Terra, i la mena de vida que vivim, humanament tan pobre.

19, divendres

El vent del desert

Era al col·legi quan vaig descobrir el llibre d’Ernest Psichari Les veus del desert, que em va impressionar profundament. Jo era un adolescent somiador i idealista. Psichari tenia totes les qualitats perquè me n’enamorés: havent patit un fracàs amorós, per fugir de la crisi en què va caure es va allistar a l’exèrcit. El servei militar el va dur al desert de l’Àfrica (on va morir als 31 anys, als inicis de la Guerra del 14). I el desert es va convertir, per a ell, en la imatge de la vida plena i heroica que perseguia.

Me l’imagino. Jo també vaig viure un temps un ideal semblant, i la mena de desert que és el camp de Segòvia –on vaig fer les milícies universitàries– me’l va fer cercar ardorosament. M’envoltaven uns camps amb uns horitzons infinits i damunt tenia l’immens cel castellà. Psichari va escriure que al desert la Terra es mostra nua perquè el vent l’ha reduït a la seva essencialitat. La gran lliçó del desert és que tot allò que en la vida "normal" ens encaparra, no deixa de ser absolutament superflu.

Vaig recordar-me de Psichari i del vent quan ahir la Mònica, la meteoròloga de TV3, va recitar el refrany que diu que “quan a l’octubre trona / el vent sona”. I el vent aquests dies sona sovint perquè és un dels elements característics de la tardor. Jo no puc sentir que passi, sense percebre el despullament que experimenta la natura. Hi ha nits que el vent bufa tan fort, que fa que la ciutat udoli. Com si plorés. Diria que el vent s’afanya a escombrar-ho tot perquè l’hivern ja es veu a l'horitzó.  Ara és el temps de llaurar els camps i de la sembra. Als camps; també en la nostra ànima.

20, dissabte

Evocació de 4 Cantons

"4 Cantons", revista independent i aconfessionals, editada per les parròquies de Poblenou com a plataforma  oberta a la participació veïnal. Va haver de plegar per falta de mitjans

Són les dues de la matinada. Acabo d’arribar de Poblenou, on ens hem trobat els antics redactors i col·laboradors de la revista 4 Cantons. D’aquí a poques hores hauré de ser a la plaça de la Vila perquè vaig d’excursió amb els amics. Em sabria greu, però, no penjar abans un petit comentari de la trobada.

Almenys apuntar que en el sopar es respirava el goig de reunir-nos, bastants de nosaltres després d’una pila d’anys. M’ha semblat descobrir-hi, també, les ganes d’evocar uns anys que valoren com una època feliç i important. Tots érem més joves i ens unia un treball il·lusionant. La revista 4 Cantons va ser fruit d’aquella fil·lusió, i l’expressió de la voluntat d’implicar-nos en el barri, a través d’una plataforma oberta a tothom.

Jo em mirava els rostres dels assistents i em venien com flaixos, que em feien present un temps ja llunyà. El que em meravella és que el temps no se’n va totalment. Es fractura en mil trossets, i cada u en guarda un fragment, i quan s’hi mira, veu el “seu” passat. M’ha fet la impressió que quan els amics i amigues presents al sopar s’hi miraven, la imatge els agradava. Deu ser per això que la vetllada ha resultat tan agradable.

21, diumenge

Excursió a Riells

Riells, camí de les Cascades / JPS

Ha dit el Manel que és un privilegi tenir tan a la vora un lloc de tanta bellesa. Érem ja al tram final de l’excursió, un breu itinerari pujant riera de Riells amunt, des de la parròquia o abadia de Sant Martí, fins a les cascades. És una ascensió a través d’un paisatge en què “l’aigua i la vegetació, frondosa, acompanyen el pas i atorguen a l’espai un aire misteriós”. La riera, d’aigua transparent, baixa saltant entre les pedres.

La Guia de rutes literàries per la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació l’ha batejat com Itinerari Pere Ribot. Mossèn Ribot va viure a la casa adossada a la parròquia, l’abadia o ermita de Sant Martí. A més de capellà, va ser poeta, un poeta enamorat de Déu, de Catalunya i del Montseny. En un poema va escriure que per a ell el Montseny “és un do de Déu” que li apagava la set i li en feia venir més. La natura vista com un sagrament de Déu, que ens hi fa pensar i, alhora, ens l’apropa.

Si hagués de dir de quan em ve l’afició a caminar, no sabria precisar-ho. Potser va ser al seminari. És natural que fos així. La vida de seminari era l’aprenentatge del camí que mena a Déu. Estudiàvem els sagraments com la font per antonomàsia del que en teologia es diu la “gràcia”, terme que designaria el coneixement de Déu, el seu ajut, la complicitat amorosa amb ell. Un rector, precisament del Brull, que és al Montseny, elogiant la bellesa de la muntanya va dir-nos que “la natura és la germana petita de la gràcia”. Comprenc que qui no creu això li soni a música celestial. Però per qui té fe, no és estrany que en contemplar la bellesa d’un paisatge pugui exclamar amb sant Joan de la Creu que Déu “Mil gracias derramando / pasó por estos sotos com presura / e, yéndolos mirando, / con sola su figura, / vestidos los dejó de hermosura.”

22, dilluns

“Prou!”

Josep M. Terricabras ho va dir i repetir, com el leit motiv de la jornada reivindicativa que vam celebrar ahir al Palau Sant Jordi de Montjuïc, amb el pavelló ple, i la gent amb ganes d’aplaudir i d’escridassar. Aplaudir a la comissió de la dignitat, als damnificats pel robatori dels papers, als artistes que van actuar durant  l’acte... i un desig rabiós de xiular als governs de Madrid, que no van ser capaços de decretar la devolució dels papers, que s’havia de fer simplement per dignitat democràtica i que, un cop acordada per llei, no han estat capaços de complir-ho (queden més de dos milions de papers per venir).

L’acte ha estat intens. El periodista Antoni Bassas l’ha conduït amb ritme i eficàcia. Pep Sala, Maria del Mar Bonet i Raimon han fet vibrar els assistents amb la seva música. Sobretot Raimon, que ha dit les coses amb la seva veu potent, ara més que mai convertida en un crit. Una veïna de seient m’ha comentat: “Sembla mentida que unes cançons nascudes sota el franquisme tinguin encara avui tanta actualitat!”

Potser per això mateix he tingut la sensació que tot plegat quedava curt. Hi havia moltes ganes de cridar PROU no solament al retard en la devolució del papers, sinó a l'intent d'entendre'ns amb Espanya perquè s'ha arribat a un tal grau de desencontre, que ja no hi ha camí de retorn. Un símptoma del que dic és que els assistents, un cop acabades les notes dels Segadors, s’han esbravat reclamant a tot pulmó la inndependència. Crec que d'un temps ençà, aquesta reivindicació planarà en l’horitzó de la política catalana.

23, dimarts

Amb Pasqual Maragall

La notícia de la malaltia de Pasqual Maragall m’ha afectat. L’ex-president és un home que em cau bé. Anys enrere, quan els dos érem membres del Consell Comarcal, ens vèiem assíduament i sempre ens hem saludat amb afecte. Quan jo era president executiu del nostre Pla Estratègic i el vaig convidar a la inauguració de les sessions, els socialistes el van pressionar perquè no vingués, adduint que seria un triomf de l’alcalde comunista, però en insistir-li, ja com un favor personal, va venir. És cert que vaig estar sovint en desacord amb ell. Les cèlebres maragallades més d’un cop em van semblar jocs infantils. Però hi ha, en ell, una actitud de senzillesa i simpatia que te’l fa sentir, de seguida, molt pròxim.

Un vespre que el vaig trobar al carrer Major passejant amb Manuela de Madre, Maragall li va preguntar que perquè no comptava més amb mi, i en respondre-li que perquè jo no creia gaire en els partits, va dir que aquesta era una raó de més per fer-ho. És com ell es comportava. Home imaginatiu, intel·ligent, obert i agosarat, tinc la impressió que mai no s’ha mogut còmode, encotillat per la disciplina del partit.

Ara, la reacció que ha tingut davant la clatellada de la malaltia, m’admira. Costa acceptar una malaltia greu, i més quan és l’espècie de mal que a tots ens fa pànic. Estic segur que Pasqual Maragall no solament lluitarà per vèncer-la sinó que farà que molts superem la prevenció amb què ens la mirem, com hem superat el fatalisme amb què miràvem el càncer i el sida. El seu exemple ja ens fa més forts. I en assumir l’Alzheimer de manera oberta, i amb naturalitat, aconseguirà, com Manuela de Madre amb la fibromiàlgia, que la societat la tingui més en compte i s'hi dediquin més esforços i diners per trobar el remei.

24, dimecres

El desgavell dels trens

Aglomeració de passatgers a l'arribada dels trens a l'estació i aglomeracions per agafar els autobusos

Tinc la sensació que el govern fa aigües. Em recorda una pel·lícula de Walt Disney en la que el gos Pluto, estiregassat damunt una mànega feta un colador, intenta estroncar la fuita d’aigua, i tot i l’esforç que fa -ara tapant un forat amb una pota, ara amb l’altra pota, o amb la panxa, o amb el cos intentant tapar els altres forats-, no se’n surt. El govern, que tenia la intenció d’oblidar els temes identitaris, no fer soroll i amb l’excusa d’una bona gestió anar passant dies i guanyar eleccions, avui s'ha eclipsat.

L’efecte que em fa tot plegat és que la submissió a Madrid i als interessos electorals pesen més que els problemes reals. ¿Què ens importa als ciutadans que el TGV arribi el 21 de desembre? ¿O que la ministra de torn continuï al govern perquè és un bon cartell electoral a Andalusia? És horrorós llegir als diaris que als governants els preocupa que el desgavell dels trens de rodalies els passi factura. ¡El que els hauria de preocupar és que tantíssima gent es vegi diàriament sotmesa al calvari en què s’ha convertit viatjar en tren!

Deia una noia que ha sortit a la televisió que no entén la paciència amb què els ciutadans entomen una situació tan kafkiana, ni que no es rebel·lin i no n’armin una de grossa. I té tota la raó. Però, cabrejos a part, el pitjor són els efectes desmobilitzadors que provoca. Els ciutadans acaben perdent la confiança en els polítics i en la política. I això és molt greu.

