forumgramaweb.com

PRINCIPAL ciutat pensament fets viscuts cultura solidaritat tertúlia jove activitats / agenda fotos qui som? @-mail arxiu		Els dies i els accents Jaume P. Sayrach 2007 Juny 27, dimecres Dietari: atent al pas dels dies Finalment la nostra web entra en funcionament. Em fa il·lusió! Somio que es convertirà en un lloc de trobada de moltes persones que desitgen, com nosaltres mateixos, comunicar-se i relacionar-se amb molta més gent: amb gent de Santa Coloma, amb gent de Barcelona, amb gent de Catalunya i amb gent de més enllà perquè, per al cor i el pensament (i per a Internet), no hi ha fronteres. Personalment, amb la publicació del dietari m'obligo a observar amb major atenció el pas dels dies. Voldria captar aspectes que solen escapar-se'ns, però que, observats amb la mirada interior, poden mostrar-nos deus secretes per les que també discorre la vida. No caldria que ho digués, però m'abelleix dir-ho: alhora que contemplaré el fluir del temps, tindré el pensament en els possibles lectors i lectores del dietari, que des d'ara, considero ja companys de camí. A tots vosaltres la meva salutació més cordial i el meu agraïment per la vostra complicitat. Tant de bo l'itinerari sigui llarg i agradable, humanament enriquidor! 28, dijous Record de Diego Espí. Funeral Vaig assistir ahir al funeral de Diego Espí, un “antic jove del Fondo” per al qual he professat sempre una amistat estranya. Molts cops he evocat la primera excursió que vam fer quan, més enllà de les escapades a Sant Jeroni de la Murtra, vam atrevir-nos amb la travessa del Montseny. Una nit el Diego va sortir de la tenda i va exclamar: “Bello panorama!”. Era una nit fosca, no es veia res. El Diego segurament començava a patir el desequilibri mental que després, i molts anys, l’ha tingut absent. La nit començava a fer-se-li transparent. He escrit que professava per ell una estimació rara. El veia com un ésser tocat per Déu, potser perquè se sol dir que els nens i els malalts mentals són els que tenen els ulls més nets. Per això fugia. La Tile (la seva germana Matilde) ho va expressar bellament abans de la missa: “Tus palabras eran una rebelión contra este mundo, que no podías aceptar”. I va afegir, dirigint-se al Diego: “Me decías tengo mucho miedo”, i el va descriure com jo el recordava: “Mirabas a la gente asustado”, perquè duia al cor un món senzill que no encaixava amb el nostre món. Jo veia el Diego com el Johannes de la meravellosa pel·lícula Ordet, de Carl Theodor Dreyer, qui, quan tota la família plora la Inger perquè ha mort, ell la pren de la mà i la retorna als seus. Si veiéssim la vida com la contemplen els “petits”, ¿no ens rebel·laríem també contra el nostre món? 29, divendres Correu de l’Eugeni Rebo un correu de l’Eugeni Madueño, amb aquestes ratlles: “Avui de matinada he tafanejat la pàgina web, queda de conya. Una plataforma de futur digna hereva de GRAMA”. ¿Us sorprendrà, si escric que m’ha fet feliç? Sé que l’elogi ve d’un amic però l’Eugeni, a més de conrear l’amistat és un professional exigent. Feia temps que ens animava a l’aventura periodística a Internet. La veritat és que jo sempre ho retardava perquè m’agrada molt l’escriptura amb el suport del paper. A part de l’habitud de tants anys de llegir llibres, sembla que si pots tocar l’escrit, si pots tenir-lo a les mans, la lectura és més plaent. I, sobretot, se’t presenta més consistent que no pas una pàgina web, sempre molt més efímera. Però ara, igual que els antics forumgramers, n’estic entusiasmat. A la pantalla les pàgines guanyen color i lluminositat i –el que és més positiu- assoleixen una més gran immediatesa: avui rebo un article i avui mateix el puc penjar i demà ja el veu tothom. Bé, acolliu aquesta petita expansió com una disgressió gairebé professional. La meva intenció en acostar-me al Dietari era agrair el gest de l’Eugeni i expresar el meu disgust perquè un procedir tan “normal”, en realitat sigui un fet que es dóna ben poc sovien. Me n’he exclamat mil vegades: envies unes fotos, regales uns llibres, escrius uns articles i gairebé sempre és com si tiressis una pedra a un pou, que mai et retornés el senyal de quan peta contra l'aigua. Contestar un correu, agrair un obsequi, interesar-se per allò que escriu un amic... són gestos insignificants: però que denoten delicadesa d’esperit, sensibiliat i empatia. Eugeni Madueño prenent un descans al bosc de Grebulossa / JPS 30, dissabte Dificultats a la pàgina web Tot just anunciar que la nostra pàgina ja agafava la velocitat de creuer,l’Edgard i jo, quan vam voler donar una ullada als darrers retocs, ens vam adonar que en més d’una secció el disseny s’havia desbaratat. No vam poder-nos estar de dir que era una merda. Això de la informàtica és més laboriós que no sembla. I com que ens hi llancem sense estudis previs, ens embarranquem en més d’un escull. Sé, però, que l’ordinador ja no l'abandonaré. Fins i tot em vaig comprar un portàtil, perquè vull tenir-lo allà on vagi. Aquest mateix estiu, que penso anar unes setmanes fora, ¿com podria mantenir la web si no tenia la facilitat de connectar-m’hi allí on em trobi? He dit als col·laboradors de forumgramaweb que no deixin d’enviar-nos els seus escrits, perquè mantindrem oberta la nostra pàgina. Les notícies que enviaran seran una comunicació en calent -en temps real-, de la seva experiència estival, i els visitants de la web podran acompanyar-los, en certa manera, allà on vagin. No entenc que amb aquestes prestacions hi hagi qui digui que Internet et tanca i t’allunya de la gent. Pot succeir, si un se’n fa addicte de manera compulsiva, igual que podria passar amb el ferrocarril si s’hi pugés pel simple plaer de viatjar, sense anar enlloc. Vull afegir, però, que la utilitat de la informàtica no ha fet que arraconi la ploma estilogràfica, com tampoc el llapis, ni el bolígraf. És més: dies enrere em vaig comprar una gruixuda llibreta 4NOTEBOOK per escriure-hi a mà els records que tinc de Can Fatjó dels Xiprers. Sé que al final tindré una feinada per passar-ho a l’ordinador. Fer-ho amb tinta i a mà em retorna als anys de la meva infantesa i pubertat. Juliol 1, diumenge El Full de les parròquies em critica Llegeixo al full de les parròquies colomenques un text suscitat pel capítol que dedico a l’Església, en el meu llibre Escrit a Santa Coloma. Els autors del butlletí de les parròquies el qualifiquen de "la parte más desafortunada del libro". Escriuen: “¿Cómo puede ignorarse lo que la iglesia colomense está haciendo hoy? ¿No es una ofensa [l'oblitdel que m'acusen] para los cientos de cristianos y cristianas que hoy están comprometidos en multitud de realidades y proyectos maravillosos?” Em sap greu que s'ho hagin pres així. La meva intenció no era ofendre ningú, i no crec que d’una lectura desacomplexada algú pugui sentir-se molest. Tinc la impressió que la frase “diria que l’Església ha perdut mordent social” (pàg.168; noti’s que empro el verb en condicional), els ha sonat malament, i a partir d'aquí han imaginat coses que no dic, i no han vist que en dic moltes que afirmen que em deixo al tinter. ¿No han llegit que a la pàgina 168 escric que “l’Església mai no s’ha desdit de les obres catòliques”, a les quals “aquí mateix, sobretot a través de Càritas i del treball de les parròquies, dedica molt de temps, energia i diners", atenent "les persones més pobres”? ¿O que afirmo que les parròquies practiquen “l’exercici d’acolliment, un exercici proverbial en l’Església”, i que concloc que les parròquies “s’han guanyat el crèdit de la població? (pàgina 168). Dic, també, que “les parròquies a Santa Coloma desenrotllen un seguit de conferències sobre teologia dictades per bons especialistes” (pàg. 170), i esmento que Integrament, juntament amb l’Ajuntament, “fa una acció per la convivència molt interessant” (pàg. 172). Al llibre, però, no volia oferir un “retrat” de l’Església sinó que com a creient que sóc, faig unes preguntes sobre la seva presència, avui, en una societat laica i aconfessional. Són preguntes i suggerències “fetes amb carinyo” (pàg. 6), per un cristià que cerca i que, per res del món, voldria la diatriba, sinó un diàleg enriquidor. 