A la secció Ciutat 

trobareu una 'divertida' explicació de perquè

Santa Coloma no té encara

escut oficial.

Xocant mostra

de política

 de vol gallinaci

Llegiu la crida que ens fa Fermín Chueco perquè donem suport als nens sahrauís

i

a les famílies que els acullen

(secció CIUTAT)

Primer dia de Festa Major, arribada del correfoc a la plaça de la Vila / JPS

Davantal

Santa Coloma celebra             la Festa Major

La Festa Major és la celebració festiva més popular dels colomencs. Si habitualment som donats a sortir al carrer, aquests dies la ciutat es converteix en una veritable plaça, on tothom surt un moment o altre. La gent va als diferents llocs on es fan les actuacions. I, sobretot, sortim al carrer a veure la gent, a trobar-nos amb els amics, a saludar coneguts, companys i veïns, després del parèntesi de les vacances. Que tinguem tots unes bones festes! per, tot seguit, reprendre les activitats normals.

Sumari

Ciutat i Política

*Oficialització del escuts. Santa Coloma encara no ho ha fet

*Unos segundos de meditación, FermínChueco Artero

Can Zam: el parc que no haurà pogut ser?, Jaume P. Sayrach

*Desigualdades en salud, entrevista a J. Benach y C. Muntaner, Salvador López Arnal

L'agermanament de les Santes Colomes catalanes, Jaume P. Sayrach

Pensament

Neobarbàrie, Agustina Rico

Entrevista a Antoni Mussons, sobre la física moderna i la nova visió de l'Univers, Salva López Arnal

"Futbol és futbol", que diu Cruiff?, Eugeni Madueño

Conferència sobre la Girona levítica, Antoni Puigverd

L'experiència de les parròquies colomenques, anys 60-70, Jaume P. Sayrach

Fets viscuts

*Vallbona de les Monges, reportatge gràfic, Jaume P. Sayrach

Estampes del Priorat

Descoberta de la vall de Cabó, Jaume P. Sayrach

Arnau Mir de Tost: una visita al poble perdut, Jaume P. Sayrach, reportatge fotogràfic

Tiurana sorgeix de l'aigua, reportatge fotogràfic

Cultura

Llibres

Suite francesa, Irène Némirovsky, Jaume P. Sayrach

Memòries d'un cirurgià, Doctor Moisès Broggi, Agustina Rico

El meu ofici, Josep Maria Espinàs, Agustina Rico

Los girasoles ciegos, Alberto Méndez, Agustina Rico

Camins d'esperança, el Bisbe Joan Carrera comenta el llibre de Jaume P. Sayrach

Jonathan Littel, 'Les Benignes', Jaume P. Sayrach

Llibres d'Edicions Fòrum-Grama

Activitats/Agenda

Canvi Climàtic: reportatge gràfic de la sessió

Canvi climàtic: Diagnosi, Ferran López i Francesc Sala

Presentació del llibre 'L'esperança d'una Església pobra i evangèlica' a la Biblioteca Central , reportatge gràfic

Col·loqui al FOC NOU sobre el llibre 'L'esperança d'una Església pobra i evangèlica', Salvador Bacardit

Santa Coloma es despersonalitza 

Jaume, en iniciar aquesta impressió que t'envio me n'adono que en l'espai de l'"assumpte" d'aquest missatge se m'ha escapat Fiesta Mayor en comptes de Festa Major. Doncs l'inconscient ha parlat: ha sortit el castellà i el que hauria de ser (millor) en comptes el que és. Al gra: t'envio una sensació tremendament subjectiva però com tot el que passa per la pell i per la intuïció, em temo que molt real. En el breu temps d'un parell d'hores de Festa Major he constatat el que tu i d'altres que us moveu entre les entitats de Santa Coloma, l'Ajuntament i els que pinten alguna cosa a la ciutat heu dit moltes vegades: Santa Coloma s'està desertitzant i s'està despersonalitzant. Feia anys que no anava a la trobada d'entitats amb l'Ajuntament que es fa després del pregó i el que he vist m'ha deixat molt perplexa: no hi coneixia pràcticament ningú. Gairebé tot era en castellà i sonava una imprecisa música de fons mig aflamencada. En comptes d'una activitat institucional d'una població catalana en un dia important, el que es preparava al de Can Roig i Torras podia ser una trobada de cases regionals o quelcom de semblant. Potser sóc injusta però se'm feia tard i no he tingut paciència de quedar-m'hi però els llargs preparatius m'han servit per observar. En sortir, m'he trobat uns quants veterans de la societat civil colomenca, molt pocs, que encara assisteixen volenterosament a aquests actes. No semblaven gaire animats i algun d'aquests em va dir que hi anava per obligació o perquè no sigui dit que no hi participen.

Perplexitat, paraula de moda, és el que he sentit. En aquest estat de perplexos diuen els sociòlegs que està la societat catalana. Així m'he quedat aquest vespre. I no és pel recanvi generacional, no, que de joves no n'hi havia. Sé que molta gent activa a Santa Coloma passa d'actes com aquest però aquesta no és tota l'explicació.

Santa Coloma no ha estat mai una ciutat fàcil, tot Ajuntament ha tingut detractors però aquest ambient tan monocolor i absent de veus crítiques que es percep en l'ambient és ofegador. 

Com diria el poeta: Cap a on vas Santa Coloma, has desaprès d'entendre als teus fills? No m'estranya gens que alguns li diguin Adéu, com en l'Oda a Espanya. / Agustina Rico

Agustina, tal com afirmes, comparteixo la teva crítica, que s'hauria de rebre amb agraïment perquè és una queixa-denúncia que neix de l'amor que sents per la ciutat. Tu vius a Barcelona, però dediques tot el treball professional a Santa Coloma i tothom sap que sempre podem comptar amb tu. El que lamento és que els responsables de la política ciutadana i en especial de la política cultural no et cridin més per demanar el teu consell; però les coses són així i la ciutat perd el consell de persones que podrien ser-nos molt útils! / JPS

Jordi Biosca (amb anorac blau, al mig de la foto,agenollat) amb la colla d'amics a casa de la Maura i l'Eduard

He perdut un amic 

Hola Jaume i demés gent de Grama. Suposo que ja et recordaràs que el meu fort no és l' escriure ni el pensar. Per tant pren-te aquestes paraules com a sortides del sentiment, i prou. En primer lloc felicitar-vos per la revista. M' hi he trobat molt bé llegint-la. Especialment vull remarcar l' article de l' Agustina Rico sobre la Neobarbàrie. Ha plasmat fidelment el meu pensament sobre aquesta qüestió i m' he sentit, com a mínim acompanyat en el meu disgust. Amb referència a la mort del Cisco, és cert que quan es mor una persona tan propera penses en que també t' ha de tocar a tu un dia o altre, però en el meu cas he sentit per primera vegada la sensació que a partir d' avui em faltarà quelcom important que ja no tindré mai més. És cert que em queden encara dos amics que estimo molt, però la relació amb el Cisco s' havia mantingut sense interrupcions des que teníem deu anys. No ens havíem enfadat mai i al llarg d'aquests quasi seixanta anys havíem parlat de tot, i fa uns anys  en les trobades de cafè que fèiem molts dissabtes al matí. Recordo especialment el dia que em va dir que tenia un càncer i que veia difícil sortir-se’n. Vàrem parlar força estona de la mort: no l' hi feia por, i, amb llàgrimes als ulls, em va dir que només l' hi sabia molt de greu no veure créixer el seus néts (en tenia sis i un en camí). Penso que el Cisco era un home bo. Era sobretot honrat, una virtut avui difícil de trobar. Em sento feliç d' haver merescut durant tant de temps la seva estimació i penso que una raó important per desitjar que després de la mort puguem obrir els ulls una altra vegada en una altra vida, és poder continuar les xerrades de cafè, per sempre. Gràcies i a reveure. / Jordi Biosca