25, dijous

El fil de la teranyina

Barraca-capella de la parròquia de Sant Tarsici (Nou Barris) i la seva petita comunitat. Abelard Sayrach en va ser rector, fins que va morir

Rebo una carta molt carinyosa d’una religiosa Concepcionista que resideix a Trinitat Vella. Entre aquesta Trinitat, i la Nova, m’escriu que ha estat quaranta anys a Nou Barris. Endevino la intensa i difícil tasca que hi ha desenvolupat. “Els primers anys, concretament el 1962 –em comenta–, no hi havia cap escola. Vam començar la nostra activitat en un barracot de fusta”. Al barri havien arribat molts immigrants, expulsats de les barraques de Somorrostro, i la feina a fer era ingent.

Allí la germana Neus Puig va conèixer l'Abelard. El bisbat havia fundat la parròquia de Sant Tarcisi, s’hi va obrir una capella –també en un barracot–, i hi va anar l’Abelard de rector. “Li podria explicar moltes anècdotes d’ell”, m’escriu, i “els molts favors que vam rebre d’ell”. Suposo que els favors van ser mutus i que, en aquell territori “de missió”, el major ajut era la complicitat, tot fent una feina encaminada a la millora de les condicions humanes del barri, duta a terme amb una gran fe.

No és estrany que l’Abelard, per moure la gent perquè es comprometés al servei del veïnat, pengés a l’altar una fotografia del Che assassinat, que recordava, amb un realisme provocatiu, el Jesús mort. Sovint el vaig anar a veure i com que vaig conèixer el barri, no em costa imaginar en què haurà consistit el treball de les monges Concepcionistes: fer classe, educar els nens i les nenes, tenir cura de la seva higiene i salut... accions aparentment menudes però carregades d’amor, que és el que a la llarga dóna fruit.

M'ha fet feliç saber que van estar a prop de l’Abelard, i que avui encara el recorden. De tant en tant, en la vida, ens és donat entreveure un fil de la preciosa teranyina que la gent bona va teixint. Humilment i en silenci.

26, divendres

La revista "Grama"

He estat preparant la xerrada per a les jornades de la Universitat Pompeu Fabra, dedicades a les alternatives al franquisme dels anys 60-70. Em van demanar que parlés de Grama i de Correspondència, dues publicacions que tenen en comú que no van ser el fruit d’una elit intel·lectual, sinó de la "massa" a qui anava dirigida.

En la inauguració el professor Francisco Fernández Buey ha plantejat un problema que m’ha fet pensar. Es preguntava fins a quin punt el moviment ciutadà no es va separar del moviment obrer, i si el distanciament no va contribuir a l’afebliment de la consciència de classe. Jo penso que, a part que els obrers procedents de la immigració tenien poca tradició proletària perquè el seu passat recent era el “capesinado”, començaven a sentir-se atrets per la societat del benestar i del consum. El seu horitzó ja no era la caseta i l’hortet, sinó un pis de propietat, un “terreno” al camp, el cotxe, la tele, els electrodomèstics. El “paisatge mental” de l’obrer va deixar de ser la fàbrica per ser-ho la casa, la família i el barri...

Són coses que, com ha dit el professor Fernández Buey, s’han d’estudiar. Una font per fer-ho és Grama. Sent així, més enllà dels petits treballs que es fan a les nostres escoles, quina atenció li hem prestat? Grama, aquí, va suscitar el moviment popular i el va acompanyar. Hi ha dos números –el del King-Kong i el del Pla Popular– que són únics. ¿Com és que Santa Coloma no ha fet encara cap llibre (exceptuant el de Madueño) sobre què ha significat per a la ciutat la nostra prestigiosa revista?

27, dissabte

El llenguatge

de les flors

La Maurizia i l'Eliana, a Auronzo di Cadore (Dolomites, Itàlia) / JPS

Em va sorprendre la delicadesa del Víctor (Bruixot del Torrent); en cada una de les fotos de flors que exposa al CEP hi va anotar el nom d'una persona de les que han col·laborat amb ells en les tasques dutes a terme a la muntanya. A mi m’ha adjudicat el lligabosc, una liana que fa una elegant flor blanca-grogosa, que m’agrada molt.

La flor és un element d’una gran bellesa que, ja de per si, és tot un miracle. Un miracle estrany, imatge i síntesi de la vida. Corona la planta i n’és com la seva expressió més viva i “espiritual”. Les arrels s’amaguen terra endins, son bastes i fosques. D’elles arrenca la tija o el tronc, l’aparell que dóna consistència a la planta. Als extrems li surten les flors, com joies alades, acolorides i inconsútils. I a través de la flor la planta festeja i engendra la vida.

No és estrany que els humans haguem fet de les flors un llenguatge. Els enamorats s’intercanvien flors com a símbol del seu amor, i les guarden entre els plecs d’un llibre per fer perdurable el record. A mi les flors m’evoquen moments dels més bonics que he viscut; com els d'Aurozo. Era a Auronzo di Cadore preparant l’examen de la llicenciatura i cada dia venien a veure’m dues nenes, la Maurizia i l’Eliana, que em portaven les flors que havien collit durant el passeig escolar. Amb una veu transparent i en la bonica llengua italiana em deien el nom de cada flor: “Questa é una anemona trifoglia”, “questa altra si chiama scarpeta della  Madonna...” Tota una lletania –pura poesia!– amb noms com “Cenerentola”, “Pratolina”, “Botone d’Oro”, “Primula colorata”, “Genzianella”, “Ambretta di roccia”...

¿Hi ha res més pur, més bell! que unes nenes innocents enmig de les imposants Dolomites, donant nom a un munt de flors silvestres?

28, diumenge

La mesura del temps

Amb l'aurora comença el nou dia. Santa Coloma, fotos des de casa meva, aquesta tardor. El sol surt pel mar / JPS

La tardor s'encamina cap a l’hivern, amb canvis d’humor constants: ara plou, adés fa un sol d’una tebior reconfortant, a la nit t’has d’abrigar i no saps si demà plourà o farà sol. Més que en cap altre estació vius atent al temps i, de retruc, al passar dels dies. Per acabar-ho d’adobar només faltava el canvi obligat d’horari. De sobte hem aturat el temps, li hem fet fer una passa enrere, com si nosaltres haguéssim pogut caminar en sentit contrari al de la seva marxa.

És curiós: hi ha un temps immens que veiem fora del nostre món, un temps que regeix per als astres i l’univers sencer, davant del qual no podem fer altre cosa que sentir basarda; i existeix un temps a escala humana, en el que vivim. És el temps que marca el sol, un cicle fet d'anys amb les quatre estacions  –tardor, hivern, primavera, estiu–, repetit incessantment, sempre igual. Aquest temps és el nostre temps, fins al punt que comptem els nostres dies pels anys solars que vivim.

El que m’agrada i em meravella del temps són les diferents escales amb què es construeix, totes amb una correlació amb el nostre devenir. Si és cert que vivim en el cicle anual, també és cert que la nostra vida està sotmesa a la mesura dels dies: dels dies i de les nits. I dins d'un msteix dia, com la Terra mateixa, tenim un despertar, un caminar cap al mig dia i una posta, fins que la nit ho envaeix tot. Que fantàstic que és, adonar-nos-en, i abandonar-nos a l’harmonia del temps, fet d’hores, de dies i d’anys! I percebre la nostra existència com un reflex de la cursa del Sol, que recorre el firmament des de l’aurora fins al crepuscle.

29, dilluns

La ciutat de Sylvia

En la ciudad de Sylvia, pel·lícula en què el protagonista busca desesperadament "la" noia que recorda d'anys enrere

He anat a veure el film En la ciudad de Sylvia, de José Luis Guerín, d’una gran bellesa i alhora inquietant. Un noi va a una ciutat estranya, com aturada en un passat bonic i, al mateix temps, sotmesa al tràfec impersonal i frenètic d'avui. Busca una noia que va conèixer fa sis anys i que, pel que sembla, s’ha convertit en la seva obsessió. S’asseu a la terrassa del bar per escrutar els rostres de les noies que té a la vora, per si reconeix l’antic “amor”. Uns rostres i uns cossos bellíssims, que em recordaven les pintures del Quatrocento, i he pensat en la Beatriu del Dante, i en la Laura de Petrarca.

Quan el noi de la pel·lícula creu que l’ha trobada, la persegueix amb determinació. En realitat, però, ¿va existir la Sylvia? ¿O és la imatge de la felicitat que perseguim sempre, i sempre se’ns fa escàpola? Fa un parell de dies, jo mateix evocava aquí les amiguetes d’Auronzo di Cadore, la Maurizia i l’Eliana, i les Dolomites, i les flors. Un món paradisíac, del que potser vinc, o un dia descobriré, sempre anhelat i somiat. Quan Dante va trobar-se amb Beatriu, els dos tenien només nou anys, però va impressionar-lo tant, que sepre va viure penjat d'ella. ¿Com s’explica que Beatriu -amb qui amb prou feines va parlar- fos tan important per a ell, fins a convertir-se en el seu guia en l'ascensió al Paradís, si no hagués encarnat als seus ulls  la poesia, la bellesa, inclús la teologia, que en l'època era el saber més conspicu?

Portem el paradís al cor i l’estem buscant sempre. Per als homes la imatge dels paradís pot ser una dona. [Per a les dones, ¿és l’home?]. Potser serà veritat que de petits hi hem estat, en el paradís. Però com les verges de la paràbola evangèlica, el camí ens toca fer-lo de nit, i la làmpara que portem és fràgil, i qualsevol ventada pot apagar-la. Petrarca, que també buscava la seva Laura-Sylvia, en l’últim vers del sonet 82 escriu que un dia que ell l'enyorava molt, ella li va dir: “Non sperar di vedermi in terra mai”.

 30, dimarts

La felicitat a l’abast?

La "Sylvia" de la pel·lícula fuig del noi, quan aquest la persegueix...

Torno al tema d’ahir: ¿és veritat que la Laura, o la Sylvia –és a dir, el paradís anhelat– no les trobarem mai? Jo contestaria que l’absoluta felicitat no, perquè ni la Laura, ni la Sylvia, ni la Beatriu existeixen. El que imaginem –i aquesta és la grandesa del nostre esperit– sempre supera el que aconseguim. I, a sobre, la nostra naturalesa és molt vulnerable i encara que les decepcions i el mal no ens toquin de ple, la por del que ens pot venir ja ens crea esquerdes, i el cor fa aigües. Dante –per seguir l’exemple d’ahir–, va haver de veure que a Beatriu la casaven amb un altre home, i que moria quan tot just va fer vint-i-quatre anys.