2, dilluns La felicitat, tema de Cartes per Pensar M’ha tocat proposar el tema que tractarem en les Cartes per Pensar d’aquest mes de juliol. Sens dubte parlar de felicitat és complicat;i tinc curiositat per veure què diran els altres corresponsals, sobretot les més joves, l’Odei i l’Ingrid. Justament avui sortia al diari l’anunci d’un llibre titulat “El llibre dels plaers immensos” ,i la nota bibliogràfica explicava que les aventures que s’hi narren “conviden a la recerca d’un lloc en el món a través de l’erotisme, del rastreig de la pròpia vocació, de l’amistat i el viatge”. ¿S'insinua que la felicitat consisteix en sentir satisfets els desitjos més importants, aquells que una persona persegueix més compulsivament? Una resposta segurament molt comuna seria que la felicitat és passar-s’ho bé. És a dir: fruir de bona salut, tenir diners i amics, triomfar en el treball, la família i el sexe, divertir-se, provar bons menjars... i veure món. ¿I les qüestions de l’esperit? Hi ha qui diu que construir la vida sobre el plaer i oblidar la cultura, l’amor als altres o la resposta a les grans preguntes (el sentit de la vida, l’existència de Déu i la mort), és com edificar una casa sobre sorra: vénen les pluges i l’edifici es desploma. Els qui fan la darrera reflexió afegeixen que tant si s’hi pensa com si no, un dia o altre les pluges arriben, els mals i les desgràcies vénen soles i al final, per més que intentem evitar-ho, sorgeix la mort dels qui estimem, i la nostra. El gran poeta Horaci ens parlaria de la fugida del soroll mundà per trobar els plaers profunds de l’esperit, aquells que ens fan fruir dels goigs immortals. L’Àngels Barceló, en canvi, cada matí ens colpeix des de la cadena SER amb l’epicúrea tornada de “A vivir, que son dos dies”. Es tracta d’això? 3, dimarts “Els mestres de la sospita” En la resposta que vaig donar als autors de la crítica del penúltim capítol d’Escrit a Santa Coloma, no vaig citar el llibre que acabava de llegir, i que recomano a tothom que estigui interessat a conèixer el nostre món. Hi esqueia com l'oli en un llum. Es titula Els mestres de la sospita i l’ha escrit Francesc Torralba, doctor en Filosofia i Teologia, professor de la Universitat de Barcelona i escriptor de gran èxit. El volum és petit, està molt ben escrit i és fàcil de seguir, tot i explicar el pensament dels genials pensadors Marx, Nietzsche i Freud, que ”inauguren la contemporeneïtat”. D’ells escriu que “no tan sols perforen les certeses de l’edat mitjana, sinó que posen en dubte les poques certeses de la modernitat”. Molts de nosaltres potser encara tenim com a dogmes els conceptes tradicionals. La nostra concepció de l’home es basa en la filosofia grega i en la concepció judeocristiana de la vida, que converteixen l’home en el protagonista de la història. Darwin va donar una bona sotregada a aquest antropocentrisme. Amb la teoria de l’evolució posava en crisi que l’home hagués estat creat per Déu com un ésser singular, i l’arrenglerava en la fila dels altres animals. Freud posa en qüestió la nostra llibertat, Marx postula que la religió és una projecció de les aspiracions de l’home, frustrades per l’esclavitud, la malaltia i la mort. I Nietzshe afirma que Déu ha mort perquè no el necessitem, i ens destorba perquè, el que importa, és recompondre l’home en el superhome. És lògic que aquests pensadors causin un terrabastall que fa patir.”El mestre de la sospita commou l’esperit, causa angoixa”, diu Torralba. Però afegeix que “en qüestionar el que mai no s’ha qüestionat, l’esperit s’enfila a cotes que mai no havia conegut i, des d’allà, adquireix més perspectiva, es fa més savi, més tolerant, més capaç de comprendre”. I afegeix –jo vaig pensar en la reacció a la que m'he referit a l'inici - que la “pressa a refutar és mala consellera perquè l’art de pensar és una activitat lenta, pausada”. FOTO: Karl Marx, fragment del monument que es troba a Barlín 4, dimecres Qualitat de vida A Santa Coloma sortir al carrer és una festa. Dono una ullada a la poca estona que aquesta tarda he estat als carrers del Centre. Venia de Barcelona de dinar a casa d’un meu germà i de visitar unes llibreries. Pensava que a la Catalònia trobaria el Jordi Valls, però avui devia tenir horari de matí. Reconec que caminar per Barcelona és un goig. !¡Com m’agrada, baixar pel passeig de Gràcia!, segurament el carrer més bonic de Barcelona. Però en tot el recorregut no he trobat cap conegut. Hi ha dies que em creuo amb algú, però sempre són persones comptades. En canvi, a Santa Coloma, de casa a la botiga dels Trias i d’allí a la plaça de la Vila –un recorregut que just si fa mig quilòmetre- he saludat el Fermín Chueco, després m’he aturat una estona a la Rambla a conversar amb les germanes Maldonado, a la Rambla, he vist el Rafel i abans m’he entretingut amb l’àvia dels Varela que s’estava asseguda als bancs del carrer de Sant Carles, amb les seves veteranes amigues. Camí de casa, he coincidit a la plaça amb el Manel Valls i l’Elena, he saludat la Núria Parlon, i al carrer Anselm Clavé he tingut l’ocasió de felicitar el Miquel Àngel Para, recent nomenat director de l'IES Ramon Berenguer. En acostar-me a la cantonada del Xòcala m’he topat amb la Maria José i la seva amiga Rosa. Jo continuo enyorant la vida en un poble petit. Enyoro els cels de quan arribava a Caldetes ja de nit, o l’olor de terra mullada, de quan plovia. I les passejades a la vora del mar, a l’hivern, quan no hi havia ningú a la platja. Penso, però, que sovint elogiem la “qualitat de vida” dels pobles per la seva proximitat amb la natura sense adonar-nos que la relació humana és també qualitat de vida, potser de més quirats. I en això, Santa Coloma, que és prou gran com per oferir-nos els avantatges d'una ciutat, és encara prou poble: com per facilitar el contacte amb la gent. Un dels trets més estimables de la qualitat de vida. 5, dijous La salvació dels pobles de l'Amazònia Ahir els amics que ens vam trobar al carrer, vam allargar la conversa al portal de can Valls. Vaig dir-los que prendré part en un treball de recollida de testimonis orals dels pagesos que encara hi ha a la Cerdanya, projecte fet des del museu comarcal, amb la finalitat d’evitar que es perdi la memòria d’un estil de vida, en procés de desaparició. D’aquí vam passar a parlar d’un reportatge que acaba d’emetre