Jordi, el teu testimoni és molt bonic, un bell cant a l'amistat! T'agraeixo que ens l'hagis enviat i fet públic perquè estic segur que molts altres amics s'hi identificaran. I el Cisco, si el llegeix -com espero-se sentirà feliç. Una abraçada. / JPS

La Mayte ens envia l'escrit que copiem aquí, perquè ens unim a la proposta d'apagar els llums:

Oscuridad mundial

En Septiembre 17, 2008 desde las 21:50 a las 22:00 horas. Se propone apagar todas las luces y si es posible todos los aparatos eléctricos, para que nuestro planeta pueda “respirar”. Si la respuesta es masiva, la energía que se ahorra puede ser brutal. Solo 10 minutos y vea qué pasa. Si estamos 10 minutos en la oscuridad, prendamos una vela y simplemente la miramos y  nosotros estaremos respirando y nuestro planeta. Recuerde que la unión hace la fuerza y el Internet puede tener mucho poder y puede ser aun algo más grande. Pase la noticia, si usted  tiene amigos que viven en otros países envíeselo a ellos.

No tardis Jack

Va ser molt interessant el que vas dir en l'enterrament del Cisco Olivella. L'amistat que perdura... Va ser positiu el record de l'Accion, un moment que hi és però que cada vegada queda més esvaït. I la banalitat del moment present. Els de l'edat del Cisco, que ratllen els 70, estan afectats per la seva mort. Pels qui no som pas gaire més joves que ell és una advertència... i comencem a entendre -des que la mort es fa present en els propers-- allò de les veus dels germans del ‘No tardis Jack’. Era un vers que em feia rumiar quan ho cantàvem de canalla (el recordo a l'enterrament de Mn. Pou), ara el començo a tenir coll avall. La resta bé? Santa Coloma en marxa?  Una abraçada / Antoni Ribas   

Me’n vaig adonar, Antoni, que els companys del Cisco estaven afectats per la seva mort: és un company i amic que se’n va, i un avís de la proximitat de la ‘dama’. I no em va estranyar que el Cisco, a punt d’enfrontar-s’hi, repassés el camí que ha fet per comprovar-ne la validesa. Enmig de les fluctaucions del món, tots ho fem més d’un cop. / JPS 

Menorca, un paradís encara 

Jaume, veig pel dietari que ja has tornat a casa després de l'estada -segur que molt reparadora- a Vallbona. Jo acabo de tornar de Menorca, un paradís encara. No t'he enviat cap postal perquè em vaig descuidar l'adreça i allà no teníem ordinador, ni ganes perquè les innombrables caletes, els extensos camps, els poblats prehistòrics, els cavalls, alguns barrancs i coves i les llargues passejades ens acaparaven l'atenció. També he seguit pels correus del Fòrum les aventures dels observadors de llops a la sierra zamorana i he retrobat la Mayte, de qui ja trobava a faltar els seus alegres correus. T'adjunto un treball molt interessant del Salva López. És una entrevista a dos experts sobre salut i desigualtats socials. Ens l'envia per si ens interessa. Feliç retorn a la normalitat per a tothom. / Agustina

Sí, que duri! No puc entendre, Agustina, que una cosa tan elemantal com mantenir la bellesa del paisatge aquí resulti gairebé impossible.Quina enveja l’harmonia dels països del nord, on els pobles, com escriu la Mayte, semblen de dibuixos animats, de tan bonics! / JPS

Des de Florida

 Des Hola Jaume, escric des de Florida, USA. He vist a la web que t’agrada que la gent expliqui on és... De moment he vist poca cosa, però tot molt gran, cuidat, i amb calor tropical; i amb una tempesta que jo no he viscut però que encara queda en forma d’aigua acumulada pel terra.   Ara estic a Deltona Beach, visitant aquesta ciutat. Espero que tot vagi bé. Fins aviat. / Miriam

Saber dels amics i amigues és un goig que, venint de lluny, encara eixampla més el cor. / JPS

La Sireneta, Kobenhavn, Dinamarca

Salutació des de Dinamarca

Kobenhavn es una fiesta! Nos encontramos conciertos, danzas, vida en cada esquina. Nos ha sorprendido gratamente con sus canales, cientos (miles) de bicicletas y familias con tres (curioso!, casi todas con tres) niños rubísimos. Un viaje con Murphy –el de la Ley de este nombre- por los incidentes. Ahí va la ‘Sirenita’ que, como el ‘Torico’ (de Teruel), hace honor a su consubstancial diminutivo. Finalmente visitaremos sólo Dinamarca. Ciao! / Mayte 

Sí, Mayte, la postal ha arribat bé, i amb tanta aigua espero que ens refresqui en aquests dies finals d’agost, que estan resultant molt calurosos. Ens veurem per la Festa Major? / JPS 

L'Alfons, la Isabel, la Paqui, la senyora Olivia, en Sergi, la Marina i el Biel, a la taverna de Guadramil

Amb Olivia, a Guadramil

De la Sierra de la Culebra vam passar a Bragança (Portugal), ara amb la Paqui i l'Alfons, amb els que ens vàrem trobar a Zamora. En Sergi i la Marina ens feien d'amfitrions per uns paratges que ens recordaven les Hurdes que va filmar Buñuel. La "frontera" entre Portugal i Espanya és ara només una petjada mental. Un record del contraban de cafè i d'amagatalls dels republicans. A Guadramil vam conèixer la senyora Olivia, que com vosaltres mateixos veureu en la foto, demostra una extraordinària bellesa interior i exterior. És viuda. Ens va convidar a cafè a casa seva, on viu, sola, només els estius. La resta de l'any s'està a Bragança, amb una filla. Olivia està molt orgullosa de la seva nombrosa prole, a la que va poder pagar els estudis. "Ara us ensenyaré el lloc d'on van sortir els diners per pagar-los les carreres", ens va dir, i ens va portar a la meravellosa taverna de la foto. L'epicentre d'un poble fantasma sostingut per una desena de ancians i ancianes com l'Olivia, que la frontera va fer bullir d'activitat anys enrere. Olivia conserva intacta la taverna, amb les ampolles encara plenes, la balança i les botes de vi i orujo, apilades en una rebotiga que és una cova de pedra. Amb l'Olivia, el seu cafè amorosit. / Eugeni

Bonica història, Eugeni! Els nostres pobles estan plens de dedicacions exemplars, com la de la senyora Olivia, que està orgullosa dels seus fills. Jo, a Torrent (un poblet que a l'hivern només hi queden unes 10 persones), vaig parlar amb un pagès ancià, que em va dir amb enorme satisfacció que el seu fill és metge. La notícia contrastava amb la imatge del poble! i em va fer pensar en els sacrificis dels pares per obtenir aquest fruit  / JPS

L’impuls de viure tira endavant

Bon dia, Jaume. Espero que t'arribi aquest missatge i que puguis penjar cada dia el teu dietari sense gaires entrebancs. Sobre el dietari, penso exactament el mateix que diu la Isabel al seu missatge; a més, alguns dies fas peces especialment boniques com a escriptura en si. El que m'ha sorprès és que no hagis fet cap referència a la guerra que aquests dies ha tornar a esclatar en un extrem d'Europa. Novament a una zona molt castigada i entre uns pobles que han sofert terriblement com els de l'òrbita de la ex Unió Soviètica o el que antigament se'n deia Rússia. Són d'aquells pobles en què la literatura és un gran testimoni del seu desgraciat destí: des de Tolstoi fins a darrerament Vassili Grossman i el recentment desaparagut Soljenitzin, Irène Nemirowsky i d'altres. T'escric des de Barcelona on acabo d'arribar des del "pueblo" i gairebé fent la maleta per tornar a marxar, aquest cop cap a un contrapunt mediterrani, Menorca, on fa gairebé trenta anys que hi vaig estar i que recordo com un autèntic paradís. He llegit que, malgrat la pressió turística, està encara força verge. Espero amb impaciència comprovar-ho.