La nostra naturalesa és sofridora. Un dia tenim fred. Un altre ens posem malats. Patim per les persones que estimem...  I al llarg d’una vida, són moltes les morts que presenciem, fins que vindrà la nostra. Saber-nos peribles ens priva de la felicitat plena. Però també és veritat que qui dies passa anys empeny, i que són moltes les alegries que trobem pel camí. Si no apareixen ni la Sylvia ni la Laura, ens és donat trobar "dones" que s’hi assemblen.

En definitiva, el sentit –al rosari de la vida– no li ve de les denes soles –n’hi ha de gojoses i de doloroses–, sinó del fil que les lliga.  El vell rosari contemplava els misteris de goig i de dolor, també els de glòria. Si creiem que ens en sortirem de tot, i que tal dia farà un any, el que avui ens falta ho posseïm en l’esperança. Esperar i recordar són dues armes de l’ànima que ens apropen la felicitat. Les coses bones ja viscudes, i esvanides en l’ahir, perduren en la mesura que les recordem. Nosaltres mateixos, sobreviurem mentre els qui ens estimen ens recordin. D’altra banda, l’esperança sempre obre una finestra a la llum. Així, la suma del que tenim i del què recordem, més, sobretot, el què esperem, ens acorden una felicitat força acceptable.

31, dimecres

Setanta-vuit anys

Aquest nen era jo quan encara no tenia tres anys

Ho anoto i quedo tan tranquil, quan potser m’hauria d’esborronar. Però ja hi estic avesat a fer anys. I sempre, la mateixa meditació, encara que amb el temps el solc es fa més fondo: la consciència del pas del temps, la sensació de la brevetat de la vida, tot i adonar-me que la vida va sent llarga. El curiós és que això de l’edat ho sé, però no me’n sento. Em parlen d’una persona de seixanta anys i la trobo gran.  Si en té setanta ja em sembla vella. No diguem, si voreja els vuitanta! Però la veritat és que visc el dia a dia, “com si” els anys no passessin

Potser serà que tinc bona salut, i mil coses a fer. Baixo les escales corrent, vaig d’excursió, tinc projectes per a molts anys... I, no obstant, sé que cada cop el temps que em queda és més curt. Cert que una persona jove –com em solen dir els amics quan enceto aquesta meditació– pot morir a qualsevol moment, però és com un ciri acabat d’encendre que es pot apagar incidentalment, tot i quedar encara molta cera; però quan un és gran com jo, de cera en queda poca.

A aquesta edat tinc la sensació de viure dos tempos al mateix temps. El quotidià, que es vessa damunt les coses de cada dia, i un tempo que en podríem dir de balanç, de final d’exercici, que et porta als pensaments de fons. L’amic Rebull m’ho va dir, referint-se a les escultures que feia en bronze: quan a la foneria les treien del motllo, abans de donar-les per acabades, hi feia els darrers retocs “perquè tinguessin la figura adequada per entrar en la posteritat”. Els acabats: aquesta seria la paraula. Perfilar-se un mateix. Fer-se com li agradaria acabar sent, per tal que els comptes quadrin.

Novembre

1, dijous

Tots Sants

Pintura de Giotto. Fragment que representa el cel; en primer terme els sants coneguts i en les files de derrere, sants anònims, homenatjats per Tots Sants

La festa de Tots Sants a mi m’agrada molt perquè és un cant d’esperança i, alhora, una celebració molt popular, que fa justícia a milers de persones que no tenen més reconeixement oficial que aquest d’avui (ni que sigui anònim). És una festa profundament cristiana i la gent que ho interpreti com vulgui, però ningú no podrà negar que com a idea, ni que la deixéssim en el camp mític, no sigui fabulosa. La festa l’entendrem si la posem al costat de les que s’inventen avui, tan nombroses, per enaltir un estament, o un col·lectiu, o per donar relleu a unes idees, com el dia de la mare, el dia de la dona, el dia de la Constitució, el dia de l’ecologia...

Tots Sants és el dia del triomf de la gent no famosa. De tota la gent del món. Després d’estar al llarg de l’any celebrant cada dia un sant, o una santa –i aviat gairebé mig miler de màrtirs més, beatificats de manera massiva i abusiva diumenge–, l’Església va pensar en la velleta humil que va a missa primera, en el malalt que pateix en un hospital, i en les mil persones bones i desconegudes, que no tindran qui escrigui el seu nom en lletres d’or en cap paper.

Per aquesta gent es va inventar el dia de Tots el Sants. És, per tant, la festa dels meus dos germans que ja han mort, de la meva neboda Goretti, dels meus pares, dels meus avis i besavis, i dels seus pares i avis, de les meves ties i cosins, del company de col·legi que va morir als onze anys, etc., etc., etc. Els pintors del primer Renaixement eren molt donats a pintar en el cel unes immenses balconades per acollir-hi una gentada tan gran. ¿No és fantàstica una festa que ens ajuda a creure que al costat del mal –que tant abunda al món–, hi ha una enorme quantitat de gent bona, gent que ens és lícit tenir com a santa?

2, divendres

Festa del difunts

Villerac (Conflent, Catalunya Nord): el cementiri és a tocar de la parròquia i està reclòs dins la vila.

Una meva cosina cada any, arribat el seu sant, ens convidava a dinar. La taula tenia el parament dels dies de festa, amb un detall peculiar: hi havia un plat de més, amb la coberteria completa. Era per al seu marit, que feia anys que havia mort. A recordar-lo, hi havia, e més, una espelma que cremava en el seu honor. Antonio Tabuchi, en la seva novel·la Sostiene Pereira, cada cop que descriu el protagonista sortir de casa o entrar-hi, el retrata saludant la seva esposa ja difunta, que la manté present mitjançant la foto que ha penjat al vestíbul.

El record dels morts és molt present en moltes persones, sobretot anys enrere, quan en les famílies s’ajuntaven més membres de diferents generacions i la vida no era tan absorbent com avui, ni es vivia tan fora de casa, ni les distraccions eren tan nombroses. Es resava pels morts cada dia en acabar el rosari. Els diumenges,quan s’anava a missa, es passava pel cementiri, que estava adossat a la parròquia. I en tal dia com avui tothom vivia pendent del purgatori, i entre castanya i castanya, o panellet i panellet, vinga resar parenostres per alliberar del foc les ànimes dels familiars difunts. Entre el món dels vius i el món dels morts no hi havia la distància que hi ha avui.

Diuen els antropòlegs que el culte als morts és antiquíssim, tant, que serveix per reconèixer l’inici de l’hominització de dels nostres ancestres més antics. A l’Odissea, amb més de deu mil anys d’antigor, hi ha ja la impressionant descripció de la baixada d’Ulisses a l’Hades (el Regne dels morts), on troba sa mare que no pot abraçar perquè és només una ombra.

La creença cristiana sobre els morts és molt més optimista: “viuen” una altra vida (millor que la nostra) i ens esperen. Creguem el que creguem, no deixa de ser una manera “sàvia” i bonica d’enfrontar-nos amb la mort. Si la trobada es realitza, serà meravellós. I si no, haurem disfrutat en vida d’aquesta esperança, carregada de poesia.

3, dissabte

“Un cos sense límits”

Fundació Joan Miró. "Un cos sense límits", exposició d'autors del segle XX.

He volgut sotmetre’m a la prova de contemplar una exposició de pintura d’autors del segle XX, dedicada al cos humà. La veritat és que la major part de coses que he vist les he trobat lletges. Dels quadres –d’alguns– me n’han agradat fragments, com si diguéssim la pell; i trossos. També l’atreviment dels colors i el tracte matèric, aspectes que m’han fet recordar el que vaig llegir no sé on, que deia que l’art modern és una reacció enfront de l’art tradicional perquè, de tan vist (en males reproduccions), ens recorda els cromos.

És evident, també, que l’art, com tot, és fruit del temps i que el d’ara reflecteix la rebel·lió que es viu contra un passat difícil de suportar. Hem sofert dues guerres mundials terribles i hem estat sacsejats per experiències tan monstruoses com la dels camps d’extermini. És molt difícil que en aquestes condicions hi hagi un pensament fort que doni sentit a la vida, o que es vulgui cercar la bellesa precisament en el món. Vivim l’esclat del jo i el desbocament dels sentiments.

Però jo continuo trobant que al món hi ha coses molt boniques i que la natura, malgrat el dany que li fem, és molt bella. M’hi reafirmava mentre recorria les sales de la Fundació Joan Miró. Passava d’un quadre a un altre i observava, també, la gent. M’aturava especialment a mirar els nois i les noies, i els infants. I m’he dit que la bellesa d’un cos i d’un rostre bonics no passarà mai, avui ens proporciona plaer, com ja en va donar ahir i en donarà demà. L’artista, quan prefereix un món imaginat per ell, o el que estrafà, no hi surt perdent?

4, diumenge

Colors de tardor

FOTO: boscos de Sant Martí d'Ogassa / JPS

Vaig llegir que els colors que a la tardor agafen les fulles es deuen a una malaltia, com si els arbres sucumbissin, parcialment, al rigor dels freds. Es compliria, així, la llei que presideix la natura, on els processos de mort i vida estan profundament entrellaçats. Morir, per tornar a viure. Morir perquè es produeixi la regeneració de la vida. Potser la percepció d’aquest fenomen, la sensació que la natura declina en un capvespre encès –com la mort del dia– és la que tenyeix de tanta melancolia la tardor.

Però a fe que el paisatge tardorenc és impressionant. I sí: en treus la sensació que ets davant d’un crepuscle de dimensions espectaculars. Ho vaig viure ahir, una vegada més, a les muntanyes d’Ogassa i Surroca. Quina esplendor! Quina harmonia de color, de llum, de silenci i d’horitzons!

Arribat el migdia, assegut amb els Villegas al marge que de can Micola baixa suaument fins a la pista que t’acosta al puig d’Estela, vaig sentir com el dia “passava”  davant meu, camí del seu retir. Dues vaques l‘acompanyaven mentre un corb va fer el darrer vol, anunciant la proximitat de la nit. Després, silenci; un silenci intens. Sols, enmig d’un espai tan gran –només nosaltres quatre– jo tenia la sensació de viure en comunió amb tot el que contemplava. I que l’esperit s’eixamplava, tant com el paisatge.