la televisió, on es donava a conèixer la lluita que du a terme una associació europea, per preservar la vida d’unes tribus que viuen al cor de la selva amazònica. Aquesta és una qüestió que em preocupa però de la que no sé quina és la sortida. Crec que és molt greu que desapareguin aquestes cultures però, com mantenir-les? ¿Deixant les comunitats indígenes en un aïllament protegit, per evitar que amb el contacte amb nosaltres desapareguin? Tinc clar que l’acostament a comunitats que viuen en un estadi equivalent a la nostra edat de pedra requeriria un tacte exquisit. Compenetrats com estan amb el medi natural, una irrupció brusca els destruiria perquè ni físicament han creat els anticossos per sortir immunes d’aquest contacte, ni culturalment estan preparats per no sucumbir als aspectes menys humans de la nostra "civilització". En principi, cap cultura no s’hauria de perdre, i entenc per cultura no només els coneixements creats per la imaginació, sinó la manera de viure que ha adoptat qualsevol col·lectivitat. La pregunta és: la preservació de cultures que es troben en uns estadis anteriors als grans descobriments de la ciència i de la tècnica, ha de mantenir-los aïllats de progressos com el de la medicina, que podria alliberar-los de l’alta mortalitat infanti que pateixen? Sé que qui dóna un pas, difícilment s’atura... Per això és tan important aconseguir que el seu “progrés” incorpori els elements més característics, i els més valuosos, de la seva saviesa atàvica! 6, divendres Degradació del territori Escric unes ratlles apressades perquè acabo d'arribar de Calafell i d'aquí a poca estona tinc un berenar-sopar -de final de curs- amb el grup d'amics i amigues amb els qui ja fa anys que em reuneixo, i surto cada mes d'excursió. Demà, si faig alguna ratlla també serà a corracuita perquè passaré el dia a Puigcerdà, on assistiré a la presentació del programa d'un treball de camp, al que m'he apuntat. Consisteix en entrevistar els pagesos i pageses de la Cerdanya que encara en fan, perquè avui aquella vall tan bonica s'ha convertit en una barriada residencial de Barcelona. Avui, tot anant en tren cap a Calafell, he constatat un cop més l'enorme transformació que està experimentant el nostre país. Per millorar? Econòmicament crec que el "progrés" és indubtable. Però amb quina degradació tan horrorosa del paisatge! Els escassos camps que encara sobreviuen en mig d'un seguit ininterrumput d'urbanitzacions,seran devorats per la febre especuladora. 7, dissabte Treball de camp a la Cerdanya Em sembla que m'he congraciat amb la Cerdanya; és tan bonica, la vall, és tan serena i tan lluminosa, tan verda i tan harmònica que per més cases que hi han entaforat, la seva majestuosa bellesa s'imposa. Haig de confessar, també, que m'ha semblat que les construccions d'ara tenen més en compte els pobles i el paisatge... Però és un fet que la pagesia desapareixerà ben aviat. Com apuntava ahir, de comarca pagesa està passant acceleradament a ser comarca residencial, sobretot d'estiuejants barcelonins. Hem estat tot el matí progamant l'activitat. Pas important i decisiu és que el grup de treball -persones voluntàries- passem a dependre, en la tasca de recerca, de l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya i de l'Institut d'Estudis Cerdà. Seran també ells els qui seleccionaran els pagesos que entrevistarem, i els qui ens hi posaran en contacte. L'inici del treball, però, s'ajorna unes setmanes perquè l'etapa prèvia és laboriosa i lenta. No dubto que el contacte amb els vells pagesos alhora que ens permetrà recollir un testimoni preciós d'un estil de vida en vies d'extinció, farà que m'endinsi en el coneixement d'un tros sensacional del meu país. FOTO: pagès als camps d'Urús (Cerdanya)

		8, diumenge Gomorra La lectura "Gomorra", llibre de Roberto Saviano, m'ha escruixit. A ell també el trasbalsa tot el que viu, i el que ha viscut a la comarca napolitana, focus de la pitjor màfia d'Itàlia, que es coneix amb el nom de la camorra. Saviano explica que la teranyina que l'organització criminal ha teixit estén els seus tentacles per tot el món, infiltrada en el negoci brut, que tant pot servir-se de la droga, de la prostitució, de la cadena alimentària, de la venda d'armes com de la moda. Segons denuncia el periodista, Nàpols i els pobles de l'envolten estan totalment inficionats per la camorra, fins al punt que els nois i noies que han nacut en aquest món, al marge de la màfia no tenen futur. Roberto Saviano ho denuncia en el llibre, que és una horrorosa radiografia del poder omnipotent de les bandes mafioses. La publicació del llibre li ha canviat la vida perquè la màfia ha posat preu al seu cap. No he pogut deixar de preguntar-me si rere l'especulació que hi ha també a casa nostra -sigui en l'alta moda, en la prostitució i especialment en el negoci del totxo-, no hi ha la camorra. Roberto Saviano ha canviat el nom de la camorra pel de Gomorra, la ciutat que amb Sodoma la Bíblia eleva a paradigma del mal. Llegim al Gènesi que Déu digué a Abraham: "El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort! És greu, el seu pecat!" Tant de bo que el clam i la denúncia aquí també es facin sentir, i aconseguim desvelar el rostre mefític de la camorra!
		9, dilluns El paisatge de l'ànima Em vaig ficar al llit molt tard però llavors em van venir les ganes d'escriure i m'hi vaig estar fins a altes hores de la matinada. No sé pas a quina hora vaig apagar el llum perquè, en aquestes ocasions -que són freqüents- giro el rellotge per no saber-ho. Dies enrere havia anat a Calafell a dinar amb unes cosines llunyanes, mare i filla, per recollir un llibret manuscrit de 1780, amb l'arbre genealògic dels meus avantpassats per línia materna, i per si la més gran, que farà 92 anys, reconeixia uns personatges que surten en fotos antigues de l'àlbum familiar. Em vaig animar, anit, escrivint sobre Can Fatjó dels Xiprers, divagant i evocant els anys que vaig ser-hi i intentant descobrir, a través de les fitxes de l'arbre genealògic, com seria la vida a la casa pairal de la meva mare. La Guerra Civil ho va cremar tot i va obrir una rasa, per a mi gairebé infranquejable, que separa l'avui de l'ahir. Però em queda el paisatge. I si és veritat el que diuen (que el nostre paradís particular és la infància), el territori del meu paradís és el paisatge de Can Fatjó dels Xiprers. Un paradís perdut pels avatars de la vida i pel pas dels anys. Però que retrobo en en les modulacions del meu paisatge interior. Foto: Can Fatjó dels Xiprers
		10, dimarts Núvols i vent L'estiu aquest any comença una mica boig: tant parlar de l'escalfament del Planeta i ara resulta que els meteoròlegs cada dos per tres ens adverteixen que les nits farà fresqueta. Fa uns anys, ja vam tenir un juliol que va destarotar les vacances dels banyistes. Sembla que hi tornem, ahir va fer un dia rúfol, amb molt de vent, i avui continuen les ratxes ventoses i el cel no acaba de fer net. És bo que la natura s'introdueixi en les nostres converses. Vivim entre parets i damunt d'un sòl cobert artificialment d'asfalt, quan el nostre hàbitat primigeni és la natura: l'aire, el sol, la terra... Que la natura agafi protagonisme fa que la mirem i que ens adonem que vivim immersos en ella.