Com tothom, estic sota l'impacte del terrible accident d'ahir a Barajas. Són coses que et recorden amb un sotrac la fragilitat de la vida. Ens podia haver passat a nosaltres, però l'impuls de viure tira endavant i demà mateix agafem un avió i tot continua. Records i petons per a tots els amics i amigues i gràcies per fer-nos de vincle en aquestes dates de joiosa dispersió.Una abraçada. / Agustina 

Agustina, tens tota la raó, el que passa a Geòrgia és tan escruixidor, que hauríem de pensar més. Són uns fets bàrbars, i passen a quatre passes de casa. Però hi estem ja tan acostumats, que les tragèdies dels altres amb prou feines ens mobilitzen... És el que dius tu: “l’impuls de la vida” ens aboca a les nostres coses. En part és una sort; però caldria que allò que afecta als altres –sobretot quan els va la vida– les sentíssim també com a nostres. El problema és que no sabem com incidir-hi. / JPS

Participants en una "espera" per veure els llops / Isabel

Amb els llops 

Vam ser uns dies a la Sierra de la Culebra (Zamora). Fent "esperes". És a dir, passant hores mirant per binocles i telescopis una clariana llunyana en la que teníem el convenciment que apareixerien llops. I efectivament, així va ser. Una camada de llops. El mascle i la femella alfa, els seus fills i la resta de subalterns. Els nostres amfitrions van ser el Sergi Garcia i la Marina Miró -i el seu fill Biel-. En Sergi és biòleg i filòleg. Ho sap tot de la fauna i l’explica amb paraules meravelloses. Fa més de 15 anys que va a la Sierra de la Culebra a observar "bitxos". Fa tres anys va trobar una casa semienrunes a San Pedro de las Herrerías i l’ha reformat, respectant l'arquitectura popular original. Semblàvem Hansel i Gretel al bosc. La Marina és pintora. Dibuixa els animals amb una precisió científica. I els coneix tan bé com el seu marit. Per nosaltres va ser una experiència insospitada. Vam veure llops, i també guineus, i cérvols, i cabirols... La Marina ens va ensenyar a distingir els excrements dels llops dels de les guineus, i les petjades dels cabirols de les dels porcs senglars. També vam aprendre a agafar papallones, i a identificar-les amb el manual que el Sergi portava. La Natura se'ns va mostrar rica i plena des de la vessant animal, tàvecs inclosos (en tornar, la nostra pell era una reproducció en miniatura dels volcans de la Garrotxa). / Eugeni 

Eugeni, en terres de Zamora hi he estat bastantes vegades i sempre m’han agradat molt. He disfrutat recorrent els petits pobles i enraonant amb la gent. Recordo la conversa amb un rector que estava enfadat amb les cigonyes perquè li destrossaven la teulada de l’església amb els excrements. L’alcalde li va pagar la reparació, era socialista i arran d’això, el rector es congracià amb ell. / JPS 

Reemprendre la rutina 

Hola, Jaume, no sé el que saps del nostre estiu. Ja veig al Fòrum-Grama que t'han arribat alguns retalls. Ara l'Eugeni ja treballa i les vacances s'han acabat. A mi m'agrada molt tenir uns dies per viure a casa tranquil·lament. Se'm fa estrany no haver compartit cap dia d'estiu amb tu, aquest any. L'Eugeni ja em va dir que tenies molts projectes diferents que t'omplien els dies. Nosaltres hem estat uns dies a un poblet de Zamora, San Pedro de las Herrerías, molt bonic, i desprès hem viatjat per un trosset, la part del nord, de Portugal, "Tras os montes". Ara toca reemprendre la rutina que ens organitza la vida i ens l'omple de les coses petites, aquelles que tu reivindiques com a importants i que jo també crec que són les que trobem a faltar quan fa dies que uns dies de vacances han trastocat horaris i costums. No hem deixat de llegir el Fòrum sempre que hem tingut internet a mà. M'agrada molt el to de dietari-testimoni-filosòfic dels teus escrits. Sempre penso que si un dia no et tenim a prop només ens caldrà rellegir aquests petits retalls de vida quotidiana (passats pel sedàs de l'experiència i de "molt" coneixement), per recuperar-te. Desitjo que trobis tot el que esperes en aquests dies de vacances. La bona companyia i un meravellós paisatge els tens assegurats. Arreveure i fins el setembre, que és quan tot torna a començar. Bones vacances! Una abraçada / Isabel Garro

Isabel, no creguis, mai un fa tot el que ha programat... però disposar de tot el temps sempre és bo, i en un lloc tan tan tranquil se t'expandeix l'ànima i et sembla que habites tot el paisatge. Sobre el que comentes del dietari, doncs sí: és una manera de sobreviure a la mort. Una abraçada / JPS

Girasol amb una abella

Torno de Viena 

Hola, avui sóc a Viena i després de dinar agafo l’avió i torno a Barcelona. Què dir del temps que he passat a Àustria? La postal, com una metàfora, ho resumeix molt bé: l’abella treu el suc que pot de la flor i ho transfromarà en mel. Fins aviat!, una abraçada, / Fina Miralles.

Jaume, no cal que et digui que amb la Fina hem recordat molt els anys de joventut a Vilafranca. I naturalment en els records sovint ha sortit el teu nom. Un abraçada. / Roser Casanova i Kurt 

Roser i Fina, moltes gràcies per la postal Però us haig de dir que vaig agafar-la sortint de casa i que a Barcelona la vaig perdre. Espero, amb tot, haver-la reconstruït força aproximadament. De tu, Fina, he entès la metàfora. Permet-me que una vegada més et convidi a fer-nos conèixer la teva experiència, a través d’algun escrit. Les abelles lliuren la mel a l’eixam. / JPS

Fills sí, fills no?

Hola, com a colomenca que sóc, de tant en tant entro a la vostra web. Avui he llegit el comentari sobre l'opció de les parelles sense fills i no puc deixar de fer-vos un parell de comentaris.

1/ ¿No és una mica arriscat fer judicis de valor absolut identificant les parelles sense fills amb persones de pensament feble, sense ideals, ni compromisos i que sembla que han decidit no tenir fills per una qüestió de gustos? ¿És tenir o no tenir fills una qüestió definitiva per jutjar les persones d'una manera tant unilateral i m'atreviria a dir, fins i tot, tant brutal? ¿Tenir fills immunitza les parelles contra la banalitat, la manca de compromís o la manca de crítica social i personal? Potser hauríem d'aprofundir més en les raons de les opcions dels altres i valorar que, quan aquestes són minoritàries en un tema tan sensible per a la societat, acostumen a anar acompanyades d'una reflexió profunda gens còmoda. Primer són les persones i els seus valors, després vénen les seves decisions, com tenir o no tenir fills. Potser s'equivoquen, però ¿han encertat tots els que han tingut fills sense plantejar-s'ho ni un moment?