5, dilluns

Halloween

Al web de Fòrum-Grama hem rebut un escrit de Manel Galgo sobre el desplaçament de tradicions nostres, com la castanyada, per d’altres arribades de fora, com el halloween. El Manel reflexiona sobre la passivitat com encaixem la mistificació de la nostra cultura tradicional, amb  espècimens com els nord-americans, d’una força de penetració gairebé indeturable, i en canvi lluitem fins a l’esgotament contra productes de procedència menys distant de nosaltres.

A mi, més que l’èxit popular del hallowen em preocupa la propensió dels intel·lectuals i polítics que es pensen que són moderns perquè  suprimeixen les tradicions d’origen cristià, i així       –opinen– fan que la societat sigui més laica. Un dia recomanaran –si no és que ho prohibeixen– que a les escoles no es facin pessebre. I un altre, com aquests dies, que en lloc de la castanyada i de Tots Sants promoguin el halloween, tradició celta que als Estats Units va substituir la cristiana i avui s’ha secularitzat totalment.

A part de semblar-me un plantejament ben ridícul, el trobo enormement superficial. Estic tip de dir –i ho pensa moltíssima gent– que no són les aparences, ni els costums el que fa cristiana una festa, sinó la fe; i que moltes de les tradicions nascudes un dia en l’Església –com la de Reis– avui formen absolutament part del nostre folklore. Penso que hauria de ser el valor intrínsec dels costums, la seva càrrega pedagògica, el que s’hauria de valorar. I és aquí que pregunto: què crea un imaginari millor sobre els nostres difunts, la festa de la castanyada i Tots Sants (amb el “mite” de la vida més enllà de la mort), o la burla i escarni que es fa de la mort, amb calaveres i bruixes grotesques, pròpies del halloween?

6, dimarts

“El retorn del déu”

El déu de la Medicina, Esculapi, aquests dies exposat al Museu Arqueològic de Barcelona / JPS

L’estàtua d’Esculapi l'he vidta cada cop que visitat la ciutat grega d’Empúries. Des de gairebé qualsevol punt d'on es troben els vestigis de les cases i carrers, se t'imposava la seva imatge dominant la vella i ensorrada Empòrion. Es va trobar en les excavacions de principis del segle XX i, malgrat els intents d’endur-se-la a Barcelona, es va quedar allí, on arribà procedent de l’illa de Delos al segle II de la nostra era. Darrerament l’escultura havia baixat a Barcelona per ser sotmesa a un procés de restauració acuradíssim i ara que és a punt de retornar a l’Empordà, se li ha muntat una exposició impactant, al museu d’Arqueologia de Barcelona.

Empúries va ser la porta d’entrada de la cultura grega i romana a la península Ibèrica. El déu Esculapi és, per a nosaltres, un recordatori solemne d’aquestes nostres arrels. Però em temo que ens en recordem poc de la base helena de la cultura catalana i, sobretot, que fem ben poca cosa per prendre’n consciència i aprofundir-hi.

De l’exposició de l’Esculapi m’ha sorprès l’èmfasi amb què es presenta el déu. Sembla talment “el retorn del déu” (com resa el lema de la mostra). Centrada al mig d’una sala absolutament negra i fosca, un llum potentíssim banya l’estàtua de marbre blanc, i és com si estiguessis davant d’un déu. Un seu gran devot, Publius Aelius Arístides que va viure al segle II de la nostra era, ja va tenir aquesta sensació, davant d’una altra imatge d’Esculapi: “Era com si en aparença em toqués [...]”, va deixar escrit.  Era “una espècie d’impressió que era allà en persona... ploraves i et senties feliç, el cor s’inflava, però no pas de vanaglòria.”

 L’art i els sentiments tenen aquesta força. Et transporten a un món superior.

7, dimecres

“Visitar els malalts”

Hospital de Can Ruti, Badalona / JPS

La vida sembla que vagi a tongades. De sobte vénen uns dies en què vas sabent que ara un amic, ara un altre, o una amiga, cauen malalts. Això de les malalties pot dependre dels canvis bruscos del temps, com ara a la tardor que et lleves i tens fred, després amb el sol i perquè et mous t’has de treure la roba i al vespre, per poc que et distreguis, et constipes. Però hi ha malalties que vénen com amb traïdoria. Un meu amic ha tingut un infart. L’infart t’assalta quan menys ho esperes. Després, és com si tinguessis un balí a l’ala i durant uns dies no voles segur.

Quan era petit i estudiàvem les obres de misericòrdia n’hi havia una que deia “visitar els malalts”. Era una recomanació que de nen em sonava exòtica, però a mesura que m’he fet gran, ha omplert més espais en la meva agenda. Avui mateix, al matí he anat a veure un amic que ha tingut un infart, i per la tarda he estat amb una amiga hospitalitzada a Can Ruti. L’amic ha de batallar amb la por que el mal es repeteixi, tot i que els metges el tranquil·litzen perquè, un cop detectat el perill, la prevenció allunya el mal. L’amiga es troba en l’emprenyadora etapa de les anàlisis, els cultius i les observacions perquè no li detecten què té.

La malaltia trenca el ritme d’una persona. I destarota la família, sobretot si la que cau és la mare, de la que penja la marxa de la casa. Les hores llargues de silenci i soledat que es viuen en un hospital fan més dur de suportar aquest exili forçat, sempre vingut a deshora. ¡És l’hora de la vella ”obra de misericòrdia”, de trencar el nostre ritme per fer lloc al temps del malalt! Compartir el temps d’aturada forçada d'una altra persona és un acte d’amistat. Una medicina per al malalt... i, sense cap mena de dubte, també per a un mateix.

8, dijous

Sanitat pública

Quan uns dies enrere vaig anar a veure la Loli a l’hospital, feia poc que havia arribat a urgències i era al box d’entrada, esperant que la destinessin a una planta. Les sales de recepció estaven atapeïdes de persones que feien torn perquè el metge les veiés. Els passadissos ja eren plens a vessar de llits i malalts. La impressió em descoratjà. No és estrany que moltes de les persones que s’acosten a urgències se’n queixin.  

Però penso que Catalunya en poc temps ha guanyat un milió d’habitants, i que, feliçment, tothom –fins i tot els estrangers que no tenen papers– és atès per la sanitat pública. Llavors se’m presenten les imatges del Tercer Món, com la de l’hospital d’Ouagadogou (Burkina Faso) on vaig anar per entregar uns medicaments, i vaig haver d’avançar esquivant els malalts, que jeien estirats a terra. O Quito (Equador) on un nen, al que vaig donar uns diners perquè es comprés un entrepà, se’ls va guardar per dur-los a l’hospital on tenia la mare malalta; em va explicar que si no pagaven, no tenien dret a cap medecina.

Hi pensem poc, en el malament que està el Tercer Món, la part del món més extensa i més poblada. Aquí ens queixem per “defectes” del sistema mentre que allí no és que la sanitat tingui defectes, sinó que pràcticament no existeix. Hi penso sovint i aleshores sento un agraïment profund vers la nostra societat. Sé que em passi el que em passi, la societat m’atendrà i, tot i que exigeixo un servei millor, puc descansar tranquil.

9, divendres

“Second life”

Personatges creats per un mateix, que donen vida a un alter-ego que es mou en un món fictici

No sé gaire com funciona això de la “second life”, però em sembla que consisteix a inventar-se un altre jo, fictici, que se l’introdueix en un món també fictici però que té una realitat virtual, en la que participen moltes altres persones a través dels seus respectius jos, també inventats. Quan érem petits crec que tots ja ho fèiem, això de construir històries, de les quals érem els protagonistes. Solien ser accions de mèrit, gestos heroics i aventures exitoses, triomfs que despertaven l’admiració dels altres. Aquestes històries podien ocupar llargues estones, i fins les fèiem durar dies...

Però era un somnieig que s’esbravava com el fum. En canvi, les aventures dels qui adopten la  “segona vida” perduren com els protagonistes d’un bestseller gruixut, perquè formen part d’un món creat pel conjunt dels qui participen en el mateix joc. Dirigits per cada un dels jugadors, el personatge que els substitueix pren contacte amb els altres personatges simulats, i s’hi relaciona, i adopta compromisos que repercuteixen en qui li ha donat vida.

No sé quin judici en faran els psicòlegs, de semblant encaterinament. Suposo que no gaire favorable perquè és l’abducció de la vida real per una vida absolutament inconsistent. En el fons, però, és una mostra del poc pes que té, per a molta gent, la seva vida. Amb una vida encadenada al treball i sotmesa a horaris que et roben el temps lliure, no és estrany que jugar a fugir i a ser un altre, tingui èxit. Estem fets per a ser feliços i quan no se n’és, abans d’asfixiar-se, qui pot s’escapa i es llença on creu que es troba la felicitat.

10, dissabte

Desafecció irreversible

José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya

Ja fa molts anys que Joan Maragall va escriure l’”Oda a Espanya” que començava amb uns versos que expressaven el cansament del poble català, enfront de la política espanyola: “Escolta Espanya, la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana / parlo en la llengua que m’ha donat / la terra aspra”. El poeta, com força anys després el seu nét Pasqual Maragall, pensava que encara era possible l’entesa amb Espanya.

Aquesta setmana, ha estat el president Montilla qui s’ha dirigit a Espanya per advertir-la que, si el seu capteniment no canvia, es corre el risc que els catalans, “cabrejats”, no vulguin saber res dels espanyols. José Montilla no fa seu el separatisme: simplement manifesta que de seguir les coses com fins avui, la desafecció dels catalans es pot tornar irreversible. El notari López Burniol –que voldria que la unitat d’Espanya no es trenqués- va dir en “Els matins” de Josep Cuní, que s’ha arribat a l’estat de no retorn perquè el desafecte és tan gran, que, per al bé de tots, l’única solució és la separació.

Jo ja fa temps que ho veig i ho sento així. A més, és llei de vida. ¿No és quan els fills marxen de casa, que les relacions amb els pares es tornen bones? Per poder-nos entendre amb els pobles d’Espanya, necessitem ser independents. És l’hora de dir, amb Joan Maragall, “On ets, Espanya? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!”