		11, dimecres Nomenament del comissionat de les Santes Colomes Em sap greu que l'alcalde hagi creat la figura del comissionat per les Santes Colomes i que en Carles Viñas hagi acceptat el nomenament. Amb un comissionat com a càrrec de confiança, el projecte d'agermanament de les Santes Colomes es polititza. De fet, l'Ajuntament ja disposava d'un departament per a feines similars, i no calia ni augmentar el personal, ni les despeses, per fer, només, una tasca tan senzillla com és engrescar els altres ajuntaments a treballar-hi. L'important és dur el projecte a la població civil, perquè l'associació Xarxa Columba, de la qual només existeix el nom, comenci a caminar. Amb un inici tan polèmic, però, és difícil que el projecti es pugui dur a terme. Qui voldrà participar-hi, si depèn d'un càrrec tan "anormal" que s'ha hagut d'imposar a dit? FOTO: Santa Coloma d'Erdo (Pallars Jussà), la població que vam intentar adquirir, actualment en estat absolutament ruïnó
		12, dijous Creença, increença Anit vaig assistir a un sopar-col·loqui a la casa que l’Odei i el Jordi comparteixen amb altres amics seus. El pis es troba al "turístic" barri del Raval barceloní, i és prou gran com per fer-hi trobades com la d’ahir, que va aplegar un grup de nois i noies interessats pel tema de la creença i la increença. Jo els havia suggerit l’enfocament: és possible la creença, després de Marx, de Nietzche i de Freud? Perquè d’una cosa n’estic segur: les nostres idees en bona mesura són fruit de les ideologies dels grans pensadors, i sovint, sense adonar-nos-en, jutgem moguts per uns principis assimilats inconscientment, que impregnen l’àmbit en què vivim. Avui creure no és moda, sobretot entre la gent jove. Floten en el món de les idees principis com que la fe i la raó són incompatibles. En la meva intervenció no vaig pretendre en cap moment convèncer ningú, ni refutar ningú: sinó, subratllar la conveniència de pensar per nosaltres mateixos (tant si creiem com si no), per desembarassar-nos de prejudicis i poder-nos enfrontar a les grans preguntes amb llibertat d’esperit. Al cap i a la fi, no hi ha raons apodíctiques pel sí ni pel no. Igual que les coses que ens afecten més profundament, és en el ”silenci interior” que trobem la resposta. Nois i noies al Raval, Barcelona / JPS
		13, divendres Escrit del Manel Galgo No us perdeu l’escrit del Manel Galgo sobre el paper de l’oposició. Igual que ell, sostinc que l’oposició és necessària, perquè cal que dins del mateix Ajuntament hi hagi un control sobre el govern municipal. S’ha de tenir present que amb el poder passa el mateix que amb els diners, quant més se’n té, més se’n vol. Aquest control, aquí és encara més necessari que en països de més llarga tradició democràtica perquè, quan va caure la dictadura, davant d’una societat civil molt feble i no habituada a la democràcia, es van sobredimensionar els partits, donant-los un protagonisme que avui resulta abassegsador. Si a sobre s’afegeix que hi pot haver un partit –com passa a Santa Coloma- que governa amb una majoria més que absoluta, la necessitat de l’oposició esdevé absolutíssima. El corol·lari que tot això treu el Manel és de calaix: que els partits de l’oposició han de comptar amb els mitjans que necessitin, per dur a terme la funció de control que els és pròpia. I això –afegeixo- no pot dependre de la “bona voluntat” dels qui governen sinó que els ha de venir del desenvolupament del reglament municipal o, el que és el mateix, per imperatiu democràtic.
		14, dissabte "Avril", la decoberta de la vida Aquest matí he anat a l’Alexandra a veure la pel·lícula Avril. Hi he anat no sense una certa por que fos el tipus de pel·lícula que aprofita que fustiga l’obscurantisme de la religió per trufar el film d’escenes de sexe, per assegurar-se l'èxit de taquilla.I no, no hi ha sexe, ni es recrea en la crítica, sinó que el film esdevé un cant a la bondat, a la bellesa, a l’alegria innocent d’una vida que no coneix el “pecat”, en contrast amb el model de vida que simbolitzaria el convent. He sortit del cine amb un deix d’enyorança per l’estil de vida feliç i innocent que la novícia comparteix amb el seu germà bessó (que acaba de descobrir), i dos nois més. És difícil de trobar una vida tan neta i sense prejudicis en una societat com la nostra, tan plena de normes, de preceptes i d’un fals respecte humà. Durant la projecció del film assisteixes a la iniciació que fa la novícia a la llibertat i a l’amistat. O, simplement: a l’alegria de viure. Aquesta enyorança em pujava a la consciència, assaborint encara les imatges dels quatre joves, púdicament nusos, davant del mar immens i intensíssimament blau. Un sentiment que se’m barreja amb el de rebuig a tot allò que ens empesquem i que fa difícil l’alegria. Per què no treballar per recuperar la l'alegre innocència de quan érem nens? FOTO: L'Avril i el seu germà bessó
		15, diumenge Reforma de la llei electoral Llegeixo a la revista El Temps de juliol un interessant article de Josep Maria Colomer sobre la reforma de la llei electoral. Colomer. (que és el president de la Comissió d’Experts per a la Llei Electoral de Catalunya, creada pel govern de la Generalitat) comenta l’informe que han donat a conèixer, titulat “Participació, representació, transparència". En subratllo els punts que crec més interessants. Un és que es publiqui quins són els procediments pels quals se seleccionen els candidats (assemblees, congressos, eleccions primàries). Un altre, que els diputats s’elegeixin en els àmbits territorials de l’administració de la Generalitat. Aquí, jo afegiria que en les eleccions municipals els regidors (si no tots, almenys un) s’elegeixin per barris (o per districtes). I el que és molt important: establir el sistema de llistes obertes perquè es puguin triar els noms individualment, obertura que jo, en les eleccions municipals, faria extensiva a totes les llistes, perquè poguéssim escollir les persones que més ens fessin el pes, fossin de la llista que fossin. Remarco dos punts més de l’informe: el primer, que es prohibeixin les inauguracions, les presentacions, les exposicions i primeres pedres des de la convocatòria de les eleccions. I el segon, que es sancionin el partits que incorrin en despeses excessives, o que acceptin donacions il·legals. Acabo amb un punt absolutament obligat: que hi hagi un control de la imparcialitat i el pluralisme en la informació dels mitjans públics, exigència que no limitaria al temps electoral, sinó que faria sempre vigent. Arribarà a bon port la reforma de la Llei electoral? Costarà perquè, encara que sembli mentida, els polítics no cedeixen voluntàriament ni una espurna de poder; sempre se’ls ha d’arrencar.