2/ D'altra banda em pregunto per què sorprèn a l'autor del comentari el fet que "la molt femenina meteoròloga Mònica López defensés amb un punt militant no tenir fills"? Què pot tenir a veure la feminitat d'aquesta dona o de qualsevol altra amb la seves ganes o no de ser mare? Les dones ho som més enllà de com anem vestides o maquillades, i també ho som, més enllà de la condició de mare. Dona i mare no són sinònims. En tot cas, moltes mares ho són perquè en tenen ganes i afortunadament no donen cap importància al seu aspecte físic perquè tenen valors més importants com a dona i com a mare. Fer l'associació dona=feminitat=maternitat al segle XXI és alguna cosa més que una frivolitat. En tot cas, us agraeixo les aportacions suggeridores que habitualment trobo a la vostra web. Cordialment. / Carmen (i Santi, que després de llegir-lo estava d'acord).

Benvolguts Carmen i Santi, agraeixo molt el vostre correu. I us haig de dir que en el que afirmeu hi estic totalment d’acord. Dies abans (dilluns, 4) escrivia que renunciar a casar-se i no tenir fills té sentit si es fa per raons serioses, com la dedicació als altres o a una activitat absorbent. I deixava uns punts suspensius perquè crec que es poden donar altres raons per renunciar als fills. Una d’elles, que un vulgui dedicar-se a la seva realització personal, com tinc entès que és el que inspira als monjos budistes. De la Mònica López (que em cau molt bé) no qüestionava la seva renúncia a la maternitat sinó els "arguments" que va esgrimir, que “em van semblar molt pobres”. Per dissort, persones que actuïn a plena consciència, sigui en el camp que sigui, n’hi ha poques, el que domina és la rutina. A això em referia al parlar del pensament feble. Però la vostra carta em fa adonar que potser no em vaig expressar prou bé, una raó de més per agrair el vostre escrit. / JPS

Manlleu, la parròquia

Mañana salimos hacia Dinamarca

Bona nit, Jaume: Acabo de aterrizar en casa después de pasar unos días en Manlleu , en plan familiar. Hoy te he recordado especialmente porque he caminado entre árboles cargaditos de avellanas, sendas sombreadas y vacas limpísimas (hemos pensado que reencarnarse en una de ellas sería muy gratificante, si se pudiesen eliminar las moscas!) hacia un valle de nombre impronunciable que se abre dejando atrás Sant Julià de Cabrera y sintiéndote protegida por la ermita que domina el Cabrerès. Además de pasear buscaba contraventanas de madera entre las paredes de los corrales abandonados de aquellos parajes, para restaurarlas y hacerme algún cuadro. Lástima que no llevaba la máquina de fotos para hacerte la competencia (qué bonitas las de la vall de Cabó). Mañana salimos Luis y yo con el "arrastre" que nos acompaña siempre (una vieja comanche que está ya para el "ídem") hacia Dinamarca; queremos visitar las capitales y lo que se tercie de Suecia, Finlandia, Lituania, Estonia y Letonia. Intentaré enviar alguna postal, aunque no sé exactamente cómo se hace (escaneando?), y espero que en los campings haya internet para seguir tus reflexiones diarias. Por cierto, hace tiempo que leí Los girasoles ciegos que recomienda Agustina, impactan sus historias. Y hacia el norte me acompaña la Suite francesa (de la que llevo ya más de la mitad) y Vida y destino, que comencé hace algún tiempo pero de la que no termino de digerir tantos personajes, con nombres difíciles. Espero que terminéis todos/as que os dejáis ver por la web muy pero que muy bien lo que nos queda del verano. Ciao. / Mayte R. Alcusa

Qué fantástica esta ida hacia el norte que emprendéis! Además de una postal, cuando "aterrices" de nuevo en casa, ¿has pensado hacer un reportaje para la web? Y las lecturas: la Suite es de lectura fàcil y enormemente sensible. Vida y destino es otra cosa: mil páginas y el retrato de un mundo ¡el ruso! (y el alemán) con muchos paisajes, muchos protagonistas, nombres enrevesadísimos. Para ayudarme dibujé un árbol de familia con los diversos nombres de cada persona. Al final de la lectura, como a la vuelta de un largo y penoso viaje, te queda el fondo: una experiencia imborrable y la sensación de haber tocado fondo en la naturaleza humana. / JPS

Monleras (Salamanca)

Uns dies a Monleras 

Passaré la propera setmana al poble dels meus pares, on retrobo parents i amics d'aquells que només veus un cop a l'any. Us envio  aquesta imatge d'un antic molí recuperat, que pot simbolitzar molt bé la lluita dels pobles petits per recuperar la seva història i per enllaçar-la amb un futur esperançador. Els vells molins de la "ribera", dels quals ve el nom del poble transformat de molineras a Monleras, eren tot un signe d'identitat de la zona i un punt important en la vida econòmica i social del poble fins que la mecanització deixà en l'oblit les moles empeses per la força de l'aigua. Després l'oblit, la penúria, l'emigració massiva i la manca de sensibilitat pel passat els abocaren a la ruïna. Igual que Santa Coloma se'n sortí amb la recuperació de la Torre Balldovina, Monleras ha recuperat el molí mitjançant, en aquest cas, la col·laboració de desenes de joves en successius camps de treball d'estiu. Sí, els pobles ja fa temps que han començat a respirar. Bones vacances a tots. / Agustina Rico

Agustina, no he pogut obrir la foto que m'enviaves però he buscat a internet i diria que la foto que reprodueixo està presa al molí. Espero que a Monleras passeu uns bons dies. Dóna molts records als teus pares i al Josep. Em recordo molt de quan vaig ser amb vosaltres en el vostre poble! Una abraçada / JPS

Loiano. Apenins de Bolonya

Records des de Loiano

Per fi sóc a Loiano, on em quedo fins a finals d’agost. El lloc com t’he dit sempre m’agrada molt. És clar que des que el meu avi ja no hi és el trobo a faltar molt perquè aquí tot me l’evoca. A l’entrada de la casa, a la quadre, hi ha encara les eines que feia servir quan anava el camp, i de la paret penja el collar de la mula amb els picarols; l'avi va ser el darrer home del poble que anava a l’hort amb l’animal. El poble ha canviat una mica respecte de quan tu vas estar-hi. Però el paisatge es conserva intacte. És tan bonic, tant “dolç” passejar pels alts camins dels Apenenins..! Si pots, vine; t’agradarà molt passar uns dies aquí dalt, deixant que els pensaments volin lluny, en mig del silenci ple de veus del camp i les muntanyes. Una abraçada molt forta i molts records de «la nonna». / Laura Casas Bianchi

Ara no, Laura; tinc altres plans... Però em moro de ganes de tornar a Loiano. Com més passa el temps, més estimo els paisatges que en certa manera han modelat la meva ànima. Un és aquest dels Apenins; un altre –com vaig evocar fa unes setmanes– el de les Dolomites... I, què ho fa, que estimi tant les muntanyes? / JPS

Asturias. Horreos en Collía (Sierra del Sueve)

Des d’Astúries 

Estem disfrutant d’uns paratges totalment verds, amb barques i rius d’aigües transparents, i poblets penjats de les muntanyes. La casa on som és a la vora d’un petit port, de nom Vievelez, té una costa plena de cales, que segueix el ritme de la marea. Una abraçada de tots / Manel, Elena, Joan, Marina, M. Luz