11, diumenge

Fils invisibles

Cant de les vespres a la basílica de Montserrat

Hi deu haver fils invisibles, pels que circulen ones com les que transporten la veu emesa per les ràdios, o les imatges de la televisió; passen per sobre nostre, i per sota, i ens creuen i penetren... unint mons, també invisibles. Ho pensava mentre fèiem la rotllana a la que el Pep Palacio ens havia convidat a Montserrat, per recordar la Rosa, desapareguda just fa unes setmanes. El Pep ha dit que la Rosa era allí; abans de l’operació havia manifestat que si se’n sortia pujarien a vespres. No se’n va sortir del tot, però en certa manera sí, i aquest vespre ha estat amb nosaltres.

Després vam entrar a la basílica per al cant litúrgic del caure de la tarda. Els monjos el dediquen a la Moreneta. Una trentena de religiosos. I els fidels omplint la nau. Al cambril, la imatge de la Mare de Déu. Una talla preciosa, petita, de fusta, que no veu ni sent. Malgrat aquesta evidència, flotava per la nau la sensació que d’alguna manera la Moreneta era viva i escoltava, i que el seu somriure és real.

Els meus amics i jo havíem passat tot el dia a la nostra muntanya principal. El goig d’assaborir la llum tranquil·la d’un dia plenament tardoral, el passeig fins a la creu de Sant Miquel, el dinar al self-service de dalt, asseguts en una taula rodona que el Manel ens havia guanyat. Tot el dia hem tingut present l’amiga que no havia pogut pujar, perquè és a l’hospital. Però en cap moment no hem dubtat que ens acompanyava.

Fils misteriosos, que uneixen mons distants. Fils invisibles, però existents, fils eteris que ens permeten viatjar, anar i venir, a través del món riquíssim que filen els nostres cors.

12, dilluns

Miracles

El doctor Alexis Carrel, premi Nobel de Medicina, any 1912

Ahir em vaig aturar en la imatge dels fils invisibles no solament com les autopistes de les ones hertzianes i magnètiques, sinó també com camins pels quals circulen els sentiments, l’amor i la fe. Tot i viure en un món material i tangible, estem suspesos en un camp de corrents d’índole difícilment identificables, de naturalesa espiritual, que toquen vivament el nostre esperit.

Recordo que quan vaig entrar a la universitat vaig llegir el llibre La incògnita de l’home, del premi Nobel de Medicina de 1912, Alexis Carrel, que sostenia que la civilització contemporània s’ha construït massa a partir de la ciència i de les nostres necessitats materials, havent oblidat l’ànima que, segons ell, forma part principal de la nostra naturalesa.

Carrel era agnòstic però la seva obertura d’esperit el va dur a investigar els suposats miracles de Lourdes. Va constatar que en algun cas el fenomen que es produïa i que l’Església consignava com a miracle, no tenia una explicació científica coneguda. Va idear la teoria que eren efecte de la força de l’esperit, cosa que succeïa –pensava- quan una multitud mitjançant la pregària perseguia un mateix objectiu... La Sorbona es va escandalitzar i el van expulsar de la universitat.

Paulo Coelho sosté una idea semblant: quan desitgem intensament una cosa, tot l’univers la busca amb nosaltres. Jo en tinc prou en pensar que el veritable miracle es dóna quan els qui s’estimen conflueixen en un mateix desig.

13, dmarts

Dia de mal averany?

Avui és dimarts i tretze. Segons les persones supersticioses, un dia de mal averany. A mi sempre m’ha sorprès que hi hagi persones que a fets petits, insignificants, els atribueixin efectes danyosos, sense cap mena de lògica. ¿Quina “substància” té la confluència d’un dia de la setmana i una data del mes, perquè pugui produir cap mal? Tot efecte requereix una causa proporcional –afirma la filosofia tomista–. En el cas del dia d’avui estem davant d’un compost absolutament nominal, sense cap realitat al darrere. La setmana de set dies i els noms amb què els hem batejat són una invenció feta per a entendre’ns, que no és vigent en tot el món, sinó només en l'àmbit de la cultura occidental i al seu camp d’influència. Fins i tot a Europa en temps de la Revolució Francesa s’inventà una altra divisió del temps, i s’aplicaren noms totalment diferents.

La superstició és fruit de la por al desconegut i de la creença que ens regeix un fat cec i advers (i afegiria tarambana). Així, hi ha qui creu que trepitjar el terra amb el peu esquerra al llevar-se porta mala sort. O que la fortuna pot dependre d’un gat negre o del vol d’un borinot. Hi ha, sense cap mena de dubte en la nostra ànima, cavorques obscures en les que la llum de la raó no hi ha penetrat, i on es congrien les pors que donen peu a la superstició.

Jo crec en el valor de la raó: no perquè ho expliqui tot. Sempre existirà el misteri i, per tant, unes vies de coneixement supra-racionals, que són les pròpies de la saviesa (sigui l’art, sigui la filosofia, sigui la mística). Però serà sempre la raó –que és la petita llum que tenim per fer el camí de la vida–, la que n’haurà de garantir la raonabilitat.

14, dimecres

Sensibilitat i educació

Dependenta de la botiga de queviures de Montserrat / JPS

¿Té importància que les olives ens les portem a la boca agafant-les amb els dits o amb la forquilla? Jo crec que no, que no en té, d’importància. Tant és així, que al col·legi el “padre” que ens feia la classe d’urbanitat variava la norma quan canviava el manual que ens llegia. El que sí és important és que, fem el que fem, ho fem amb delicadesa. La urbanitat –l’educació– són les formes que adoptem per sentir-nos a gust, i    –cosa important– no molestar els altres.

És cert que un pot tenir maneres educades i fines, amb les quals potser tapa una actitud poc sincera. Tot amb tot, més val ser educats, ni que sigui com un vestit extern, que ser grollers o antipàtics, o pitjor encara, agressius. A una educació de només façana li escau d’anomenar-la “compliment”, perquè és un complir i mentir. Cal dir, però, que amb els compliments succeeix allò que resa la dita espanyola, “ojos que no ven, corazón que no siente”, i això ja val la pena.

Evidentment, no ens hauríem d’acontentar amb les formes. Jo advoco per la sensibilitat. Per l’actitud d’esperit que fa que mirem els altres amb simpatia i fins amb empatia. I que, inspirats per aquest sentiment, convertim els contactes fugissers i esporàdics en moments amistosos. Dissabte, a Montserrat, amb l’Encarna i la Roser ho vam comentar al veure amb quina simpatia les dependentes de la botiga de queviures atenien els clients. En el paisatge anímic aquestes relacions esporàdiques, viscudes amb calor humà, són com les flors silvestres que contemplem tot passant per un camí: són petites i humils i duren poc, però cobreixen els camps d’un mantell bonic i agradable.

15, dijous

Havent vist Miquel Barceló

He estat veient l’exposició que la galeria Godia dedica a Miquel Barceló. Hi ha pocs quadres, però força variats, d’èpoques diferents, de manera que es poden apreciar els diversos estils del pintor de Manacor. Barceló és un pintor que em va impactar per la seva força. Però, després, sempre m’ha deixat una sensació d’una obra que es queda a mig camí. Té coses que m’agraden, com uns quadres que li vaig veure d’unes barques al Níger, sota una pluja intensa. Però, més enllà dels aspectes formals –el color, la força expressiva... – sovint el trobo massa pastitx.

Sé que avui no es pot pintar com ahir. Per la pintura, com per tota expressió artística, hi ha de passar la turbulència del món trasbalsat d’ara, la pressa, el desconcert, la rebel·lió contra un ordre que ha portat conseqüències tan funestes com les darreres grans guerres, els camps d’extermini, les dictadures militars i polítiques... Però això ¿no podria mostrar-se amb un art més intel·ligible, més humà i més bell?

Potser més que en la destrucció de la forma el patetisme –i per què no, l’esperança– s’haurien de trobar en la fondària de l’obra d’art. L’escultor Rodin va ser molt modern en el llenguatge i, al mateix temps, la seva obra és absolutament intel·ligible, i humana. I d’una bellesa contundent. ¿O potser és que quan l’home viu en la pobresa i el desesper, no li queda res més que el crit?

16, divendres

Arriba el fred

Camí de la Creu de Gurb, Osona, en plena tardor / PS

Ha arribat el fred. Un fred que no és propi de la tardor, almenys de la tardor de novembre, doncs arriba quan falten encara més de trenta dies per l’hivern astronòmic, que aquest any començarà el 22 de desembre. Però, com escriu Xavi Freixes a l’Avui, l’hivern meteorològic ja és aquí “i aquest és el que compta, ja que és el que notem a la pell”. Quan avui he sentit el vent gèlid, he pensat que a les muntanyes del nord haurà nevat. I m’he recordat de quan era nen, o jove, uns temps en què el fred era intens i durava molt més que no pas ara.

Amb el fred el cicle de l’any es revesteix dels rigors de l’última estació. El fred ens encercla i nosaltres entrem una mica més a dintre nostre: ens tanquem a casa, ens embolcallem amb l’abrigall i ens isolem més de l’exterior. El fred aprima la vida del paisatge i la nit ve de seguida. Si la vida tingués la durada d’un any, ara estaríem arribant al seu terme. De fet, amb el fred els arbres semblen morir i la terra queda colgada sota la neu, o sota el gebre.

D’estudiant, en el gran casalici dels escolapis on m’hi vaig estar intern, o en el vetust seminari, on vaig passar també molts anys, vaig conviure llargues temporades amb el fred. Quan no te’n pots defensar, et fa mal. Per això en nits com les d’aquests dies em recordo dels pobres que maldormen al carrer, i penso també en els animalons que viuen massa desprotegits dels excessos inclements de l’hivern. En certa manera, començo a pensar en el Nadal.

17, dissabte

Matrimonis breus

Parelleta al pont de Can Peixauet, sobre el riu Besòs / JPS

Llegeixo al diari que el nombre de matrimonis que se separen continua creixent i, el que crida més l’atenció, els que no passen d’un any de casats s’ha triplicat. Quina en deu ser la causa? A primera vista diria que és un efecte de la banalització de la parella i l’abaratiment de l’amor i del sexe. Ahir mateix vaig passar davant d’un institut a l’hora de la sortida dels escolars i em van cridar l’atenció un nen i una nena de primer curs, davant el portal, abraçats,  i besant-se “apassionadament”. Anys enrere, tenir parella era una cosa seriosa: t’ho plantejaves com una decisió per sempre, encara que sabies que podien venir les crisis, i les ruptures.