		16, dilluns El marc també hi contribueix M’arriben els escrits de l’Agustina i de l'Ingrid sobre la felicitat, que penjaré a la web així que tingui una estoneta. L’escrit de l’Eugeni ha estat el més matiner i el meu l'escriuré aquesta tarda. Els escrits que hem rebut tant es refereixen a coses petites com a coses grans, com a font de felicitat: en realitat, és que res no es petit, quan arriba al cor. La brisa que sents a la platja o el somriure d’un nen, la contemplació d’un cos bonic o la lassitud que tens quan t’abandones al mar fent el mort, són sensacions que omplen els sentits, i que pugen a l’ànima i et fan sentir bé. Ho pensava ahir, passejant per la Vila Olímpica amb uns amics. El passeig, els jardins i la platja eren plens de gent. I em deien els amics que sempre hi ha molta gent. Em venia la imatge d’anys enrere, quan jo era vicari de Poblenou i m'acostava a aquest paratge. Les velles fàbriques, els carrers tenebrosos, les pudors... creaven un món inhòspit, que encongia l’esperit. Avui, en canvi, el cor se t’eixampla gràcies a un paisatge urbà que et convida a quedar-te i a contemplar el mar i el cel. Un cop més, constato que una cosa tan material com és l’urbanisme, quan es fa pensant en la gent, ajuda a les persones a ser felices. FOTO: Platja de la Vila Olímpica. Amb poca cosa som feliços, si el cor està content / JPS
		17, dimarts El preu que s’ha de pagar Ahir feia l’elogi de l’urbanisme quan el nervi que l’inspira és el benestar dels ciutadans. Es compleix el principi filosòfic que identifica la bellesa amb la veritat i la bondat (bonum, verum et bellum convertuntur). Quan una cosa és bonica molt possiblement serà verdadera i bona: la Vila Olímpica –les instal·lacions d’esbarjo- són boniques i les trobem bones, perquè fan que ens hi sentim bé. Si us fixeu en la foto que encapçala els articles sobre la felicitat (vegeu l’apartat Cartes per Pensar, de la secció Pensament), descobrireu el munt de cases amenaçadores que apareixen al fons de la plàcida escena de primer terme, on es veuen unes persones que caminen felices pel passeig que voreja la platja. És una urbanització monstruosa, excessiva, massa densa i inhumana, programada de cara al guany econòmic. ¿És el preu que ens toca pagar, molta merda a canvi d’un bombó? En una societat el nervi de la qual és el lucre, és així. El resultat fa també verdadera una altra dita, que ens recordava l’enyorat filòsof barceloní José M. Valverde: “No hi ha estètica sense ètica”. FOTO: Vila olímpica: el barri dels gratacels
		18, dimecres El 18 de juliol Avui fa anys de l’esclat de la Guerra Civil. Recordo que em trobava de vacances amb els meus avis i germans en la torre que teníem a Sant Feliu de Llobregat. Just quan ens van parlar de la revolta militar estàvem jugant a guerra amb els soldats de plom, abissinis contra italians. A dinar no vam esperar el pare, que treballava a Barcelona, i hi havia quedat aïllat perquè els trens, aquell dia, no funcionaven. L’alçament havia de durar dos o tres dies però s’allargà tres anys. Van ser anys de fred, de gana, de por. I de no entendre gairebé re. Penso, però, que els anys de guerra em van fer gran abans d’hora. No és normal que un nen conegui fins a quins abismes de maldat pot caure l’home. O que en mig del garbuix que ocasiona una revolució, algú et sorprengui amb un gest compassiu. Sortosament, aquella experiència no em va amargar, diria que em va preparar per entendre de quin fang estem pastats, i a prendre consciència de la fragilitat de la vida. No endebades, en pocs dies vam passar de tenir-ho tot a perdre-ho tot.
		19, dijous Comiat de Joan Copons Ahir vam dinar a l’Isalba una colla de persones amb un denominador comú: l’amistat amb en Joan Copons, que es jubila després de gairebé vint-i-cinc anys de treballar a l’Ajuntament. En tocar-me parlar, ho vaig subratllar: si alguna cosa respirava la trobada, era el bon rotllo i l’empatia. Tothom va estar d’acord en què el Copons és un artista. És un home original, és una persona que et pot sortir amb qualsevol estirabot; però sempre et deixa amb una sensació positiva perquè per damunt de tot és un amic i un home cordial. També vaig voler remarcar que dels anys de treball el millor que ens n'emportem són les estones bones que hem passat amb els companys, i les amistats que hem fet. Són, també, els millors records. Va dir el Joan que ara no sap què sentirà, vivint sense haver de treballar i rebent cada mes una paga. Jo crec que quan un arriba a la jubilació té prou ben merescut el salari. Al cap i a la fi, les baules que ha ajudat a muntar i que fan que la maquinària continuï rutllant, romanen. Si a més la gent et recorda amb carinyo, és que has creat un ambient bo. I això, en una societat molt deshumanitzada, no té preu. FOTO: Joan Copons, en el dinar de comiat
		20, divendres Només això FOTO:Pla Estratègic Santa Coloma 2000. Hi va haver un temps en què l'Ajuntament va creure en el debat Aviat m’agafaré uns dies de descans i d’allunyament de la ciutat. Tot i que continuaré amb la meva cita diària, espero que els temes seran més fresquívols, a no ser que em doni per parlar de Shakespeare, que aquest estiu penso rellegir detingudament. Avui penjo a la web un comentari que em suscita el correu d’una amiga colomenca, socialment molt activa. Em parla del meu llibre Escrit a Santa Coloma. “Quería darte las gracias por las perspectivas que abres”, diu en començar. I més endavant, “Quería preguntarte si lo han leído nuestras autoridades; me gustaría hacérselo llegar”. Li contesto que no cal perquè el vaig enviar a tots els regidors, també als capellans i a bastantes persones. No sé si l’han llegit, però de comentaris, només la crítica que em dedica el Full de les Parròquies, i les quatre persones que m’han fet saber que han rebut el llibre. És allò del tèrbol silenci de què m’he queixat tants cops! La qüestió és que no demano unanimitats ni elogis, sinó diàleg i reflexió. Que entre tots creem una xarxa de pensament i l’hàbit de parlar, de confrontar idees, de exercir la crítica: per l’enriquiment de la població. Només això.
		21, dissabte Moments màgics FOTO: Laura Casas Bianchi, redactora de Fòrum-Grama /JPS S’ha dit moltes vegades que la vida és més sorprenent que la literatura. Si visquéssim més atents a cada moment que passa, no en tindríem cap dubte. De vegades, per sort, sobtadament un succés es destaca, agafa relleu i es transfigura, i és com si et trobessis en un moment màgic. Mireu què m’ha passat. M’estava en la terrassa del bar amb l’Encarna i la Roser. Demano una cervesa. La noia que servia em diu que no m’entén. Se m’acut preguntar-li d’on és –per les seves faccions podria ser perfectament catalana- i en respondre’m que és de Bolonya , em llenço a parlar-li en italià, oblidant l’apostolat lingüístic. Li parlo de Loiano, un poble proper a Bolonya, on fa anys que hi vaig residir un temps, i d’on són els avis de la Laura Casas Bianchi (l’entrenyable amiga de Roma que escrivia a Fòrum-Grama). Per uns moments, tinc la sensació de tenir davant la Laura romana. Una de les amigues em pregunta si la Laura no era un personatge de ficció. No l’escolto, sóc feliç sentint la noia del bar, i evocant el poblet dels Apenins. “Loiano?”, fa ella. Somriu, i afegeix: “Il mio nonno é di Loiano”. Me la miro sorprès. Llavors li pregunto com es diu, ella, i la resposta em deixa estupefacte: “Mi chiamo Laura”. Dic a les amigues que la literatura m’agrada tant perquè, de vegades, els personatges de ficció són tant o més reals que els de carn i ossos.