No em moc gaire de Barcelona

Com que ja em funciona internet i el correu i puc tenir accés a la web, m’he posat al corrent. No em moc gaire de Barcelona. Avui he anat al Museu Diocesà que encara no l’havia vist; ahir vaig anar al Palau Robert, donant una ullada a les exposicions temporals: una d’elles dedicada a les revistes en català; en la transició, em sembla que n’hi havia unes 14 (gairebé totes sota control catòlic), actualmente crec que més de 140; no recordava que el teu germà Manel va ser president de l’associació 4 anys. També llegeixo bastant, però llibres d’actualitat només he llegit el Juego del Angel i el de l’Espinàs, que m’ha agradat i coincidiria amb els comentaris de l’Agustina. Bon agost!. A reveure, una abraçada. / Pere Adell

Pere, sí,el meu germà va ser president de l'APEC però potser el que no saps és que el primer congrés que es va fer a Catalunya de les revistes comarcals (celebrat a Canyamars), la presidència la va ostentar Grama, aleshores potser la més cèlebre d'aquest tipus de publicacions. I ja veus: coses que hem viscut ara ja són història! / JPS

Universitària ucraïnesa

De tant en tant rebo correus d'exalumnes. Fa uns dies me'n va arribar un que és una mica diferent perquè qui l'escriu fa uns quants anys ni sabia que existia el català i tampoc no sabia espanyol. La remitent diu : "Volia compartir amb vostè la notícia que tant esperava: m'han acceptat a la UAB". I explica les llàgrimes d'emoció que aquesta notícia ha provocat a casa seva "ja que a Ucraïna estudiar a l'estranger és un somni que només els fills dels rics poden arribar a fer realitat. Com va dir la meva mare, sóc una heroïna per a la meva família." La Maria Protsyck és un d'aquells alumnes que als professors ens apareix de tant en tant com un regal que ens dóna la professió. Serà traductora i me n'orgulleix haver posat un petit gra de sorra perquè ho sigui. No crec que a ella li sàpifga greu que us expliqui la seva vivència. A mi m'omple d'alegria i d'esperança en el futur. Permeteu-me que ho comparteixi amb vosaltres. / Agustina Rico

Quina sort que tens, Agustina! Ha de ser un plaer molt gran veure la germinació d'alguna de les moltes llavors que amb tant de carinyo i amb tant treballa i paciència aneu sembrant, la majoria de vegades sense veure'n els resultats. Jo sempre he pensat que la professió de mestre és de les més valuoses que hi ha. Me n'alegro molt, Agustina, i tant de bo a la Maria Protyck la veiem ben aviat en la nostra web / JPS

Auronzo di Cadore, Dolomites, Itàlia

Des d’Auronzo

"Mio caro amico" Jaume, t’ho vaig prometre i ho faig. Sóc a Auronzo, el poblet del qual me n’has parlat tantes vegades i amb tant d’enyor. Per fi hi he vingut. I em vaig acostar, com tu, a les Tre Cime di Lavaredo, que es veuen en el fons de la postal que t’envio. Potser la foto et decebrà perquè el poblet del que tu em parlaves avui s’ha convertit en un centre turístic de primer ordre. És en plenes Dolomites, a tocar de Misurina I Cortina d’Ampezzo. Un cop aquí vaig preguntar per les teves antigues amiguetes –que avui deun ser unes dones força grans– però ningú no me n’ha sabut dir res. Bé, acabo. Una abraçada molt carinyosa / Laura Casas Bianchi

Quina alegria, Laura! Algun dia m'hi deixo caure... Sé que així que m'allunyi una mica del poble trobaré el paisatge que tant estimo. I per la foto, no em sembla que s'hi hagin construït blocs tan horrorosos com els que s'alcen en llocs com Esterri d'Àneu, del nostre Pirineus. Quant a les meves amiguetes Maurizia i Eliana tinc l'esperança de retrobar-les. Preguntaré per elles a la residència d'ancians Nel tramonto, i serà per molt que ningú no les recordi. Gràcies, Laura, m'has fet reviure bells records / JPS

Fonolleres (Baix Empordà). Festa Major / Eugeni Madueño

Xocolata desfeta

És festa major. El poble s'ha guarnit. Al matí l'ofici solemne amenitzat per les Veus de Parlavà. Desprès el vermouth per a tothom. Veus la gent que vas veure fa un any i que no veuràs fins l'any proper. No els mou la festa, sinó l'oportunitat del piscolabis gratuït. A la tarda, jocs pels nens. I, en acabar, xocolatada. Un any més l'han preparat aquells de Barcelona. Uns xaves despresos. Fins i tot afegeixen llesques de pa de pessic. Es fa una llarga cua festiva davant l'olla fumejant. Per uns instants conviuen dues maneres de ser i d'estar al món. / Eugeni Madueño

Un altre llibre

Novament em poso en contacte amb tu i amb els amics de Fòrum-Grama amb la intenció d'aconsellar una lectura interessant. Aquesta també s'inclou en la línia de les obres profundes, ben escrites i que deixen petja però que no són necessàriament literàries i que poden resultar atractives per a un ventall ampli de persones, les no gaire lectores incloses. 

Abans de fer una breu glosa de l'obra del Dr. Broggi, aprofito per animar els amics del Fòrum a fer alguna breu al·lusió a llibres que estiguin llegint o que els hagin agradat, a més d'enviar la "postal" estiuenca que ens demanaves a tots en començar la temporada de vacances. També podríeu fer quatre ratlles al correu sobre els racons, menges, trobades, estones especials, etc. que són els petits plaers de l'estiu, en la línia d'alguns dels darrers dietaris. Com deia la Conxita Puig fa uns mesos: no sigueu mandrosos,si encara esteu per aquí o us podeu connectar Aprofito també per enviar records. / Agustina Rico

Agustina, estàs molt llegidora, no? I veig que recomanes lectures interessants i amenes, a l'abast de tothom. T'ho agraim molt!, i m'animes que jo també ho faci.  / JPS

NOTA: trobareu la glosa del llibre a la secció Cultura / Llibres

Les illes Medes / Eugeni Madueño

Sang al paisatge

L'espasa de Damocles s'ha esfumat. Els núvols negres ja no fan ombra al Montgrí. El vent que bufa del sud acarona el mar amb suavitat. La planxa llisca suaument cap a les Medes. El seva vela embruta de sang el paisatge carregat de xafogor. El seu camí cap a la pedra em recorda la sentència de Heidegger que la vida és "ser cap a la mort". Tot plegat, un bri de color al mig d'una existència humana avui dominada pels grisos. / Eugeni Madueño

Muntanya del Montgrí que, pel seu perfil, sembla un bisbe ajagut, amb les mans a la panxa. El castell seria l'anell episcopal / EM

El despertar del Bisbe 

Es matinada de juliol. L'albada regna al mar. Els primers raigs besen el bisbe mort. A l'Empordanet fa estona que els galls canten i els pardals treuen el bec del niu guanyat a les pedres. El cor que fa bategar la vida torna un dia més per satisfer els guiris que ara dormen una nit d'excessos als apartaments de l'Estartit. S'inicia un dia més que ens farà un dia menys. Sobre l'anell del castell els núvols dibuixen, difusa, l'espasa de Damocles. La por encara enfosqueix la plana. Les tiges de blat de moro desconfien de la vitalitat que el sol els injectarà avui. L'escalfor fa avançar l'arribada de la segadora. El micromón al que trec el nas rep amb recança el Sol que precedeix la Turmenta. / Eugeni Madueño