És innegable que la superació dels tabús sexuals és una dada molt positiva. El que és trist, però, és que la major llibertat no ha vingut acompanyada d’una major valoració del sexe, de l’amor i de la parella. La seva banalització denota una educació superficial i mecanicista com la que la campanya del “póntelo, pónselo”, reflectia. Indubtablement, el sexe és un plaer. Però també una via de creixement humà i de comunicació. Com l’amistat. Però aquests són aspectes que la societat qualificada de “líquida” pel sociòleg de moda Baumann, passa per alt.

No advoco per reinstaurar l’amor cortès, o amors com el del Quixot per la Dulcinea: però una mica més de romanticisme i de concebre la parella com la persona amb qui un vol fer el camí de la vida, no aniria pas malament. En aquesta línia m’agrada citar el filòsof marxista, Ernnst Bloch (mort l’any 1977), qui, després de cantar el plaer del sexe passatger i ocasional, pensant en un compromís seriós, escrivi:”El matrimonio abre y resiste la prueba de fuego de la verdad de la vida de los esposos, la amistad perseverante de los sexos en la vida cotidiana [...] El matrimonio no cesa con la edad, ni siquiera con la muerte de uno de los esposos.”

¿No valdria la pena educar els adolescents en l’amor com tractant-se d’una gran aventura interpersonal, i una gran obra d’art? Bloch la qualifica de “la aventura de la sabiduría erótica”.I sentencia: ”El matrimonio aparece como la utopía de una de las más amables y más severas expresiones del contenido vital humano.”

18, diumenge

Guàrdia al poblat

Poblat iber del turó del Pollo. Un carrer i els sòcols d'uns habitatges

Un cop més, em toca fer guàrdia al poblat iber, al cim del turó del Pollo. Ja fa anys que el Centre Excursionista vetlla per la bona conservació del lloc, i que lluita perquè tant l’Institut d’Estudis Catalans com l’Ajuntament es responsabilitzin de la custòdia del jaciment arqueològic. Mentrestant, el CEP hi manté cada dia un guarda, i els diumenges hi pugem els voluntaris.

Passar unes hores al cim del turó del Pollo fa que de mica en mica et situïs, i imaginis com devia ser la vida que hi farien els antics pobladors. El lloc és magnífic, amb una dilatada visió panoràmica. Sense les denses urbanitzacions que avui omplen la plana, els ibers veien una gran extensió de territori. Era un terreny silvestre, gairebé verge, abundant en caça i productes comestibles.

Com no podia ser d’altre manera, adoraven el sol i la lluna. D’aquí dalt estant, les aurores i les postes de sol són magnífiques. Sobretot els crepuscles, quan el sol es fa gran, agafa un roig de sang intens,  i baixa pausadament, fins que desapareix rere les últimes muntanyes. Els ibers s’adonaven de l’efecte benèfic que produïen el sol i la lluna, i tota la seva vida, submergits plenament en la natura, discorria sota la mirada d’aquests astres.

Estar unes hores en les ruïnes del poblat és sortir del present i entrar en el curs del temps. Evoques una vida menuda –com la nostra– que ja s’ha esvanit, i t’adones de la inconsistència de la vida quotidiana, que, d’altra banda, tant ens ocupa. I experimentes que formem part del fil del temps: petites baules d’una història mil·lenària.

19, dilluns

Memòria històrica

Monòlit dedicat al dictador Franco, al coll del Moro (Gandesa), des d'on va dirigir la batalla de l'Ebre

Amb l’aprovació de la llei de la memòria històrica s’ha suscitat, novament, la controvèrsia sobre si retirar o no els símbols franquistes. Dies enrere vaig llegir unes declaracions molt dures de l’historiador Josep Benet que criticava que els néts dels qui van fer la guerra, ara furguin en el passat, amb esperit un punt partidista. Sostenia que els contendents ja es van reconciliar i que els crims comesos després, durant els quaranta anys de dictadura, el que s'ha de fer és denunciar-los al tribunal de justícia, perquè els jutgi i condemni. I  punt!

Benet va viure en la zona roja: era republicà, catalanista i catòlic. Per la seva condició de creient va patir com a propi el sofriment de milers de capellans, monges i cristians, assassinats pel simple fet de ser religiosos. Acabada la guerra, el van perseguir per haver estat republicà i catalanista.

M’ha agradat el que ha dit Paul Preston en la recent trobada dels brigadistes a Pàndols: “Els símbols franquistes s’han de conservar per recordar les víctimes i els botxins.” L‘historiador Josep M. Solé i Sabaté afegeix que hi ha símbols franquistes que “formen part de la cultura del país i s’han de conservar com a element patrimonial”. És el que em vaig quedar sol defensant en el primer Ajuntament democràtic, quan es va acordar enderrocar el monument als caiguts. ¿No era millor ubicar-lo en un lloc apropiat (amb una placa nova, degudament contextualitzada), perquè els joves i les generacions futures tinguessin una mena de recordatori del que va passar?

Recordar i reflexionar perquè l’esperit viciat per l’odi –que va fer possible la guerra fratricidi– doni pas al perdó i a la concòrdia.

20, dimarts

Memòria i futur

1987, al Masfonollar. Conferència de José L. López Aranguren,  organitzada pel Club de Debats / M. ÀNGELS F. SALA

Quan ens fem grans sembla que pensem més en el passat. Suposo que és la necessitat de retrobar el propi sentit existencial i, alhora, de recuperar coses que estimem. També el desig de llegar als qui ens sobreviuran alguna cosa del nostre món, i de nosaltres mateixos. A mi em passa: ara mateix em trobo escrivint coses sobre Can Fatjó dels Xiprers, on vaig passar part de la meva infància, adolesència i joventut, o desentranyant l’arbre genealògic de la meva mare, després d’haver escodrinyat el del meu pare, i em dedico a confegir un llibre sobre els anys 60-80 de l’Església de Santa Coloma, aplegant escrits d’aquell temps...

Però, almenys en mi, hi ha també el desig de fer provisió de material, de cara al futur. Jo penso en l’ahir i fins en l’avui amb els ulls posats en el demà, seguint el compromís de fer un món més humà i més bonic. Em preocupen els temes d’avui. I em pesa l’enorme dificultat amb què xoco en l’intent de fer, per exemple, una plataforma ciutadana que atregui especialment la gent jove, i els animi a treballar per canviar la nostra societat.

He posat en marxa una web. Però, ¡que difícil resulta aconseguir la participació! Novament des de Fòrum-Grama i amb el Manel Galgo, estem organitzant unes xerrades, juntament amb el Casal del Mestre i el centre Excursionista Puigcastellar. La memòria del que hem viscut pot ser bona perquè ens subministra experiències valuoses. I perquè ens confereix la força que acompanya als vells lluitadors. I pot ser un estímul per continuar ferms en el treball de sempre. Jo somio que un dia la petita flama prengui i igual que la guspira és capaç de provocar un gran foc, la suma de l’evocació del passat, el record dels nostres ”herois” i el treball d’ara ens obri les porten d’un futur millor.  

21, dimecres

Diàlegs amb la Ciutat

Xavier Valls i Bauçà

Estic preparant la meva participació al Diàleg amb la Ciutat, de diumenge que ve. Fa anys que el CEP munta aquestes sessions, una empresa que requereix un esforç molt gran, assumible, únicament, perquè al darrere hi ha el Josep Navarro que hi posa el coll i en fa, de la realització, un repte personal, i jo diria que un acte d’amor vers la ciutat que un dia el va foragitar.

Enguany, la figura que recordarem és la de Xavier Valls i Bauçà, “l’arquitrecte de la solidaritat” segons que el va definir Eugeni Madueño en el llibre que va publicar el CEUMT, l’any 1988  Em fa il·lusió prendre-hi part perquè el Xavier ha estat un del homes fonamentals de la Santa Coloma moderna i perquè, particularment, va ser per mi un excel·lent company i molt bon amic, que la mort en l’atemptat d’Hipercor em va arrabassar.

Valls va ser, en efecte, l’arquitecte de la solidaritat. Fruit de l’atenció amb què va acollir els ciutadans colomencs en el difícil moment de la publicació del Plan Comarcal, va ser la redacció del Pla Popular. Cal dir que l’Ajuntament mai no li ha reconegut públicament el mèrit, fins al punt que, a hores d’ara, encara ni tan sols s’ha publicat un llibre sobre el pla que ha donat les idees bàsiques per la transformació de la ciutat.

Esgotat el pla, si se’m demanés quina lliçó conté que encara sigui vigent, no ho dubtaria gens i diria que la del necessari protagonisme dels ciutadans i ciutadanes a l’hora de decidir el futur de la Santa Coloma.

22, dijous

“Revolució i mercat”

Imatge que va aparèixer en una revista religiosa, satírica i radical / JPS

L’Eugeni, en l’escrit que dedica a Gregorio López Raimundo i que ahir vam penjar a la nostra web, escriu que igual que jo tenia el Che com a mite, ell s’ha fet gran amb la figura del dirigent comunista que acaba de morir. El que diu de mi és veritat: en els temps de la dictadura vaig admirar els grans revolucionaris d’aquell moment, encara que era més per la imatge (que els mitjans de comunicació en difonien), que no pas pel que d’ells en sabia. De fet, els que m’eren geogràficament més pròxims i més coneguts –com el Lenin i l’Stalin–, mai no em van caure bé i, en canvi, els distants Mao, Fidel  Castro, Ho Chi Min i, sobretot, el Che, sí.

Del Che m’arribava la imatge simbòlica. La icona del guerriller que mor lluitant pel poble, que s’assemblava a Jesucrist. És un paral·lelisme iconogràfic prou explotat fins i tot per la societat de consum. Com es pot veure en l’exposició de la Virreina “Revolució i mercat”, fins i tot se’l rebatejà amb el nom de Chesucristo. I és que el Che, sobretot el Che assassinat,  té una semblança física al Crist jacent.