		22, diumenge Platges de Badalona Santa Coloma té la sort de trobar-se a quatre passes de la muntanya i a vuit –és un dir!- de la platja. Geogràficament és una ciutat ben situada. No ens cal anar gaire lluny per esbargir-nos. Jo mateix durant el curs més d’un dia em faig un entrepà i en lloc de quedar-me a casa, me’n vaig a Sant Jeroni de la Murtra a dinar sota un pi, respirant aires sans i disfrutant de la calma del bosc, i del paisatge. A l'estiu, els colomencs i colomenques mentre esperem les vacances, tenim a mà la possibilitat d’anar a la platja de Badalona i fer un bany. Sempre he pensat que les ciutats que són lluny del mar, els estius l’han d’enyorar molt. És una diversió tan barata i tan multitudinària..!. Segur que a l’hora d’anar-hi no tenim gens en compte els límits municipals. La geografia real no està compartimentada, els ocells sobrevolen els municipis sense pensar en les fronteres. És bo que els ciutadans també ens apropiem del territori, simplement per l’ús que en fem. Sens dubte, per les qüestions burocràtiques convé que hi hagi divisions i papers però, després, el sentiment que preval és que tot el món és nostre. A l’estiu, quan viatgem, exercim aquesta facultat assimiladora i fem arrels sentimentals en els llocs que ens agraden, o decidim que una ciutat -on ens hem sentit a gust- és una mica nostra. Això, per descomptat, val sobretot per les platges i muntanyes que són a tocar!
		23, dilluns Desconnectat La tècnica i especialment la informàtica té que, alhora que t’obre camins que mai no hauries sospitat, quan falla, et deixa penjat. És el que m’ha succeït: m’he desplaçat a només trenta quilòmetres de Santa Coloma i no he pogut enviar el text del dietari corresponent al diumenge, i no sé si avui ho aconseguiré. Són les petites complicacions de les modernitats de què ens servim, que espero que amb el temps se simplifiquin. Ara mateix em miro la taula i veig el garbuix de cables i d’endolls que hi tinc desplegats: el cable d’encesa de l’ordinador, el del llapis, el del ratolí... I al prestatge, els alimentadors de la càmera fotogràfica i del telèfon mòbil. ¡Com hi destaca, al seu costat, l’orgullosa autosuficiència de l’estilogàfica i la llibreta, que sempre duc amb mi! Però si tot va bé, si al poble trobo una botiga connectada, d’aquí a una estona aquest text del dietari serà a moltes cases, algunes a llarga distància d'on ara em trobo. Quina meravella!
		24, dimarts Mor mossèn Galbany FOTO: Josep M. Galbany, any 2002: presentació del llibre En el Fondo Mossèn Josep M. Galbany ha mort. El coneixia des que érem al seminari Major. Recordo que de seguida vam simpatitzar: teníem unes famílies semblants, similar amor a Catalunya, la passió per la natura, l’afició per la literatura... Teníem moltes coses en comú però, alhora, una orientació força oposada. Ho explico en l’escrit que penjo a Ciutat. Però les discrepàncies no van ser cap obstacle perquè ens apreciéssim de debò. Per això, quan vaig publicar el llibre En el Fondo, vaig voler que fos ell qui el presentés. Home bo i estimat, vagi per a ell un molt cordial “a reveure, si Déu vol”!
		25, dimecres Sant Jaume FOTO: Peregrins al seu pas per Navarrete (La Rioja) / JPS Em van posar Jaume perquè em tocava: al meu germà gran li van adjudicar el nom de l’avi patern, al segon, el del pare i al tercer –que sóc jo- el d'un oncle de la meva mare, que li havia fet de pare i, per tant, figurava que era el nostre avi matern. Li dèiem tio Santiago. El meu pare, però, va completar el nom ajuntant-li el de Patriç (Patrici), no perquè sentís devoció per l’evangelitzador d’Irlanda, sinó perquè un dels temes dels drames que escrivia era la Pàtria. Sant Jaume el Major ha quedat molt desvirtuat perquè els espanyols, en la lluita de segles que van mantenir contra els moros –considerada com una croada i una reconquesta- se’n van apropiar i el van convertir en el Sant-Iago (Santiago) “matamoros”. Jo conservava, fins que me la van robar, la medalla del meu bateig. Era d’or i s’hi representava sant Jaume muntant un cavall blanc, que trepitjava un soldat infidel, acabat d'abatre per l’espasa de l'Apòstol. Una imatge realment gens atractiva. En canvi, sempre he sentit fascinació pel Camí de Santiago, pel fàcil paral·lelisme que té amb la vida, vista com un camí llarg i incert.
		26, dijous El cor de la ciutat La plaça de la Vila, ahir –com cada dia de l’estiu- al caure la tarda era plena de gent. És un lloc molt agradable. Hi ha moltes taules i cadires dels bars de la part alta i del que es troba tot pujant. Entre les terrasses i el carrer de Sant Carles hi ha un espai dur, on els nens i nenes juguen. Quan la reforma de l’antiga plaça es va posar en obra molta gent va criticar el nou projecte. Els sabia greu perdre una plaça menys urbana, més popular, de quan Santa Coloma tot just començava a fer-se gran. L’arquitecte Coque Bianco defensà el projecte perquè pensava que la plaça havia de ser el cor d’una ciutat de més de 100.000 habitants. Un lloc obert i espaiós, trepitjat per moltes persones, que havia de donar cabuda al tot Santa Coloma. Avui ningú no se’n queixa. L’edifici municipal solemnitza l’espai. Hi ha verd, molts llocs per seure i unes terrasses amb nombroses taules i cadires. De dia, els colomencs acudeixen a l’Ajuntament per resoldre mil assumptes. A les hores d’esbarjo s’apleguen a la plaça per passar l’estona, per xerrar o per prendre un refresc. La nostra plaça de la Vila compleix amb perfecció la funció primordial de les places majors, que és fer ciutat.
		27, divendres Després del funeral FOTO: Parròquia de Vilassar de Mar, funeral per mossèn Galbany / JPS Em mirava els assistents al funeral de mossèn Galbany, persones grans, amb la serietat reflectida al rostre; parroquians que apreciaven el capellà i que, a la gravetat de la cerimònia, hi ajuntaven un sentiment de pèrdua. També molts capellans, bastants del seu curs; cada vegada que un company mor la mort se sent més propera. Una noieta plorava compungida. ¿Hauria pujat a l’esplai, assistit als cursos de catequesi i ara faria de monitora dels nens de la parròquia? Quants records del capellà -que omple la seva jove vida-; quina sobtada sensació de desempar! Però el dol passarà i l’emoció es difuminarà. Em quedo pensatiu: amb l’afebliment del record, els morts desapareixen del tot? ¿No en queda res? Sé que les persones molt estimades viuen una presència diferent, més íntima, en el cor dels que les han estimat. Són dues generacions comptades. Però tothom, d'alguna manera o altra permaneix: som com la pluja que cessa quan amaina, però viu en les plantes que ha regat. Encara que ningú no hi pensi.