Recomano dos llibres més

Jaume, com que és temps de vacances, d'estones de jeure a la platja o a la muntanya, o a la butaca, de temps morts en aeroports, de prendre la fresca, etc, t'envio uns nous suggeriments de lectura. No són llibres llargs ni pesants de transportar, poden agradar fins i tot als qui no els agrada llegir (hi torno) i són, cada un a la seva manera, uns petits tresors. Tenen en comú la brevetat, l'excel·lència i la fondària. / Agustina Rico

Les dues crítiques les trobareu a la secció Cultura, d'aquesta web. Agustina, moltes gràcies! / JPS

Coll de Perves (Pallars Jussà)

Vaig a la Vall de Boí

26 de juny 08 / Benvolgut Jaume Patrici i tots els amics i amigues del Fòrum. De pas cap a la Vall de Boí, on vull estudiar les esglésies romàniques, t'envio una salutació molt afectuosa. Dir-te que segueixo amb molt d'interès el web, i em culpo de no haver escrit res. Prometo corregir-me! Pel Dietari sé què és de la teva vida. T'agraeixo aquesta mostra de generosa amistat, i encara que no te n'adonis, em sento molt a prop teu. I suposo que això els passa a molta gent. Un petó, / Laura Casas Bianchi

Que bé, Laura, que hagis escrit. Aquí molta gent et recorda i t'enyora. Per què no tornes a escriure habitualment? Animaries la web! / JPS

DIETARI 

Jaume P. Sayrach

2008

Setembre

8,dilluns

Parròquia de Sant Miquel, de Singuerlín. D'esquerra a dreta: mossèn Lladó, el nou rector Miquel Àngel, el bisbe Carrera i Emilià Almodóvar / JPS

Marxa l’Emilià Almodóvar, que va a Can Serra de l’Hospitalet i el substitueix Miquel Àngel Pérez, fins ara vicari de la parròquia Major. Ha estat una cerimònia llarga, amb la qual l’Església d’un temps ençà solemnitza aquests actes. Hi ha assistit el bisbe Joan Carrera, el vicari episcopal (rector de la parròquia de Santa Coloma) Salvador Bacardit i mossèn Lladó, antic vicari colomenc, present avui per la relació que l’uneix al nou rector. A la cerimònia també hi han estat presents l’alcalde i alguns regidors. 

7, diumenge

6, dissabte

.A la plaça diria que va anar-hi menys gent que en edicions anteriors de la Festa Major. És després, que surt tothom i Santa Coloma es converteix en una riuada humana. En l’inici de les festes el correfoc marca la pauta. Cada any se li ajunta un grup nou. El seguici és l’espectacle més nostre, més folklòric; continuant la política d’aquest any, és on l’Ajuntament hauria de gastar més pressupost, i no en per a l’actuació final (del dia de la festa) sinó al llarg de tot l’any, perquè les colles es consolidin i creixin. Ni que després i durant un temps hi hagi qui qualifiqui la Festa Major com “de segona”, per l’absència de grans grups musicals, que atrauen molt públic però que fan més espectacle que festa popular. 

5,divendres

Contemplo els nebodets (fills dels meus nebots) jugar a baix, al jardí. Quan no estan a la piscina, corren a munt i avall –els nens– o fan corro –les nenes– i s’expliquen mil històries o assagen passos de dansa. Penso que és la vida que irromp, i que puja amb força. Una generació sota la generació de sota nostre –la dels fills dels germans–.  

4, dijous

3, dimecres

‘Vinyes verdes vora el mar’

Aquest any per fer el pregó de la Festa Major s’ha triat l’amic Paco Cordero, propietari del restaurant Cantó, on solc anar a dinar amb els companys Lluís Hernández i Joan Moran, trobada a la que s’ajunta, de tant en tant, L’Antonijoan. No falta cap dia la conversa sobre el vi, de manera que he pogut seguir l’evolució vinatera del Paco, i el seu desfici per enfilar-se com a sommelier, o tastador de vins. I una cosa que em satisfà és que al costat de la vessant més tècnica de la seva dedicació al vi, li preocupa fer arribar a la ciutat aquesta devoció vitivinícola. 

I veig que ha fet seva la idea de recuperar les vinyes de Santa Coloma. Fa temps que jo també ho he proposat, ho vaig incloure en el primer projecte que em va tocar encarregar sobre el parc de Sant Jeroni de la Murtra. I ho recullo en el meu llibre Escrit a Santa Coloma: “Proposaria que quan es remodeli el parc (de la Serra de Marina) es recuperin les antigues vinyes i es faci, de Can Butinyà, una mostra viva del nostre passat pagès, que va durar tants segles.” 

No seria només un parc temàtic, simple evocació del passat, on sobretot els escolars del Barcelonès nord descobririen  un estil de vida ja periclitat, sinó un mitjà per aproximar-se a una font de riquesa –i de plaer!- que cada dia té més presència a Catalunya. Seria un centre explicatiu de la cultura del vi i una escola del bon beure, que podria instal·lar-se a la masia de Can Butinyà, on la tradició hi fa sojornar Cristóbal Colón quan, tornant d’Amèrica, s’entrevistà amb els Reis Catòlics al monestir de Sant Jeroni. 

Degustaríem amb major coneixement un producte de la terra tan meravellós com és el vi, i faríem realitat la bellíssima invocació del gran poeta català -i colomenc en la seva joventut-: “Feu-nos sempre companyia, / vinyes verdes voral el mar!”

2, dimarts

‘The End’

Recordatori que el mateix Cisco Olivella va dissenyar per al seu funeral: Charlot s’allunya de l’escena i rere seu una sola frase: “The End”.

Té raó, l’Antoni Ribas, quan m’escriu que la mort del Cisco va impressionar profundament els seus amics i companys. I no només perquè se’n va un company i amic de sempre, sinó perquè és com una premonició que el temps de la sega ja ha començat. Normalment assistim a les morts amb un cert distanciament, es moren els avis i els pares, que són de generacions diferents de la nostra, o persones amb les que no estem gaire vinculats. Fins que un dia cau un de la nostra fila i ens adonem que en aquesta mena de joc –com el dels 'barcos' de quan érem a col·legi–, les tirades fan punteria , i ja n’hi ha més d’un de tocat, i algun d’enfonsat.  

Jo vaig perdre els pares i els avis massa petit per sentir que la mort caminés al meu mateix camí. Això ho vaig experimentar quan tenia onze anys, quan es va morir un company de classe, un nen que seia al mateix banc que jo. Aquella mort em va fer pensar que jo també em podia morir.

La gent prefereix no pensar en la mort. Jo, en canvi, és un pensament que he tingut sempre present, i ni que ho hagués volgut evitar ho hagués aconseguit perquè sempre he topat amb ella. Però no crec que m’hagi fet mal, no m’ha fet un home trist ni angoixat. Ser conscient que camines el curs de la vida –el camí que fem des que naixem i que, com un dia solar té un inici, un creixement i un declinar fins al darrer capvespre– et dóna una major profunditat perquè valores la vida –tots els seus instants– en la seva harmoniosa i profunda unitat.