A la vista de la comercisalització que se'n fa, podríem preguntar-nos què és el que queda del Che en la icona de consum. Poca cosa! Però així i tot, en l'imaginari popular (igual que la figura de Jesús), conserva l’aureola de l'home que estava a favor dels pobres i que lluitava contra els rics, i que per això el van matar. Jo, personalment, més enllà de l’aspecte mític que em fa atraient el Che, la meva devoció va tota per Jesús de Natzaret. Amb ell –com en passatges com el del sermó de la muntanya– m’hi identifico plenament.

23, divendres

He acabat, per fi!, el llibre...

Portada (provisional) del meu pròxim llibre, sobre l'Església de Santa Coloma / JPS

He passat un ensurt descomunal, just quan havia acabat de fer les darreres correccions del text del llibre que preparo. Al fer neteja de la pantalla, dec haver tocat una combinació de tecles indeguda i de sobte ja no he trobat la carpeta amb els arxius. En tenia una còpia, però sense les emprenyadores correccions ortogràfiques que hi he introduït, ni els canvis que sempre es fan, quan et fixes en les faltes. He estat dues hores barallant.-me amb el quarkXprés, neguitós i molt contrariat. Fins que també sense saber com, he tingut l’encert de pescar a la paperera una carpeta, dins de la qual s’havia amagat el llibre.

El llibre el volia haver publicat el setembre, coincidint amb el cinquantè aniversari de la meva ordenació de capellà. Es tracta d'un recull d’articles que vaig escriure els anys seixantes i setantes, on apareix el treball de les parròquies d’aleshores, amb coses com la reforma de la sacramentalització, el compromís social dels cristians i la defensa de la secularització de la societat.

Hauré d’esperar a principis de l’any que ve, però en parlo perquè m’agradaria que arribés a quanta més gent, millor. Els entrebancs que m’han sortit han fet que la dedicació al llibre s’hagi anat retardant. Però no importa, el que m’interessa és que surti. Les parròquies de Santa Coloma van jugar un paper important en els àmbits civil i religiós però, amb el pas dels anys, se n'ha anat difuminant la memòria. Amb el llibre vull recuperar-la, just ara que això de fer reviure el passat està de moda. De fet, esperaria que l’evocació que faig d'aquella etapa provoqués una reflexió sobre el paper de l’Església en la nostra ciutat d'avui.

24, dissabte

Tres homes exemplars

Paco Candel, autor del llibre de referència Los otros catalanes, va morir ahir

Ahir va sortir publicada al diari El Punt la meva galeria  dedicada a Xavier Valls. I també ahir vaig saber que Paco Candel havia mort, fet que ressenyem al nostre web, després que fa uns dies recordàvem Gregorio López Raimundo. Tres homes que són un exemple de dedicació als altres, conseqüents amb uns ideals que van abraçar de joves i als que van ser fidels tota la vida.

I és ben xocant que l’evocació l’haguem fet a remolc de la seva desaparició. La mort totpoderosa passa per la Terra i amb un moviment envolvent de la dalla ha segat aquestes vides. Llavors ens adonem que els “vells rocquers” que dèiem que mai no morien van desapareixent, i que quedem orfes, amb un panorama cada vegada més erm, on la falta de referents ja és angoixant.

Ho escric, pensant quant difícil resulta, avui, trobar nois i noies que mirin més enllà del seu interès, i que més enllà de les seves coses trobin alguna hora per dedicar-se als altres. Quan els ho plantejo em diuen que no tenen temps. Jo els responc que tothom viu dies de vint-i-quatre hores i que el que falta és voluntat i ideal, perquè quan un estima una cosa sempre troba un temps per donar-s’hi.

És bo evocar els homes generosos i exalçar-los, i estic content que puguem fer-ho des del nostre web. Crec en la força estimulant del seu exemple, i confio que trobi ressò en la gent bona, en especial en els joves, perquè el nostre cor ha estat creat per a les empreses grans!

25, diumenge

“Antes partía que doblá”

Sant Jeroni de la Murtra: un grup de canyes / JPS

Quina imatge tan dura, la que va fer servir l’arrogant ministra Magdalena Álvarez per retratar el efectes unitaristes que esperen del pla de ferrocarrils de l’Estat! Que ho pretenien ja se sabia, no endebades abans de construir les vies que ens unirien a Europa els diferents governs espanyols han preferit enfortir la unitat espanyola, fent que totes les vies surtin de Madrid i hi tornin. Madrid, quilòmetre zero! L’ideal dels jacobins irredempts.

Tenint la paella pel mànec, poc els importen advertències com la del president José Montilla, que els va parlar del progressiu desafecte dels catalans. Per als espanyols la unitat d’Espanya no és una qüestió de voluntat i d’afecte, sinó una imposició. “Por derecho  de conquista”, una conquista que porta segles imposant-se´ns, i que ve garantida per la Constitució, que l’ha posada en mans de l’Exèrcit. La ministra Álvarez, amb menys pèls a la llengua que els “pares de la pàtria”, ho ha dit amb una imatge brutal: “Cosirem Espanya amb fils d’acer.”

Tot em fa pensar que arribarà un dia que ja no podran retenir-nos més. Les canyes es dobleguen i resisteixen però un tronc, orgullós i inamovible, s’esqueixa i arrenca quan el vent bufa fort. Els sentiments acaben imposant-se i, igual que l’aigua que s’infiltra en els murs més sòlids i fa que a la llarga s’esfondrin, esberlen les unions forçades.

Per com van les coses, cada dia estic més segur que el trencament d’Espanya és més a la vora.

26, dilluns

Companys de camí

Camí, en els camps de Sòria / JPS

Ahir amb un acte molt sobri i, com va dir el Fèlix, “brodat”, vam estar recordant el Xavier Valls, vint anys després de la seva mort. L’afecte a l’amic i l’enyorança van fer que la sessió tingués la densitat humana d’una concelebració. Els actors hi van posar la veu, la dansa i la música, però l’emoció venia del sentiment que compartíem els assistents.

Per què havia de morir el Xavier?, em pregunto. I el Candel, i Gregorio López Raimundo... L’Eugeni ha escrit que la doctora que atenia Paco Candel, en saber que acabava de morir, es va enrabiar i va dir que la bona gent no hauria de morir mai. Jo vaig recordar les paraules que Sancho dirigeix al Quixot moribund: “¡Ay! No se muera vuestra merced, señor mío, sino tome mi consejo y viva muchos años, porque la mayor locura que puede hacer un hombre en esta vida es dejarse morir sin más ni más... Levántese de esa cama, y vámonos al campo vestidos de pastores, quizá tras de alguna mata hallaremos a la señora doña Dulcinea.”

La Loli a la sortida comentava amb l’Encarna que actes com el d’ahir fan reflexionar, perquè compares la teva vida amb la vida generosa que han dut homes com el Xavier, tan entregats als altres. I et dol que hagin mort tal vegada per un resultat ben escàs.

Però de nosaltres depèn que la mort de les bones persones sigui –o no– com la de la llavor de la paràbola: si recollim el seu exemple, i els seguim, el seu fruit serà abundant i sobreviuran a la mort.

27, dimarts

Descens al mal

Execució de jueus en una fosa , on eren després enterrats

Sempre m’ha agradat veure les pel·lícules que retraten el món del nazisme, igual que m’apassiona la lectura de les tragèdies gregues. Conèixer a quins límits pot arribar la brutalitat de l’home, i la fondària del mal, fa l’ànima més gran. Una novel·la que em va apassionar va ser El pianista i ara em té enganxat el voluminós llibre del “barceloní” Jonathan Littell, Les benignes.

És la història del Doctor Max Auer: un home “normal” que, sense buscar-ho, es troba arrossegat pels fets que es van desencadenar a l’Alemanya d’Adolf Hitler. Passo la pàgina 107 (de les 1.152 del volum), i tinc ja l’ànima sospesa en una dolorosa barreja de sentiments de rebel·lió enfront de tanta maldat, d’estranyesa, en constatar a quins graus de degradació pot enfonsar-se la persona humana, i d’horror per la magnitud de la brutalitat que van desplegar els alemanys (i els soviètics, els ucraïnesos...). 

El llibre esborrona, i no perquè sigui masoquista, que no n’és gens, sinó perquè qui ens parla és un home de bons sentiments, que pateix i no accepta tant sofriment com li toca contemplar i fins i tot produir personalment. Però els esdeveniment l’hi porten i no té prou força per ecapar-ne. És impossible llegir el llibre i no posar-se en la pell del protagonista, i no sentir l’enorme fragilitat humana, i preguntar-te què hauries fet tu, si t’hi haguessis trobat.

Sóc tot just, com he dit, a la pàgina 100. Em falta una novena part del llibre per acabar. Si l’espectacle que m’ha deparat fins aquí ja ha estat tan horrible, a quin infern assistiré, d'aquí endavant? En aquest lent declinar de la tardor espero que la reflexió sobre la naturalesa humana a què em porta la lectura reforci la meva opció per la bondat radical. És l'única esperança per al món. 

28, dimecres

El déu Führer

Adolf Hitler amb correligionaris nazis

Fins ara, el Doctor Max Auer –el protagonista de Les Benignes– veia com a espectador les horribles “neteges” dels seus: hi col·laborava, feia les feines complementàries, encara que hi patia i li repugnava la brutalitat dels soldats que es deixaven dur per instints bestials. Però arriba un moment en què el criden a prendre part activa en les execucions. Li toca baixar a la rasa per rematar amb el tret de gràcia els homes, i les dones i els nens jueus que han quedat malferits. “Era esgarrifós –es lamenta–, m’omplia un sentiment grinyoladís de repugnància”. I s’enfonsa: “Finalment, sense alè, em vaig aturar i em vaig posar a plorar.”

Torno a la pregunta d’ahir. ¿Com pot ser que una persona baixi tan al fons de la maldat? Cerco en les reflexions del pobre Max.”Hi havia  aquells que mataven amb voluptat, eren criminals que havien sortit a la supefície”, diu.  I “hi havia aquells que sentien repugnància per tot allò i mataven per deure, per amor a l’ordre, tot superant la seva aversió”.