		28, dissabte Ciutat festiva FOTO: Cartell de la Festa Major d'enguany /JPS Sempre he pensat que és bo que els colomencs comencem el curs amb la Festa Major. Iniciar un curs a molta gent els fa mandra i fins i tot cada cop són més nombroses les persones que emmalalteixen pel pas de la vagància estiuenca a la represa de la feina. Per això m’agrada que ja ara, quan molts són de vacances i molts d’altres estem a punt de començar-les, se’ns anunciï la Festa Major. Sé que serà com un parèntesi, uns dies de sortir compulsivament al carrer, propicis per al goig de retrobar els amics i amigues, xerrar i veure junts algun espectacle. Però tant de bo que el parèntesi fes arrels en el nostre ànim i ens convencéssim que el fonamental de la vida no és la feina, sinó passar-ho bé. Proposo que ens mirem la Festa Major (i les festes més petites dels caps de setmana i dels ponts), com el desideratum de la bona vida perquè, si al món hi ha res rendible de debò, és ser feliços.
		29, diumenge Fer anys He tingut a les mans una tarja “divertida” i suggerent: a l’anvers, les fotografies antigues de tres nens i una nena. Quatre amics, que justament aquesta setmana han celebrat els seus 60 anys. Al revers, un escrit d’un d’ells en què consigna entre sorprès i preocupat que ltenia la sensació que era ahir que celebraven els 50 anys i que -el que és “pitjor”- no hauran passat “quatre dies” i ja festejaran els 70. La vida passa molt de pressa. Jo em miro aquests sexagenaris, com si diguéssim des de més amunt, perquè ja estic al cim de la vida, i se'm representen com venint des que eren molt jovenets. Una evocació plena d’imatges que ahir, a casa de l’Albert, se'm va ampliar cap enrere per la màgia dels films familiars, de quan l'Albert era nen. A la trobada hi eren la besàvia!, les ties, els fills, els néts, el besnét... La família i els amics al complet!, una realitat -la de la família- que els anys no afebleixen sinó que fan més valuosa. L'explicació és que la família és l’àmbit on les persones creixen. I on són recordades.
		30, dilluns Vacances “exlusives”· FOTO: Concurs d'elegància a Ciutat del Cap (Àfrica) M’ha agafat planificant les vacances (uns dies de descans, de lectura, de passejar i entrar en contacte amb la gent i la natura). Els 30 minuts a TV3 anaven de vacances i, per si fos poca cosa, el títol era “Vacances exclusives a la Ciutat del Cap”. M’ha picat la curiositat i l’he seguit. En acabat, la pregunta perfidiosa: ¿Pot ser que aquesta mena de paradisos “exclusius” donin la felicitat? Sens dubte, per les imatges que he vist el paisatge és formidable, d’un cel bellíssim, d'un mar d’aigües transparents, d'una vegetació luxuriant. Segons el periodista la Ciutat del Cap s’ha posat de moda i atrau la gent guapa, jove i rica. Un món selecte, tant o més elegant que el de la Costa Blava europea, amb l'avantatge de ser exclusiu. He pensat en el que vam escriure sobre la felicitat en aquesta mateixa web. Passar-ho bé, divertir-se intensament, girar-se d’esquena als problemes de la gent (una gent pobríssima, -a l’Àfrica!-, a tocar d'aquest paradís)... segur que crea una bona vida. Però ¿una vida “feliç”? Em deia una amiga que es pateix tant, que la gent el que busca és escapar de les hores dolentes i oblidar-les amb les hores bones. ¿Serà el que jo escrivia, de la felicitat “a trossos”?
		31, dimarts Mor Ingmar Bergman· FOTO: La mort i el cavaller, jugant-se la vida en una partida d'escacs Potser és l'ocasió per veure alguna pel·lícula del genial director de cine que acaba de morir. Res més adient, per homenatjar-lo, per recordar-lo, potser per descobrir-lo, que veure algun film seu. Jo aconsellaria El setè segell, una pel·lícula impressionant, d’una bellesa sublim i, alhora, angoixant. Un cavaller medieval ve d’una croada. Desfet físicament i espiritualment derrotat pel que ha hagut de patir a Terra Santa, en una guerra cruel i sense sentit. La croada com la imatge de la vida. El setè segell és un film metafísic, una mirada sobre l'existència humana, contemplada des de la mort. Existeix, Déu? Què hi ha rere la mort? L’escena del cavaller Antonius Block jugant-se la vida amb la mort, en una partida d’escacs, és extraordinària. A hores d’ara, Ingmar Bergman ja deu saber la resposta de què és, el més enllà. Però se n’ha anat deixant-nos uns interrogants embolcallats d'una impenetrable penombra.
		Agost 1, dimecres Llegir FOTO: Lectora, vora el mar, a la Vila Olímpica / JPS Insisteixo en el tema de la lectura. Però avui ho faig manllevant unes idees que he trobat en un article de La Vanguardia, d’Oriol Pi de Cabanyes. Diu el periodista: “No hay mejor momento para leer, y para leer largo, que el de las vacaciones estivales”. Unes ratlles més endavant es refereix a obres com Guerra y paz, de Tolstoy, o Incerta glòria, de Joan Sales, o les novel·les de Mahfuz: llibres que per la seva extensió, durant el curs no tenim prou temps per llegir-los. I dóna una raó molt convincent, per fer-ho: “La lectura nos enriquece, nos hace mejores, más anchos por dentro, más libres”. Dit això, afirma categòricament: “No somos únicamente lo que comemos: también somos lo que hemos leído”. Recorrent al testimoni de Descartes dóna un argument curiós i engrescador: “La lectura de todo buen libro es como una conversación con los hombres que los han escrito”. ¿No ens agradaria xerrar una llarga estona amb Cervantes, o amb García Márquez, o amb Baltasar Porcel? Els seus llibres ho fan possible.
		2, dijous Companys en el dolor· FOTO: Diada del CEP 2007 a Cantonigròs. El Pep i la Rosa sempre han trobat en el CEP la seva gran família Ara ha estat la Rosa Camps, la que ens ha deixat. Una mort sobtada per inesperada, i dolorosa, per la proximitat que tenim amb ella i amb el Pep. També perquè ocorre a deshora, quan la Rosa era encara jove, i la parella tenia tot un món de projectes per compartir. Amb tot, sabem que el Pep, la seva família i els amics més íntims sabran superar el dolor que representa una separació tan fulminant. La Rosa des d’un aparent segon pla feia costat al Pep qui, des de fa molts anys, ha estat empenyent una colla d’activitats que tenen un denominador comú, que ha fet que sentíssim més nostre: l’amor a la natura, l’amor a les persones, el somni d’un món millor. El Pep i la Rosa des del CEP s’han convertit –en graus diversos però tots molt sentits-, en uns familiars més de tots nosaltres. En aquests moments el pensament que aflora amb més força és que continuarem junts. Sé que l’amistat no omple el buit de la persona estimada, però el fa més soportable. També sé que quan una persona ens deixa físicament, el seu record es fa més viu.