1, dilluns

El mes de setembre

Una de les coses més boniques del mes de setembre és la verema. Arriba l'hora de la collita del raïm i de posar en marxa l'elaboració del vi, una de les activitats agrícoles més antigues i més rendibles de Catalunya / JPS

El mes de setembre el veig com un mes menor: no té els 31 dies de juliol i agost ni la seva abassegadora personalitat, diria que és un mes aparentment amb menys caràcter: la meteorologia és canviant, les vacances les fa ja poca gent i és un temps de pas. De pas a la vida “normal”: s’inicia el curs escolar dels nens i les associacions i entitats programen les activitats que es duran a terme fins al proper estiu. Ja vaig dir que hi ha prou raons per no caure en el que en diuen la síndrome post-vacacional, tornar a la vida normal hauria de ser un motiu prou engrescador per viure-ho amb renovat optimisme. I que la vida es normalitzi també és d’agrair. Si més no, tenim els caps de setmana a mà, i més d’un pont, i no ens n’adonarem que ja serem a les vacances de Nadal.

A mi aquest mes m’agrada molt. És temps de canvis climàtics agradables, d’un cert gust dolç i melangiós perquè sembla que en la natura es produeixi un apagament general que ens porta a una progressiva interiorització anímica. Com diuen que passa en els països nòrdics, on l’enfosquiment ambiental és més intens (i per això la gent estudia més i és més sàvia), la tardor, que va venint, afavoreix la vida interior. 

Tinc feines pendents que, com havia de suposar, no he pogut enllestir. I la principal, que és animar la web, i aconseguir que serveixi per crear la plataforma de trobada i de diàleg que porto tant de temps perseguint. Amb una certa pressa, perquè també en l’època tardoral el pas del temps se sent més, com si el seu incessant fluir en aquest temps s’accelerés, i fes més fressa.

Agost

31, diumenge

Mor Cisco Olivella

La colla de joves de la que el Cisco Olivella formava part, en les escales de la casa de colònies Penyafort, de Pontons

Finalment el Francesc Olivella (el Cisco) ha mort. Ahir vaig ser al tanatori de Vilafranca, amb la família i amics, i avui aniré al funeral i enterrament. Ara farà un mes em va trucar perquè l’anés a veure. Ja ho havia fet altres vegades, dinàvem la Paquita, ell i jo sense que jo acabés d’endevinar què esperava de mi. Parlàvem de la vida quotidiana, de la situació actual i del treball, però no de cap problema particular. Ha estat al llarg de la seva malaltia que m’he adonat que a mesura que enfilava la darrera etapa de la vida, tenia necessitat de reafirmar-se en l’opció feta de jove, i penso que veure que em mantinc en la mateixa línia el reconfortava. 

He estat fullejant les fotos d’aquells anys. Tot i que veig per l’esquela que només ens dúiem 10 anys, jo ja era gran i ell, com els seus companys, s’obria tot just a la joventut. Vam fer un munt de reunions, vam sortir del clos de l’Església i ens vam ficar al museu, vam crear una revista parlada, ens vam interessar per la ciutat i vam transformar el butlletí de l’acció catòlica en una revista ciutadana, anomenada Acció, de la que el Cisco en va ser el primer cap de redacció. Era l’any 1960, uns temps difícils que encaràvem amb empenta i il·lusió i generositat. 

A Vilafranca del Penedès em vaig estrenar com a capellà. Vaig estimar molt la gent, sobretot els nois i noies, amb els que vam viure dies molt bonics en la pròpia vila i en les sortides d’excursió, i en la casa de colònies de Penyafort. Compartíem un ideal de creixement humà i de compromís cívic, amb un sentiment de transcendència que ho banyava tot. I jo, en la mesura que els convidava a viure l’ideal, me’l feia cada dia més meu. El Cisco fa uns dies em va dir que va ser l’època més important de la seva vida. És lògic: la joventut és l’afirmació d’un mateix i si el procés es viu al costat de bons amics i bones amigues, i amb unes idees de les que mai no te n’has penedit, aquells anys són vistos com el paradís personal, no perdut, que forma la part més sòlida de la pròpia personalitat. Per al Francesc Olivella era un tresor, i la seva satisfacció, pensar que l'havia transmès a les seves filles.

30, dissabte

Inici de curs

Miravet, la reparació d'una barca, per posar-la a punt / ADRIÀ VILLEGAS

Torno a ser a Santa Coloma, les vacances les dono per acabades –si és que en la vida d’un jubilat hi ha gaire diferència d’uns dies als altres– però com que sí que molta gent en fa i la ciutat va al ralentí, de retop un també ho nota. Diré que en deu dies de ser fora només he trobat una trucada enregistrada al telèfon fix, i a la bústia, exceptuant la propaganda i les cartes de la Caixa, les factures del telèfon, de l’aigua i del pis, i alguna revista com Carrer i el Pregó, només he trobat un parell de cartes interessants i alguna postal. 

Els colomencs tenim la sort que comencem el treball i el curs (els adults!, els nens encara tardaran uns dies) amb festa grossa. La Festa Major, que es va inventar per acomiadar els estiuejants perquè un cop acabades les vacances se n’anaven, ara serveix per rebre els colomencs que, en canvi, en acabar les vacances tornen. La nostra festa és la plataforma adient per al retrobament amb els amics i coneguts; no endebades són dies de carrer, el tret per mi més bonic de la Festa Major. 

Potser començar el curs amb festa grossa sigui un bon antídot per a la moderna malaltia de la que cada any els diaris parlen com d’un mal que afecta a moltes persones a l’hora de reprendre el treball. Per tant, també per a això, sigui benvinguda la Festa Major. Però trobo que no hauria de fer falta ni la festa ni cap fòrmula màgica per començar el curs amb ànim renovat, n’hi hauria d’haver prou amb la il·lusió d’estrenar un nou curs.

29, divendres

Evocació de la batalla de l’Ebre

Ruïnes de Corbera vell, conseqüència de la batalla de l'Ebre / JPS

Hem estat visitant el poble vell de Corbera, o més ben dit, les ruïnes, consolidades de com va quedar després de la batalla de l‘Ebre. Ara, a baix i al llarg de la carretera s’ha format la nova Corbera, un poble de pas que es mostra dinàmic i festiu. Però al cim del turó queda el record viu del poble massacrat. Mentre recorríem un antic carrer, em sembla que ha estat l’Adrià que ha dit que l’espectacle li recordava les imatges que ha vist dels pobles de l’Irak, o de les cases de Jerusalem, després d’una acció de càstig. La seva mare li ha respost: “És la imatge que deixa tota guerra.” 

I té tota la raó. Després els qui escriuen la història de les guerres exalcen l”’heroisme” dels soldats que van lluitar i van perdre la vida. Però la realitat és la destrucció, la mort, la gent ferida, els mutilats i les famílies trencades. No s’haurien de glorificar els fets bèl·lics. La guerra sempre és dolenta, sempre és criminal, sempre crea dolor i sofriment.

I s’hauria d’anar alerta amb la reivindicació de la memòria històrica, que sempre té l’enorme perill de la parcialitat. En tot cas, explicar les desgràcies que se'n segueixen, i demanar perdó per les atrocitats que hagi pogut cometre tothom, tingués qui tingués la raó, perquè la raó no justifica mai la mort de ningú. 

Darrerament he llegit que algun historiador opina que la ofensiva de l’Ebre va ser un acte insensat, que va dur milers de joves a una mort segura. Per això penso que si està bé recordar, ha de ser per cridar ben alt “Mai més cap guerra!”, perquè totes les guerres són una salvatjada!

28, dijous

Mercat a Calaceit

Els mercats al carrer donen la imatge contraposada de la tranquil·la imatge que he viscut a Vallbona de les Monges. Però m’agrada molt passar-hi una estona i veure el tràfec de la gent i dels venedors. De fet, quan viatjo solc perdre’m en els mercats, perquè trobo que són un exponent de la vida de la població. 