-I tu?, li hauria preguntat, però és ell mateix qui s’ho interroga: “¿I jo?” “Hi tenia a veure la passió per l’absolut, com hi tenia a veure –me’n vaig adonar un dia amb esglai–, la curiositat.”  Però confessa que la resposta no el satisfà. Temps abans va expressar un sentiment que em sembla que apunta de dret d'on pot venir aquella mena de bogeria col·lectiva: “Per a nosaltres, com per als russos –havia exposat–, l’home no comptava per res: la Nació, l’Estat, ho eren tot”. Un altre oficial afegí: “Si el valor suprem és el Poble, i la voluntat del Poble s’encarna en un cap, aleshores la paraula del Führer té força de Llei.”  

Quina trista “divinització” de l'home que nega Déu i crea el "superhome"!

29, dijous

Temps d’espera

El roure de la meva finestra es torna groc, aviat perdrà les fulles. L'aglà d'on ha sortit va ser un temps sota terra, esperant la germinació. Ara, al llarg de l'hivern, viurà una nova espera: que arribi el bon temps / JPS

Demà acaba el mes de novembre i diumenge és el començament de l’any litúrgic. D’acord amb la tradició cristiana, l’any reprodueix la vida de Jesús i, més enllà de representar els trenta anys que va viure a la terra, hi incorpora per darrere els segles que se suposa que la humanitat va esperar el seu naixement, i pel davant, els segles que encara estan per venir, fins que el temps deixi pas a l’eternitat.

Després de meditar sobre la presència del Mal en el món, és reconfortant entrar en un temps marcat per l’esperança, anomenat advent. Per l’Església és l’espera de la salvació. Recordo que al Fòrum-Grama, una de les Cartes per Pensar la vam dedicar al sentit de la història i els meus companys epistolars diria que es van mostrar pessimistes, mentre que jo vaig escriure que creia en un final feliç, segurament perquè he incorporat al meu imaginari la història de la creació. Si el món ve de Déu, sostenia i sostinc, no pot acabar amb un desastre.

Però si parlo de l'any litúrgic no és que vulgui portar la gent al seu calendari, encara que penso que no estaria malament que les persones de bona voluntat, en apropar-se el Nadal (i més tard la Pasqua...), fessin seu el missatge d'aquestes celebracions. Això que Déu es fa nen és tan atrevit i tan revolucionari, que encara que només fos un mite ens l’hauríem de fer nostre. Té prou força i encant com per obrar un capgirament del nostre esperit, massa enlluernat per uns déus veritablement falsos, com són el diner, el consumisme, la fama, el poder i l’hedonisme.

Jo no sé si aquest any faré pessebre. Però un pessebre interior, en el meu cor, sí, ja l’he començat a construir. I com el de suro de quan era petit, tots els camins es dirigiran a la cova perquè vull adonar-me, un Nadal més, que en la cova el lloc de Déu l'ocupa un nen.

30, divendres

“Independència ja!”

L.a ministra Álvarez, el dia de la reprovació al Parlament. A més de ser la responsable del desgavell dels trens de rodalies, s'ha burlat dels catalans

Demà m’uniré a la manifestació, rere la pancarta de Sobirania i Progrés, plataforma a la que unes setmanes enrere vaig donar el meu nom. Estic ja cansat d’haver d’aguantar el tracte que ens dóna Espanya i he perdut del tot l’esperança d’un possible encaix harmònic en l’Estat espanyol. Els espanyols no ens entenen, ni ens estimen, i no hi haurà cap govern, per “amic” que sembli ser, que ens deixi ser el que volem ser. Espanya es va construir com a nació sense la mirada oberta amb què altres països, com la Gran Bretanya, es van formar: conscients totes les “nacions” (Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda) que segellaven una “unió” i que, per tant, l’Estat que sorgia no era Anglaterra, sinó una cosa nova, la plural Gran Bretanya.

Arriba un moment que per poder créixer la separació és necessària. Ho comprovava quan a Can Fatjó dels Xiprers m’encarregava del jardí, cada any havia d’arrencar les canes (una mena de lliris) per separar els tubercles i replantar-los separadament. Llavors, de cada cabeça sortia una planta ufanosa, i arrenglerades totes el parterre, creaven un mur vegetal de gran frondositat i bellesa. Amb les nacions passarà el mateix. Un cop que Catalunya deixi d’estar sotmesa a l’Espanya “castellana”, uniforme i abassegadora, superarà les actuals estretors i es desenvoluparà com ho han fet Holanda o Dinamarca...

Demà aniré a la manifestació amb la força que em dóna no només l’emprenyament pel mal tracte que rebem, i pel continuat robatori dels nostres diners, sinó amb la força del convenciment que tinc que un poble arriba un moment que, sentint-se madur, ha d’anar pel seu compte. I com comencen a dir els polítics, ja no toca estar mirant Espanya, sinó cap Europa, el marc futur on els pobles superaran les imposicions dels antics Estats, que es neguen a dissoldre’s perquè pensen més en la seva supervivència que en la Unió Europea.

Demà cridaré ben fort, “Prou!”, i afegiré amb veu encara més alta, “Independència ja!”

Desembre

1, dissabte

M’escriu l’Ingrid

Moltes mitologies i religions per explicar l'existència del Mal en el món (i en el cor dels humans) han recorregut a la figura de personatges melèvols com ara el diable i els dimonis (Vidriera de la catedral medieval de Faifort)

Quina alegria! Després de força temps sense tenir notícies seves, m’ha escrit l’Ingrid Payan, i ens envia la seva carta sobre la violència. Fa unes reflexions profundes i mitjançant una imatge original, em sembla que apunta al fons de la qüestió, i converteix les nostres preguntes en interrogants encara més pertorbadors. Escriu que amb la violència passa com amb la pedra que, al desprendre’s del penyal, cau pel “seu propi pes".

La massa que segueix cegament la llei de la gravetat ¿seria, en últim terme –com sembla pensar l’Ingrid–, el poder? El poder és la clau que obre  –o que ens creiem que obre– la porta de tot el que necessitem i desitgem. Si interpreto bé l’Ingrid, voldria dir que la violència la portem dintre nostre, i que igual que la pedra està subjecte a l’atracció de la Terra, l’ésser humà ho està a l'atracció que exerceix el poder. L'instint que persegueix el poder ¿seria fruit de l'anhel “egoïsta” de supervivència, que domina tots els animals, inclosos els racionals?

Sant Pau parlava del Mal com d’una mena de substància que emmetzina l’aire que respirem. L’aire és una imatge amb la qual donava a entendre que el mal  ho infecta tot, fins al punt que ens sembla que podem “tocar-lo” amb les mans, de tant espès com és. Moltes mitologies el personifiquen en éssers dolents, als quals se’ls dóna, entre d’altres noms, el de diable. Jo m’acostaria més a la concepció agustiniana (expurgant-la de les connotacions religioses), i em cenyiria a l’àmbit psicològic. Diria que les arrels del mal (de la violència, que n’és la causant), formen part de la nostra constitució essencial.

Quedaria, amb tot, el problema últim: què fa que al nostre cor hi hagi l’arrel dolenta de la violència? ¿És un atribut inseparable de la nostra condició animal, sotmesa a la llei de la supervivència que es desboca quan predomina l’animalitat sobre la condició racional, constitutiva igualment del nostre ésser?

2, diumenge

Advent

Avui comença l'advent: quatre setmanes esperant el Nadal. Una espera que vivim cada any, i que simbolitza la llarga espera del món sencer.

Podria continuar la reflexió sobre el Mal usque ad infinitum: no crec que mai acabaríem de trobar el desllorigador. Jo, a la vista de la immensitat del mal que hi ha al món, sobretot de la capacitat nostre de fer-lo als altres, m’inclino a pensar que neix d’un desordre del nostre esperit. L’home és dèbil, d’això no en tinc cap dubte. I, d’altra banda, la vida ens empeny impetuosament cap endavant. Estem sotmesos, com tot ésser vivent, a les lleis de la supervivència i de la perpetuació de l’espècie. Instints impresos en el més profund del nostre ésser.

Per això el nen es desganyita quan té gana i força la mare que s’aboqui a ell. Tots lluitem per viure i per créixer. Naixem “objectivament” egoistes, individualistes i força violents. I ho seríem de grans si la societat no ens “domestiqués” i, sobretot, si el principi “espiritual” que habita en nosaltres no s’imposés als instints primaris.

Sant pau deia que sovint feia el mal que abominava i en canvi no acabava d’obrar com desitjava. Aquesta interna contradicció, amb tantes derrotes dels bons sentiments, és tan intensa i tan dramàtica, que va dur a pensadors tan aguts com Agustí d’Hipona a creure que naixem amb un desequilibri congènit, que la tradició catòlica ha batejat amb el nom de “pecat originari”.

Vaig escriure que ni que fos com qui acaricia un mite, valdria la pena que ara que entrem en l’advent féssim nostre l’espera del món sencer d’un demà millor. Si ho esperem, treballarem per acostar-nos-hi!

3, dilluns

Dignitat i voluntat

Capçalera de la manifestació, amb la pancarta que proclama que som una nació / JPS

Als diaris d’ahir la manifestació de dissabte ocupava molt espai. Tothom coincideix a afirmar que va ser un èxit. Hi vam assistir moltíssimes més persones de les que s’esperava. Jo m’havia dit que em conformava si s’aconseguia una xifra propera als cent mil manifestants. I vam ser molts més, i va passar que en mig de les diverses veus que l’explicaven, emergí amb rotunditat la veu del poble. Era una qüestió de dignitat ciutadana, de cridar prou, amb veu ben forta, i d’autoproclamar que som una nació.

I més enllà del que ara puguin dir els partits o qui sigui, jo sé molt bé perquè em vaig manifestar, i sé que ho vaig fer per afirmar la meva voluntat de lluitar per aconseguir la plena autodeterminació de Catalunya perquè, com a nació lliure i sobirana, pugui decidir no solament el seu futur, sinó el seu present. Pensava, certament, en l'immens desgavell dels trens de rodalies però també en els milers i milers d’immigrants que han arribat aquí, i que no podem atendre degudament perquè no disposem dels ressorts necessaris. I pensava en la cultura i en la llengua, que haurien de ser l’ànima del poble i just si podem assegurar-ne la supervivència.

Pensava també en nosaltres. En les persones a les que el desencant les fa abúliques... Naturalment, vaig tenir un pensament pel govern espanyol, del que no n’espero res, i pel de Catalunya, que amb l’excusa d’anar per feina actua, des del punt de vista català, amb una feblesa irritant, i que, amb el partit majoritari quedant-se a casa, va mostrar la seva enervant esquizofrènia.