		3, divendres Com el xiprer FOTO: Xiprer de l'ermita de la Miranda / JPS Ahir, quan acompanyava l’Elena a l’aparcament del tanatori, no sé qui que acabava d’arribar va dir:Quin dia tan trist! Indubtablement, la mort de la Rosa ens ha afectat a tots. Però també l’enteresa del Pep. Per això, veient l’esvelt xiprer que s’alça a l’entrada, em va sortir de contestar: sí, però escolteu què ens diu l'arbre: Mireu enlaire. La mort és dolorosa. I ho és si la contemplem com el final total. Jo crec que els qui ens vam aplegar al tanatori sentíem que l’última paraula no la té la mort. Tot ahir vaig sentir que l’amistat és més forta que la mort. La derrota seria la soledat. Sentir-se sol, saber-se desemparat. Mentre vivim, la vida és una font incessant d’amor. L’amor –com la memòria- tenen una permanència tenaç, que ens acompanya, almenys, mentre sobrevivim als nostres morts. Fins i tot l’absència dels sers estimats fan més viu i més constant el seu record. Tanta resistència a desaparèixer, no pot fer-nos creure que la vida és més forta que la mort?
		4, dissabte Torno al tema de la mort FOTO: Arrels d'un faig, ben arrapades a la terra: imatge d'arralament a la vida (font Grevulosa) / JPS Em va dir un amic: Vosaltres –els creients- teniu sort perquè en creure en el més enllà, la mort no us aclapara. Aquesta idea me l’han dit moltes persones, moltes vegades. I suposo que deu ser veritat, encara que jo dic –i ho vull creure- que amb una vida passablement bona jo ja em donaria per satisfet, d’haver viscut, encara que no hi hagués un després. De fet, penso que el que és meravellós és viure. I que haver viscut amb plenitud qualsevol minut, ja paga la pena d’haver existit. És més: com el poeta Joan Maragall, és perquè estimo tant la vida, perquè la veig tan meravellosa, perquè l’alegria és un do tan gran i l’amor un misteri tan inefable, que desitjo amb tota l’ànima que la vida no acabi, després de la mort. No és la vida eterna que em fa passable la vida mortal, sinó la vida mortal –tan preuada!-que em fa creïble la vida eterna. És més, me la fa desitjar i diria que em du a exigir-la.
		5, diumenge Des de Calaceit Sóc a Calaceit. Santa Coloma em queda lluny, no tant per la distància–que Déu n’hi do- sinó pel canvi radical dels paisatges exterior i interior. Calaceit es troba en terres del que anomenen Maestrazgo cultural (en l’esforç que fan les autoritats turolenses per estendre l’afamada denominació a un territori força més ample). Ahir, quan ja tardejava, vaig pujar al turó de Sant Antoni, on hi ha el “despoblat” ibèric més impressionant que conec. M’hi vaig estar fins que el sol es va pondre del tot. Quin espectacle més corprenedor!, la lentitud i majestuositat amb què baixava, mentre el silenci s’estenia pel vastíssim paisatge, que anava perdent formes i colors. Contemples la Terra, segueixes el Sol, i per uns moments és com si t’aboquessis a l’Univers. I penses en la gent que va habitar en el poblat iber i imagines que veien el mateix que ara veus, i que se sentirien tan impactats com tu, per l’espectacle que es repeteix cada dia. De baix el poble m’arriben les veus dels nens que comencen a celebrar la festa major... Quin goig, adonar-te que vius immers en un món que et depassa i, alhora, saber que n’ets una part petitíssima, però viva! FOTO: despoblat iber de Calaceit, muntanya de Sant Antoni
		6, dilluns Col·lapse total FOTO: Miliciana dirigint-se al front. Un temps en què el poble es mobilitzava Els diaris de diumenge qualificaven d’històric el col·lapse que dissabte hi va haver a les carreteres catalanes. Jo vaig haver-me’l d’empassar. Per circumstàncies imprevistes, vaig haver de quedar-me fins dissabte. No era qüestió de retardar més la sortida i posant-me a la carretera a les 7 del matí, vaig suposar que m’escaparia dels embussos, que solen crear-se al peatge de Martorell. Tot havia començat bé fins que vaig arribar a l’AP-7. Només diré que de casa a Tarragona vaig estar tres hores! I no vaig tenir la fortuna, dins de la desgràcia, que Acesa alcés les barreres. A cada peatge la retenció era més intensa i a cada peatge vaig haver de pagar. He llegit al diari algunes cartes de lectors que es pregunten què hauria de passar perquè els catalans diguem prou i ens tirem al carrer. La meva impressió és que ens han fet mesells i amb uns governants i polítics d'encefalograma pla, Catalunya viu postrada en un col·lapse general.
		7, dimarts En català FOTO: Ajuntament de Calaceit. Les quatre barres de la bandera d'Aragó recorden els llargs anys de la confederació catalano-aragonesa Una de les satisfaccions que em dóna Calaceit és que aquí tothom parla en català. Vas a la carnisseria i les dues dones que despatxen t’atenen en català. Escoltes pel carrer els homes i les dones grans, o els matrimonis joves, i t’adones que parlen en català. I, el més sorprenent, els nois i noies s’expressen en català i els nens juguen en català. La cosa seria normal, si no fos que a Catalunya aquesta normalitat ha deixat de ser-ho. És una satisfacció que visc amb un ai al cor. Durarà gaire temps? Perquè, de fet, l’abassegadora castellanització plana damunt de Calaceit. Els rètols, els anuncis, els programes de les festes que dimanen de l’ajuntament són fets en castellà. A Aragó la llengua catalana no té encara el reconeixement estatutari. Només si Barcelona continua sent, decididament i desacomplexada la capital catalanament forta, només si la cultura catalana es manté en un nivell prestigiós; i, per descomptat!, si nosaltres, els ciutadans del carrer no ens passem sense més al castellà quan parlem amb un castellanoparlant, només així, la nostra llengua es mantindrà viva.
		8, dimecres La vida com un camí FOTO: Calaceit: camí cap a ponent Sempre me l’he imaginat, la vida, com un camí. Un camí que a primer cop d’ull sabem d’on ve però que de seguida es torna una aventura incerta perquè no sabem quines jugades ens faran coses com la salut, o la sort. Amb tot, aparentment ens movem dins d’una normalitat. Un estudia, té un treball, crea una família, fa anys... fins que li arriba la mort. Però, més enllà de la cursa terrestre, queden les grans preguntes: d’on venim, en realitat? I què és, en essència, la nostra vida? ¿Som actors que sortim a l’escena del gran teatre del món -com li agrada dir al gran Shakespeare- fem un paper i en acabat desapareixem? I en l’argument, hi tenim alguna autoria o l’ha escrit tot sencer el destí, i nosaltres som només unes titelles? Quan camino, sobretot quan no conec el camí, aquestes preguntes se’m fan presents i les visc com si caminar, viure i sentir-me immers en el paisatge fossin una mateixa cosa. Llavors m’entra la sensació que formo part d’un món més gran, del qual la natura n’és la imatge propera. I no em costa abandonar-me a la seva armonia.
		9, dijous L’armonia de l’univers Posta de sol, vista des del despoblat iber de Sant Antoni (Calaceit) / JPS Deia, ahir, que no em costa abandonar-me a l’armonia de la natura, vista com la tènue imatge de l’ordre suprem de l’univers. Però això és perquè ja tinc una resposta sobre el sentit de l’existència, sinó, segur que els dubtes m’angoixarien perquè podria contraposar-l’hi la visió dels desastres que es produeixen a la Terra i, sobretot, la del mal obrat per l’home. Aquí em ve la terrible pregunta que s’ha fet la humanitat de com és possible creure en Déu, despr