Tenir un mercat en l’època medieval era un privilegi que concedia el monarca. El mercat era una important font d’ingressos per l’afluència de la gent que hi anava, no solament vilatans, sinó també les persones dels pobles i de les masies de la rodalia. A més del negoci de la compra i venda de productes de tota mena, el mercat donava vida al poble i era l’ocasió de fer coneixences, d’ultimar contractes o de distreure’s amb les activitats lúdiques que s’hi muntaven. 

Actualment els mercats continuen generant activitat comercial i relacions humanes. Si jo vull trobar vells coneguts, només cal que baixi un dissabte al “mercadillo” del Fondo. Als pobles, igual que abans la missa dels diumenges, el mercat és una bona ocasió per relacionar-se. Ara, a l’estiu, s'hi troben les famílies que han marxat a viure a les ciutats, i que solen retornar per les vacances, i també un nombre creixent de forasters, sobretot de barcelonins, que van baixant cap a les terres més meridionals de Catalunya i cap a la franja aragonesa, per establir-hi la segona residència. 

Les velles parets del Calaceit monumental, en dia de mercat ofereixen la imatge viva d’un poble antic que viu. És quan a mi Calaceit m'agrada més.

27, dimecres

Elogi de la tècnica

Maldà, on anava cada dia per connectar-me a internet i a la línia telefònica / JPS

El Carles m’ha enviat des de Pallejà tres o quatre correus explicant-me les incidències per les que passa en la recepció de la web del Fòrum. En el primer em deia que només li havia funcionat fins el dia 19 i duia ja tres dies que no el rebia. En un segon correu constatava que de cop podia obrir la web dels tres dies perduts, però tornava a quedar-se sense rebre la del dia que m’escrivia. Dubtàvem si el problema era seu o meu; però a mi se m’obria correctament, i pels correus d’amics sabia que a ells la web els arribava amb normalitat. 

La veritat és que l’ordinador portàtil m’ha fet patir. A Vallbona no connectava (el telèfon tampoc tenia cobertura). Havia d’anar al poble de Maldà, a uns pocs quilòmetres lluny, i més elevat, i allí sí, podia obrir internet i enviar la web amb el nou text del dietari. El mateix em passava amb el telèfon mòbil (un vodafone), des d’allí ja podia trucar. 

Són els problemes de la tècnica, com l'exagerada lentitud del portàtil quan l’uso amb la bateria en lloc de corrent elèctric, i no diguem de la sensació de catàstrofe que t'envaeix, quan quedes penjat i no saps com sortir-te'n. Però així i tot, quina meravella la de la tècnica moderna! Tant a través del telèfon com de l’ordinador, envio ara un missatge i ara mateix arriba al seu destí, que pot estar a moltíssims quilòmetres lluny. Envio la web i, en un instant, s’hi pot entrar des de qualsevol racó del món. ¡Un elogi que puc estendre a tantes coses..! Per exemple, al cotxe. Ahir era a Vallbona, fa pocs dies era a Falset, vaig fer una escapada a Vilafranca del Penedès i avui sóc a Calaceit. Quan venint vaig aturar-me un moment a Montblanc vaig pensar que Jaume I estava dos dies –dues etapes– a cavall, per presentar-s’hi des de Barcelona. Ja ho deia una cançó de quan jo anava al cole: “Els temps avancen que és una barbaritat.”

26, dimarts

Deixo Vallbona

Claustre de Vallbona, recepció oferta per les monges als assistents a la celebració del 850è aniversari de la fundació del monestir / JPS

Me’n vaig amb la il·lusió d’estar un parell de dies amb els amics Villegas a Calaceit però amb la recança de deixar Vallbona de les Monges. La Margarida Pedragosa me n’havia parlat entusiàsticament de les seves estades aquí, i no m’enganyava: surto molt content. En primer lloc, he descobert el paisatge típicament lleidetà, profundament marcat per l’activitat agrícola amb pobles que el Jordi Bonet qualificaria d’”autèntics”. Feliçment, al visitar-los he tingut sorpreses agradabilíssimes. Boniques cases de pedra, moltes d’elles renovades, racons molt suggestius i un gran aplom.  

Però sobretot m’enduc l’experiència del contacte amb el paisatge, les extenses planes conreades, les allargassades serralades amb infinites feixes que les ressegueixen d’una punta a l’altra, sostingudes per geomètriques parets de pedra seca. He caminat, he sortit de nit, he contemplat el cel estel·lat. He disfrutat d’un silenci que m’ha permès identificar-me amb la natura. 

No cal dir que el cor, o l’ánima de l’experiència ha estat la discreta convivència amb les monges. Encara que no hagi assistit a la major part dels actes litúrgics, les campanes me’n parlaven i el misteri de la seva vida abocada a “l’únic necessari” que per elles és trobar Déu, se m'ha fet sempre present. 

Tornaré a la vida quotidiana, la que he escollit, i enyoraré la proximitat del paisatge, i viuré una soledat diferent de la que he assaborit aquí: la soledat de qui busca també l’únic necessari, enmig d’una societat que et parla de mil coses, plaents però secundàries, mentre com l’Amic de Ramon Llull, m’adonaré que l’Amat és poc estimat.

25, dilluns

Santuari del Tallat

Santuari d'El Tallat / JPS

Per fi he estat al Santuari d’El Tallat! M’ho havia proposat des que vaig ser a l’Espluga Calba perseguint les dades dels meus avantpassats espluguins, fa anys. Regirant papers vaig assabentar-me de l’existència del santuari i de que cada any el poble hi pujava en processó, després que la pesta que va assolar Catalunya a meitats de segle XVII arribés a l’Espluga, i la verge del Tallat els n’hagués preservat. D’aquella data, els espluguins oferien a la Mare de Déu un càntir d’oli simbòlic, i li feien preguera. En un llibre vaig llegir la ressenya del capellà del santuari, signada l’any 1798: “Est poble ha muntat ab un concurs de gent no may vist. Lo Rector del dit poble predicà ab molta particularitat de Nostra Senyora del Tallat.” 

Jo vaig suposar que els meus avantpassats hi pujarien. Eren persones prou significades per raó de l’ofici de barber i de cirurgià dels successius caps de casa. Vivien al carrer Major i havien contribuït econòmicament a la construcció de la parròquia. I no cal oblidar que en aquests pobles, faltats d’altres diversions, els rosaris al carrer, les processons i les romeries també eren uns esdeveniments festius. 

Avui el Amics del Tallat estan intentant recuperar el santuari, i en promouen la devoció. Jo hi he coincidit amb l’Aplec, el bisbe celebrava la missa i els cuiners preparaven una paella multitudinària. No sé com se’n sortiran, de la restauració. Les peces més importants d’un superb temple gòtica han anat a parar a diversos llocs, principalment a la torre Florentina de Canet. Però el paisatge és aquí, i m’ha meravellat. La vista que es domina és immensa, es veuen l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà. Jo, particularment, a més de la gojada paisatgística, he disfrutat amb la mena d’itinerari interior que he fet acompanyant en la memòria els meus avantpassats.

24, diumenge

El llenguatge de la natura

Divendres va fer un xàfec espectacular, acompanyat d’un seguit ininterromput de llampecs. Jo era a Sant Martí de Maldà, em vaig estar una estona aturat al poble dins el cotxe, veient com l’aigua queia i convertia el carrer en una riera. Era de nit i vaig decidir tornar a Vallbona: total, uns tres o quatre quilòmetres per un trajecte conegut. Però la pluja no amainà i em va costar veure la carretera, tot i dur els llums llargs encesos.